Paraules d’amor senzilles i tendres?

Destacado

Emotional Tuner - Raquel CaballeroEls atacs a Serrat m’han fet pensar molt, tant en el passat, com en el present i el futur.  Ja deia en anteriors entrades al blog que d’aquí a 20-D veuríem moltes desqualificacions per ambdós costats del mal anomenat “Procés”

Quan jo era petit els meus pares em van fer agafar por d’un col•lectiu, els de Cristo Rey, uns fatxes que, amb cadenes i pals, atacaven indiscriminadament els qui creien que no eren adeptes al Règim, el seu Règim. Eren paraules i accions d’odi d’aquella Espanya de naftalina i NO-DO que em va fer emmirallar-me en un altre col•lectiu que defensava la meva terra, la meva nació, es deia MDT.

El Moviment de Defensa de la Terra estava format per gent que, ferida pel menyspreu històric d’Espanya vers Catalunya, volia anar-se’n d’Espanya. Allà vaig començar a sentir, llegir i viure la política, una política de fa 32 anys. Vam crear amb el meu amic “Mitja” un hipotètic Comitè Independentista Francesc Aragó, que, segons ens van dir, era el nom de la nostra escola Zafra abans de la guerra; vam parlar molt d’independència arribant a parlar-ne alguna vegada a la ràdio en programes de nit de Radio Santa Coloma, i fins i tot vam aconseguir un militant mes, l’amic Xavi.

Amb el temps va aparèixer un grup armat i amb voluntat terrorista que es va dir Terra Lliure i el MDT va actuar de braç polític. Jo sempre he estat en contra de la violència i el terror, i per tant vaig tallar tota relació amb el l’MDT, els meus companys de viatge també. Ells van quedar-se a la riba de la independència, això sí, des de la vessant pacifica i política.

Vaig decidir conèixer d’altres terres, començar a viatjar per tota Espanya, per Europa i vaig caure que el que calia era -des de l’orgull de ser de la teva terra- intentar que no existissin fronteres, no separar sinó compartir. En tots els llocs hi ha bona gent i bona cultura, i des del respecte, el mestissatge cultural està força be, un mestissatge que es pot fer sense perdre un bri de la teva cultura, llengua i nació.

Soc Europeista convençut, i per tant crec que hem d’anar a un model federal, ja no d’Espanya sinó d’Europa, una Europa de les nacions i de les ciutats i no dels estats i de les multinacionals -com deia Pascual Maragall-. D’aquí la meva militància al Federalisme; un federalisme que es converteix feixuc atès has de convèncer als de casa i als de fora, canviar Catalunya, però també canviar Espanya i Europa.

L’Espanya rància del NO-DO, la que atacava a Catalunya s’està Europeïtzant, un camí que va iniciar-se de la mà de la democràcia i dels governs de progrés, encara que fruit dels darrers governs de dretes a l’Espanya Una i Grande, encara li queda camí.

Però i Catalunya? Doncs tampoc està bé, està dividida en dos grans meitats més o menys simètriques; una formada per persones que volen trencar amb Espanya, fins i tot algunes amb Europa i crear una Ítaca gairebé autàrquica; i una altra meitat amb gent que volem unir i no trencar, fins i tot algunes volem treballar pel reconeixement de Catalunya en una constitució i una Espanya i una Europa diferents, més respectuoses i integradores.

I en aquesta Catalunya que se’ns trenca, cada cop s’escolten menys paraules d’amor i més insults; aquesta Catalunya s’oblida que hi han artistes que s’han autoproclamat la veu de la Catalunya Lliure excloent, aquells que diuen “o Catalunya vota majoritàriament independència o me’n vaig a Senegal” amb una teatralitat molt Espertiana i poc ajustada a la realitat pel que s’ha vist, un gest aplaudit i plorat per molta gent en sentits moments independentistes; aquesta Catalunya que ataca al “Noi del Poble Sec” per que no és un “bon català”, per què no vol trencar sinó unir, per què -o magna traïció- canta en castellà, i que oblida que ell es va haver d’exiliar forçat per cantar català i ser d’esquerres (és clar que ell no va formar part de Cristo Rey ni de bona família de Falange ni del Franquisme per defensar-lo).

I si un poble oblida el seu passat i no vol superar aquell pretèrit dolent; que des de l’immobilisme no vol canviar sinó trencar; si no vol albirar un nou futur que uneix, que respecta diferents formes de pensar i que no separa ni classifica en bons i dolents patriotes… Aquest “Nou País” es convertirà en un poble de NO-DO -això si, en colors i per TV3- i farà pudor a naftalina.

Pero sus estridentes ladridos / sólo son señal de que cabalgamos”                   poema Labrador (1808) de Goethe

Anuncios