La política del Tsunami (I)

Destacades

tsunamiDarrerament es podria resumir la política en general i la de Catalunya en particular com la “Política del tsunami”, una manera de fer a partir de la immediatesa, a cop de xarxes socials i de frases per als mitjans, una priorització excessiva del titular, de la imatge per sobre el contingut, la ideologia i les accions a mig i llarg termini.

Centrar l’acció política en l’agenda immediata, l’opinió general i les tendències del dia ens porta al disseny de polítiques reactives, sempre darrere de la societat, deixant el lideratge d’aquesta a persones prescriptores, líders d’opinió i influenciadores. Però des de sempre la política i les persones que es dediquen a la política han estat influenciadores, líders que han intentat que les seves idees modifiquin la societat, des d’un posicionament proactiu a partir de les situacions que detecten en la societat i les tendències que s’albiren.
Fer política ha de basar-se en un contacte permanent amb els i les ciutadanes, les persones prescriptores i el teixit veïnal i social a partir d’una interacció constant, fer propostes innovadores de millora, mostrar un model de societat pràctic i assolible que permeti solucionar o millorar els problemes que es detecten en la societat de la que formem part.

Les darreres eines de comunicació, les que anomenem xarxes socials han reforçat i portat a la societat a aquest viure i valorar gairebé tot en la immediatesa. Aquestes eines tenen notables efectes positius per a la societat i les persones, efectes prou coneguts per tothom, però també han comportat efectes força negatius, algunes vegades fins i tot afectant a la pròpia democràcia.

Molts partits polítics s’han abocat a aquesta política de la immediatesa i de xarxes obviant moltes de les seves funcions tradicionals, fent cada cop més petita la imatge del partit i centrant-se cada cop més en la imatge del lideratge de persones, uns i unes líders sotmesos a la volubilitat de les xarxes ja que moltes d’aquestes persones són potenciades, elevades o denotades per la pròpia xarxa en poc temps. A aquest aspecte se li ha de sumar el desencís actual entre la societat, les i els polítics i els partits.
S’exigeix a les persones que es dediquen (professionalment o no) a la política que:

Siguin i actuïn con a persones comuns, aquest aspecte que és en un principi interessant pot comportar una política del “posado” de la imatge per sobre el contingut, així com una banalització de la imatge del i de la política que faci perdre el rol d’influenciador/a.
Accessibilitat total, un personatge públic, una persona que es dediqui a la política, ha d’estar en contacte permanent amb la societat i la ciutadania, ha de facilitar canals interactius de contacte i comunicació, però no ha de centrar el seu temps en aquesta accessibilitat permanent. Podríem aportar aquí com exemple allò que diem en els equips de treball “ens reunim o treballem?”, ni un professional pot estar tot el dia reunit, ni un polític pot estar tot el dia en contacte real o virtual amb la ciutadania. S’ha d’estar en el carrer molt més que el que moltes persones en política fan, però també s’ha d’estar reunit, pensant i gestionant les obligacions que el seu càrrec comporta.
Que facin el que vol el poble, primer ens tindríem que preguntar: hi ha alguna cosa que uneix de forma unànime al poble?, una causa que sigui representativa de tota la ciutadania?, òbviament algú que es dediqui a la política ha d’escoltar i saber que li demanda la ciutadania i les seves organitzacions, i actuar valorant aquestes demandes, però no centrar únicament les seves actuacions en elles.

Fins i tot darrerament les demandes de molts van encaminades a que el polític no sembli polític, i en aquest parany algunes agrupacions polítiques fan llistes polítiques amb gent que no és política i justament l’únic que mostren és aquesta presència extra política sense cap més contingut. Tampoc es pot demanar a un càrrec electe que no acompleixi allò que va proposar en la seva campanya política, el seu programa, la seva ideologia, ja que és precisament per aquestes coses que va elegit i és un càrrec electe.

L’ “opinió ciutadana” en el nostre sistema polític ve representada en les votacions i en el control de les persones administrades sobre els seus càrrecs electes i la transparència de les accions d’aquests darrers. Només fer política a partir del fet immediat i de l’opinió del moment porta les organitzacions i persones que es dediquen a la política a actuar en funció només del que es demana, oblidant-se de fer propostes de desenvolupament, de futur o accions que tot i no ser gaire populars són bàsiques i necessàries.

