Barcelona en venda? NO!

Destacado

ImageEl govern convergent de l’alcalde Trias està demostrant una voluntat inequívoca de descapitalitzar la ciutat, vendre el patrimoni municipal i privatitzar l’espai públic. Aquesta tendència no ens ha de sorprendre ja que tots els governs conservadors des de la Sra. Tatcher als senyors Aznar i Rajoy, així com el senyor  Mas ho han fet sense cap dubte moral, beneficiant amb la venda del patrimoni comú a empreses privades, moltes vegades amigues.

L’alcalde Trias es va mostrar, mentre era a l’oposició i en els primers moments del seu mandat, com a un molt veterà ciutadà de Barcelona, defensor de la seva gent i garant de la marca Barcelona i del seu Ajuntament. Però aquesta imatge de tendre avi que vol ser l’alcalde tots i totes s’ha vist truncada en menys de 100 dies de govern: d’una banda pel seu ‘sucursalisme’ vers el president Mas, cobrint les vergonyes de la seva mala gestió i les retallades socials, fent, ja no de banc -ja que al banc se li retornen els diners prestats més interesos-, sinó fent de institució filantròpica que dóna diners sense esperar el seu retorn (en aquests moments, l’Ajuntament ha regalat aproximadament a la Generalitat uns 400.000.000€ (font deutometre); d’altra banda, pel fet de la seva dependència vers el Partit Popular per poder mantenir la capacitat de govern, i que ha estat aprofitada pel regidor Alberto Fernández Díaz per convertir-se en el veritable alcalde de la ciutat a l’ombra (bona mostra del govern d’amagatotis CiU-PP ha estat l’error històric de trencar la Barcelona de cara al mar, per privatitzar la façana marítima del Port Vell, cedint espai públic a iots de milionaris privats i tancant aquest espai a la ciutadania).

Però la seva voluntat privatitzadora no s’ha conformat amb això sol i ha arribat a llogar l’estàtua de Colom a una empresa (no al FCB) per fer lluir la publicitat que il·lustrava l’enorme samarreta del Barça amb què la van disfressar! La posada en venda del cor de la nostra ciutat es posa també de manifest en accions com el nou Pla d’Usos de Ciutat Vella;  la privatització de l’espai públic acceptant la instal·lació a qualsevol carrer o plaça de terrasses i vetlladors per part de restaurants, bars, pastisseries i fleques; la venda a preus molt per sota del seu autèntic valor dels pàrquings municipals i un llarg etcètera.

I encara més!, la voràgine privatitzadora ha fet que ara al govern convergent se li acudeixi copiar de Dubai o Madrid (aquella ciutat que va menystenir l’alcalde Trias dient que l’única ciutat que podia guanyar uns JJOO a Espanya era Barcelona) la idea de vendre el nom de les estacions de metro de la ciutat a empreses que vulguin pagar, igualant la ciutat als clubs esportius privats que han anat més enllà de la publicitat venent el seu nom per unes monedes.

Si seguim així no seria d’estranyar veure dins de poc temps noms de carrers, equipaments, edificis i monuments com ara: Plaça Estrella-Damm Catalunya (tot aprofitant l’estel de la plaça), l’obelisc Lápices Alpino del 5 d’oros; el Moritz Centre Cultural del Born (on ja té la cafeteria), la Plaça Catalana del Gas (en aquest cas, el mot d’Espanya potser desapareixeria) o el Zoològic Anís del Mono-Barcelona…

No!, Barcelona NO està a la venda, malgrat que l’alcalde Trias pretengui implantar allò de que ‘pagant Sant Pere canta’.

Anuncios

Orgullós de la gent i de l’altruisme , Forza Galizia!

Destacado

En aquest primer bloImagenc del curs, que just acabem de començar, podria parlar de molts temes: La Barcelona que s’apaga a mans de un govern Trias que no funciona i que és banquer/titella del President Mas dilapidant vora de 400 M€ per tapar la mala gestió del govern de la Generalitat; de Turquia, d’Egipte o de Síria (espero que no haguem de treure les xapes de NO A LA GUERRA!); de l’atur i de les noves retallades socials fetes pel govern Mas amb estiueig i traïdoria… Però m’he decidit dedicar el meu primer pensament blocaire a la gent de Galizia que van actuar en el trist accident de Santiago, i en especial a totes les persones que, a partir dels seus actes altruistes en situacions de catàstrofes, ens fan sentir orgullosos de ser humans.

