La política del Tsunami (I)

Destacades

tsunamiDarrerament es podria resumir la política en general i la de Catalunya en particular com la “Política del tsunami”, una manera de fer a partir de la immediatesa, a cop de xarxes socials i de frases per als mitjans, una priorització excessiva del titular, de la imatge per sobre el contingut, la ideologia i les accions a mig i llarg termini.

Centrar l’acció política en l’agenda immediata, l’opinió general i les tendències del dia ens porta al disseny de polítiques reactives, sempre darrere de la societat, deixant el lideratge d’aquesta a persones prescriptores, líders d’opinió i influenciadores. Però des de sempre la política i les persones que es dediquen a la política han estat influenciadores, líders que han intentat que les seves idees modifiquin la societat, des d’un posicionament proactiu a partir de les situacions que detecten en la societat i les tendències que s’albiren.
Fer política ha de basar-se en un contacte permanent amb els i les ciutadanes, les persones prescriptores i el teixit veïnal i social a partir d’una interacció constant, fer propostes innovadores de millora, mostrar un model de societat pràctic i assolible que permeti solucionar o millorar els problemes que es detecten en la societat de la que formem part.

Les darreres eines de comunicació, les que anomenem xarxes socials han reforçat i portat a la societat a aquest viure i valorar gairebé tot en la immediatesa. Aquestes eines tenen notables efectes positius per a la societat i les persones, efectes prou coneguts per tothom, però també han comportat efectes força negatius, algunes vegades fins i tot afectant a la pròpia democràcia.

Molts partits polítics s’han abocat a aquesta política de la immediatesa i de xarxes obviant moltes de les seves funcions tradicionals, fent cada cop més petita la imatge del partit i centrant-se cada cop més en la imatge del lideratge de persones, uns i unes líders sotmesos a la volubilitat de les xarxes ja que moltes d’aquestes persones són potenciades, elevades o denotades per la pròpia xarxa en poc temps. A aquest aspecte se li ha de sumar el desencís actual entre la societat, les i els polítics i els partits.
S’exigeix a les persones que es dediquen (professionalment o no) a la política que:

Siguin i actuïn con a persones comuns, aquest aspecte que és en un principi interessant pot comportar una política del “posado” de la imatge per sobre el contingut, així com una banalització de la imatge del i de la política que faci perdre el rol d’influenciador/a.
Accessibilitat total, un personatge públic, una persona que es dediqui a la política, ha d’estar en contacte permanent amb la societat i la ciutadania, ha de facilitar canals interactius de contacte i comunicació, però no ha de centrar el seu temps en aquesta accessibilitat permanent. Podríem aportar aquí com exemple allò que diem en els equips de treball “ens reunim o treballem?”, ni un professional pot estar tot el dia reunit, ni un polític pot estar tot el dia en contacte real o virtual amb la ciutadania. S’ha d’estar en el carrer molt més que el que moltes persones en política fan, però també s’ha d’estar reunit, pensant i gestionant les obligacions que el seu càrrec comporta.
Que facin el que vol el poble, primer ens tindríem que preguntar: hi ha alguna cosa que uneix de forma unànime al poble?, una causa que sigui representativa de tota la ciutadania?, òbviament algú que es dediqui a la política ha d’escoltar i saber que li demanda la ciutadania i les seves organitzacions, i actuar valorant aquestes demandes, però no centrar únicament les seves actuacions en elles.

Fins i tot darrerament les demandes de molts van encaminades a que el polític no sembli polític, i en aquest parany algunes agrupacions polítiques fan llistes polítiques amb gent que no és política i justament l’únic que mostren és aquesta presència extra política sense cap més contingut. Tampoc es pot demanar a un càrrec electe que no acompleixi allò que va proposar en la seva campanya política, el seu programa, la seva ideologia, ja que és precisament per aquestes coses que va elegit i és un càrrec electe.