Les xarxes ens donen un reflex clar i nítid del que opina la societat en aquest mateix moment, i aquesta és una eina fonamental. I és cert que, fruit d’aquesta immediatesa el vot lastminute ha vingut per quedar-se, un vot del darrer moment que no para de créixer i que converteix el partit dels indecisos en el partit que es presenta a les eleccions amb més simpatitzats.

Els partits i les persones que es dediquen a la política s’han de saber moure per les xarxes, han de saber escoltar i interactuar amb la ciutadania, han de prendre el pols a la societat i a les persones que la formen, però també han de saber explicar el que volen, el que fan i per què ho fan; no han d’oblidar perquè se’ls votarà o se’ls ha votat i no trair ni els seus principis, ni les seves idees, ni el seu programa.

Fer política cercant la “viralitat” en xarxes, el seu efecte amplificador i la bona opinió i només quedar-se en aquest objectiu ens comportarà una política d’espectacle, i aquestes polítiques esdevenen polítiques a mig termini, simples i de curt vol.

La política generadora i realista ha de comptar amb una estructura proactiva prou permeable per recollir els casos sobrevinguts, preparada per resistir els embats dels possibles tsunamis que apareixeran però amb uns objectius i fites clars, coneguts per a tothom i el que és més important: explicades de forma pedagògica a tothom que forma part de la societat.

Anuncis

No fotem! No és tan difícil!

Destacades

ma collAquest és el títol d’un vídeo que us recomanaré més endavant, però ara us vull presentar a una persona: Nascuda al 1969, llicenciada en dret i el seu estat civil és casat. També us podria dir que va cursar dret i que ha treballat gran part de la seva vida a favor dels drets de les persones… però semblaria que us estic comentant un CV, i no és la meva intenció.

També us podria dir que és culé, d’esquerres, que és motero i col•lecciona robots; que és vesteix força bé i que les canes coronen el seu cap i barba, tot i que com ja he dit és jove (la meva mare diria que té bona planta i un aire interessant)… però tampoc és la meva intenció un relat d’aquests dels programes del cor.

El que vull es parlar del que pensa, i és una persona que creu que cal lluitar contra les desigualtats creixents a la ciutat que adora, Barcelona. I que està convençut que per frenar les desigualtats el primer que s’ha de fer és crear llocs de treball.

Sap que malgrat l’ocupació depèn de molts agents, l’Ajuntament és un dels motors més potents per ajudar a generar feina –de fet ell afirma- que en els propers 4 anys es podrien arribar a crear gràcies a l’impuls municipal fins a 30.000 nous llocs de treball a Barcelona.

També sap que els habitatges de la ciutat són en molts casos en finques antigues ( el 70% d’abans de 1970) i que des del govern de la ciutat es pot incentivar un Pla de Rehabilitació Urbana i Millora dels Barris –li diuen Pla Rumb- invertint 1.000 M€ público-privats per millorar les condicions de 80.000 habitatges (millorant l’estalvi energètic perquè les factures de llum de les famílies siguin més baixes; millorant el confort i l’accessibilitat als habitatges perquè la gent gran millori la seva vida; i millorant la seguretat de les instal•lacions de serveis…). També creu que aquest Pla Rumb ajudaria a millorar la capacitació laboral de les persones que treballaven en la construcció i que pateixen l’atur en aquests moments.

Li agrada actuar avui per canviar el demà, i sap que Barcelona infraestructures bàsiques com la L-9 del metro, l’obertura de l’estació de l’AVE a la Sagrera o la connexió del port de la ciutat al Corredor Mediterrani, són basiques si vol mantenir-se i consolidar-se com una gran capital del món. Per això es proposa invertir 2.220M€ en un Pla d’Infraestructures Estratègiques de Barcelona.

Té clar, però, que el que dóna sentit a la política és fer de Barcelona una ciutat a l’abast de la seva gent.

Per ell és fonamental reduir els preus dels serveis que repercuteixen en el cost de la vida especialment aquells que són públics i bàsics. De què serveix una xarxa de transport de qualitat si la ciutadania que pitjor ho passa no pot accedir pel preu dels bitllets? O bé una Xarxa d’Escoles Bressol de les millors d’Europa si els pares i mares no poden pagar-ne la quota mensual?

Sap que el barri és el nucli més proper. On l’espai públic és un espai de convivència, de relació i de creació de riquesa. Per tant vol potenciar-los al màxim i dotar-los d’infraestructures des de la visió de l’urbanisme social, ajudant al comerç de proximitat i a la petita economia així com vetllant per que la població de Barcelona –per exemple els joves- no hagin de marxar dels seus barris i/o ciutat per poder trobar habitatges de lloguer de preu accessible.

