La política del Tsunami (I)

Destacado

tsunamiDarrerament es podria resumir la política en general i la de Catalunya en particular com la “Política del tsunami”, una manera de fer a partir de la immediatesa, a cop de xarxes socials i de frases per als mitjans, una priorització excessiva del titular, de la imatge per sobre el contingut, la ideologia i les accions a mig i llarg termini.

Centrar l’acció política en l’agenda immediata, l’opinió general i les tendències del dia ens porta al disseny de polítiques reactives, sempre darrere de la societat, deixant el lideratge d’aquesta a persones prescriptores, líders d’opinió i influenciadores. Però des de sempre la política i les persones que es dediquen a la política han estat influenciadores, líders que han intentat que les seves idees modifiquin la societat, des d’un posicionament proactiu a partir de les situacions que detecten en la societat i les tendències que s’albiren.
Fer política ha de basar-se en un contacte permanent amb els i les ciutadanes, les persones prescriptores i el teixit veïnal i social a partir d’una interacció constant, fer propostes innovadores de millora, mostrar un model de societat pràctic i assolible que permeti solucionar o millorar els problemes que es detecten en la societat de la que formem part.

Les darreres eines de comunicació, les que anomenem xarxes socials han reforçat i portat a la societat a aquest viure i valorar gairebé tot en la immediatesa. Aquestes eines tenen notables efectes positius per a la societat i les persones, efectes prou coneguts per tothom, però també han comportat efectes força negatius, algunes vegades fins i tot afectant a la pròpia democràcia.

Molts partits polítics s’han abocat a aquesta política de la immediatesa i de xarxes obviant moltes de les seves funcions tradicionals, fent cada cop més petita la imatge del partit i centrant-se cada cop més en la imatge del lideratge de persones, uns i unes líders sotmesos a la volubilitat de les xarxes ja que moltes d’aquestes persones són potenciades, elevades o denotades per la pròpia xarxa en poc temps. A aquest aspecte se li ha de sumar el desencís actual entre la societat, les i els polítics i els partits.
S’exigeix a les persones que es dediquen (professionalment o no) a la política que:

Siguin i actuïn con a persones comuns, aquest aspecte que és en un principi interessant pot comportar una política del “posado” de la imatge per sobre el contingut, així com una banalització de la imatge del i de la política que faci perdre el rol d’influenciador/a.
Accessibilitat total, un personatge públic, una persona que es dediqui a la política, ha d’estar en contacte permanent amb la societat i la ciutadania, ha de facilitar canals interactius de contacte i comunicació, però no ha de centrar el seu temps en aquesta accessibilitat permanent. Podríem aportar aquí com exemple allò que diem en els equips de treball “ens reunim o treballem?”, ni un professional pot estar tot el dia reunit, ni un polític pot estar tot el dia en contacte real o virtual amb la ciutadania. S’ha d’estar en el carrer molt més que el que moltes persones en política fan, però també s’ha d’estar reunit, pensant i gestionant les obligacions que el seu càrrec comporta.
Que facin el que vol el poble, primer ens tindríem que preguntar: hi ha alguna cosa que uneix de forma unànime al poble?, una causa que sigui representativa de tota la ciutadania?, òbviament algú que es dediqui a la política ha d’escoltar i saber que li demanda la ciutadania i les seves organitzacions, i actuar valorant aquestes demandes, però no centrar únicament les seves actuacions en elles.

Fins i tot darrerament les demandes de molts van encaminades a que el polític no sembli polític, i en aquest parany algunes agrupacions polítiques fan llistes polítiques amb gent que no és política i justament l’únic que mostren és aquesta presència extra política sense cap més contingut. Tampoc es pot demanar a un càrrec electe que no acompleixi allò que va proposar en la seva campanya política, el seu programa, la seva ideologia, ja que és precisament per aquestes coses que va elegit i és un càrrec electe.

L’ “opinió ciutadana” en el nostre sistema polític ve representada en les votacions i en el control de les persones administrades sobre els seus càrrecs electes i la transparència de les accions d’aquests darrers. Només fer política a partir del fet immediat i de l’opinió del moment porta les organitzacions i persones que es dediquen a la política a actuar en funció només del que es demana, oblidant-se de fer propostes de desenvolupament, de futur o accions que tot i no ser gaire populars són bàsiques i necessàries.

