La política del tsunami (II) L’efecte zombi i l’efecte circ

Destacado

taza-rf661c97f3c2547ce921c610e4ce8b5f9_x7jgr_8byvr_324Com ja dèiem en l’anterior entrada, la vida política no ha de venir marcada per la política de tsunami perquè si aquesta dinàmica, política – a cop de reacció de l’opinió del dia o de l’humor general d’aquella setmana –, controla la realitat, l’acció política esdevé únicament reactiva i a molt curt termini i, finalment erràtica.

Aquesta acció política comporta també dos efectes que van en contra de la salut democràtica de la societat, permeteu-me una llicència cinematogràfica en anomenar-les, per una banda de l’efecte zombi i per un altra l’efecte circ.

L’efecte zombi: bàsicament es genera a partir d’un lideratge gairebé messiànic, amb una munió de conversos que apliquen les directrius del seu líder i que, com a bons conversos que són, van moltes vegades més enllà d’aquestes directrius, esdevenint ultraortodoxes d’aquestes idees, defensant com a veritables creuats que la seva veritat és la única possible i que, o bé l’acceptes, i t’integres a ells, o bé ets un enemic a vèncer i eliminar. No existeix cap mena de programació, càlcul d’efectes o estratègies a curt o llarg termini, l’immediat és el temps, el seguidisme al líder esdevé el camí i l’objectiu final és l’únic final possible. El fi justifica els mitjans i per tant, un cop activat aquest efecte zombi, els resultats són imprevisibles fins i tot per als seus líders, que esdevenen en el seu moment més àlgid uns esclaus d’aquest “Tótum revolútum” ja que o segueixen la direcció que prenen en un moment donat els seus seguidors, o poden ser devorats pel procés de zombificació, portant a aquests líder a límits insospitats inicialment per ells i fins i tot gens desitjats.

L’efecte circ: ve marcat per l’aparició de líders superestrelles que son propietaris de les veritats absolutes, que han descobert la sopa d’all i com són uns personatges “sense màcula”, s’atreveixen a assetiar, atacar i destruir els seus adversaris polítics amb totes les eines que tenen a les seves mans; camuflant aquestes accions amb discursos acadèmics força entenedors per a tothom basats únicament en el populisme i en donar la raó a l’opinió majoritària en tots els aspectes de la vida; arribant al punt que les seves propostes esdevenen incompatibles entre sí fruit de la immediatesa i de donar la resposta al que en aquell moment la societat majoritàriament opina. Les xarxes són el seu far, i el lastminute és el seu tempo.

Aquesta política de circ, i d’espectable té un seguit de grans problemes: el major de tots és que la política que genera il•lusió en els primers estadis, un cop es dissipa la llum i el fum de la mise en scène, i queda en evidència la contradicció entre el que deien i el que han fet i fan, i es transforma en desencís i frustració per a tothom. La política de circ té molt poca volada però els seus efectes són molt dolents per a la societat i per a la pròpia democràcia, donat que el desencís i la frustració esdevenen passotisme.

Ambdós efectes ens poden fer perdre tota una generació de ciutadans en el camp de la política, augmentant encara més el gruix de persones que es desentenen del govern de la societat. No oblidem que alguns dels moments més negres de la història moderna de la humanitat han estat desencadenats per polítiques de tsunami, polítiques basades en efectes zombi i circ.

Anuncios

En l’efecte manter, la violència és la línia vermella

Minientrada

GU atacadaLa violencia és la línia vermella i amb l’atac d’ahir al metro dels manters a la Guàrdia Urbana i a tothom que passés per allà hem arribat a aquesta línia vermella. Aquest incident va generar 4 ferits, un d’ells una ciutadana que accidentalment va topar amb una de les pedres tirades per aquests “venedors”. Feia 2 minuts escassos que una amiga meva embarcada de 8 mesos acabava de passar per allà mateix qui em trucava ahir tot explicant-me els fets.