Aposta per un turisme sostenible, canalitzant els beneficis dels grans esdeveniments perquè arribin a la població de Barcelona, que serveixin per potenciar la cultura, que Barcelona recuperi el suport social per sobre de la beneficència, i molts altres temes també constitueixen una part fonamental de la seva manera de pensar la ciutat. Unes idees que a elaborat amb el seu equip i que han anomenat Pla Collboni per Barcelona.

Ja sabeu de qui parlo?, parlo de Jaume Collboni….

No fotem!  No és tan difícil! COLL-BO-NI

“Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge” podria ser el resum d’un pèssim mandat de l’alcalde Trias

Destacades

tres ciuEl resum del govern Trias –Seguint al seu Capità/Timoner Mas- podria fer-se tot seguint les primeres estrofes del poema de W. Whitman “Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge”. I és que el seu mandat ha estat simplement el pitjor mandat en democràcia de la ciutat de Barcelona.
Aquest alcalde ha estat l’alcalde del “No em mullo per tal de fugir del conflicte”, oblidant-se que el govern ha de saber escoltar, negociar, conciliar, però també decidir, impulsar i liderar. Malgrat aquesta filosofia “Il dolce far niente”, de no fer i deixar passar el temps, nombrosos problemes han esclatat sota el seu govern com ara Can Vies, la Plaça Boticelli, el PGM de Vallcarca, l’ampliació del Heron City, el projecte del parc temàtic de la Sagrera, el turisme de la Barceloneta o bé el més dolorós per a la gent que ens estimem Sarrià-Sant Gervasi: l’intent de transformar el Parc de l’Oreneta en pisos de luxe sota el xantatge al veïnat de recuperar Torre Garcini i la Clínica Ripoll per a la ciutat.
Aquesta indolència l’ha portat a no construir ni un pis de promoció pública, a no exigir la finalització de la L-9, a fer unes obres que ningú ha demanat -excepte el seu company ocult de govern, el PP- com ara les del Passeig de Gràcia o les de Diagonal (us recordeu que la consulta ciutadana va decidir que aquesta avinguda no es tocava i quedava com estava?), que només han servit per posar més terrasses de bar i en el cas de la Diagonal gastar-se quatre milions més del que estava previst, una dubtosa seguretat en els carrils bici i en les parades dels autobusos, unes parades tant mal fetes que una persona amb cadira de rodes té grans dificultats per pujar als vehicles. Els seus amics inconfessables del PP i dels “Business Friend” també l’han convençut en privar una bona secció de port a la ciutadania, enterrant el concepte de Maragall de la Barcelona de cara al mar, amb la marina de luxe del Port Vell; o l’ampliació de la Maquinista, deixant el petit i mitjà comerç de Sant Andreu tocat de gravetat.
Pel que no ha tingut cap dubte, esmerçant els esforços de tothom que treballa a la “Casa Gran” i els recursos que paguem entre tots, ha estat per la voràgine d’inauguracions d’obres provisionals i a mitges (com no han fet gairebé res, res no tenen acabat) de les Glòries, de Balmes, d’obres que són merament de manteniment, o fer-se la foto d’atrezzo de l’enderroc de la Model que de fet només afecta a una cantonada petita d’aquesta presó . Els grans projectes que sí ha finalitzant són aquells dels que no pot adduir cap paternitat ja que venien de projectes executius o fins i tot d’obres iniciades del govern Hereu com ara General Mitre/Muntaner, la Biblioteca Joan Maragall i el Passeig Sant Joan. Pels pèls ha arribat fruit de la pressió socialista a un acord per la remodelació del carrer Pere IV.
Tot parlant de recursos, la gestió financera ha estat també nefasta: la privatització dels pàrquings municipals i de l’espai públic o la funció de “Banc Bo” de la Generalitat malfiant al president Mas 215.000€ i pagant obres que no ens correspon a l’Ajuntament i sí a la Generalitat. També ha decidit en comptes d’invertir en la ciutat i la seva ciutadania, destinar els 140.000€ de superàvit per reduir deute tot i essent de les grans capitals espanyoles la que té menys deute de totes.
Malgrat defensar que l’acció social ha estat el motor del seu govern, aquesta afirmació també manca a la veritat. D’altres consideracions a banda, el que és cert és que si s’ha augmentat en un 43% la despesa social ha estat per l’augment exponencial de les demandes de la ciutadania i el gran nombre de persones que estan per sota del llindar de pobresa; i que la gran majoria d’accions socials les ha encomanat a associacions solidàries “passant-los la pilota calenta” de solucionar aquestes desigualtats, donant-los uns convenis i subvencions que no arriben a cobrir les necessitats detectades i oblidant-se que aquesta és una competència directa de l’ajuntament.
Des del seu mandat la ciutat ha perdut molt i ha guanyat en “rècords” que a ningú li són grats, com ara ser la 15a pitjor ciutat d’Europa en la lluita contra la contaminació, on ha entrat enguany per primer cop en aquest llistat (rànking Sootfree de l’Oficina Europea de Medi Ambient) o bé el número 23è de les ciutats del món amb més embussos, i la primera d’Espanya des de fa dos anys (rànking TomTom d’anàlisi de trajectes en temps real).
Deia a l’abril del 2013 que “Barcelona és un potent transatlàntic, però sense lideratge i torça el rumb” i que s’estava arribant a una Barcelona de grisos. Jo crec que en aquests anys de govern Trias, per desgràcia, s’ha superat aquesta previsió i hem tornat a la Barcelona de blancs i negres. I a Barcelona, per situar-se en les millors posicions com a una de les capitals del món, li cal ser una ciutat de colors.