L’ “opinió ciutadana” en el nostre sistema polític ve representada en les votacions i en el control de les persones administrades sobre els seus càrrecs electes i la transparència de les accions d’aquests darrers. Només fer política a partir del fet immediat i de l’opinió del moment porta les organitzacions i persones que es dediquen a la política a actuar en funció només del que es demana, oblidant-se de fer propostes de desenvolupament, de futur o accions que tot i no ser gaire populars són bàsiques i necessàries.

Les xarxes ens donen un reflex clar i nítid del que opina la societat en aquest mateix moment, i aquesta és una eina fonamental. I és cert que, fruit d’aquesta immediatesa el vot lastminute ha vingut per quedar-se, un vot del darrer moment que no para de créixer i que converteix el partit dels indecisos en el partit que es presenta a les eleccions amb més simpatitzats.

Els partits i les persones que es dediquen a la política s’han de saber moure per les xarxes, han de saber escoltar i interactuar amb la ciutadania, han de prendre el pols a la societat i a les persones que la formen, però també han de saber explicar el que volen, el que fan i per què ho fan; no han d’oblidar perquè se’ls votarà o se’ls ha votat i no trair ni els seus principis, ni les seves idees, ni el seu programa.

Fer política cercant la “viralitat” en xarxes, el seu efecte amplificador i la bona opinió i només quedar-se en aquest objectiu ens comportarà una política d’espectacle, i aquestes polítiques esdevenen polítiques a mig termini, simples i de curt vol.

La política generadora i realista ha de comptar amb una estructura proactiva prou permeable per recollir els casos sobrevinguts, preparada per resistir els embats dels possibles tsunamis que apareixeran però amb uns objectius i fites clars, coneguts per a tothom i el que és més important: explicades de forma pedagògica a tothom que forma part de la societat.

Anuncis

Mas: Primer Moisés, després la temptació i al final Brian.

Destacades

la-vida-de-brianEl President Mas va postular-se com a Moisés – aquell que va conduir el poble Jueu a la terra promesa, però la història ens ha mostrat que no ens ha portat a cap més lloc més enllà de certa crispació, enfrontament i diversos trencaments.

Més tard tot veient que ni els seus socis del procés, ni la gent independentista no afiliada als partits, el volia com a líder únic: Va agafar aleshores la opció també bíblica de pujar a la Pica d’Estats (la muntanya més alta de Catalunya) i prometre el famós TIBI DABO de Satanàs a Jesús en el desert, versió 2.0: “Si em seguiu únicament a mi arribarem junts a Ítaca”. Aquesta promesa tampoc va seduir als catalans/es. Tot i que hi ha un nombre important independentista, no tots van voler seguir-lo com a líder únic.

I ara arribem al penúltim capítol de la història. Capítol que em recorda la part final de la pel·lícula “La Vida de Brian”, quan en Brian ja és a la creu i apareixen una munió de comandos jueus per alliberar als presoners crucificats; tot i que aquests comandos tenien un mateix objectiu comença una guerra fratricida de sigles entre els PFJ (Popular Front Jueu), els FJP (Front Jueu Popular i els JPF (Jueus del Popular Front) en la que acaben tots ferits de mort per les apunyalades que entre ells s’han fet.

Ara tot són llistes unitàries que ens mostren la desunió: la Llista del President (que no veu gens clar ni Òmnium, ni l’ANC ni eRC), la de Junqueres que diu que serà la Llista unitària d’esquerres (però que ni la CUP, Ni ICV-Eu/BEC, ni òbviament el PSC volen saber-ne res), o el darrer intent de Mas amb la Llista unitària de CDC (on ja no hi és Unió). També ens hem assabentat darrerament que “de tapadillo” s’havia pactat entre Mas, Junqueres, ANC i Òmnium diverses persones en llistes que –fruit del personalisme i no del patriotisme tampoc han regit.