Les xarxes ens donen un reflex clar i nítid del que opina la societat en aquest mateix moment, i aquesta és una eina fonamental. I és cert que, fruit d’aquesta immediatesa el vot lastminute ha vingut per quedar-se, un vot del darrer moment que no para de créixer i que converteix el partit dels indecisos en el partit que es presenta a les eleccions amb més simpatitzats.

Els partits i les persones que es dediquen a la política s’han de saber moure per les xarxes, han de saber escoltar i interactuar amb la ciutadania, han de prendre el pols a la societat i a les persones que la formen, però també han de saber explicar el que volen, el que fan i per què ho fan; no han d’oblidar perquè se’ls votarà o se’ls ha votat i no trair ni els seus principis, ni les seves idees, ni el seu programa.

Fer política cercant la “viralitat” en xarxes, el seu efecte amplificador i la bona opinió i només quedar-se en aquest objectiu ens comportarà una política d’espectacle, i aquestes polítiques esdevenen polítiques a mig termini, simples i de curt vol.

La política generadora i realista ha de comptar amb una estructura proactiva prou permeable per recollir els casos sobrevinguts, preparada per resistir els embats dels possibles tsunamis que apareixeran però amb uns objectius i fites clars, coneguts per a tothom i el que és més important: explicades de forma pedagògica a tothom que forma part de la societat.

Anuncios

Mas: Primer Moisés, després la temptació i al final Brian.

Destacado

la-vida-de-brianEl President Mas va postular-se com a Moisés – aquell que va conduir el poble Jueu a la terra promesa, però la història ens ha mostrat que no ens ha portat a cap més lloc més enllà de certa crispació, enfrontament i diversos trencaments.

Més tard tot veient que ni els seus socis del procés, ni la gent independentista no afiliada als partits, el volia com a líder únic: Va agafar aleshores la opció també bíblica de pujar a la Pica d’Estats (la muntanya més alta de Catalunya) i prometre el famós TIBI DABO de Satanàs a Jesús en el desert, versió 2.0: “Si em seguiu únicament a mi arribarem junts a Ítaca”. Aquesta promesa tampoc va seduir als catalans/es. Tot i que hi ha un nombre important independentista, no tots van voler seguir-lo com a líder únic.

I ara arribem al penúltim capítol de la història. Capítol que em recorda la part final de la pel·lícula “La Vida de Brian”, quan en Brian ja és a la creu i apareixen una munió de comandos jueus per alliberar als presoners crucificats; tot i que aquests comandos tenien un mateix objectiu comença una guerra fratricida de sigles entre els PFJ (Popular Front Jueu), els FJP (Front Jueu Popular i els JPF (Jueus del Popular Front) en la que acaben tots ferits de mort per les apunyalades que entre ells s’han fet.

Ara tot són llistes unitàries que ens mostren la desunió: la Llista del President (que no veu gens clar ni Òmnium, ni l’ANC ni eRC), la de Junqueres que diu que serà la Llista unitària d’esquerres (però que ni la CUP, Ni ICV-Eu/BEC, ni òbviament el PSC volen saber-ne res), o el darrer intent de Mas amb la Llista unitària de CDC (on ja no hi és Unió). També ens hem assabentat darrerament que “de tapadillo” s’havia pactat entre Mas, Junqueres, ANC i Òmnium diverses persones en llistes que –fruit del personalisme i no del patriotisme tampoc han regit.

Aquest procés d’unitat i construcció comú que ens han venut i que ens portava a la Independència, en aquests moment es mostra tot el contrari, convertint-se en un procés de desunió i desconstrucció d’estructures i organitzacions. El PSC va ser la primera víctima amb la deserció dels que serien integrants del MES, i que després van optar per aliances ben estranyes amb eRC; Més tard va passar a ICV-Eu en un procés de conflictes interns i algunes desercions, del que encara no hem vist el seu punt i final ja que s’ha emmascarat amb unes noves aliances per guanyar alcaldies amb la gent de Podemos, BEC, etc, etc; I ara toca el torn de CiU, que ens ha mostrat amb la seva desaparició que d’unió ben poca. Encara no sabem com afectarà a la ja tocada CDC i encara menys a la partida UDC.

