“La veritat triomfa per si mateixa, la mentida necessita complicitat”

url(II part, les solucions)

La frase anterior pertany a Epicteto de Frigia i es apropiada per continuar amb el tema de la corrupció política iniciat la setmana passada. Si en aquella entrada parlava de les fonts, crec que cal ara li toca el torn a les solucions.

 Com ja deia aquestes s’agrupen en tres grans eixos:

 1/ Transparència, obligatòria a partir d’una llei de transparència de les institucions, administracions i entitats finançades amb diners públics (Corona, administracions, partits polítics, sindicats, empreses públiques, entitats i fundacions), que entre d’altres aspectes obligaria a:

  • Mantenir un comptabilitat única de totes les organitzacions que rebin qualsevol quantitat de les administracions en concepte de subvencions i/o convenis. Auditoria externa i feta pública dels comptes anuals per aquelles organitzacions que reben més de 20.000 €, així com publicació i declaració pública de tots els comptes anuals per aquelles que reben una quantitat menor de cabdals públics.
  • Prohibició de donacions o pagament en espècies anònims a partits i sindicats.
  • Declaració pública de béns abans de la pressa de possessió i  cessament de qualsevol càrrec públic no funcionarial, indistintament que percebin per aquesta tasca sou o no.
  • Registre públic de lobbies, explicitant els seus membres i persones jurídiques i físiques que formen part d’ells.

 2/ Eficàcia i eficiència de la justícia i de les eines de control públic

  • Incloure com a delicte el finançament il·legal dels partits polítics i sindicats així com l’enriquiment injustificat dels càrrecs públics, amb màximes penes exemplars i sense possibilitat d’aplicar indults o rebaixes extraordinàries de condemnes.
  • Inhabilitació de condemnats per corrupció i corruptors per a càrrecs públics .
  • Inhabilitació de empreses amb persones condemnades per corrupció o tràfic d’influències per presentar-se a concursos públics
  • Revisió de la figura d’imputat per tal que una persona pugui defensar-se sense que comporti assenyalament i penalització social, creació d’una figura prèvia a la que el jutge detecti indicis raonables de delicte.
  • Garantir una ràpida investigació i tramitació judicial en casos de corrupció política, justificada per l’alarma social que crea, temps màxim 1 any de procediments previs, ampliables de forma raonada i pública de 6 mesos en 6 mesos, amb un màxim de dos anys.
  • Augment i enfortiment dels instruments de control públic i la informació pública dels seus informes, atorgar capacitat sancionadora al tribunal de comptes, ampliable les seves funcions també als sindicats. Aquest tribunal ha de ser personalitzat i independent, únicament comptarien amb interventors sense vot dels partits amb representació parlamentària.
  • Limitació de sobre-costos en adjudicacions de contractes públics i publicació raonada sobre l’adjudicació d’aquests contractes.

 3/ Educació i formació en valors

  • Garantia de l’existència en tots els nivells educatius d’assignatures i continguts sobre ètica i valors, amb una especial incidència als aspectes públics.
  • Formació permanent al funcionariat públic en valors cívics, detecció i denuncia de conductes presumiblement corruptes.

 Aquestes accions caldria també que fossin complementades per accions de democràcia participativa i de democratització dels processos interns de les organitzacions polítiques i sindicals, entre les que caldria destacar a tall de resum:

 a)    E-democràcia Garantir que partits i sindicats mantinguin contacte amb la ciutadania, obrir canals de comunicació interactius, immediats i reto-alimentats.

b)    Democràcia interna al màxim nivell de les organitzacions polítiques i sindicals (primàries, participació de la militància en la elecció directa de tots/es els candidats de llista i aprovació de programes, limitació de mandats i de càrrecs institucionals d’elecció política (assessors).

c)    Gestió dels seus pressupostos de forma ètica i transparent, autoexclusió de peticions de condonació de deutes i interessos amb les entitats bancàries, limitació de les despeses electorals.

d)    Privació de responsabilitats executives i institucionals dels càrrecs imputats, manteniment de les seves actes tot i que totes les seves decisions haurien de ser observades per un interventor de la seva formació, les dades recollides per aquest interventor serien informades a la executiva del partit (coresponsabilitzant per tant a les executives en cas d’un comportament poc ètic o il·legal)

e)    Òrgans constitucionals i consells d’ens públics sense quotes de partit, aquestes organitzacions podrien tenir interventors i observadors polítics. En el cas que aquests observadors/interventors ho fossin per ser càrrec electe no podrien percebre d’altres sous o dietes que la remuneració com a càrrec electe.