No accepto qui em diu que el efecte manters ve de la crisi, ja que en els anys de la pitjor crisi no hi havia ni de bon tros el nivell de manters a Barcelona que hi ha ara. El que ha passat és que la posició del govern Colau ha fet d’efecte crida, i més a més ha fet créixer el descreure a les ordenances i el que és més greu –sumat als fets de Salou- l’increment de la resposta violenta cap els i les agents de la seguretat.

En aquests moments la nostra guàrdia urbana no te directrius clares sobre l’efecte manter, fruït de la no concreció del govern municipal. Cal que en aquest aspecte la Sra. Colau i el seu grup es situï de forma clara i sense indefinicions sobre el problema de la venda ambulant, una venda que és il•legal i que afecta cada cop més tant a les empreses productores com al comerç de la ciutat. I que incompleix de forma escandalosa les ordenances municipals.

Calen tres intervencions: la primera anar en contra les màfies i la xarxa comercial, que vestida de legal, fa distribució de productes il•legals, aquí l’actuació municipal ha de ser inflexible. La segona passa per informar de la seva actitud a les persones clients, tot ecplicant-los que estan realitzant un acte contrari a la llei i dels efectes negatius que comporta per a la ciutat, arribant si és necessari a la multa coercitiva. I per últim des de criteris socials veure com donar sol·lucions i canalitzar els efectes negatius sobre les altres víctimes d’aquesta situació que són els propis manters; aquesta visió social te el seu límit en la reincidència i la línia vermella és l’actitud violenta.

El control polític dels serveis policials esdevé una garantia democràtica, ja que les forces de la seguretat són els únics agents autoritzats a utilitzar la força i la violència en la seva justa mesura davant la situació que es trobin i un cop totes les altres eines al seu abast no han funcionat. I donar resposta a una acció violenta vers a ells o qualsevol ciutadà o bé és una situació en la que si cal s’ha d’utilitzar aquesta força. Però el control policial sempre ha de venir acompanyat de les correctes indicacions dels governants i el suport a la correct actuació policial.

Els i les agents de la Guàrdia Urbana són servidors públics, treballadors/es municipals i la Sra. Colau com a cap seva que és, i tot el consistori, els han de donar suport i vetllar per la seva seguretat. La indefinició fruït de la incompetència del govern no ha de ser un llastre en l’acció policial i menys una excusa per atiar les accions violentes sobre les persones que es dediquen en la protecció de la ciutadania.

La Sra. Colau ha de donar suport a la seva guàrdia urbana i indicacions precises a aquesta, als serveis socials i d’altres estaments municipals de com actuar per evitar aquest “top manta”.

La política del Tsunami (I)

Destacado

tsunamiDarrerament es podria resumir la política en general i la de Catalunya en particular com la “Política del tsunami”, una manera de fer a partir de la immediatesa, a cop de xarxes socials i de frases per als mitjans, una priorització excessiva del titular, de la imatge per sobre el contingut, la ideologia i les accions a mig i llarg termini.

Centrar l’acció política en l’agenda immediata, l’opinió general i les tendències del dia ens porta al disseny de polítiques reactives, sempre darrere de la societat, deixant el lideratge d’aquesta a persones prescriptores, líders d’opinió i influenciadores. Però des de sempre la política i les persones que es dediquen a la política han estat influenciadores, líders que han intentat que les seves idees modifiquin la societat, des d’un posicionament proactiu a partir de les situacions que detecten en la societat i les tendències que s’albiren.
Fer política ha de basar-se en un contacte permanent amb els i les ciutadanes, les persones prescriptores i el teixit veïnal i social a partir d’una interacció constant, fer propostes innovadores de millora, mostrar un model de societat pràctic i assolible que permeti solucionar o millorar els problemes que es detecten en la societat de la que formem part.

Les darreres eines de comunicació, les que anomenem xarxes socials han reforçat i portat a la societat a aquest viure i valorar gairebé tot en la immediatesa. Aquestes eines tenen notables efectes positius per a la societat i les persones, efectes prou coneguts per tothom, però també han comportat efectes força negatius, algunes vegades fins i tot afectant a la pròpia democràcia.