Aquest procés d’unitat i construcció comú que ens han venut i que ens portava a la Independència, en aquests moment es mostra tot el contrari, convertint-se en un procés de desunió i desconstrucció d’estructures i organitzacions. El PSC va ser la primera víctima amb la deserció dels que serien integrants del MES, i que després van optar per aliances ben estranyes amb eRC; Més tard va passar a ICV-Eu en un procés de conflictes interns i algunes desercions, del que encara no hem vist el seu punt i final ja que s’ha emmascarat amb unes noves aliances per guanyar alcaldies amb la gent de Podemos, BEC, etc, etc; I ara toca el torn de CiU, que ens ha mostrat amb la seva desaparició que d’unió ben poca. Encara no sabem com afectarà a la ja tocada CDC i encara menys a la partida UDC.

Estic ben segur que al llarg d’aquest estiu la desunió i desconstrucció del procés anirà a més i ens portarà un setembre ben calent, deixant clar que avui per avui el procés cap Ítaca s’ha convertit en una mena de Saturn devorant als seus fills. Esperem que aparegui algun Júpiter per resoldre la situació, ja que avui per avui les coses pinten magres.

I si pinten magres no és únicament pel famós procés. Pinten magres pels ciutadans i ciutadanes sobiranistes, unionistes o federalistes que patim les conseqüències d’aquestes convulsions; dels efectes negatius vers el pressupost de l’administració que va a parar en temes que estan molt lluny de donar suport social a les persones que pitjor ho estan passant; o bé que no permet a la Generalitat i molts ajuntaments cercar sortides viables a la crisi i cercar suport en d’altres agents tant estatals com europeus.

Mas avui en dia no se si es Moisés o Brian sincerament no ho se, però víctima de Saturn de ben segur si que ho és.

No fotem! No és tan difícil!

Destacades

ma collAquest és el títol d’un vídeo que us recomanaré més endavant, però ara us vull presentar a una persona: Nascuda al 1969, llicenciada en dret i el seu estat civil és casat. També us podria dir que va cursar dret i que ha treballat gran part de la seva vida a favor dels drets de les persones… però semblaria que us estic comentant un CV, i no és la meva intenció.

També us podria dir que és culé, d’esquerres, que és motero i col•lecciona robots; que és vesteix força bé i que les canes coronen el seu cap i barba, tot i que com ja he dit és jove (la meva mare diria que té bona planta i un aire interessant)… però tampoc és la meva intenció un relat d’aquests dels programes del cor.

El que vull es parlar del que pensa, i és una persona que creu que cal lluitar contra les desigualtats creixents a la ciutat que adora, Barcelona. I que està convençut que per frenar les desigualtats el primer que s’ha de fer és crear llocs de treball.

Sap que malgrat l’ocupació depèn de molts agents, l’Ajuntament és un dels motors més potents per ajudar a generar feina –de fet ell afirma- que en els propers 4 anys es podrien arribar a crear gràcies a l’impuls municipal fins a 30.000 nous llocs de treball a Barcelona.

També sap que els habitatges de la ciutat són en molts casos en finques antigues ( el 70% d’abans de 1970) i que des del govern de la ciutat es pot incentivar un Pla de Rehabilitació Urbana i Millora dels Barris –li diuen Pla Rumb- invertint 1.000 M€ público-privats per millorar les condicions de 80.000 habitatges (millorant l’estalvi energètic perquè les factures de llum de les famílies siguin més baixes; millorant el confort i l’accessibilitat als habitatges perquè la gent gran millori la seva vida; i millorant la seguretat de les instal•lacions de serveis…). També creu que aquest Pla Rumb ajudaria a millorar la capacitació laboral de les persones que treballaven en la construcció i que pateixen l’atur en aquests moments.

Li agrada actuar avui per canviar el demà, i sap que Barcelona infraestructures bàsiques com la L-9 del metro, l’obertura de l’estació de l’AVE a la Sagrera o la connexió del port de la ciutat al Corredor Mediterrani, són basiques si vol mantenir-se i consolidar-se com una gran capital del món. Per això es proposa invertir 2.220M€ en un Pla d’Infraestructures Estratègiques de Barcelona.