El meu coneixement de la resposta humanitària i altruista davant les catàstrofes em va venir directament del meu pare, el Pere De Barberà, voluntari de la Creu Roja que va marxar durant 15 dies a donar suport a la gent afectada per les riuades del Vallès l’any 1962, una de les pitjors riuades que ha patit Catalunya, amb 1.000 morts, centenars de víctimes i una regió destrossada.

Després, en el decurs de la meva infància, vaig veure moltes actuacions des de la seva vessant professional com a guàrdia urbà de la ciutat de Barcelona, o pel seu pas per diverses ONG. Van haver d’altres actuacions seves  en situacions d’emergència i catàstrofe com, per exemple, en ser de les primeres persones en arribar a l’Hipercor després del despietat atemptat terrorista, ja que en aquells moments estava de servei just davant d’aquell edifici. En ambdues situacions el meu pare va tornar molt i molt afectat, afectat pel dolor de la gent a la que va intentar donar suport. D’aquestes experiències ell sempre va voler fer-ne educació als seus fills, una educació sobre el sentiment de comunitat i d’altruisme que avui per avui entenc com a fonamental a la vida de qualsevol persona, especialment si els que te la ensenyen –com el meu pare- et donen exemples personals d’aquesta manera d’actuar. Sempre he pensat que la meva dedicació a ONGs, als serveis socials i a la meva ciutat ha estat fruit d’aquest aprenentatge patern.

Els fets ocorreguts a Galizia aquest estiu m’han tornat a fer pensar en l’altruisme, que és definit com a “preocupació i dedicació en el bé aliè, fins i tot per sobre dels propis interessos i per motius únicament humanitaris”, paraula que s’aplicava ja l’any 1851 i que neix com antònim de l’egoisme.  Els estudis especialitzats ens indiquen que les persones actuem en situacions d’emergència i catastròfiques a partir d’allò que anomenen motivacions transcendents (Pérez López, 2002), i que es defineix com a una força que porta a les persones a actuar davant les necessitats bàsiques o vitals d’altres persones, sense valorar per part de qui actua les conseqüències personals que li pot aportar la seva acció. Aquestes motivacions transcendents normalment generen una conducta anomenada d’altruisme (Chóliz, 2004. i els psicòlegs Yubano-Larrañaga, 2002) que ofereix benefici a d’altres, feta de forma desinteressada i moltes vegades de forma puntual i anònima. Aquest autors diferencien aquesta conducta de la conducta d’ajuda o prosocial, feta des del voluntariat, i que ja ens porta a aspectes organitzatius i continuats que, sense cercar lucre, sí que pot aportar benefici,s com ara el reconeixement personal i/o el prestigi.

Al contrari del que es pensa, en una catàstrofe, la gent tendeix a ajudar-se, fins i tot abans de pensar en la seva seguretat, que queda desplaçada pel sentiment de comunitat. En aquestes situacions, les conductes personals i col·lectives interactuen immediatament, generant una resposta que sempre supera a l’esperada. Els processos neuronals del comportament altruïsta treuen les característiques més solidàries de les persones, i l’excel·lència dels i de les professionals de les emergències (personal sanitari i mèdic, bombers, policia…), deixant de banda altres valors com la competitivitat, l’individualisme o les reivindicacions professionals en un moment fins i tot de crisi, retallades o desencís.

La biologia ens diu que en aquelles espècies o grups on la component altruista és més alta, aquella espècie o col·lectiu és un avantatge evolutiu cabdal, la neurociència cognogtivista social ens afegeix que l’altruisme proporciona felicitat i qualitat de vida a la persona que actua, i la neuroendocrinologia també ha estudiat que els comportaments amistosos i cooperatius augmenten l’esperança de vida d’aquelles persones que les practiquen. Si és així  podríem fer nostra la frase de J. Benavente

l’únic egoisme acceptable és el de procurar que tothom estigui bé per estar un millor

, per tant, lo dit…

Gràcies i ForzaGaliza!

Orgullós de la gent i de l’altruisme , Forza Galizia!

