La necessitat de plans integrals per a l’ocupació de persones amb discapacitat en la crisi POSTCOVID19

Destacado

Article publicat el dia 20.5.2020 al Club Cortum https://www.clubcortum.org/la-necessitat-de-plans-integrals-per-a-locupacio-de-persones-amb-discapacitat-en-aquesta-crisi-postcovid19/

Tothom sap que els efectes d’aquesta crisi sanitària de la COVID19 són durs, però si no sabem actuar amb rapidesa els efectes econòmics seran molt greus, amb una recessió  econòmica mundial, que s’accentuarà en els països que encara s’estaven recuperant de la passada crisi.

Sabem que hi ha col·lectius que  són més sensibles a aquestes crisis, ja que són els que menys eines i recursos tenen per superar-les, així com a qui l’atur generat per aquestes els impacta més. El col·lectiu de persones amb discapacitat és un dels sectors més vulnerables als temes econòmics i laborals.

A nivell econòmic ja que pateixen un greuge econòmic associat a patir una discapacitat, que es situa de mitjana entre els 17.700 i els 41.200 euros anuals per persona[i]. Aquestes quantitats poden incrementar-se notablement en funció de la necessitat de suport de la persona i pels costos indirectes o costos d’oportunitat de la seva situació personal.

Pel que fa a la seva situació laboral que abans de la COVID19 ja era prou complicada, ara en el POSTCOVID ho serà més. Ja partíem d’una taxa d’activitat de persones amb discapacitat de només un 35,0% (la de la població sense discapacitat és d’un 81,6%). I dins d’això teníem una taxa d’atur de un 26% (el de la població general era d’un 17,1%[ii])

Així dons el perfil tipus de persona amb discapacitat que treballava, abans de la crisi sanitària, era la d’un home (el nivell d’ocupabilitat de les dones era només d’un 25’64%ii), de més de 45 anys, afiliat al règim general de la seguretat social, amb una activitat en el àmbit del serveis socials sense allotjament o serveis en edificis i jardineria. La seva tipologia d’ocupació elemental no especialitzada; amb contractació temporal i que prestava els seus serveis en el àmbit de l’ocupació protegida (CET).

Aquesta situació no gens positiva s’ha vist agreujada enormement per la irrupció del Coronavirus. La situació d’alarma ha comportat el tancament de serveis de les empreses per les que treballaven o dels centres especials de treball (CET), unes empreses que ja d’abans patien una forta tensió pressupostària i financera.

En aquests moments només a Barcelona s’estima que hi ha unes 3.000 persones amb discapacitat afectades per un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO), i segons ens temem, molts d’ells es transformaran en expedient de regulació d’ocupació (ERO), és a dir moltes persones amb discapacitat passaran possiblement a l’atur, un cop les mesures de protecció extraordinària de l’ocupació per la situació d’alarma finalitzin. Només en els casos en seguiment de la Xarxa per la Inclusió Laboral de Barcelona (XIB)[iii] el 33,5% s’han quedat sense feina (ERTO, acomiadaments o finalització de contracte sense renovació), el 38% segueix en actiu treballant en serveis essencials o teletreballat, mentre que el 28% restant es troba en situació de baixa mèdica, permisos retribuïts o vacances.

Totes aquestes dades han mobilitzat a la Regidoria d’Infància, Joventut, Persones Grans i Diversitat Funcional i a l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat a cercar solucions, com va manifestar el Regidor David Escude el passat 1 de març “Una de les nostres prioritats conjuntament amb les entitats de la XIB és enfrontar-nos, amb energies renovades, a l’ocupació del col•lectiu de forma transversal, integral i incrementada”.

Les administracions han d’unir esforços per lluitat contra l’atur de les persones amb discapacitat, com a un dels sectors més vulnerables en l’ocupació i on el postcovid19 afectarà més. La necessitat de plans integrals d’actuació es mostra com a l’únic camí per sortir-se’n el més aviat possible d’aquest atzucac .

En el cas concret de Barcelona l’Ajuntament té una molt bona eina que el fa diferenciar-se d’altres administracions locals, l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat[iv] i dues actuacions molt consolidades en el camp laboral, la primera a nivell intern amb l’Equip d’Assessorament Laboral[v] i la segona la Xarxa XIB amb un treball conjunt amb 10 entitats de Barcelona especialitzades  en la inserció laboral de les persones amb discapacitat en l’empresa ordinària.

Esperem veure aviat  una acció de xoc i integral dins dels plans de resposta econòmica de l’Ajuntament de Barcelona. Una acció  que permeti lluitar contra l’atur de les persones amb discapacitat i ens permeti oferir més i millors oportunitats laborals per a les persones amb discapacitat en la previsible crisi postcovid.


[i] Estudi impulsat l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) i el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI), i l’ha elaborat l’Escola Superior de Comerç Internacional de la Universitat Pompeu Fabra (ESCI-UPF). També han estat consultades persones expertes d’entitats com la Federació ECOM, la Federació Catalana de Discapacitat Intel·lectual (DINCAT), la Federació de Salut Mental Catalunya i l’ONCE, entre d’altres. https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/wp-content/uploads/2019/12/Estudi-greuge-econòmic-discpacitat-IMPD.pdf

[ii] Població amb discapacitat  i mercat laboral

[iii] Xarxa d’Inserció Laboral de Barcelona XIB

[iv] IMPD https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/ca/impd/institut-municipal-persones-amb-discapacitat

[v] EAL https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/es/impd/insercion-laboral-equipo-asesoramiento-laboral-eal

Necesidad de planes integrales para el empleo de personas con discapacidad en el POSTCOVID19.

Destacado

Guia Inserción laboral persona con discapacidad OIT

Los efectos de la crisis sanitaria de la COVID19 son duros. Pero si no sabemos actuar con rapidez los efectos económicos serán muy graves, con una recesión económica mundial que se acentuará en aquellos países que todavía se estaban recuperando de la crisis anterior.