Té clar, però, que el que dóna sentit a la política és fer de Barcelona una ciutat a l’abast de la seva gent.

Per ell és fonamental reduir els preus dels serveis que repercuteixen en el cost de la vida especialment aquells que són públics i bàsics. De què serveix una xarxa de transport de qualitat si la ciutadania que pitjor ho passa no pot accedir pel preu dels bitllets? O bé una Xarxa d’Escoles Bressol de les millors d’Europa si els pares i mares no poden pagar-ne la quota mensual?

Sap que el barri és el nucli més proper. On l’espai públic és un espai de convivència, de relació i de creació de riquesa. Per tant vol potenciar-los al màxim i dotar-los d’infraestructures des de la visió de l’urbanisme social, ajudant al comerç de proximitat i a la petita economia així com vetllant per que la població de Barcelona –per exemple els joves- no hagin de marxar dels seus barris i/o ciutat per poder trobar habitatges de lloguer de preu accessible.

Aposta per un turisme sostenible, canalitzant els beneficis dels grans esdeveniments perquè arribin a la població de Barcelona, que serveixin per potenciar la cultura, que Barcelona recuperi el suport social per sobre de la beneficència, i molts altres temes també constitueixen una part fonamental de la seva manera de pensar la ciutat. Unes idees que a elaborat amb el seu equip i que han anomenat Pla Collboni per Barcelona.

Ja sabeu de qui parlo?, parlo de Jaume Collboni….

No fotem!  No és tan difícil! COLL-BO-NI

“Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge” podria ser el resum d’un pèssim mandat de l’alcalde Trias