Quo Vadis Barcino II: O la Barcelona que ens portarà de nou el progrés

Destacades

collboni.cat

Jaume Collboni alcaldable a Barcelona pel PSC

 

A l’anterior entrada d’aquest blog “Quo Vadis Barcino I -La Barcelona que deixa Trias-“ vaig fer un petit resum de la situació en què ha quedat la nostra ciutat després de quasi quatre anys apàtics i de retallades de la mà d’un alcalde incapaç, amb dificultats per a la negociació, i una filosofia neoliberal que ha estat el motor de les seves decisions des del seu primer instant com a batlle.

En el meu anterior article també feia esment de la idea de l’alcaldable Jaume Collboni, sobre que l’objectiu del govern de la ciutat és fer-la assequible i posar-la a l’abast de tothom que hi viu.

Avui, en un moment en què la dreta revisionista (PP, i CiU amb el suport d’eRC) ens està obligant a tornar a lluitar pels nostres drets bàsics, com ara les llibertats o la igualtat, és del meu convenciment que la ciutat necessita més que mai un model de creixement sostenible, social i igualitari. Un model que prioritzi a les persones per sobre dels balanços econòmics; crec que només hi ha una opció i és la que a Barcelona hi torni a haver un govern de progrés i d’esquerres. I per a mi aquest model és el que proposa Collboni, amb un objectiu-fita força clar: el que davant de la desigualtat creixent a Barcelona en els darrers quatre anys, cal que els beneficis de viure en una ciutat com Barcelona arribin a tothom. Creant les condicions perquè la ciutat generi oportunitats per a tothom, regulant per evitar els excessos dels sectors econòmics i desplegant polítiques socials que permetin l’autonomia personal de tothom i ajudin als qui més han patit els efectes de la crisi.

Avui, la prioritat per qualsevol opció d’esquerres, conscient del que passa al carrer i amb voluntat d’aportar solucions, és prioritzar la lluita contra l’atur –especialment en les persones que pateixen l’atur de llarga durada, o els i les joves que encara no han accedit al món laboral-.

 I per assolir aquests objectius proposem les següents línies estratègiques:

Creixement inclusiu i sostenible: generant treball en els eixos d’ocupació viables i de qualitat, com ara els que ens aporten l’economia creativa centrada en el coneixement i en la cultura. Recuperar la idea del 22@ Barcelona com a motor de captació d’empreses, així com reforçar els sectors que funcionen i que poden augmentar encara més, com ara el sector editorial, especialment en el mercat del llibre electrònic o les indústries culturals.

Pla de re-industralització BCN: recuperant l’esperit industrial de la ciutat amb industries netes, especialment en sectors com la Zona Franca o el barri del Besòs, regenerant l’espai urbà i també potenciant l’ocupació de proximitat.

Pla de rehabilitació afavorint la transformació del sector de l’ocupació en la rehabilitació de les finques de la nostra ciutat. Hem de recordar que més de 84.000 habitatges són d’abans del s. XX i més de 822.000 són anteriors al 1900. Insistir també en la necessitat de garantir la seguretat de les finques, millorar l’accessibilitat d’aquestes –especialment pensant en una població cada cop més envellida-, o la millora de la qualitat energètica d’aquests edificis. El nivell d’ocupació generat per la rehabilitació seria molt alt en un sector que és un dels que ha generat, i encara genera, més atur. Aquesta mesura també fomentaria un augment de la capacitació especialitzada en un sector professional que moltes vegades en va curt.