Sabemos también que los principales colectivos que sufren estas situaciones de dificultad económica son aquellos más vulnerables, ya que son los que menos herramientas y recursos tienen para superarla, así como a quien el paro generado les impacta más. El colectivo de personas con discapacidad es uno de los sectores más sensible a las crisis económicas y laborales.

A esa situación se le suma que a nivel económico sufren un agravio asociado por sufrir una discapacidad, de media este agravio representa entre 17.700 y 41.200 euros anuales por persona[i]. Estas cantidades pueden incrementarse notablemente en función de la necesidad de apoyo que tenga la persona y considerando  los costes indirectos o costes de oportunidad de su situación.

Si la inserción laboral de este colectivo antes de la COVID19 ya era bastante complicada, ahora empeorará.  Una situación compleja donde el porcentaje de personas con discapacidad que se incorpora al mundo laboral crece un 0.4 puntos porcentuales de media[ii]. Un elevado número de personas con discapacidad en edad laboral inactivas, que no optan al mundo laboral, del 65% de personas con discapacidad en Cataluña. Con una tasa de actividad de personas con discapacidad de sólo un 35,0% (la de la población sin discapacidad es de un 81’6%), aunque es superior a la del Estado que se sitúa en un 25,9%.

El perfil tipo de persona con discapacidad que trabajaba antes de la crisis sanitaria era el de un hombre (el nivel de empleabilidad de las mujeres era sólo de un 25’64%[ii]) con una discapacidad física y más de 45 años. Afiliado al régimen general de la seguridad social, con una actividad en el ámbito de los servicios sociales sin alojamiento o servicios en edificios y jardinería, y una tipología de ocupación elemental no especializada.  Con contratación temporal y que prestaba sus servicios en el ámbito del empleo protegido (CET).

Esta situación nada positiva se ha visto agravada enormemente por la irrupción del Coronavirus. La situación de alarma ha comportado el cierre de servicios de las empresas ordinarias que tenían contratadas a personas con discapacidad y centros especiales de trabajo (CET), empresas que ya sufrían antes tensión presupuestaria y financiera.

En estos momentos, sólo en Barcelona se estima que hay unas 3.000 personas con discapacidad afectadas por un expediente de regulación temporal de empleo (ERTE). Y según nos tememos, muchos de ellos se transformarán en expediente de regulación de empleo (ERE). Es decir, muchas personas con discapacidad pasarán posiblemente al paro una vez las medidas de protección extraordinaria de empleo por la situación de alarma finalicen. Solamente en los casos en seguimiento de la Red para la Inclusión Laboral de Barcelona (XIB)[III] el 33,5% se han quedado sin trabajo (ERTE, despidos o finalización de contrato sin renovación), el 38% sigue en activo trabajando en servicios esenciales o teletrabajo, el 28% restante se encuentra en situación de baja médica, permisos retribuidos o vacaciones.

Todos estos datos han movilizado a la Concejalía de Infancia, Juventud, Personas Mayores y Diversidad Funcional así como al Instituto Municipal de Personas con Discapacidad a buscar soluciones, como manifestó el Concejal David Escudé el pasado 1 de marzo: “una de nuestras prioridades conjuntamente con las entidades de la XIB es enfrentarnos con energía renovada al empleo del colectivo de forma transversal, integral e incrementada”.

La administración estatal, autonómica y municipal deben unir esfuerzos para luchar contra el paro de las personas con discapacidad, como uno de los sectores más vulnerables en el empleo y donde el postcovid19 afectará más. La necesidad de planes integrales de actuación se muestra como el único camino para salir lo antes posible de este callejón.

En el caso concreto de Barcelona el ayuntamiento tiene una muy buena herramienta que lo diferencia de otras administraciones locales: el Instituto Municipal de Personas con Discapacidad[IV] y dos actuaciones muy consolidadas en el campo laboral. La primera actuación es a nivel interno con el Equipo de Asesoramiento laboral[v] y la segunda es la Red XIB, que consiste en un trabajo en red conjunto con diez entidades de la ciudad especializadas en la inserción laboral de las personas con discapacidad en la empresa ordinaria.

Esperamos ver pronto una acción de choque e integral dentro de los planes de respuesta económica del Ayuntamiento de Barcelona y de las otras administraciones. Una acción que permita luchar contra el paro de las personas con discapacidad y nos permita ofrecer más y mejores oportunidades laborales para las personas con discapacidad en la previsible crisis postcovid.


  • [i] .’Agravio económico de las personas con discapacidad de la ciudad de Barcelona‘ Estudio Impulsado el Instituto Municipal de Personas con Discapacidad (IMPD) y el Comité Catalán de Representantes de Personas con Discapacidad (COCARMI), y elaborado por la Escuela Superior de Comercio Internacional de la Universidad Pompeu Fabra (ESCI-UPF). También han sido consultadas pares de entidades como la Federación ECOM, la Federación Catalana de Discapacidad Intel • lectual (DINCAT), la Federación de Salud Mental Cataluña y la ONCE. https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/wp-content/uploads/2019/12/Estudi-greuge-econòmic-discpacitat-IMPD.pdf
  • [ii] Informe del Mercado de Trabajo de las personas con discapacidad datos 2018 SEPE

Ara és el moment de lluitar contra la Soledat.

Destacado

soledat by myoha7

Abans d’aquesta maleïda pandèmia hi havia una altra que colpejava a les societats modernes: la soledat, una pandèmia que es va començar a estudiar als anys 50. En aquells anys ja van començar a parèixer actuacions en diversos països i ciutats en la lluita contra aquesta malaltia social. Per exemple, el Regne Unit va ser el primer país a crear un Ministeri de la Soledat i convertint-ho en una qüestió d’Estat. Amb aquell nou ministeri, i durant la crisi de la COVID19, s’ha creat un fons de 750M £ per pal·liar la vulnerabilitat; 5M £ per a projectes d’entitats de lluita contra la soledat; i la creació d’una xarxa Talckiling Loneliness Network per a empreses i entitats de lluita contra la soledat, així com una campanya contra els estereotips i l’estigmatització de la soledat.