Estic ben segur que al llarg d’aquest estiu la desunió i desconstrucció del procés anirà a més i ens portarà un setembre ben calent, deixant clar que avui per avui el procés cap Ítaca s’ha convertit en una mena de Saturn devorant als seus fills. Esperem que aparegui algun Júpiter per resoldre la situació, ja que avui per avui les coses pinten magres.

I si pinten magres no és únicament pel famós procés. Pinten magres pels ciutadans i ciutadanes sobiranistes, unionistes o federalistes que patim les conseqüències d’aquestes convulsions; dels efectes negatius vers el pressupost de l’administració que va a parar en temes que estan molt lluny de donar suport social a les persones que pitjor ho estan passant; o bé que no permet a la Generalitat i molts ajuntaments cercar sortides viables a la crisi i cercar suport en d’altres agents tant estatals com europeus.

Mas avui en dia no se si es Moisés o Brian sincerament no ho se, però víctima de Saturn de ben segur si que ho és.

“Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge” podria ser el resum d’un pèssim mandat de l’alcalde Trias

Destacado

tres ciuEl resum del govern Trias –Seguint al seu Capità/Timoner Mas- podria fer-se tot seguint les primeres estrofes del poema de W. Whitman “Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge”. I és que el seu mandat ha estat simplement el pitjor mandat en democràcia de la ciutat de Barcelona.
Aquest alcalde ha estat l’alcalde del “No em mullo per tal de fugir del conflicte”, oblidant-se que el govern ha de saber escoltar, negociar, conciliar, però també decidir, impulsar i liderar. Malgrat aquesta filosofia “Il dolce far niente”, de no fer i deixar passar el temps, nombrosos problemes han esclatat sota el seu govern com ara Can Vies, la Plaça Boticelli, el PGM de Vallcarca, l’ampliació del Heron City, el projecte del parc temàtic de la Sagrera, el turisme de la Barceloneta o bé el més dolorós per a la gent que ens estimem Sarrià-Sant Gervasi: l’intent de transformar el Parc de l’Oreneta en pisos de luxe sota el xantatge al veïnat de recuperar Torre Garcini i la Clínica Ripoll per a la ciutat.
Aquesta indolència l’ha portat a no construir ni un pis de promoció pública, a no exigir la finalització de la L-9, a fer unes obres que ningú ha demanat -excepte el seu company ocult de govern, el PP- com ara les del Passeig de Gràcia o les de Diagonal (us recordeu que la consulta ciutadana va decidir que aquesta avinguda no es tocava i quedava com estava?), que només han servit per posar més terrasses de bar i en el cas de la Diagonal gastar-se quatre milions més del que estava previst, una dubtosa seguretat en els carrils bici i en les parades dels autobusos, unes parades tant mal fetes que una persona amb cadira de rodes té grans dificultats per pujar als vehicles. Els seus amics inconfessables del PP i dels “Business Friend” també l’han convençut en privar una bona secció de port a la ciutadania, enterrant el concepte de Maragall de la Barcelona de cara al mar, amb la marina de luxe del Port Vell; o l’ampliació de la Maquinista, deixant el petit i mitjà comerç de Sant Andreu tocat de gravetat.
Pel que no ha tingut cap dubte, esmerçant els esforços de tothom que treballa a la “Casa Gran” i els recursos que paguem entre tots, ha estat per la voràgine d’inauguracions d’obres provisionals i a mitges (com no han fet gairebé res, res no tenen acabat) de les Glòries, de Balmes, d’obres que són merament de manteniment, o fer-se la foto d’atrezzo de l’enderroc de la Model que de fet només afecta a una cantonada petita d’aquesta presó . Els grans projectes que sí ha finalitzant són aquells dels que no pot adduir cap paternitat ja que venien de projectes executius o fins i tot d’obres iniciades del govern Hereu com ara General Mitre/Muntaner, la Biblioteca Joan Maragall i el Passeig Sant Joan. Pels pèls ha arribat fruit de la pressió socialista a un acord per la remodelació del carrer Pere IV.
Tot parlant de recursos, la gestió financera ha estat també nefasta: la privatització dels pàrquings municipals i de l’espai públic o la funció de “Banc Bo” de la Generalitat malfiant al president Mas 215.000€ i pagant obres que no ens correspon a l’Ajuntament i sí a la Generalitat. També ha decidit en comptes d’invertir en la ciutat i la seva ciutadania, destinar els 140.000€ de superàvit per reduir deute tot i essent de les grans capitals espanyoles la que té menys deute de totes.
Malgrat defensar que l’acció social ha estat el motor del seu govern, aquesta afirmació també manca a la veritat. D’altres consideracions a banda, el que és cert és que si s’ha augmentat en un 43% la despesa social ha estat per l’augment exponencial de les demandes de la ciutadania i el gran nombre de persones que estan per sota del llindar de pobresa; i que la gran majoria d’accions socials les ha encomanat a associacions solidàries “passant-los la pilota calenta” de solucionar aquestes desigualtats, donant-los uns convenis i subvencions que no arriben a cobrir les necessitats detectades i oblidant-se que aquesta és una competència directa de l’ajuntament.
Des del seu mandat la ciutat ha perdut molt i ha guanyat en “rècords” que a ningú li són grats, com ara ser la 15a pitjor ciutat d’Europa en la lluita contra la contaminació, on ha entrat enguany per primer cop en aquest llistat (rànking Sootfree de l’Oficina Europea de Medi Ambient) o bé el número 23è de les ciutats del món amb més embussos, i la primera d’Espanya des de fa dos anys (rànking TomTom d’anàlisi de trajectes en temps real).
Deia a l’abril del 2013 que “Barcelona és un potent transatlàntic, però sense lideratge i torça el rumb” i que s’estava arribant a una Barcelona de grisos. Jo crec que en aquests anys de govern Trias, per desgràcia, s’ha superat aquesta previsió i hem tornat a la Barcelona de blancs i negres. I a Barcelona, per situar-se en les millors posicions com a una de les capitals del món, li cal ser una ciutat de colors.