Accessibilitat als serveis públics i facilitació en els cost de la vida: La crisi està expulsant la classe mitjana de molts serveis públics com ara les escoles bressol, l’ús del transport o dels estudis no obligatoris –serveixi una xifra com exemple: a la zona de Pedralbes el 49,9% de la població té titulació superior; mentre que a Nou Barris només hi ha un 6% que la tingui-.

La intervenció de l’Ajuntament en el mercat d’habitatges també pot fer més fàcil la vida dels seus ciutadans i ciutadanes, augmentant la competència en aquest mercat a partir d’habitatges de lloguer des de la iniciativa pública, i deixant enrere polítiques de venda d’habitatges protegits, que s’han mostrat poc viables i amb poca capacitat per moderar els preus del mercat.

La petita economia, el gran motor econòmic de la ciutat: qui mou la nostra ciutat són especialment les petites i mitjanes empreses, les persones que treballen com autònomes, el comerç de proximitat i les incipients però febles experiències d’economia col·laborativa. Són a ells a qui majoritàriament, doncs, l’Ajuntament  ha de donar suport, amb projectes com els APEUS pel comerç de proximitat; Tax Free per autònoms i/o noves empreses de nova creació; o potenciant l’economia col·laborativa a partir d’un model de ciutat i la creació d’una taula del sector.

Els grans poders econòmics de la regió metropolitana i de la ciutat han d’estar al servei dels i de les ciutadanes que viuen en aquesta àrea. Des d’una autoritat única liderant les propostes coordinades i conjuntes de tot el territori, fent que els beneficis d’aquestes iniciatives esdevinguin un suport per a les necessitats socials de la nostra ciutat i la seva metròpoli.

Barcelona capital Metropolitana, Catalana, Europea i Mediterrània: Davant el procés de globalització que vivim la única manera de sobreviure, mantenint els nostres trets característics i culturals, és ser present en el lideratge d’aquells processos que siguin viables en aquests escenaris. Aquest objectiu únicament podrà ser assolit des del convenciment que Barcelona és fonamental per a Catalunya, però també per a Europa i per a la zona mediterrània. Al contrari del que pensen els actuals governs convergents, que únicament estan convençuts que ho ha de ser per Catalunya.

Aquest és un petit avanç dels grans eixos que proposa Jaume Collboni: un model que vol una Barcelona a l’abast de tothom, al contrari de la ciutat privatitzada de l’alcalde Trias; un teixit comercial divers, equilibrat i de proximitat, enlloc del model colonitzador i globalitzador que comporta la “carta blanca” que Trias dóna a les grans superfícies; una ciutat que es rebel·la contra la pobresa, en lloc de l’acceptació còmplice de l’actual govern municipal. En resum, un govern que s’enfronti a les causes de la desigualtat per acabar amb els seus efectes. En definitiva, una ciutat igualitària, una Barcelona pels ciutadans i les ciutadanes, que aculli als que ens visiten, però que sobretot estigui al servei del seu veïnatge.

Jo crec en aquest model de progrés que es basa en la solidaritat i els valors de l’esquerra. Un model que ha funcionat en el passat i que ara Jaume Collboni reprèn i ens retorna renovat i actualitzat per donar nous reptes a la ciutat. Vols saber-ne més? Et mantindré informat …

Correcció text:

MERITXELL CENTENO

Periodista ambiental i Guia Interpretadora del PNAESM. mericenteno@gmail.com

QUO VADIS BARCINO? Ipart

Destacades

“La Barcelona que deimas triasxa Trias”

A hores d’ara, la continuïtat del Sr. Trias com alcalde de Barcelona i del seu govern Convergent es veu cada cop més difícil. Aquesta futura decisió de la ciutadania no és fruït de que AQUESTA sigui voluble, sino de que no està d’acord amb la ciutat que està deixant el primer alcalde no socialista producte de la seva manca de lideratge; incapacitat de negociació; submissió als poders financers i al govern també Convergent de la Generalitat encapçalat pel President Mas.