D’altra, en l’àmbit local algunes ciutats també treballen des de fa temps amb estratègies contra l’aïllament social o la solitud no desitjada (Madrid, Santa Cruz de Tenerife, Terrassa, o Devon i Leicestershire, al Regne Unit). Encara que que és ben cert que totes aquestes actuacions estan centrades només en el col·lectiu de les persones grans.

És important remarcar que, normalment, quan es parla de soledat es pensa en persones grans, i principalment dones que viuen una situació de solitud (el fet efectiu de viure sol). Les dades a les què tenim accés ens diuen que, tot i que la solitud és una raó objectiva per sentir-se sol, no és la única ni la més important. Anem per parts: per soledat s’entén el desajust entre la quantitat i la qualitat de les relacions socials que tenim i les que voldríem, i està lligada a moments de transició vital. Es considera que se senten soles les persones que se senten abandonades, o troben a faltar la companyia dels altres, o no tenen prou persones a qui poden recórrer en cas de necessitat, o en qui poden confiar plenament.  

Seguint aquesta definició, observem que la soledat afecta a tot el cicle de vida, que els sectors on els seus efectes són més perjudicials són les etapes de l’adolescència i la joventut, i que els homes la pateixen molt més que la dones elles compten amb un factor que trenca aquest sentiment que és la sororitat)[i]. També hi ha l’estereotip de creure que hi ha ètnies, cultures i religions que acompanyen a tots els seus membres de la comunitat, però el cert és que el sentiment de soledat afecta qualsevol col·lectiu i sigui quin sigui el seu origen.

L’arribada de la COVID19 portarà un augment exponencial del creixement del sentiment de soledat en tots els sectors de la població (infants, adolescents, joves, persones grans …) i també en col·lectius específics com ara persones que han perdut familiars i amics en la crisi sanitària, persones amb discapacitat, o el nou col·lectiu de persones abocades a la vulnerabilitat econòmica fruit de la situació ocupacional POSTCOVID19.

Si no sabem donar una resposta en el seu estadi inicial, aquest augment del sentiment de soledat podria comportar unes conseqüències en la demanda dels serveis socials i de salut de conseqüències insospitades. La intervenció proactiva, o sigui en clau de promoció i prevenció, és molt més efectiva i de més sostenibilitat econòmica que les respostes reactives des dels sistemes de tractament social i sanitaris (farmacològics, salut mental, atenció primària i hospitalària).

D’altra banda, l’escala administrativa on s’ha demostrat més eficiència i eficàcia en les intervencions de promoció i prevenció ha estat l’administració local. Les ciutats i pobles hauran de comptar amb el suport pressupostari de les administracions centrals i autonòmiques i a la vegada ser capaces d’activar propostes transversals de tots els agents i àrees municipals, sobretot a les ciutats grans, així com saber sumar tot el teixit social del territori per donar respostes en la lluita contra la soledat.

L’Ajuntament de Barcelona ha estat pioner moltes vegades en propostes proactives i innovadores, i en aquest moment, governat per unes forces de progrés, no s’entendrà que no sigui  capaç de donar resposta a aquestes noves situacions de soledat. Abans de la crisi de la COVID19, el consistori ja havia començat a treballar en una Estratègia Municipal de Lluita Contra La Soledat, fruit d’aquell treball s’han pogut dur a terme nombroses actuacions en el període d’emergència sanitària actual, com incrementar el programa VinclesBCN[ii], tot creant un canal de suport sanitari, un altre de suport psicològic i un de seguretat per als 2400 usuaris del programa.

D’altra banda, i entre moltes més actuacions de lluita contra la soledat, cal afegir el reforç dels equips d’acompanyament i suport per als adolescents i les seves famílies, a partir del programa del Centre de famílies amb adolescents[iii] i els Equips Aquí T’escoltem[iv], amb més de 102 seguiments individuals telemàtics i 108 accions de dinamització; o i els Assistents personals per a persones amb discapacitat[v], que ajuden a mantenir el seguiment quotidià a de 51 persones.

Crec que aquesta estratègia de ciutat ara és prioritària i necessitarà adaptar-se a la nova situació. No fer-ho o fer-ho de forma timorata i no com una prioritat central de resposta a la situació POSTCOVID19 seria un gran error.


Article públicat a @ClubCortum el 10.5.2020 https://www.clubcortum.org/ara-es-el-moment-de-lluitar-contra-la-soledat/

[i] Lligam estret entre dones basat en el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc. Definició actualitzada al 2018 als diccionaris terminològics del TERMCAT [@optimotcat]

[ii] https://ajuntament.barcelona.cat/vinclesbcn/es/vincles-bcn

[iii]  https://ajuntament.barcelona.cat/familia/ca/centre-families-adolescents

[iv] https://ajuntament.barcelona.cat/joves/ca/canal/aqui-tescoltem

[v] https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/ca/guia-recursos/servei-municipal-dassistencia-personal

Ahora es el momento de luchar contra la soledad

Destacado

Ahora es el momento de luchar contra la Soledad

https://www.edwardhopper.net/hotel-room.jsp Hotel Room d’Edwar Hopper

Antes de esta maldita pandemia de la COVID19 había otra que golpeaba a las sociedades modernas: la soledad,  otra pandemia que se empezó a estudiar en  los años 50. Recientemente empezaron a parecer actuaciones en varios países y ciudades para la lucha contra la soledad, como el Reino Unido fue el primer país en crear un Ministerio de la soledad, convirtiéndolo en una cuestión de Estado. Por ejemplo ha creado un fondo de 750M£ para vulnerabilitat; 5M£ para proyectos de entidades para la lucha contra la soledad, la creación de una red Talckiling Loneliness Network para empresas y entidades de lucha contra la soledad, así como una campaña contra los estereotipos y la estigmatización de la soledad. Por otro lado a nivel local algunas ciudades ya estaban trabajando en estrategias contra el aislamiento social o soledad no deseada (Madrid, Santa Cruz de Tenerife, Terrassa, o Devon y Leicestershire en Reino Unido, Aunque sí que es cierto que mayoritariamente las actuaciones están centradas solo en personas mayores.