Destacades

tres ciuEl resum del govern Trias –Seguint al seu Capità/Timoner Mas- podria fer-se tot seguint les primeres estrofes del poema de W. Whitman “Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge”. I és que el seu mandat ha estat simplement el pitjor mandat en democràcia de la ciutat de Barcelona.
Aquest alcalde ha estat l’alcalde del “No em mullo per tal de fugir del conflicte”, oblidant-se que el govern ha de saber escoltar, negociar, conciliar, però també decidir, impulsar i liderar. Malgrat aquesta filosofia “Il dolce far niente”, de no fer i deixar passar el temps, nombrosos problemes han esclatat sota el seu govern com ara Can Vies, la Plaça Boticelli, el PGM de Vallcarca, l’ampliació del Heron City, el projecte del parc temàtic de la Sagrera, el turisme de la Barceloneta o bé el més dolorós per a la gent que ens estimem Sarrià-Sant Gervasi: l’intent de transformar el Parc de l’Oreneta en pisos de luxe sota el xantatge al veïnat de recuperar Torre Garcini i la Clínica Ripoll per a la ciutat.
Aquesta indolència l’ha portat a no construir ni un pis de promoció pública, a no exigir la finalització de la L-9, a fer unes obres que ningú ha demanat -excepte el seu company ocult de govern, el PP- com ara les del Passeig de Gràcia o les de Diagonal (us recordeu que la consulta ciutadana va decidir que aquesta avinguda no es tocava i quedava com estava?), que només han servit per posar més terrasses de bar i en el cas de la Diagonal gastar-se quatre milions més del que estava previst, una dubtosa seguretat en els carrils bici i en les parades dels autobusos, unes parades tant mal fetes que una persona amb cadira de rodes té grans dificultats per pujar als vehicles. Els seus amics inconfessables del PP i dels “Business Friend” també l’han convençut en privar una bona secció de port a la ciutadania, enterrant el concepte de Maragall de la Barcelona de cara al mar, amb la marina de luxe del Port Vell; o l’ampliació de la Maquinista, deixant el petit i mitjà comerç de Sant Andreu tocat de gravetat.
Pel que no ha tingut cap dubte, esmerçant els esforços de tothom que treballa a la “Casa Gran” i els recursos que paguem entre tots, ha estat per la voràgine d’inauguracions d’obres provisionals i a mitges (com no han fet gairebé res, res no tenen acabat) de les Glòries, de Balmes, d’obres que són merament de manteniment, o fer-se la foto d’atrezzo de l’enderroc de la Model que de fet només afecta a una cantonada petita d’aquesta presó . Els grans projectes que sí ha finalitzant són aquells dels que no pot adduir cap paternitat ja que venien de projectes executius o fins i tot d’obres iniciades del govern Hereu com ara General Mitre/Muntaner, la Biblioteca Joan Maragall i el Passeig Sant Joan. Pels pèls ha arribat fruit de la pressió socialista a un acord per la remodelació del carrer Pere IV.
Tot parlant de recursos, la gestió financera ha estat també nefasta: la privatització dels pàrquings municipals i de l’espai públic o la funció de “Banc Bo” de la Generalitat malfiant al president Mas 215.000€ i pagant obres que no ens correspon a l’Ajuntament i sí a la Generalitat. També ha decidit en comptes d’invertir en la ciutat i la seva ciutadania, destinar els 140.000€ de superàvit per reduir deute tot i essent de les grans capitals espanyoles la que té menys deute de totes.
Malgrat defensar que l’acció social ha estat el motor del seu govern, aquesta afirmació també manca a la veritat. D’altres consideracions a banda, el que és cert és que si s’ha augmentat en un 43% la despesa social ha estat per l’augment exponencial de les demandes de la ciutadania i el gran nombre de persones que estan per sota del llindar de pobresa; i que la gran majoria d’accions socials les ha encomanat a associacions solidàries “passant-los la pilota calenta” de solucionar aquestes desigualtats, donant-los uns convenis i subvencions que no arriben a cobrir les necessitats detectades i oblidant-se que aquesta és una competència directa de l’ajuntament.
Des del seu mandat la ciutat ha perdut molt i ha guanyat en “rècords” que a ningú li són grats, com ara ser la 15a pitjor ciutat d’Europa en la lluita contra la contaminació, on ha entrat enguany per primer cop en aquest llistat (rànking Sootfree de l’Oficina Europea de Medi Ambient) o bé el número 23è de les ciutats del món amb més embussos, i la primera d’Espanya des de fa dos anys (rànking TomTom d’anàlisi de trajectes en temps real).
Deia a l’abril del 2013 que “Barcelona és un potent transatlàntic, però sense lideratge i torça el rumb” i que s’estava arribant a una Barcelona de grisos. Jo crec que en aquests anys de govern Trias, per desgràcia, s’ha superat aquesta previsió i hem tornat a la Barcelona de blancs i negres. I a Barcelona, per situar-se en les millors posicions com a una de les capitals del món, li cal ser una ciutat de colors.

QUO VADIS BARCINO? Ipart

Destacades

“La Barcelona que deimas triasxa Trias”

A hores d’ara, la continuïtat del Sr. Trias com alcalde de Barcelona i del seu govern Convergent es veu cada cop més difícil. Aquesta futura decisió de la ciutadania no és fruït de que AQUESTA sigui voluble, sino de que no està d’acord amb la ciutat que està deixant el primer alcalde no socialista producte de la seva manca de lideratge; incapacitat de negociació; submissió als poders financers i al govern també Convergent de la Generalitat encapçalat pel President Mas.