QUO VADIS BARCINO? Ipart

Destacado

“La Barcelona que deimas triasxa Trias”

A hores d’ara, la continuïtat del Sr. Trias com alcalde de Barcelona i del seu govern Convergent es veu cada cop més difícil. Aquesta futura decisió de la ciutadania no és fruït de que AQUESTA sigui voluble, sino de que no està d’acord amb la ciutat que està deixant el primer alcalde no socialista producte de la seva manca de lideratge; incapacitat de negociació; submissió als poders financers i al govern també Convergent de la Generalitat encapçalat pel President Mas.

Un President de la Generalitat que únicament veu la ciutat com una font de finançament per sobreviure al dèficit, que ell ha multiplicat des de que és President de forma escandalosa. Un dèficit produït per la seva mala gestió i les despeses sense lògica com ara els 35’9 M€ per una futura Agència Tributària o com els més de 6 M€ per els actes del Tri centenari del 1714. Una mala gestió que no ha pagat la seva família (nombrosos contractes de la Generalitat amb el cunyat del Sr Mas), ni els càrrecs més destacats de CiU com ara els Pujol, sino la ciutadania de Catalunya, que ha esdevingut la CCAA amb més retallades de Espanya. En són proba l’impagament del deute farmacèutic, la part que li correspon a les escoles bressol municipals o reduir a mínims insospitats la llei de dependència, que afecta els sectors més dèbils de la societat com ara les famílies amb menys ingressos (o cap d’ells), la gent gran o els grans discapacitats. Aquesta incapacitat del govern Convergent l’han pagat doblemenent els i les ciutadanes de Barcelona, assumint aquelles despeses que la Generalitat no ha volgut pagar i que no els corresponia, arribant a 154,63 M€.

Trias i els governs convergents ens han deixat doncs una ciutat:

Desigual: al oblidar les polítiques municipals redistributives entre els barris de Barcelona, aquesta desigualtat entre la ciutadania no ha parat d’augmentar en aquest mandat, arribant a un diferencial de -205’4 punts entre la renda familiar de les famílies de Ciutat Meridiana (índex 38,5), o la dels ciutadans/es de Pedralbes (243.9). Aquesta desigualtat també es veu en el preu de l’habitatge de segona mà de la Trinitat Nova a 1.732 € m2 i 4.946 € m2 . El greuge de les desigualtats es dona en gairebé tots els aspectes de la vida, com per exemple l’educació amb un 49% de la població de Pedralbes amb estudis superiors i un 6% la de Trinitat Nova; o en la salut, donat que entre el 2011 i el 2012 l’esperança de vida ha caigut en mig any a la ciutat, tot i que les persones que viuen en els barris més rics viuen 8 anys més que les que viuen en els barris més pobres.