Les organitzacions polítiques que no facin accions similars a les proposades, que són les que demanden el poble.. estan condemnades al fracàs. I el sistema democràtic està en risc si les seves organitzacions polítiques i sindicals no estan disposades a fer-ho.

Anuncios

“Qui no castiga el mal ordena que es faci” o la política de la corrupció

(I part, les fonts de la corrupció)

AquestaImagen frase atribuïda a Leonardo da Vinci pren força en aquests moments que apareixen trames de corrupció en molts sectors de la nostra societat, per tothom és conegut que en períodes de crisi s’aguditza el fenomen de la corrupció, ja que per una banda hi ha un petit grup de la societat que davant la incertesa generada vol rebre el màxim de beneficis i el més aviat possible, i per un altre la resta de la gent que es veu afectada per la  situació i no tolera que hi hagi gent que, fent trampes, pugui garantir d’un futur assegurat mentre la gran majoria no sap que passarà el proper dia.
No hi ha major enèmic per a la democràcia que l’ombra de la corrupció i en aquests moments malgrat existeix una gran incidència en la política i les administracions públiques, la situació plana també en el sector empresarial (àmbit on es situa majoritàriament el fet de la corrupció), els esports fins i tot arribant a l’àmbit associatiu i institucional.
Tot i això he volgut parlar, per allò que em pertoca, de la corrupció política, on malgrat una part important de la societat creu que tota persona que es dedica a la política ho fa per objectius foscos i corruptes, el cert és que la gran majoria dels i de les polítiques es dediquen a la seva tasca de forma transparent, ètica i amb l’objectiu de millorar la societat. Aquesta opinió imperant que es podria resumir en el erroni principi de “tots els polítics són iguals” està generant una desafecció d’una gran majoria vers la política, el partits i la governança. Una desafecció que ja li va molt bé a certs poders polítics, financers i empresarials que pel davant de les persones posen els beneficis i les plusvàlues.
En aquests moments existeix, sumada a la presència de persones amb poc escrúpols que podem trobar en tots els àmbits de la societat, una mancança manifesta pel que fa a la regulació, transparència i viabilitat del finançament dels partits polítics, a la que no ha donat resposta la llei de finançament (Llei 3/87 de finançament dels partits polítics).La seva manifesta incapacitat ha permès un seguit d’abusos i figures delictives en les trames polítiques, de molt difícil visualització i que cap dels partits governants des de l’any 1987 ha volgut millorar, ni a l’Estat ni a Catalunya. Serveixi com exemple de la mala praxi que genera aquesta llei el fet que obliga als partits polítics a sotmetre’s a l’auditoria del Tribunal de Comptes, però la realitat ens indica que la tramesa de la informació per part dels partits no ha estat igual en tots els casos, especialment per part dels de la dreta, en els que no ha existit una cooperació oberta i total, arribant a donar-se un incompliment generalitzat de la norma, sense que això hagi significat repercussions polítiques, legals o administratives.
Cal urgentment una nova llei de finançament més transparent i d’obligat compliment, amb unes conseqüències pel seu incompliment més severes i amb mecanismes d’informació pública que permeti el control de les actuacions del partits per part de les altres organitzacions polítiques i la pròpia societat.
Cal garantir que aquelles persones escollides de forma democràtica passin comptes de la seva tasca diària, de la feina feta de forma habitual i no pas un cop cada 4 anys quan venen les eleccions.
Pel que fa a les persones imputades, caldria aclarir el concepte d’Imputat/ada:.
Imputat/da És la situació en la que un/a jutge/ssa te una sospita raonable que una persona a comés un delicte, i per això el jutge ofereix la possibilitat mitjançant la figura de la imputació a que aquesta persona pugui defensar-se amb la participació d’un/a advocat/da.
La persona imputada un cop finalitzada la investigació judicial només pot optar a tres figures judicials:
•    Innocent, quan el o la jutgessa no veuen un comportament delictiu en la persona imputada i s’arxiva la causa,
•    Acusat, si es perceben conductes delictives, que en cas que es demostrin, causaran penes inferiors a nous anys,
•    Processat, si es perceben conductes delictives, que en cas que es demostrin, causaran penes superiors a nous anys,
És important aquesta diferenciació ja que basant-se en el principi d’innocència qualsevol persona imputada pot ser culpable o innocent, i per tant al no ser la figura de la imputació una garantia de delicte, si s’exigeix la seva dimissió podríem estar obligant a deixar el càrrec -pel que va ser escollit pel poble- a una persona innocent. També si la dimissió fos automàtica i reglada per llei podrien existir usos fraudulents de la denúncia i la imputació per aconseguir fer callar i/o anul•lar, per part d’interessos obscurs, a polítics/ques que estiguin fent una bona tasca.
En la propera entrega (amb ànim de no fer molt feixuga aquesta entrada) intentaré desenvolupar mesures per minimitzar els casos de corrupció política (a qualsevol societat crec que és difícil d’eradicar) i que, al meu entendre, bàsicament s’agrupen en tres grans eixos:
•    Educació i formació en valors a la ciutadania per afavorir el comportament ètic com a conducta correcta i natural, així com per exigir de forma enèrgica  la lluita i càstig de qualsevol episodi de corrupció, abús o il•legalitat.
•    Transparència, marcada per llei, en totes les organitzacions que es financin de fons públics,
•    Compliment de penes exemplars i sense possibilitat de rebaixes o indults de qualsevol mena, per aquelles persones que han estat declarades culpables de delictes de corrupció, malversació de cabals públics o abús de poder.
Serveixi aquesta frase com a punt i seguit i presentació de la propera part d’aquesta entrada:

“Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes

Pitàgores

És la pobresa, Idiota! Una radiografia crua de la societat catalana (I part)

Avui estava decidit a parlar de la corrupció al nostre país especialment de la corrupció política, un autèntic drama, que en aquests darrers dies s’ha vist encara més actualitzada. Però l’aparició de diversos informes sobre la pobresa ha fet que em decanti sobre aquest tema pel meu bloc setmanal –amb la promesa que properament parlaré sobre la corrupció i les possibles solucions que entenc es poden donar-.

És vergonyós estar llegint informacions on alts càrrecs de l’estat cobraven sobres amb sous en negre que superaven els salaris declarats, autonòmics que pagaven seus dels partits i sous a càrrec del que es robava a les polítiques actives d’ocupació, o de les obligatòries ITV a les que tots/es les propietàries de cotxes hem de pagar, així com aspectes urbanístics que també no queden clars i esquitxen a càrrecs municipals.

Aquest temes som sempre vergonyosos, però arriben a immorals quan en els mateixos dies l’augment de l’atur va creixent de forma exponencial i la pobresa arriba a situacions que els professionals socials no detectàvem des de fa 20 anys o més.

Les Entitats Catalanes d’Acció Social ECAS han presentat el seu informe ISOCAT 2011, sobre els indicadors socials a Catalunya, comparats amb l’Estat Espanyol i la Comunitat Europea (http://goo.gl/9rth2) amb uns resultats esfereïdors.

L’índex AROPE(1) ens informa que ha existit un augment molt preocupant de la pobresa ja que situa en el 2012 al 29,5% de la població catalana per sota de l’indicador de pobresa, aquest índex ha augmentat força a Catalunya des de l’any 2009 (16,5%), just un any després de l’esclat de la crisi mundial, i un increment notable l’any de l’arribada del govern Mas a la Generalitat 2010 (19,80%), arribant al 2011 a un 23,30%. A l’Estat Espanyol les dades han estat superiors 2009:23,4%; 2010:25,5%; 2011:27,0%, fins arribar a l’any 2012:26,7% on Catalunya supera a l’estat en 2,8% per primera vegada en la Història, i molt lluny de l’índex de pobresa d’Europa que es situa l’any passat en un 21,6%.

