“Qui no castiga el mal ordena que es faci” o la política de la corrupció

(I part, les fonts de la corrupció)

AquestaImagen frase atribuïda a Leonardo da Vinci pren força en aquests moments que apareixen trames de corrupció en molts sectors de la nostra societat, per tothom és conegut que en períodes de crisi s’aguditza el fenomen de la corrupció, ja que per una banda hi ha un petit grup de la societat que davant la incertesa generada vol rebre el màxim de beneficis i el més aviat possible, i per un altre la resta de la gent que es veu afectada per la  situació i no tolera que hi hagi gent que, fent trampes, pugui garantir d’un futur assegurat mentre la gran majoria no sap que passarà el proper dia.
No hi ha major enèmic per a la democràcia que l’ombra de la corrupció i en aquests moments malgrat existeix una gran incidència en la política i les administracions públiques, la situació plana també en el sector empresarial (àmbit on es situa majoritàriament el fet de la corrupció), els esports fins i tot arribant a l’àmbit associatiu i institucional.
Tot i això he volgut parlar, per allò que em pertoca, de la corrupció política, on malgrat una part important de la societat creu que tota persona que es dedica a la política ho fa per objectius foscos i corruptes, el cert és que la gran majoria dels i de les polítiques es dediquen a la seva tasca de forma transparent, ètica i amb l’objectiu de millorar la societat. Aquesta opinió imperant que es podria resumir en el erroni principi de “tots els polítics són iguals” està generant una desafecció d’una gran majoria vers la política, el partits i la governança. Una desafecció que ja li va molt bé a certs poders polítics, financers i empresarials que pel davant de les persones posen els beneficis i les plusvàlues.
En aquests moments existeix, sumada a la presència de persones amb poc escrúpols que podem trobar en tots els àmbits de la societat, una mancança manifesta pel que fa a la regulació, transparència i viabilitat del finançament dels partits polítics, a la que no ha donat resposta la llei de finançament (Llei 3/87 de finançament dels partits polítics).La seva manifesta incapacitat ha permès un seguit d’abusos i figures delictives en les trames polítiques, de molt difícil visualització i que cap dels partits governants des de l’any 1987 ha volgut millorar, ni a l’Estat ni a Catalunya. Serveixi com exemple de la mala praxi que genera aquesta llei el fet que obliga als partits polítics a sotmetre’s a l’auditoria del Tribunal de Comptes, però la realitat ens indica que la tramesa de la informació per part dels partits no ha estat igual en tots els casos, especialment per part dels de la dreta, en els que no ha existit una cooperació oberta i total, arribant a donar-se un incompliment generalitzat de la norma, sense que això hagi significat repercussions polítiques, legals o administratives.
Cal urgentment una nova llei de finançament més transparent i d’obligat compliment, amb unes conseqüències pel seu incompliment més severes i amb mecanismes d’informació pública que permeti el control de les actuacions del partits per part de les altres organitzacions polítiques i la pròpia societat.
Cal garantir que aquelles persones escollides de forma democràtica passin comptes de la seva tasca diària, de la feina feta de forma habitual i no pas un cop cada 4 anys quan venen les eleccions.
Pel que fa a les persones imputades, caldria aclarir el concepte d’Imputat/ada:.
Imputat/da És la situació en la que un/a jutge/ssa te una sospita raonable que una persona a comés un delicte, i per això el jutge ofereix la possibilitat mitjançant la figura de la imputació a que aquesta persona pugui defensar-se amb la participació d’un/a advocat/da.
La persona imputada un cop finalitzada la investigació judicial només pot optar a tres figures judicials:
•    Innocent, quan el o la jutgessa no veuen un comportament delictiu en la persona imputada i s’arxiva la causa,
•    Acusat, si es perceben conductes delictives, que en cas que es demostrin, causaran penes inferiors a nous anys,
•    Processat, si es perceben conductes delictives, que en cas que es demostrin, causaran penes superiors a nous anys,
És important aquesta diferenciació ja que basant-se en el principi d’innocència qualsevol persona imputada pot ser culpable o innocent, i per tant al no ser la figura de la imputació una garantia de delicte, si s’exigeix la seva dimissió podríem estar obligant a deixar el càrrec -pel que va ser escollit pel poble- a una persona innocent. També si la dimissió fos automàtica i reglada per llei podrien existir usos fraudulents de la denúncia i la imputació per aconseguir fer callar i/o anul•lar, per part d’interessos obscurs, a polítics/ques que estiguin fent una bona tasca.
En la propera entrega (amb ànim de no fer molt feixuga aquesta entrada) intentaré desenvolupar mesures per minimitzar els casos de corrupció política (a qualsevol societat crec que és difícil d’eradicar) i que, al meu entendre, bàsicament s’agrupen en tres grans eixos:
•    Educació i formació en valors a la ciutadania per afavorir el comportament ètic com a conducta correcta i natural, així com per exigir de forma enèrgica  la lluita i càstig de qualsevol episodi de corrupció, abús o il•legalitat.
•    Transparència, marcada per llei, en totes les organitzacions que es financin de fons públics,
•    Compliment de penes exemplars i sense possibilitat de rebaixes o indults de qualsevol mena, per aquelles persones que han estat declarades culpables de delictes de corrupció, malversació de cabals públics o abús de poder.
Serveixi aquesta frase com a punt i seguit i presentació de la propera part d’aquesta entrada:

“Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes

Pitàgores

2 pensamientos en ““Qui no castiga el mal ordena que es faci” o la política de la corrupció

  1. Com sempre un text molt encertat amb la situació actual, en la qual tenim un efecte dominó que no sabem quan acabarà. Lamentablement aquesta situació ens enfonsa cada vegada més, internament i cara a l’exterior.

    • Crec que tothom hem de moure fitxa, des del nivell que cada persona pugui per exigir un canvi de rumb ja!, dimissió dels corruptes acusats/confessos, sortida dels càrrecs organitzatius temporals de les persones imputades en casos de corrupció, i transparència total.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s