Més pobre: les persones per sota del llindar de pobresa han augmentat de forma notable en aquest darrer mandat municipal; en l’actualitat hi hà 300.000 persones vulnerables sense sostre que viuen en infrahabitatges o més de 900 al carrer.

La pobresa energètica (persones que no poden accedir a l’ús habitual de llum, gas o calefacció) ha augmentat en un 60%, així com l’aparició d’una figura gairebé inexistent abans de la crisi, que és la dels i de les treballadores pobres (persones ocupades al menys set mesos l’any que pertanyen a llars per sota del llindar de pobresa, i que a Catalunya està xifrada en un 12% de la població ocupada).

Òbviament, l’alcalde Trias i el seu govern no te cap responsabilitat sobre la gènesi de la crisi, però si de no utilitzar les eines que te la ciutat com a tal per combatre-la: especialment ajudar a la gent que pitjor ho està passant. Aquest és un dels grans problemes d’aquest mandat, ja que s’ha sumat a la lògica del mercat amb polítiques neoliberals que donen suport des de la beneficència als que més malament ho estàn passant, en lloc de intentar reduir la situació, sometent al mercat a la democràcia del bé comú, controlant els grans poders financers i generant polítiques socials de suport per a les persones més afectades i de garanties per aquelles que sortosament no han arribat a situacions de necessitat social.

Una capital provinciana: amb el darrer mandat convergent el lideratge de la ciutat tant en l’Àrea Metropolitana, en la mega regió del sud d’Europa com en la zona del Mediterrani s’ha vist anul•lat . El Sr. Trias ha sabut unicament mantenir a la baixa allò que l’alcalde Hereu havia assolit com ara el Mobile Congress o la ciutat dels congressos i creuers. Una bona mostra d’aquest provincianisme és l’obsessió de l’alcalde Trias en fer la ciutat la capital d’una Catalunya independent, i oblidar-se de Barcelona com una de les grans capitals del món. Serveixi com exemple la decisió de canviar el Museu Etnològic de les cultures del món, per un museu de la tradició catalana, o la transformació de la nostra ciutat en una mena de parc temàtic per el turisme barat i massificat.

Aquesta és la Barcelona que ens deixa l’alcalde Trias: un veritable exemple d’una ciutat que és una copia molt dolenta d’un model que funcionava bé. Arrel d’una direcció suportada per les més ràncies polítiques neoliberals, ensucrades per accions de beneficència, que fins i tot no ha estat capaç de gestionar des del govern i ha cedit de forma subsidiària i subvencionada a les entitats del tercer sector.

Cal sortit d’aquest model de govern municipal (i nacional) provincià que es mira el mèlic mentre es fan reverències als grans poders financers i econòmics del món. I l’única manera és desplegar “Una estratègia urbana, econòmica i metropolitana que garanteixi el creixement inclusiu, capaç d’estimular el creixement econòmic i reduir les desigualtats” (Jaume Collboni 2014). Això serà possible centrant tots els mitjans de Barcelona per augmentar el benestar de la seva ciutadania, fent una Barcelona a l’abast de tothom.

La propera entrada del meu bloc presentaré un altre model de progrés que proposa per assolir aquest canvi de model, passar dels grans poders a les persones.

Correcció de text: Gemma Centeno gemmacenteno@hotmail.com

Et regalo la meva estrella

Destacado

mujer alma y cuerpo estrellaEls simbolismes de les estrelles són molts i molt complexes, molts d’ells positius i d’altres negatius. Fins i tot la seva orientació fa variar el seu significat, com per exemple el Pentagrama amb la punxa central cap al cel, que és un símbol de protecció i equilibri, però que si s’inverteix representa a Satan i a les forces satàniques.