Un President de la Generalitat que únicament veu la ciutat com una font de finançament per sobreviure al dèficit, que ell ha multiplicat des de que és President de forma escandalosa. Un dèficit produït per la seva mala gestió i les despeses sense lògica com ara els 35’9 M€ per una futura Agència Tributària o com els més de 6 M€ per els actes del Tri centenari del 1714. Una mala gestió que no ha pagat la seva família (nombrosos contractes de la Generalitat amb el cunyat del Sr Mas), ni els càrrecs més destacats de CiU com ara els Pujol, sino la ciutadania de Catalunya, que ha esdevingut la CCAA amb més retallades de Espanya. En són proba l’impagament del deute farmacèutic, la part que li correspon a les escoles bressol municipals o reduir a mínims insospitats la llei de dependència, que afecta els sectors més dèbils de la societat com ara les famílies amb menys ingressos (o cap d’ells), la gent gran o els grans discapacitats. Aquesta incapacitat del govern Convergent l’han pagat doblemenent els i les ciutadanes de Barcelona, assumint aquelles despeses que la Generalitat no ha volgut pagar i que no els corresponia, arribant a 154,63 M€.

Trias i els governs convergents ens han deixat doncs una ciutat:

Desigual: al oblidar les polítiques municipals redistributives entre els barris de Barcelona, aquesta desigualtat entre la ciutadania no ha parat d’augmentar en aquest mandat, arribant a un diferencial de -205’4 punts entre la renda familiar de les famílies de Ciutat Meridiana (índex 38,5), o la dels ciutadans/es de Pedralbes (243.9). Aquesta desigualtat també es veu en el preu de l’habitatge de segona mà de la Trinitat Nova a 1.732 € m2 i 4.946 € m2 . El greuge de les desigualtats es dona en gairebé tots els aspectes de la vida, com per exemple l’educació amb un 49% de la població de Pedralbes amb estudis superiors i un 6% la de Trinitat Nova; o en la salut, donat que entre el 2011 i el 2012 l’esperança de vida ha caigut en mig any a la ciutat, tot i que les persones que viuen en els barris més rics viuen 8 anys més que les que viuen en els barris més pobres.

Més pobre: les persones per sota del llindar de pobresa han augmentat de forma notable en aquest darrer mandat municipal; en l’actualitat hi hà 300.000 persones vulnerables sense sostre que viuen en infrahabitatges o més de 900 al carrer.

La pobresa energètica (persones que no poden accedir a l’ús habitual de llum, gas o calefacció) ha augmentat en un 60%, així com l’aparició d’una figura gairebé inexistent abans de la crisi, que és la dels i de les treballadores pobres (persones ocupades al menys set mesos l’any que pertanyen a llars per sota del llindar de pobresa, i que a Catalunya està xifrada en un 12% de la població ocupada).

Òbviament, l’alcalde Trias i el seu govern no te cap responsabilitat sobre la gènesi de la crisi, però si de no utilitzar les eines que te la ciutat com a tal per combatre-la: especialment ajudar a la gent que pitjor ho està passant. Aquest és un dels grans problemes d’aquest mandat, ja que s’ha sumat a la lògica del mercat amb polítiques neoliberals que donen suport des de la beneficència als que més malament ho estàn passant, en lloc de intentar reduir la situació, sometent al mercat a la democràcia del bé comú, controlant els grans poders financers i generant polítiques socials de suport per a les persones més afectades i de garanties per aquelles que sortosament no han arribat a situacions de necessitat social.

Una capital provinciana: amb el darrer mandat convergent el lideratge de la ciutat tant en l’Àrea Metropolitana, en la mega regió del sud d’Europa com en la zona del Mediterrani s’ha vist anul•lat . El Sr. Trias ha sabut unicament mantenir a la baixa allò que l’alcalde Hereu havia assolit com ara el Mobile Congress o la ciutat dels congressos i creuers. Una bona mostra d’aquest provincianisme és l’obsessió de l’alcalde Trias en fer la ciutat la capital d’una Catalunya independent, i oblidar-se de Barcelona com una de les grans capitals del món. Serveixi com exemple la decisió de canviar el Museu Etnològic de les cultures del món, per un museu de la tradició catalana, o la transformació de la nostra ciutat en una mena de parc temàtic per el turisme barat i massificat.

Aquesta és la Barcelona que ens deixa l’alcalde Trias: un veritable exemple d’una ciutat que és una copia molt dolenta d’un model que funcionava bé. Arrel d’una direcció suportada per les més ràncies polítiques neoliberals, ensucrades per accions de beneficència, que fins i tot no ha estat capaç de gestionar des del govern i ha cedit de forma subsidiària i subvencionada a les entitats del tercer sector.