Es importante remarcar que, normalmente, cuando se habla de soledad se piensa en personas mayores y habitualmente mujeres, que viven una situación de soledad (el hecho efectivo de vivir solo). Los datos a los que tenemos acceso nos dicen que aunque vivir solo es una razón objetiva para sentirse solo, no es ni es la única ni es la más importante. Vayamos por partes: por soledad se entiende el desajuste entre la cantidad y la calidad de las relaciones sociales que tenemos y las que quisiéramos, y está ligada a momentos de transición vital. Se considera que se sienten solas las personas que se sienten abandonadas; o echan de menos la compañía de los demás; o no tienen suficientes personas a las que pueden recurrir en caso de necesidad o en quien pueden confiar plenamente.

Siguiendo esta definición observamos que la soledad afecta a todo el ciclo de la vida, que los sectores donde sus efectos son más perjudiciales son las etapas de la adolescencia y la juventud; y que los hombres la sufren mucho más que la mujeres (en ellas un factor que rompe este sentimiento que es el de la sororidad[i]). También existe el estereotipo de que hay etnias, culturas y religiones que acompañan a todos sus miembros de la comunidad, pero lo cierto es que el sentimiento de soledad se da en cualquier colectivo y sea cual sea su origen.

La llegada de la COVID19 traerá un aumento exponencial del crecimiento del sentimiento de soledad, a nivel de todos los sectores de la población (niños, adolescentes, jóvenes, personas mayores) así como colectivos específicos como personas que han perdido familiares y amigos en la crisis sanitaria; personas con discapacidad; personas que han pasado a un estatus de vulnerabilidad económica debido a la situación laboral postcovid19.

Este aumento del sentimiento de soledad comportará, si no sabemos dar respuesta en su estadio inicial, consecuencias en los servicios sociales y de salud que pueden aumentar a niveles insospechados. Muchos estudios demuestran que la intervención proactiva, en clave de promoción y prevención, es mucho más efectiva y enormemente más económica que las respuestas reactivas, en todos los sistemas de tratamiento social y sanitarios (farmacológicos, salud mental, atención primaria y hospitalaria). Por otro lado, la escala administrativa donde se han mostrado más eficientes y eficaces las intervenciones de promoción y prevención ha sido en la administración local.

Las ciudades y pueblos deberán contar con el apoyo presupuestario de las administraciones centrales y autonómicas y a la vez deberán de ser capaces también de activar propuestas transversales con todos los agentes y áreas municipales, sobre todo en las ciudades grandes, así como saber sumar todo el tejido social del territorio para dar respuestas en la lucha contra la soledad.

El Ayuntamiento de Barcelona ha sido pionero muchas ocasiones en propuestas proactivas e innovadoras y en esta ocasión, gobernado por unas fuerzas de progreso, no se entendería que no fuera capaz de dar respuesta a estas nuevas situaciones de  soledad. Antes de la crisis de la COVID19 el Consistorio ya había comenzado a trabajar en una Estrategia Municipal de Lucha Contra La Soledad, fruto de este trabajo se han podido llevar a término numerosas actuaciones en este periodo de emergencia sanitaria, entre ellos incrementar el programa VinclesBCN[ii] creando un canal de soporte sanitario, uno de soporte psicológico y otro de seguridad para 2400 usuarios del programa; el refuerzo de los equipos de acompañamiento y soporte para adolescentes y sus familias a partir del programa del Centro de familias con adolescentes[iii] y los Equipos aquí te escuchamos[iv] con más 102 seguimientos individuales telemáticos y 108 acciones de dinamización; o los Asistentes personales para personas con discapacidad[v] manteniendo el seguimiento cotidiano a 51 personas y muchas más actuaciones de lucha contra la soledad.

Ahora esta estrategia de ciudad es prioritaria y necesitará adaptarse a la nueva situación. No hacerlo o hacerlo de forma timorata y no como una prioridad central de respuesta a la situación POSTCOVID19 sería un gran error.


[i] Sororidad: Vínculo estrecho entre mujeres basado en compartir experiencias, intereses, preocupaciones, etc. Definido por la RAE como una “Agrupación que se forma por la amistad y reciprocidad entre mujeres que comparten el mismo ideal y trabajan por alcanzar un mismo objetivo”.

[ii] https://ajuntament.barcelona.cat/vinclesbcn/es/vincles-bcn

[iii] https://ajuntament.barcelona.cat/familia/es/que-es-centro-para-familias-con-adolescentes

[iv] https://ajuntament.barcelona.cat/joves/es/canal/aqui-tescoltem

[v] https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/es/guia-recursos/servicio-municipal-asistencia-personal

Barcelona, una ciutat que ha guanyat nombroses epidèmies (I part de II)

Destacado

Portada de la Campana de Gràcia del dia 20 d'octubre de 1870

Barcelona i les persones que han viscut en ella han patit nombroses pandèmies plagues  i pestes, de les que us faré un petit repàs en clau d’anècdotes i algunes dades importants.

De totes elles podem extraure  una idea central: totes aquestes situacions, amb més o menys pèrdues,  es van superar per una decidida acció unitària de la ciutadania, i en molts casos la intervenció de la corporació municipal.