També la quantitat de puntes, que van des de la de quatre punxes (que simbolitza els 4 punts cardinals) fins el Nonagrama que simbolitza els Kanji del Tao (similars als Chakras hindús).
El seu dibuix s’utilitza en molts temes, com per exemple a les samarretes de futbol, on se’ns diu que aquella selecció ha estat guanyadora de tants mundials com estrelles porta a la samarreta (amb excepció d’Uruguai, que porta quatre i només ha guanyat 2 mundials, tot i que ells diuen que van guanyar dues olimpíades abans de l’existència dels mundials i per tant és com si n’haguessin guanyat quatre).
També s’utilitza en frases o refranys com ara el de “Lluna amb estrella, no et fiïs d’ella” o quan et diuen que tens “bona estrella”, per dir que tens bona sort.
Fins i tot els i les més velles recordareu que ens limitaven la visualització d’un programa de televisió en funció de les estrelles que apareixien en la pantalla.
Les estrelles també s’utilitzen en banderes amb diferent significat, des d’informar del nombre d’estats que formen part d’una federació com ara la dels EUA, la unitat dels diferents pobles com en la d’Europa o la localització d’un estat o regió com ara la de la Comunitat Madrilenya (que representen els estels de l’Ossa Major) o la d’Austràlia que una de les 6 que té representa a la Commonwealth i les 5 restants a la constel•lació Creu del Sud com en el cas de Nova Zelanda.
Punt i a part és la utilització d’una estrella dins d’un triangle de diferents colors, que significa en molts del casos que és una nació o país que ha obtingut o vol la independència, la gran majoria basant-se en la de Cuba, on una estrella blanca destaca en un triangle vermell que significa l’alba o també una variant dels símbols revolucionaris francesos.
Inspirada en la bandera de Cuba i Puerto Rico, en Vicenç Albert Ballester i Camps (Barcelona 1872-El Masnou 1938) va dissenyar l’actual Estelada. Tampoc n’hi ha una única, d’Estelada, sinó 6. Una amb el triangle blau va ser la primera i representa a l’independentisme no marxista; la vermella de triangle vermell/o groc, que ho fa per l’independentisme marxista; la de fons blanc i estrella vermella utilitzada pel PSAN; la de triangle negre i estrella de vuit puntes que representa l’independentisme anarquista (es pot ser independentista i anarquista?); l’estelada de tres estrelles en triangle blanc, proposada inicialment pel PSAN però que no va regir mai, i l’estelada dins d’un quadre blau utilitzada pel partit independentista aragonès Estado Aragonés. Fins i tot hi ha estelades romboïdals portades pels voluntaris catalans a la I Guerra Mundial.
Jo aquestes darreres estrelles us les dono, ja que la meva bandera és la senyera, malgrat que haig de reconèixer que en els meus moments joves va ser l’Estelada marxista, d’això fa molts anys i si voleu, us explico com va anar en un altre entrada.
Per què us dono l’estrella? Senzillament perquè entenc que el que representa avui en dia no em representa a mi. Mai m’he cregut espanyolista, i la Rojigualda no m’ha fet sentir-me massa unit a ella, les dues banderes que triaria si hagués de fer-ho des del sentiment serien la senyera i la tricolor republicana.
Potser a la meva nació avui en dia no està de moda reivindicar la unitat per entre tots construir un nou paràmetre que doni cabuda a tothom en la seva justa mesura, però el sentit comú i el seny em porta a pensar que en la societat actual, on el món tendeix a unir-se, no caben més divisions, sinó que el que cal és arreglar allò que no funciona des de dins. I per mi aquests objectius es diuen catalanisme, federalisme i republicanisme.
Estic absolutament convençut que cal facilitar que el poble pugui opinar del seu futur, però entenc que aquesta consulta ha de ser amb totes les garanties reals i legalment aplicables, com també se que aquest procés per que sigui així no es pot fer en un any. Aquest convenciment també passa per que un cop en l’Estat no hi hagi un govern de dretes, la modificació de la Constitució deixarà de ser un tabú –governi qui governi- i que aquesta consulta podrà arribar a fer-se.
Però per què us dic que us dono, us regalo l’estrella? Perquè entenc que hi ha molta gent que amb la situació actual creu que la solució és el trencament, el distanciament definitiu via divorci. Per aquesta gent que ho creu els hi regalo la meva estrella, jo amb la senyera ja tinc prou i suficient.
Tot i que espero que pel fet de no portar estrella no signifiqui que estigui marcat, com també espero que qui la porti tampoc estigui marcat en cap llista feta pels que no creuen en estrelles.
No es tracta de fer llistes i exclusions, es tracta de seure i parlar, de negociar, de pactar i dissenyar nous models integradors que respectin la realitat de totes les persones per sobre de a quin territori pertanyen; que donin resposta a les seves necessitats de primer i segon nivell.
Mai he pensat que les banderes són més importants que les persones que les porten, ni que les sigles tenen prioritat per sobre de la gent que s’agrupa al voltant d’elles. Les persones són, som el més important i no podem permetre que baralles d’estrelles, colors i distribucions ens ho amaguin ni ens releguin a un nivell inferior al que ocupen els símbols.
Des d’aquest convenciment respecto profundament qui aquest diumenge vol anar a fer l’enquesta amb urnes, a expressar la seva opinió, tampoc entenc que en aquest nou-9N el govern estatal hagi impugnat via TC la seva realització. Qui vagi a dedicar el seu temps voluntari i qui vagi a ser enquestat te tot el meu respecte, com el tenen totes aquestes persones que han participat en les macromanifestacions des 11 de setembre. Però jo no aniré a dipositar la meva opinió en aquesta urna de cartró que hem pagat entre tots/es (tampoc ningú m’ha demanat/enquestat/fet votar si volia o no que els meus diners es dediquessin a aquest tema, com tampoc ho han fet pels actes del 1714 o la bandera a la Pl. Colon.).