Cal sortit d’aquest model de govern municipal (i nacional) provincià que es mira el mèlic mentre es fan reverències als grans poders financers i econòmics del món. I l’única manera és desplegar “Una estratègia urbana, econòmica i metropolitana que garanteixi el creixement inclusiu, capaç d’estimular el creixement econòmic i reduir les desigualtats” (Jaume Collboni 2014). Això serà possible centrant tots els mitjans de Barcelona per augmentar el benestar de la seva ciutadania, fent una Barcelona a l’abast de tothom.

La propera entrada del meu bloc presentaré un altre model de progrés que proposa per assolir aquest canvi de model, passar dels grans poders a les persones.

Correcció de text: Gemma Centeno gemmacenteno@hotmail.com

Felicitats veïns i veïnes! L’Oreneta no es toca i estem més aprop de tenir Torre Garcini i Clínica Ripoll

Destacades

Felicitats a la Plataforma @DefensemOreneta, a les més de 2500 persones que s’han activat, les 37 entitats que s’han mobilitzat i els partits de progrés que hem lluitat per frenar la construcció de 5 blocs de pisos de súper luxe en el Parc de l’Oreneta. Un projecte de Núñez i Navarro i del govern convergent de Trias que pretenia arrabassar el 18% de la zona que ara els veïns/es fan ús con a zona verda.

L’entestament de l’alcalde Trias, del regidor Puigdollers regidor del Districte de Sarrià-Sant Gervasi i, no ho oblidem, de medi ambient de L’Ajuntament de Barcelona amb el suport fins fa ben poc del Partit Popular -que per sort al final s’ha adonat del seu error- han estat a punt de tallar 250 arbres d’un espai tant sensible com el de l’Oreneta.

En contra del govern dretà de Trias (malgrat que en el seu programa electoral proclamava “Collserola ha d’entrar a la ciutat, no a l’inrevés. Cal obrir la ciutat a la muntanya. Cal alliberar Collserola de la pressió urbanística a què està sotmesa.”, la ciutadania ha parlat i ha forçat la seva protecció. En Jaume Collboni l’altre dia demanava #AireFresc per Barcelona, ara gràcies a tothom (menys alguns que ja sabem) l’aire fresc de Collserola arribarà a Sarrià i a la ciutat, i ho farà via l’Oreneta.

L’alcalde Trias i el seu govern s’han quedat sols, qui governa d’esquenes a la ciutadania es queda sol i sense suport.

IMG_1810.JPG

IMG_1809.JPG

Et regalo la meva estrella

Destacades

mujer alma y cuerpo estrellaEls simbolismes de les estrelles són molts i molt complexes, molts d’ells positius i d’altres negatius. Fins i tot la seva orientació fa variar el seu significat, com per exemple el Pentagrama amb la punxa central cap al cel, que és un símbol de protecció i equilibri, però que si s’inverteix representa a Satan i a les forces satàniques.