Fruit del col·lapse econòmic d’Europa cap el 1300, i durant el període entre 1333 i 1334 després de males decisions, males collites i un mal temps continuat es va produir una crisi de fam i una carestia constant de preus. Aquesta situació va portar a tots els regnes d’Europa el que aquí es va anomenar per “los mals anys” i amb ells la Pesta Negra.

Va arribar a Barcelona per allà maig de 1348, en un vaixell Genovès que va atracar amb la seva tripulació ja malalta, els següents en caure van ser els estibadors  i després la població en general.  Tot i que van haver rebrots continuats de la malaltia, anomenats “los retorns”  fins l’any 1654, cal destacar pel seu volum i conseqüències a part del primer embat del 1348 els retorns del 1629 al 1631 i del 1648 al 1654.

Les conseqüències van ser moltes : l’excusa de la pesta va servir per l’antisemitisme: van acusar a la població jueva d’enverinar pous d’aigua. Aquesta situació repetida en diverses ciutats europees, es va donar a Barcelona especialment per les proclames que es feien des dels púlpits de les esglésies (sobre tot per part dels dominics).

El pogrom  (alçament popular de caràcter violent) a Barcelona es va donar el 5 d’Agost de 1391 al call. Es calcula que varen ser massacrats fins el 10% dels seus habitants abans no es varen poder refugiar en el Castell Nou i allà 3000 jueus van ser obligats al baptisme cristià. Malgrat que al desembre d’aquell any la ciutat va ajusticiar a 33 instigadors del pogrom, en el 1392 es van dictar mesures que obriren el call als cristians i finalment el 1401 es va acabar prohibint el restabliment de la comunitat jueva a Barcelona, i a qualsevol viatjant jueu se li imposà un límit de quinze dies per residir a la ciutat.

Els efectes en la ciutat de la pesta a nivell poblacional és notable,  l’any 1340 hi havia uns 40.000 habitants i a mitjans del segle XV només comptava amb 20.000 animes, és a dir, Barcelona havia perdut el 50% dels seus habitants en només un segle, població que va trigar tres segles en recuperar.

Com va actuar la administració de la ciutat? El Consell de Cent va crear la Junta del Morbo i el 1 de febrer de 1401, conjuntament amb el capítol catedralici decideixen unificar en un hospital general els sis hospitals existents a Barcelona que depenien del Bisbat, del capítol catedralici i de la pròpia ciutat.  La ubicació d’aquest hospital general de Barcelona, que s’anomenà hospital de la Santa Creu de Barcelona va ser al Raval. S’inaugurà el dia 17 d’abril de 1401 per donar resposta a les infeccions i malalties de “pobres, boixos, contrafets, ferits i d’altres miserables” . Aquell hospital s’ha anat transformant al llarg del temps fins arribar a l’actual hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Resum de les grans pandèmies, pestes i plagues que ha patit Barcelona
Resum de les grans pandèmies, pestes i plagues que ha patit la ciutat

#Estevirusloparamosunidos

#Yomequedoencasa

Orgull per Barcelona

Destacado

L’imaginari normalment no respon a la realitat i no entraré en temes on la minoria diu que són majoria, o que existeixin regnes que no han passat mai de comptats, per exemple. L’estudi  Barcelona als ulls del món (2018) de l’Ajuntament de Barcelona presenta l’evolució de percepció i atractiu de la Marca Barcelona i la nostra ciutat a nivell internacional, i ens mostra l’evolució al llarg de set anys sobre el canvi d’idees associades al nom de Barcelona.

Malgrat es manté l’associació a Turisme, Sagrada Família o Gaudí,  hi ha trets que sobresurten en les conclusions com, per exemple, que la ciutat té una imatge pròpia i diferenciada d’Espanya i Catalunya. Els de fora pensen que els i les barcelonines som persones obertes de ment i acollidores, que la ciutat ofereix bones oportunitats per la innovació i els negocis, i que l’àmbit de la investigació creix especialment per l’augment notable d’star-ups i centres d’investigació i recerca, a més de l’associació que es fa de la ciutat amb el disseny.

Cal destacar la valoració creixent que situa la nostra ciutat com a referent (i oportunitat de negoci) en l’àmbit de la recerca biomèdica i els nous models de salut, biociència i mobilitat. Val a dir que tenim, tot i que no apareix en aquest estudi, amb les inversions i impulsos institucionals necessaris, una gran oportunitat de ser una de les ciutats líders en e-Health (veure a Club Còrtum el meu article “La gran oportunitat dels vellenials per a Barcelona.”

Com podreu veure en aquests gràfic de l’estudi, en 7 anys s’han canviat moltes percepcions a millor.

diagnostic marca barcelona 2011-2018

Tant mateix considero que per molt que hi hagi coses que van malament a la nostra ciutat, i malgrat hi hagi temes en els que la valoració de la ciutat a nivell internacional ha baixat, hi ha d’altres que es mantenen i, fins i tot, milloren la posició de Barcelona en el rànking mundial (14ª posició en reputació mundial; 9ª ciutat europea d’emprenedoria digital o 43a ciutat del món en qualitat de vida). Hem de ser els millors ambaixadors de la nostra ciutat i renovar un tret que en la dècada dels 90 identificava a totes les persones que vivien a Barcelona: l’orgull per la seva ciutat.

Podeu veure l’estudi “Barcelona als ulls del món 2018” tot entrant en aquest enllaç

La gran oportunitat dels “Vellenials” per a Barcelona

Destacado

Vellenials  és una paraula de nova encunyació que comença a sentir-se amb força. Es refereix a les persones grans i, majoritàriament, a les persones grans-joves (66 a 74 anys) i grans-grans (75 a 84 anys), un grup que encara mantenen un nivell d’autonomia molt alt i amb una economia bastant saludable, doncs poden comptar amb els diners de la pensió i ja no tenen despeses hipotecàries .