Les persones som el que més importa. Per això, si la vols, et regalo la meva estrella.

El sentit comú i el manipular

Destacado

ImagenDarrerament les forces autoanomenades sobiranistes, conegudes per d’altres com separatistes, i les nacionalistes per uns, unionistes per d’altres estan incrementant, en vistes al 9 de novembre d’enguany, les seves intervencions. Fins aquí tot fóra lògic, sempre que el sentit comú reeixís per sobre de tot i tots. El problema és quan es supera aquest, el menys comú de tots els sentits, i es comença a manipular de forma recargolada la realitat.

Exemples de les burrades que diuen d’una banda i de l’altra hi ha un tou, especialment per part de les persones que es recolzen en l’anonimat de les xarxes socials, on es mostren molt valentes per dir nombrosos disbarats atiant la persecució i l’atac a d’altres que sí donem la cara amb noms i cognoms.

Els unionistes des de les cavernes mediàtiques espanyolistes no paren de parlar sobre la exclusió i persecució dels castellanoparlants o dels vinguts de fóra tant a nivell de crispació al carrer com en el món acadèmic i laboral, idees que han arribat fins al mateix parlament i govern espanyol amb, serveixi com exemple, les declaracions variades del Ministre Wert i la seva tossuderia en espanyolitzar els catalans, especialment la seva mainada, són també un bon exemple de manipulació.

A casa nostra els sobiranistes no van coixos, trobant-nos entre d’altres temes la recorrent manera de no ser fidels a la realitat en negar que una hipotètica Catalunya independent estaria per temps fora de la Unió Europea, o la exclusiva culpabilitat d’Espanya en tots els mals de la societat catalana, només reconeixent que si a Catalunya algú ha tingut part de la culpa de qualsevol cosa dolenta,  ha estat  el tripartit format per PSC i IC-V, oblidant-se de l’actual aliada ERC.

Aquests venedors de fum o de confrontació inexistents no em fan por, ja que amb el seu estil barroer ja s’identifiquen com el que són… uns embrolladors.

Més preocupació em generen les manipulacions subtils, i d’aquestes a casa nostra anem plens (i segurament fora de Catalunya també). Us posaré tres exemples de manipulació del govern català, sí, sí, el de casa, no pas el de Madrid…

El primer és la manipulació constant que els governs convergents amb el vist i plau d’ERC estan fent de la història de la nostra terra, amb perles com posar en exposicions serioses que la corona castellana va atacar el regne de Catalunya (quan és de tots sabut que això no va passar i que entre d’altres aspectes mai va existir legalment el “Regne de Catalunya”). En tot cas va existir la Corona d’Aragó, que efectivament era per pes i poder més catalana que no pas aragonesa.  Entra en aquest mateix sac un altre exemple ben gràfic, com és la divisió per part dels governants convergents entre els bons –els Àustries- i els dolents –els Borbons-: El President Mas utilitza en lloança els fets del 1714 amb un gravat de la ciutat de Barcelona, que és en realitat el disseny del setge de Barcelona del 1705 per part dels que serien els aliats Àustries contra la ciutat.

El tercer exemple ve de la mà de la televisió pública catalana TV3, una televisió que any rere any està perdent seguidors i que es dedica a la constant manipulació de tota la seva programació. Serveixi com a mostra la foto que apareix als informatius, on podem veure el mapa d’Europa, amb les fronteres dibuixades dels països, i on apareix la frontera entre Catalunya i Espanya.