Destacado

En aquest primer bloImagenc del curs, que just acabem de començar, podria parlar de molts temes: La Barcelona que s’apaga a mans de un govern Trias que no funciona i que és banquer/titella del President Mas dilapidant vora de 400 M€ per tapar la mala gestió del govern de la Generalitat; de Turquia, d’Egipte o de Síria (espero que no haguem de treure les xapes de NO A LA GUERRA!); de l’atur i de les noves retallades socials fetes pel govern Mas amb estiueig i traïdoria… Però m’he decidit dedicar el meu primer pensament blocaire a la gent de Galizia que van actuar en el trist accident de Santiago, i en especial a totes les persones que, a partir dels seus actes altruistes en situacions de catàstrofes, ens fan sentir orgullosos de ser humans.

El meu coneixement de la resposta humanitària i altruista davant les catàstrofes em va venir directament del meu pare, el Pere De Barberà, voluntari de la Creu Roja que va marxar durant 15 dies a donar suport a la gent afectada per les riuades del Vallès l’any 1962, una de les pitjors riuades que ha patit Catalunya, amb 1.000 morts, centenars de víctimes i una regió destrossada.

Després, en el decurs de la meva infància, vaig veure moltes actuacions des de la seva vessant professional com a guàrdia urbà de la ciutat de Barcelona, o pel seu pas per diverses ONG. Van haver d’altres actuacions seves  en situacions d’emergència i catàstrofe com, per exemple, en ser de les primeres persones en arribar a l’Hipercor després del despietat atemptat terrorista, ja que en aquells moments estava de servei just davant d’aquell edifici. En ambdues situacions el meu pare va tornar molt i molt afectat, afectat pel dolor de la gent a la que va intentar donar suport. D’aquestes experiències ell sempre va voler fer-ne educació als seus fills, una educació sobre el sentiment de comunitat i d’altruisme que avui per avui entenc com a fonamental a la vida de qualsevol persona, especialment si els que te la ensenyen –com el meu pare- et donen exemples personals d’aquesta manera d’actuar. Sempre he pensat que la meva dedicació a ONGs, als serveis socials i a la meva ciutat ha estat fruit d’aquest aprenentatge patern.

Els fets ocorreguts a Galizia aquest estiu m’han tornat a fer pensar en l’altruisme, que és definit com a “preocupació i dedicació en el bé aliè, fins i tot per sobre dels propis interessos i per motius únicament humanitaris”, paraula que s’aplicava ja l’any 1851 i que neix com antònim de l’egoisme.  Els estudis especialitzats ens indiquen que les persones actuem en situacions d’emergència i catastròfiques a partir d’allò que anomenen motivacions transcendents (Pérez López, 2002), i que es defineix com a una força que porta a les persones a actuar davant les necessitats bàsiques o vitals d’altres persones, sense valorar per part de qui actua les conseqüències personals que li pot aportar la seva acció. Aquestes motivacions transcendents normalment generen una conducta anomenada d’altruisme (Chóliz, 2004. i els psicòlegs Yubano-Larrañaga, 2002) que ofereix benefici a d’altres, feta de forma desinteressada i moltes vegades de forma puntual i anònima. Aquest autors diferencien aquesta conducta de la conducta d’ajuda o prosocial, feta des del voluntariat, i que ja ens porta a aspectes organitzatius i continuats que, sense cercar lucre, sí que pot aportar benefici,s com ara el reconeixement personal i/o el prestigi.

Al contrari del que es pensa, en una catàstrofe, la gent tendeix a ajudar-se, fins i tot abans de pensar en la seva seguretat, que queda desplaçada pel sentiment de comunitat. En aquestes situacions, les conductes personals i col·lectives interactuen immediatament, generant una resposta que sempre supera a l’esperada. Els processos neuronals del comportament altruïsta treuen les característiques més solidàries de les persones, i l’excel·lència dels i de les professionals de les emergències (personal sanitari i mèdic, bombers, policia…), deixant de banda altres valors com la competitivitat, l’individualisme o les reivindicacions professionals en un moment fins i tot de crisi, retallades o desencís.

La biologia ens diu que en aquelles espècies o grups on la component altruista és més alta, aquella espècie o col·lectiu és un avantatge evolutiu cabdal, la neurociència cognogtivista social ens afegeix que l’altruisme proporciona felicitat i qualitat de vida a la persona que actua, i la neuroendocrinologia també ha estudiat que els comportaments amistosos i cooperatius augmenten l’esperança de vida d’aquelles persones que les practiquen. Si és així  podríem fer nostra la frase de J. Benavente

l’únic egoisme acceptable és el de procurar que tothom estigui bé per estar un millor

, per tant, lo dit…

Gràcies i ForzaGaliza!