L’any 2030 Barcelona serà una de les ciutats del món més longeves i Espanya el 3r país del mon més envellit. Aquesta situació es donarà als països del món més desenvolupats, on un terç de la població serà major de 65 anys.

Això significarà que unes de les cohorts de grans consumidors seran precisament aquests vellenials. Hi haurà dos pautes de consum diferenciades, pels grans-joves i grans-grans: l’oci, benestar, gestió d’actius, assegurances… i pels sobreenvelits i més depenents: els sectors anomenats de la gestió de residencial, i especialment la innovació tecnològica aplicada en eHealth (TIC aplicades en la cura i l’acompanyament, així com per suport de vida diaris), ja sigui via innovació incremental (anar millorant un producte o servei que ja existeix) o per la innovació disruptiva (crear un producte o servei de ben nou que no existia abans).

La I+D+I aplicada a l’envelliment influirà en la societat arribant a ser un dels grans sectors econòmics i industrials del futur proper, es calcula que només en el mercat del eHealth l’any 2020 es mouran 48.500 Milions d’Euros (en l’actualitat 19.539 M€). Espanya en l’actualitat es situa en el 6è lloc del món en negocis eHealth.

Barcelona està ben situada en el rànquing de ciutats innovadores: és la 13à del món i la 5à d’Europa, tot i que des de l’any 2013 ha caigut 11 llocs en competitivitat (economia, R+D, interacció cultural, habitabilitat i accessibilitat). La inactivitat i manca de lideratge dels dos darrers governs municipals, així com el procés d’independència, tenen molt a veure en aquesta caiguda (tant per la manca d’inversions de les administracions central i autonòmica, com, malgrat en menor importància per la baixada d’inversions de capital estrangers).

Centrant els nostres esforços podem aconseguir que la nostra ciutat esdevingui la capital de la innovació tecnològica d’Europa del Sud, fent-la més atraient per les empreses d’intensitat tecnològica (Catalunya és la quarta regió de la UE amb un nombre més alt de persones ocupades en indústries d’intensitat tecnològica mitjana-alta i la cinquena en població que treballa en ciència i tecnologia).

Per assolir-ho cal lideratge des de Barcelona i sumar esforços entre totes les administracions així com potenciar la gran Àrea Metropolitana de Barcelona, amb accions per augmentar la formació i capacitació dels perfils STEM (Science, Technology, Engineering & Mathematics) en els nostres estudiants i donar suport amb participació pública en els sectors d’innovació estratègics, punters i generadors d’ocupació, tot això sense oblidar el que ha estat la marca de creixement de la nostra ciutat en els darrers anys: sumar al creixement econòmic la cura i potenciació del valor del capital humà, per tant,  millorar la qualitat de l’ocupació i del benestar dels habitats de la metròpoli.

Aquest article s’ha publicat a Còrtum, Club de debats La gran oportunitat dels “Vellenials” per a Barcelona

La política del Tsunami (I)

Destacado

tsunamiDarrerament es podria resumir la política en general i la de Catalunya en particular com la “Política del tsunami”, una manera de fer a partir de la immediatesa, a cop de xarxes socials i de frases per als mitjans, una priorització excessiva del titular, de la imatge per sobre el contingut, la ideologia i les accions a mig i llarg termini.

Centrar l’acció política en l’agenda immediata, l’opinió general i les tendències del dia ens porta al disseny de polítiques reactives, sempre darrere de la societat, deixant el lideratge d’aquesta a persones prescriptores, líders d’opinió i influenciadores. Però des de sempre la política i les persones que es dediquen a la política han estat influenciadores, líders que han intentat que les seves idees modifiquin la societat, des d’un posicionament proactiu a partir de les situacions que detecten en la societat i les tendències que s’albiren.
Fer política ha de basar-se en un contacte permanent amb els i les ciutadanes, les persones prescriptores i el teixit veïnal i social a partir d’una interacció constant, fer propostes innovadores de millora, mostrar un model de societat pràctic i assolible que permeti solucionar o millorar els problemes que es detecten en la societat de la que formem part.

Les darreres eines de comunicació, les que anomenem xarxes socials han reforçat i portat a la societat a aquest viure i valorar gairebé tot en la immediatesa. Aquestes eines tenen notables efectes positius per a la societat i les persones, efectes prou coneguts per tothom, però també han comportat efectes força negatius, algunes vegades fins i tot afectant a la pròpia democràcia.

Molts partits polítics s’han abocat a aquesta política de la immediatesa i de xarxes obviant moltes de les seves funcions tradicionals, fent cada cop més petita la imatge del partit i centrant-se cada cop més en la imatge del lideratge de persones, uns i unes líders sotmesos a la volubilitat de les xarxes ja que moltes d’aquestes persones són potenciades, elevades o denotades per la pròpia xarxa en poc temps. A aquest aspecte se li ha de sumar el desencís actual entre la societat, les i els polítics i els partits.
S’exigeix a les persones que es dediquen (professionalment o no) a la política que:

Siguin i actuïn con a persones comuns, aquest aspecte que és en un principi interessant pot comportar una política del “posado” de la imatge per sobre el contingut, així com una banalització de la imatge del i de la política que faci perdre el rol d’influenciador/a.
Accessibilitat total, un personatge públic, una persona que es dediqui a la política, ha d’estar en contacte permanent amb la societat i la ciutadania, ha de facilitar canals interactius de contacte i comunicació, però no ha de centrar el seu temps en aquesta accessibilitat permanent. Podríem aportar aquí com exemple allò que diem en els equips de treball “ens reunim o treballem?”, ni un professional pot estar tot el dia reunit, ni un polític pot estar tot el dia en contacte real o virtual amb la ciutadania. S’ha d’estar en el carrer molt més que el que moltes persones en política fan, però també s’ha d’estar reunit, pensant i gestionant les obligacions que el seu càrrec comporta.
Que facin el que vol el poble, primer ens tindríem que preguntar: hi ha alguna cosa que uneix de forma unànime al poble?, una causa que sigui representativa de tota la ciutadania?, òbviament algú que es dediqui a la política ha d’escoltar i saber que li demanda la ciutadania i les seves organitzacions, i actuar valorant aquestes demandes, però no centrar únicament les seves actuacions en elles.