Un President de la Generalitat que únicament veu la ciutat com una font de finançament per sobreviure al dèficit, que ell ha multiplicat des de que és President de forma escandalosa. Un dèficit produït per la seva mala gestió i les despeses sense lògica com ara els 35’9 M€ per una futura Agència Tributària o com els més de 6 M€ per els actes del Tri centenari del 1714. Una mala gestió que no ha pagat la seva família (nombrosos contractes de la Generalitat amb el cunyat del Sr Mas), ni els càrrecs més destacats de CiU com ara els Pujol, sino la ciutadania de Catalunya, que ha esdevingut la CCAA amb més retallades de Espanya. En són proba l’impagament del deute farmacèutic, la part que li correspon a les escoles bressol municipals o reduir a mínims insospitats la llei de dependència, que afecta els sectors més dèbils de la societat com ara les famílies amb menys ingressos (o cap d’ells), la gent gran o els grans discapacitats. Aquesta incapacitat del govern Convergent l’han pagat doblemenent els i les ciutadanes de Barcelona, assumint aquelles despeses que la Generalitat no ha volgut pagar i que no els corresponia, arribant a 154,63 M€.

Trias i els governs convergents ens han deixat doncs una ciutat:

Desigual: al oblidar les polítiques municipals redistributives entre els barris de Barcelona, aquesta desigualtat entre la ciutadania no ha parat d’augmentar en aquest mandat, arribant a un diferencial de -205’4 punts entre la renda familiar de les famílies de Ciutat Meridiana (índex 38,5), o la dels ciutadans/es de Pedralbes (243.9). Aquesta desigualtat també es veu en el preu de l’habitatge de segona mà de la Trinitat Nova a 1.732 € m2 i 4.946 € m2 . El greuge de les desigualtats es dona en gairebé tots els aspectes de la vida, com per exemple l’educació amb un 49% de la població de Pedralbes amb estudis superiors i un 6% la de Trinitat Nova; o en la salut, donat que entre el 2011 i el 2012 l’esperança de vida ha caigut en mig any a la ciutat, tot i que les persones que viuen en els barris més rics viuen 8 anys més que les que viuen en els barris més pobres.

Més pobre: les persones per sota del llindar de pobresa han augmentat de forma notable en aquest darrer mandat municipal; en l’actualitat hi hà 300.000 persones vulnerables sense sostre que viuen en infrahabitatges o més de 900 al carrer.

La pobresa energètica (persones que no poden accedir a l’ús habitual de llum, gas o calefacció) ha augmentat en un 60%, així com l’aparició d’una figura gairebé inexistent abans de la crisi, que és la dels i de les treballadores pobres (persones ocupades al menys set mesos l’any que pertanyen a llars per sota del llindar de pobresa, i que a Catalunya està xifrada en un 12% de la població ocupada).

Òbviament, l’alcalde Trias i el seu govern no te cap responsabilitat sobre la gènesi de la crisi, però si de no utilitzar les eines que te la ciutat com a tal per combatre-la: especialment ajudar a la gent que pitjor ho està passant. Aquest és un dels grans problemes d’aquest mandat, ja que s’ha sumat a la lògica del mercat amb polítiques neoliberals que donen suport des de la beneficència als que més malament ho estàn passant, en lloc de intentar reduir la situació, sometent al mercat a la democràcia del bé comú, controlant els grans poders financers i generant polítiques socials de suport per a les persones més afectades i de garanties per aquelles que sortosament no han arribat a situacions de necessitat social.

Una capital provinciana: amb el darrer mandat convergent el lideratge de la ciutat tant en l’Àrea Metropolitana, en la mega regió del sud d’Europa com en la zona del Mediterrani s’ha vist anul•lat . El Sr. Trias ha sabut unicament mantenir a la baixa allò que l’alcalde Hereu havia assolit com ara el Mobile Congress o la ciutat dels congressos i creuers. Una bona mostra d’aquest provincianisme és l’obsessió de l’alcalde Trias en fer la ciutat la capital d’una Catalunya independent, i oblidar-se de Barcelona com una de les grans capitals del món. Serveixi com exemple la decisió de canviar el Museu Etnològic de les cultures del món, per un museu de la tradició catalana, o la transformació de la nostra ciutat en una mena de parc temàtic per el turisme barat i massificat.