També la quantitat de puntes, que van des de la de quatre punxes (que simbolitza els 4 punts cardinals) fins el Nonagrama que simbolitza els Kanji del Tao (similars als Chakras hindús).
El seu dibuix s’utilitza en molts temes, com per exemple a les samarretes de futbol, on se’ns diu que aquella selecció ha estat guanyadora de tants mundials com estrelles porta a la samarreta (amb excepció d’Uruguai, que porta quatre i només ha guanyat 2 mundials, tot i que ells diuen que van guanyar dues olimpíades abans de l’existència dels mundials i per tant és com si n’haguessin guanyat quatre).
També s’utilitza en frases o refranys com ara el de “Lluna amb estrella, no et fiïs d’ella” o quan et diuen que tens “bona estrella”, per dir que tens bona sort.
Fins i tot els i les més velles recordareu que ens limitaven la visualització d’un programa de televisió en funció de les estrelles que apareixien en la pantalla.
Les estrelles també s’utilitzen en banderes amb diferent significat, des d’informar del nombre d’estats que formen part d’una federació com ara la dels EUA, la unitat dels diferents pobles com en la d’Europa o la localització d’un estat o regió com ara la de la Comunitat Madrilenya (que representen els estels de l’Ossa Major) o la d’Austràlia que una de les 6 que té representa a la Commonwealth i les 5 restants a la constel•lació Creu del Sud com en el cas de Nova Zelanda.
Punt i a part és la utilització d’una estrella dins d’un triangle de diferents colors, que significa en molts del casos que és una nació o país que ha obtingut o vol la independència, la gran majoria basant-se en la de Cuba, on una estrella blanca destaca en un triangle vermell que significa l’alba o també una variant dels símbols revolucionaris francesos.
Inspirada en la bandera de Cuba i Puerto Rico, en Vicenç Albert Ballester i Camps (Barcelona 1872-El Masnou 1938) va dissenyar l’actual Estelada. Tampoc n’hi ha una única, d’Estelada, sinó 6. Una amb el triangle blau va ser la primera i representa a l’independentisme no marxista; la vermella de triangle vermell/o groc, que ho fa per l’independentisme marxista; la de fons blanc i estrella vermella utilitzada pel PSAN; la de triangle negre i estrella de vuit puntes que representa l’independentisme anarquista (es pot ser independentista i anarquista?); l’estelada de tres estrelles en triangle blanc, proposada inicialment pel PSAN però que no va regir mai, i l’estelada dins d’un quadre blau utilitzada pel partit independentista aragonès Estado Aragonés. Fins i tot hi ha estelades romboïdals portades pels voluntaris catalans a la I Guerra Mundial.
Jo aquestes darreres estrelles us les dono, ja que la meva bandera és la senyera, malgrat que haig de reconèixer que en els meus moments joves va ser l’Estelada marxista, d’això fa molts anys i si voleu, us explico com va anar en un altre entrada.
Per què us dono l’estrella? Senzillament perquè entenc que el que representa avui en dia no em representa a mi. Mai m’he cregut espanyolista, i la Rojigualda no m’ha fet sentir-me massa unit a ella, les dues banderes que triaria si hagués de fer-ho des del sentiment serien la senyera i la tricolor republicana.
Potser a la meva nació avui en dia no està de moda reivindicar la unitat per entre tots construir un nou paràmetre que doni cabuda a tothom en la seva justa mesura, però el sentit comú i el seny em porta a pensar que en la societat actual, on el món tendeix a unir-se, no caben més divisions, sinó que el que cal és arreglar allò que no funciona des de dins. I per mi aquests objectius es diuen catalanisme, federalisme i republicanisme.
Estic absolutament convençut que cal facilitar que el poble pugui opinar del seu futur, però entenc que aquesta consulta ha de ser amb totes les garanties reals i legalment aplicables, com també se que aquest procés per que sigui així no es pot fer en un any. Aquest convenciment també passa per que un cop en l’Estat no hi hagi un govern de dretes, la modificació de la Constitució deixarà de ser un tabú –governi qui governi- i que aquesta consulta podrà arribar a fer-se.
Però per què us dic que us dono, us regalo l’estrella? Perquè entenc que hi ha molta gent que amb la situació actual creu que la solució és el trencament, el distanciament definitiu via divorci. Per aquesta gent que ho creu els hi regalo la meva estrella, jo amb la senyera ja tinc prou i suficient.
Tot i que espero que pel fet de no portar estrella no signifiqui que estigui marcat, com també espero que qui la porti tampoc estigui marcat en cap llista feta pels que no creuen en estrelles.
No es tracta de fer llistes i exclusions, es tracta de seure i parlar, de negociar, de pactar i dissenyar nous models integradors que respectin la realitat de totes les persones per sobre de a quin territori pertanyen; que donin resposta a les seves necessitats de primer i segon nivell.
Mai he pensat que les banderes són més importants que les persones que les porten, ni que les sigles tenen prioritat per sobre de la gent que s’agrupa al voltant d’elles. Les persones són, som el més important i no podem permetre que baralles d’estrelles, colors i distribucions ens ho amaguin ni ens releguin a un nivell inferior al que ocupen els símbols.
Des d’aquest convenciment respecto profundament qui aquest diumenge vol anar a fer l’enquesta amb urnes, a expressar la seva opinió, tampoc entenc que en aquest nou-9N el govern estatal hagi impugnat via TC la seva realització. Qui vagi a dedicar el seu temps voluntari i qui vagi a ser enquestat te tot el meu respecte, com el tenen totes aquestes persones que han participat en les macromanifestacions des 11 de setembre. Però jo no aniré a dipositar la meva opinió en aquesta urna de cartró que hem pagat entre tots/es (tampoc ningú m’ha demanat/enquestat/fet votar si volia o no que els meus diners es dediquessin a aquest tema, com tampoc ho han fet pels actes del 1714 o la bandera a la Pl. Colon.).

Les persones som el que més importa. Per això, si la vols, et regalo la meva estrella.