Fins i tot darrerament les demandes de molts van encaminades a que el polític no sembli polític, i en aquest parany algunes agrupacions polítiques fan llistes polítiques amb gent que no és política i justament l’únic que mostren és aquesta presència extra política sense cap més contingut. Tampoc es pot demanar a un càrrec electe que no acompleixi allò que va proposar en la seva campanya política, el seu programa, la seva ideologia, ja que és precisament per aquestes coses que va elegit i és un càrrec electe.

L’ “opinió ciutadana” en el nostre sistema polític ve representada en les votacions i en el control de les persones administrades sobre els seus càrrecs electes i la transparència de les accions d’aquests darrers. Només fer política a partir del fet immediat i de l’opinió del moment porta les organitzacions i persones que es dediquen a la política a actuar en funció només del que es demana, oblidant-se de fer propostes de desenvolupament, de futur o accions que tot i no ser gaire populars són bàsiques i necessàries.

Les xarxes ens donen un reflex clar i nítid del que opina la societat en aquest mateix moment, i aquesta és una eina fonamental. I és cert que, fruit d’aquesta immediatesa el vot lastminute ha vingut per quedar-se, un vot del darrer moment que no para de créixer i que converteix el partit dels indecisos en el partit que es presenta a les eleccions amb més simpatitzats.

Els partits i les persones que es dediquen a la política s’han de saber moure per les xarxes, han de saber escoltar i interactuar amb la ciutadania, han de prendre el pols a la societat i a les persones que la formen, però també han de saber explicar el que volen, el que fan i per què ho fan; no han d’oblidar perquè se’ls votarà o se’ls ha votat i no trair ni els seus principis, ni les seves idees, ni el seu programa.

Fer política cercant la “viralitat” en xarxes, el seu efecte amplificador i la bona opinió i només quedar-se en aquest objectiu ens comportarà una política d’espectacle, i aquestes polítiques esdevenen polítiques a mig termini, simples i de curt vol.

La política generadora i realista ha de comptar amb una estructura proactiva prou permeable per recollir els casos sobrevinguts, preparada per resistir els embats dels possibles tsunamis que apareixeran però amb uns objectius i fites clars, coneguts per a tothom i el que és més important: explicades de forma pedagògica a tothom que forma part de la societat.

No fotem! No és tan difícil!

Destacado

ma collAquest és el títol d’un vídeo que us recomanaré més endavant, però ara us vull presentar a una persona: Nascuda al 1969, llicenciada en dret i el seu estat civil és casat. També us podria dir que va cursar dret i que ha treballat gran part de la seva vida a favor dels drets de les persones… però semblaria que us estic comentant un CV, i no és la meva intenció.

També us podria dir que és culé, d’esquerres, que és motero i col•lecciona robots; que és vesteix força bé i que les canes coronen el seu cap i barba, tot i que com ja he dit és jove (la meva mare diria que té bona planta i un aire interessant)… però tampoc és la meva intenció un relat d’aquests dels programes del cor.

El que vull es parlar del que pensa, i és una persona que creu que cal lluitar contra les desigualtats creixents a la ciutat que adora, Barcelona. I que està convençut que per frenar les desigualtats el primer que s’ha de fer és crear llocs de treball.

Sap que malgrat l’ocupació depèn de molts agents, l’Ajuntament és un dels motors més potents per ajudar a generar feina –de fet ell afirma- que en els propers 4 anys es podrien arribar a crear gràcies a l’impuls municipal fins a 30.000 nous llocs de treball a Barcelona.

També sap que els habitatges de la ciutat són en molts casos en finques antigues ( el 70% d’abans de 1970) i que des del govern de la ciutat es pot incentivar un Pla de Rehabilitació Urbana i Millora dels Barris –li diuen Pla Rumb- invertint 1.000 M€ público-privats per millorar les condicions de 80.000 habitatges (millorant l’estalvi energètic perquè les factures de llum de les famílies siguin més baixes; millorant el confort i l’accessibilitat als habitatges perquè la gent gran millori la seva vida; i millorant la seguretat de les instal•lacions de serveis…). També creu que aquest Pla Rumb ajudaria a millorar la capacitació laboral de les persones que treballaven en la construcció i que pateixen l’atur en aquests moments.

Li agrada actuar avui per canviar el demà, i sap que Barcelona infraestructures bàsiques com la L-9 del metro, l’obertura de l’estació de l’AVE a la Sagrera o la connexió del port de la ciutat al Corredor Mediterrani, són basiques si vol mantenir-se i consolidar-se com una gran capital del món. Per això es proposa invertir 2.220M€ en un Pla d’Infraestructures Estratègiques de Barcelona.

Té clar, però, que el que dóna sentit a la política és fer de Barcelona una ciutat a l’abast de la seva gent.

Per ell és fonamental reduir els preus dels serveis que repercuteixen en el cost de la vida especialment aquells que són públics i bàsics. De què serveix una xarxa de transport de qualitat si la ciutadania que pitjor ho passa no pot accedir pel preu dels bitllets? O bé una Xarxa d’Escoles Bressol de les millors d’Europa si els pares i mares no poden pagar-ne la quota mensual?

Sap que el barri és el nucli més proper. On l’espai públic és un espai de convivència, de relació i de creació de riquesa. Per tant vol potenciar-los al màxim i dotar-los d’infraestructures des de la visió de l’urbanisme social, ajudant al comerç de proximitat i a la petita economia així com vetllant per que la població de Barcelona –per exemple els joves- no hagin de marxar dels seus barris i/o ciutat per poder trobar habitatges de lloguer de preu accessible.