Catalunya te percentualment més pobres l’any 2012 que a Espanya i Europa, i segurament ajuda la taxa d’atur d’un 22% i l’absoluta manca de polítiques actives d’ocupació que és una de les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya. També per primera vegada en molt de temps és dona un augment de la pobresa en les persones en edat laboral, vinculada a la destrucció de llocs de treball i a la caiguda de les condicions salarials, unes condicions que encara es veuran encara més afectades per l’aplicació de la reforma laboral imposada pel govern del PP i que és una mesura afavoridora de l’abaratiment de l’atur. Un nou factor també és el fet que augmenta exponencialment la taxa de treballadors/es pobres (persones que estan per sota de l’índex de pobresa malgrat estar treballant, fruit del descens de sous i l’aparició d’hores extres no pagades, aquest índex a l’estat és d’un 12,7% a Catalunya un 13,7% i a la UE només d’un 8,5%.

La situació de les persones que treballen és negatiu respecte d’altres anys, situació a la que és sumen les llars amb treballadors/es públiques amb pèrdues considerables de poder adquisitiu i la pèrdua de la paga extra de Nadal gràcies al govern estatal i la anunciada pèrdua de la paga d’estiu per part del govern català.

On encara es nota més la crisi es en aquelles llars sense cap tipus d’ingrés ni per ocupació, ni per ajuda pública, una taxa que no ha parat d’augmentar des de l’any 2007 amb 57.000 llars i que ha arribat a doblar-se en l’any 2011 a 118.000 llars.

Històricament el sector de població que sempre ha patit la pobresa ha estat la gent gran, però en aquests moments aquesta taxa és redueix, la raó és ben senzilla la garantia de pensió per a tota la població major de 65 anys i la implantació de la llei de la dependència, tot i que aquesta situació torna a estar en perill gràcies a les mesures dels governs de dretes a l’Estat i a la Generalitat. Per una banda la revisió a la baixa i força limitadora dels drets a prestacions de la llei de dependència, i per un altra el fet de no garantir l’increment de l’IPC en les pensions de jubilació i de viudetat comporta un toc d’alerta en la situació d’aquest sector poblacional. Tot i això en aquests moments és molta la gent gran que a partir de les seves pensions torna a mantenir als seus fills i nets comprant menjar i pagant despeses bàsiques de la llar.

La crisi ha repercutit de forma contundent també als i a les joves, una desocupació de més d’un 51% esta causant estralls en ells i elles, arribant a ser l’estat amb més desocupació de la Unió Europea. L’atur no és l’únic problema, ja que els i les joves que treballen ho fan amb una gran temporalitat (60% amb contractes temporals), amb uns sous dels més baixos del mercat (el sou juvenil de mitja no arriba ni als 15.000€ anuals) i un increment de l’endeutament en els joves de 25 a 29 anys de un 61%. Aquests factors estan impedint que els nostres joves comencin el seu cicle de vida autònoma , donant-se la situació que any rere any el percentatge de joves emancipats cau, i fins i tot està en retrocés (joves que estan retornant a les cases dels pares i mares) i que només un 29% dels i de les joves fins als 29 anys siguin independents.

He destinat el final d’aquest bloc a la situació que ha variat més en el temps, la pobresa infantil, aquest augment ha afectat a moltes llars portant-les a una situació de pobresa severa. El factor de la pobresa infantil creix a Catalunya des l’any 2008, arribant l’any passat a un 20% de la població infantil!. Un país hauria d’avergonyir-se que un menor de cada quatre sigui pobre, i encara més si gran part de les retallades del govern català de dretes afecta a la població infantil, tant en temes d’educació trencant el model d’educació assolit en els darrers anys, tant pel que fa a la petita infància de 0-3 anys i les escoles bressol, com pel que fa a la resta de la població infantil d’educació obligatòria i que es suma a les retallades en beques de menjador, augment de quotes a les famílies, descens de professionals de l’educació i massificació de les classes fruit de l’augment de ràtios. Curt i ras, hi ha un sector d’infants a Catalunya i a Barcelona que passa gana, i moltes famílies que per que no passi això son els adults que en passen, fins i tot en casos de mares lactants.

Cal solucions ja!, cal un urgent pacte d’estat, un acord de totes les forces polítiques sobiranistes o no, per garantir una vida correcta a la seva ciutadania.

20130206-145315.jpg