Molts partits polítics s’han abocat a aquesta política de la immediatesa i de xarxes obviant moltes de les seves funcions tradicionals, fent cada cop més petita la imatge del partit i centrant-se cada cop més en la imatge del lideratge de persones, uns i unes líders sotmesos a la volubilitat de les xarxes ja que moltes d’aquestes persones són potenciades, elevades o denotades per la pròpia xarxa en poc temps. A aquest aspecte se li ha de sumar el desencís actual entre la societat, les i els polítics i els partits.
S’exigeix a les persones que es dediquen (professionalment o no) a la política que:

Siguin i actuïn con a persones comuns, aquest aspecte que és en un principi interessant pot comportar una política del “posado” de la imatge per sobre el contingut, així com una banalització de la imatge del i de la política que faci perdre el rol d’influenciador/a.
Accessibilitat total, un personatge públic, una persona que es dediqui a la política, ha d’estar en contacte permanent amb la societat i la ciutadania, ha de facilitar canals interactius de contacte i comunicació, però no ha de centrar el seu temps en aquesta accessibilitat permanent. Podríem aportar aquí com exemple allò que diem en els equips de treball “ens reunim o treballem?”, ni un professional pot estar tot el dia reunit, ni un polític pot estar tot el dia en contacte real o virtual amb la ciutadania. S’ha d’estar en el carrer molt més que el que moltes persones en política fan, però també s’ha d’estar reunit, pensant i gestionant les obligacions que el seu càrrec comporta.
Que facin el que vol el poble, primer ens tindríem que preguntar: hi ha alguna cosa que uneix de forma unànime al poble?, una causa que sigui representativa de tota la ciutadania?, òbviament algú que es dediqui a la política ha d’escoltar i saber que li demanda la ciutadania i les seves organitzacions, i actuar valorant aquestes demandes, però no centrar únicament les seves actuacions en elles.

Fins i tot darrerament les demandes de molts van encaminades a que el polític no sembli polític, i en aquest parany algunes agrupacions polítiques fan llistes polítiques amb gent que no és política i justament l’únic que mostren és aquesta presència extra política sense cap més contingut. Tampoc es pot demanar a un càrrec electe que no acompleixi allò que va proposar en la seva campanya política, el seu programa, la seva ideologia, ja que és precisament per aquestes coses que va elegit i és un càrrec electe.

L’ “opinió ciutadana” en el nostre sistema polític ve representada en les votacions i en el control de les persones administrades sobre els seus càrrecs electes i la transparència de les accions d’aquests darrers. Només fer política a partir del fet immediat i de l’opinió del moment porta les organitzacions i persones que es dediquen a la política a actuar en funció només del que es demana, oblidant-se de fer propostes de desenvolupament, de futur o accions que tot i no ser gaire populars són bàsiques i necessàries.

Les xarxes ens donen un reflex clar i nítid del que opina la societat en aquest mateix moment, i aquesta és una eina fonamental. I és cert que, fruit d’aquesta immediatesa el vot lastminute ha vingut per quedar-se, un vot del darrer moment que no para de créixer i que converteix el partit dels indecisos en el partit que es presenta a les eleccions amb més simpatitzats.

Els partits i les persones que es dediquen a la política s’han de saber moure per les xarxes, han de saber escoltar i interactuar amb la ciutadania, han de prendre el pols a la societat i a les persones que la formen, però també han de saber explicar el que volen, el que fan i per què ho fan; no han d’oblidar perquè se’ls votarà o se’ls ha votat i no trair ni els seus principis, ni les seves idees, ni el seu programa.

Fer política cercant la “viralitat” en xarxes, el seu efecte amplificador i la bona opinió i només quedar-se en aquest objectiu ens comportarà una política d’espectacle, i aquestes polítiques esdevenen polítiques a mig termini, simples i de curt vol.

La política generadora i realista ha de comptar amb una estructura proactiva prou permeable per recollir els casos sobrevinguts, preparada per resistir els embats dels possibles tsunamis que apareixeran però amb uns objectius i fites clars, coneguts per a tothom i el que és més important: explicades de forma pedagògica a tothom que forma part de la societat.