Aquesta és la Barcelona que ens deixa l’alcalde Trias: un veritable exemple d’una ciutat que és una copia molt dolenta d’un model que funcionava bé. Arrel d’una direcció suportada per les més ràncies polítiques neoliberals, ensucrades per accions de beneficència, que fins i tot no ha estat capaç de gestionar des del govern i ha cedit de forma subsidiària i subvencionada a les entitats del tercer sector.

Cal sortit d’aquest model de govern municipal (i nacional) provincià que es mira el mèlic mentre es fan reverències als grans poders financers i econòmics del món. I l’única manera és desplegar “Una estratègia urbana, econòmica i metropolitana que garanteixi el creixement inclusiu, capaç d’estimular el creixement econòmic i reduir les desigualtats” (Jaume Collboni 2014). Això serà possible centrant tots els mitjans de Barcelona per augmentar el benestar de la seva ciutadania, fent una Barcelona a l’abast de tothom.

La propera entrada del meu bloc presentaré un altre model de progrés que proposa per assolir aquest canvi de model, passar dels grans poders a les persones.

Correcció de text: Gemma Centeno gemmacenteno@hotmail.com

Felicitats veïns i veïnes! L’Oreneta no es toca i estem més aprop de tenir Torre Garcini i Clínica Ripoll

Destacades

Felicitats a la Plataforma @DefensemOreneta, a les més de 2500 persones que s’han activat, les 37 entitats que s’han mobilitzat i els partits de progrés que hem lluitat per frenar la construcció de 5 blocs de pisos de súper luxe en el Parc de l’Oreneta. Un projecte de Núñez i Navarro i del govern convergent de Trias que pretenia arrabassar el 18% de la zona que ara els veïns/es fan ús con a zona verda.

L’entestament de l’alcalde Trias, del regidor Puigdollers regidor del Districte de Sarrià-Sant Gervasi i, no ho oblidem, de medi ambient de L’Ajuntament de Barcelona amb el suport fins fa ben poc del Partit Popular -que per sort al final s’ha adonat del seu error- han estat a punt de tallar 250 arbres d’un espai tant sensible com el de l’Oreneta.

En contra del govern dretà de Trias (malgrat que en el seu programa electoral proclamava “Collserola ha d’entrar a la ciutat, no a l’inrevés. Cal obrir la ciutat a la muntanya. Cal alliberar Collserola de la pressió urbanística a què està sotmesa.”, la ciutadania ha parlat i ha forçat la seva protecció. En Jaume Collboni l’altre dia demanava #AireFresc per Barcelona, ara gràcies a tothom (menys alguns que ja sabem) l’aire fresc de Collserola arribarà a Sarrià i a la ciutat, i ho farà via l’Oreneta.

L’alcalde Trias i el seu govern s’han quedat sols, qui governa d’esquenes a la ciutadania es queda sol i sense suport.

IMG_1810.JPG

IMG_1809.JPG

Escollir candidat/a és fàcil, apliquem la formula V=(C+H) x A (II Diari de campanya)

Destacades

Avui és el darrer dia de campanya per escollir l’alcaldable del Partit Socialista de Catalunya, demà serà una data històrica ja que per primera vegada tota la ciutadania que accepti la proposta de les primàries i sigui major de 16 anys i resident a Barcelona, podrà escollir.

Com va dir ahir Jaume Collboni en aquestes primàries opten 5 persones com a candidates, 5 persones que tenen cada una d’elles molts punts forts, destaco alguns:

  • Rocío Martínez-Sampere amb la seva empenta i conviccions
  • Carmen Andrés i la seva fermesa en la defensa del Districte de Nou Barris i de la igualtat
  • Laia Bonet amb la seva il·lusió i joventut
  • Jordi Martí amb el seus projectes

Totes elles, juntament amb les conviccions d’en Jaume Collboni, sobre la lluita contra la desigualtat i la garantia dels drets de la ciutadania,  fa que la seva suma, la del seus equips i col·laboradors/res ofereixin un PSC preparat per liderar l’alternativa d’esquerres, una propostaque acabarà amb la coalició de dretes que governa la ciutat, on CiU fa que mana i el PP decideix que ha de fer l’alcalde Trias.