Ja ho deia el meu avi. Amb sentit comú tot és possible i qui mira massa lluny, lo de prop se li esmuny

Una història esbiaixada i parcial, com vol difondre el govern Trias, no és la història de Barcelona!

Destacado

Imagen Darrerament les tendencioses exposicions i explicacions de la història per part dels governs de dretes convergents al voltant de l’any 1714 ha aixecat les critiques dels historiadors/es de la nostra nació, especialment a la nostra ciutat, on s’estan centrant gran part dels equipaments i actes, així com ingents quantitats d’euros dedicats al Tricentenari.

Però aquesta manipulació no únicament és dona en la parcial visió del 1714, el govern Trias també sembla que volia amagar la història dels 30 anys socialistes a la ciutat de Barcelona, aquí teniu un exemple.

La decisió absolutament equivocada del govern de la Generalitat de paralitzar les obres de la L9 –i el beneplàcit del govern Trias- van eternitzar el forat d’aquestes obres a la Pl. Joaquim Folguera, fins que degut a les pressions veïnals, comercials i del PSC entre d’altres forces de progrés es va aconseguir que es restituís la Plaça. Els impediments urbanístics a la Pl. Joaquim Folguera van fer que, sumat a la crisi, existís una pèrdua important de clien tela. Les activitats del centenari del mercat han estat una bona idea per fer una bona campanya de difusió de l’excel·lent qualitat dels productes i la professionalitat de la gent que en ell treballa.

Dins d’aquestes activitats va haver l’acte de descoberta d’una placa recordant el centenari, a càrrec de l’Alcalde Trias amb la Presència de Regidors i Consellers del PSC per part dels partits progressistes, i per part dels de dretes alguns dels membres del govern municipal   de CiU i també Regidors i Consellers del PP. En aquest acte hi havia uns plafons sobre la història del mercat. Una visió de la història, com darrerament ens te acostumats l’Alcalde Trias i el seu govern, sectària, manipulada i, en aquest cas, poc respectuosa amb els governs democràtics de la nostra ciutat.

Dels 10 plafons de l’exposició amb més de 200 fotos majoritàriament històriques, i d’aquestes moltes sobre la inauguració a càrrec de l’alcalde franquista Porcioles amb nombroses instantànies d’aquest alcalde en primer pla acompanyat per l’arquebisbe de Barcelona i de diverses personalitats del règim. De totes elles únicament tres fotografies generals de la inauguració de la reforma integral en època democràtica.

El Regidor Socialista Joan Trullen va demanar explicacions al Regidor d’Unió Raimón Blasi, responsable dels Mercats Municipals, aquest va contestar, que si, que l’alcalde Clos sortia a una de les tres f otografies, però que estava tapat per una veïna… que se li veia el clatell canós de l’alcalde i el agent de seguretat al costat…

No va entendre rés el Regidor del govern Trias (o massa bé que ho va entendre)!, el tema no era que sortís o no a les fotografies un alcalde socialista, el tema era que de més de dues-centes fotografies només hi havia tres plans generals de la inauguració democràtica del mercat, indistintament de qui fos l’alcalde del moment, o si el partit socialista estava al govern.

Aquesta manera d’entendre la història, de donar-ne difusió és un exemple de la manipulació històrica que el govern de la ciutat està fent en totes les seves exposicions, les unes explicant de forma molt parcial i esbiaixada els fets de 1714, les altres volen amagar que el model de ciutat actual, el que tant malament l’alcalde Trias i els seu govern estan copiant sense cap millora i amb moltes pèrdues i retallades, és un model dels go verns de progrés, dels alcaldes socialistes que han dissenyat amb els seus equips,  la gent que treballa a l’Ajuntament  i comptant amb la voluntat dels i de les Barcelonines, un model de ciutat que és únic en el món. Poden tapar l’acció dels governs de progrés, la feina dels alcaldes socialistes Narcís Serra, Pascual Maragall, Joan Clos o Jordi Hereu. Però tapant la feina feta, no aconseguiran que els ciutadans i ciutadanes de Barcelona es preguntin, després de més de dos anys de govern convergent, i l’alcalde Trias i el govern convergent de dretes de la ciutat,  a part de retallar serveis, que han fet per a la ciutat?

La Historia sempre la escriuen els vencedors

                                                 Winston Churchil…. O no?