Aposta per un turisme sostenible, canalitzant els beneficis dels grans esdeveniments perquè arribin a la població de Barcelona, que serveixin per potenciar la cultura, que Barcelona recuperi el suport social per sobre de la beneficència, i molts altres temes també constitueixen una part fonamental de la seva manera de pensar la ciutat. Unes idees que a elaborat amb el seu equip i que han anomenat Pla Collboni per Barcelona.

Ja sabeu de qui parlo?, parlo de Jaume Collboni….

No fotem!  No és tan difícil! COLL-BO-NI

“Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge” podria ser el resum d’un pèssim mandat de l’alcalde Trias

Destacado

tres ciuEl resum del govern Trias –Seguint al seu Capità/Timoner Mas- podria fer-se tot seguint les primeres estrofes del poema de W. Whitman “Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge”. I és que el seu mandat ha estat simplement el pitjor mandat en democràcia de la ciutat de Barcelona.
Aquest alcalde ha estat l’alcalde del “No em mullo per tal de fugir del conflicte”, oblidant-se que el govern ha de saber escoltar, negociar, conciliar, però també decidir, impulsar i liderar. Malgrat aquesta filosofia “Il dolce far niente”, de no fer i deixar passar el temps, nombrosos problemes han esclatat sota el seu govern com ara Can Vies, la Plaça Boticelli, el PGM de Vallcarca, l’ampliació del Heron City, el projecte del parc temàtic de la Sagrera, el turisme de la Barceloneta o bé el més dolorós per a la gent que ens estimem Sarrià-Sant Gervasi: l’intent de transformar el Parc de l’Oreneta en pisos de luxe sota el xantatge al veïnat de recuperar Torre Garcini i la Clínica Ripoll per a la ciutat.
Aquesta indolència l’ha portat a no construir ni un pis de promoció pública, a no exigir la finalització de la L-9, a fer unes obres que ningú ha demanat -excepte el seu company ocult de govern, el PP- com ara les del Passeig de Gràcia o les de Diagonal (us recordeu que la consulta ciutadana va decidir que aquesta avinguda no es tocava i quedava com estava?), que només han servit per posar més terrasses de bar i en el cas de la Diagonal gastar-se quatre milions més del que estava previst, una dubtosa seguretat en els carrils bici i en les parades dels autobusos, unes parades tant mal fetes que una persona amb cadira de rodes té grans dificultats per pujar als vehicles. Els seus amics inconfessables del PP i dels “Business Friend” també l’han convençut en privar una bona secció de port a la ciutadania, enterrant el concepte de Maragall de la Barcelona de cara al mar, amb la marina de luxe del Port Vell; o l’ampliació de la Maquinista, deixant el petit i mitjà comerç de Sant Andreu tocat de gravetat.
Pel que no ha tingut cap dubte, esmerçant els esforços de tothom que treballa a la “Casa Gran” i els recursos que paguem entre tots, ha estat per la voràgine d’inauguracions d’obres provisionals i a mitges (com no han fet gairebé res, res no tenen acabat) de les Glòries, de Balmes, d’obres que són merament de manteniment, o fer-se la foto d’atrezzo de l’enderroc de la Model que de fet només afecta a una cantonada petita d’aquesta presó . Els grans projectes que sí ha finalitzant són aquells dels que no pot adduir cap paternitat ja que venien de projectes executius o fins i tot d’obres iniciades del govern Hereu com ara General Mitre/Muntaner, la Biblioteca Joan Maragall i el Passeig Sant Joan. Pels pèls ha arribat fruit de la pressió socialista a un acord per la remodelació del carrer Pere IV.
Tot parlant de recursos, la gestió financera ha estat també nefasta: la privatització dels pàrquings municipals i de l’espai públic o la funció de “Banc Bo” de la Generalitat malfiant al president Mas 215.000€ i pagant obres que no ens correspon a l’Ajuntament i sí a la Generalitat. També ha decidit en comptes d’invertir en la ciutat i la seva ciutadania, destinar els 140.000€ de superàvit per reduir deute tot i essent de les grans capitals espanyoles la que té menys deute de totes.
Malgrat defensar que l’acció social ha estat el motor del seu govern, aquesta afirmació també manca a la veritat. D’altres consideracions a banda, el que és cert és que si s’ha augmentat en un 43% la despesa social ha estat per l’augment exponencial de les demandes de la ciutadania i el gran nombre de persones que estan per sota del llindar de pobresa; i que la gran majoria d’accions socials les ha encomanat a associacions solidàries “passant-los la pilota calenta” de solucionar aquestes desigualtats, donant-los uns convenis i subvencions que no arriben a cobrir les necessitats detectades i oblidant-se que aquesta és una competència directa de l’ajuntament.
Des del seu mandat la ciutat ha perdut molt i ha guanyat en “rècords” que a ningú li són grats, com ara ser la 15a pitjor ciutat d’Europa en la lluita contra la contaminació, on ha entrat enguany per primer cop en aquest llistat (rànking Sootfree de l’Oficina Europea de Medi Ambient) o bé el número 23è de les ciutats del món amb més embussos, i la primera d’Espanya des de fa dos anys (rànking TomTom d’anàlisi de trajectes en temps real).
Deia a l’abril del 2013 que “Barcelona és un potent transatlàntic, però sense lideratge i torça el rumb” i que s’estava arribant a una Barcelona de grisos. Jo crec que en aquests anys de govern Trias, per desgràcia, s’ha superat aquesta previsió i hem tornat a la Barcelona de blancs i negres. I a Barcelona, per situar-se en les millors posicions com a una de les capitals del món, li cal ser una ciutat de colors.