Però per qui decidir-se?, aquesta és una decisió difícil i complexa, una decisió que s’ha de basar en els valors dels candidats i candidates i especialment, més enllà d’aquests valors personals, la seva capacitat per liderar la resposta de progrés a l’Ajuntament de Barcelona.

Fa mesos vaig sentir a Ordino una xerrada d’un professor de la UB i la UIC, en Víctor Kuppers, que resumia la seva dissertació en una formula, la de com valorem a les persones. En ella ens deia que la valoració venia donada per la suma dels coneixements i experiència d’aquest individu amb les seves habilitats i capacitats i, que a aquest sumatori, calia multiplicar la part més important d’una persona, que era la seva actitud o manera de ser.

Un cop pensades totes les propostes de les candidatures, les que feia en Collbonim’atreien per sobre d’altres i entre aquestes, destacaven les prioritats marcades per en Jaume:

  • Reunir-se amb ICV-EUiA, els nostres aliats naturals, per arribar a un acord per fer oposició al govern de la dreta.
  • Buscar un ampli acord econòmic i social per revertir les polítiques més agressives de l’actual govern: la pujada de tarifes, l’increment de metres comercials de les grans superfícies, i la privatització dels aparcaments.
  • Retrobar-se amb tothom qui ha parlat durant les primàries, i amb moltes altres persones de la ciutat, per demanar-los que s’impliquin en l’elaboració del programa per les eleccions de 2015.
  • Instal·lar-se a tots els districtes de la ciutat per tenir línia directa amb els i les ciutadanes que vulguin parlar de qualsevol tema que els preocupi.
  • Impulsar que en el primer plenari el GMS la faci una proposta de despesa social amb els 140M€ de superàvit de l’Ajuntament.

Aquestes prioritats sumades a les propostes fetes al llarg de la campanya com ara la Universalització de les escoles bressol 0-3 anys; WIFI gratuït per a tots els ciutadans i ciutadanes; Garantia per a que els i les joves puguin estudiar o treballar; Finalització i obertura dels equipaments de ciutat endegats i que el govern Trias no ha volgut posar en marxa; Impuls del comerç de proximitat i aturada de la construcció de grans superfícies comercials; Elecció directa de la sindicatura de greuges com advocacia de la ciutadania; Promoció de l’ocupació…. Feien que m’agradés molt el full de ruta proposat pel candidat.

L’Experiència d’en Collboni en la política directa, la del cara a cara amb la ciutadania, el seu tarannà en la política municipal com a conseller i portaveu del grup socialista a Horta Guinardo, els coneixements adquirits en la seva tasca com sindicalista o com diputat, també em feien valorar la seva candidatura.

Però sincerament, les seves propostes, habilitats i capacitats el feien un bon candidat a l’alcaldia?, malgrat la diferència positiva a d’altres candidatures, alguna també podria estar més o menys igualada amb ell.  El gran factor que em va fer decidir va ser justament la seva manera de ser, la seva actitud vers les persones, la seva preocupació pels demés.

El Charm d’en Jaume multiplica les seves habilitats, capacitats, coneixements i experiència situant-lo segons el meu parer, en els paràmetres del que ha de ser l’alcaldable de la ciutat, i de qui pot liderar el recomençament de la ciutat, el nou disseny progressista de Barcelona… Un veritable alcalde per a la ciutat.

És per aquest motiu que demano públicament dues coses per demà:

 

1/ Aneu a votar  les primàries obertes i ciutadanes

(+info : http://www.primariesobertes2015.cat/)

2/ Voteu a Jaume Collboni

(+info: http://www.jaumecollboni.cat/)

Recomencem Barcelona, portem el canBi!