La necessitat de plans integrals per a l’ocupació de persones amb discapacitat en la crisi POSTCOVID19

Destacado

Article publicat el dia 20.5.2020 al Club Cortum https://www.clubcortum.org/la-necessitat-de-plans-integrals-per-a-locupacio-de-persones-amb-discapacitat-en-aquesta-crisi-postcovid19/

Tothom sap que els efectes d’aquesta crisi sanitària de la COVID19 són durs, però si no sabem actuar amb rapidesa els efectes econòmics seran molt greus, amb una recessió  econòmica mundial, que s’accentuarà en els països que encara s’estaven recuperant de la passada crisi.

Sabem que hi ha col·lectius que  són més sensibles a aquestes crisis, ja que són els que menys eines i recursos tenen per superar-les, així com a qui l’atur generat per aquestes els impacta més. El col·lectiu de persones amb discapacitat és un dels sectors més vulnerables als temes econòmics i laborals.

A nivell econòmic ja que pateixen un greuge econòmic associat a patir una discapacitat, que es situa de mitjana entre els 17.700 i els 41.200 euros anuals per persona[i]. Aquestes quantitats poden incrementar-se notablement en funció de la necessitat de suport de la persona i pels costos indirectes o costos d’oportunitat de la seva situació personal.

Pel que fa a la seva situació laboral que abans de la COVID19 ja era prou complicada, ara en el POSTCOVID ho serà més. Ja partíem d’una taxa d’activitat de persones amb discapacitat de només un 35,0% (la de la població sense discapacitat és d’un 81,6%). I dins d’això teníem una taxa d’atur de un 26% (el de la població general era d’un 17,1%[ii])

Així dons el perfil tipus de persona amb discapacitat que treballava, abans de la crisi sanitària, era la d’un home (el nivell d’ocupabilitat de les dones era només d’un 25’64%ii), de més de 45 anys, afiliat al règim general de la seguretat social, amb una activitat en el àmbit del serveis socials sense allotjament o serveis en edificis i jardineria. La seva tipologia d’ocupació elemental no especialitzada; amb contractació temporal i que prestava els seus serveis en el àmbit de l’ocupació protegida (CET).

Aquesta situació no gens positiva s’ha vist agreujada enormement per la irrupció del Coronavirus. La situació d’alarma ha comportat el tancament de serveis de les empreses per les que treballaven o dels centres especials de treball (CET), unes empreses que ja d’abans patien una forta tensió pressupostària i financera.

En aquests moments només a Barcelona s’estima que hi ha unes 3.000 persones amb discapacitat afectades per un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO), i segons ens temem, molts d’ells es transformaran en expedient de regulació d’ocupació (ERO), és a dir moltes persones amb discapacitat passaran possiblement a l’atur, un cop les mesures de protecció extraordinària de l’ocupació per la situació d’alarma finalitzin. Només en els casos en seguiment de la Xarxa per la Inclusió Laboral de Barcelona (XIB)[iii] el 33,5% s’han quedat sense feina (ERTO, acomiadaments o finalització de contracte sense renovació), el 38% segueix en actiu treballant en serveis essencials o teletreballat, mentre que el 28% restant es troba en situació de baixa mèdica, permisos retribuïts o vacances.

Totes aquestes dades han mobilitzat a la Regidoria d’Infància, Joventut, Persones Grans i Diversitat Funcional i a l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat a cercar solucions, com va manifestar el Regidor David Escude el passat 1 de març “Una de les nostres prioritats conjuntament amb les entitats de la XIB és enfrontar-nos, amb energies renovades, a l’ocupació del col•lectiu de forma transversal, integral i incrementada”.

Les administracions han d’unir esforços per lluitat contra l’atur de les persones amb discapacitat, com a un dels sectors més vulnerables en l’ocupació i on el postcovid19 afectarà més. La necessitat de plans integrals d’actuació es mostra com a l’únic camí per sortir-se’n el més aviat possible d’aquest atzucac .

En el cas concret de Barcelona l’Ajuntament té una molt bona eina que el fa diferenciar-se d’altres administracions locals, l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat[iv] i dues actuacions molt consolidades en el camp laboral, la primera a nivell intern amb l’Equip d’Assessorament Laboral[v] i la segona la Xarxa XIB amb un treball conjunt amb 10 entitats de Barcelona especialitzades  en la inserció laboral de les persones amb discapacitat en l’empresa ordinària.

Esperem veure aviat  una acció de xoc i integral dins dels plans de resposta econòmica de l’Ajuntament de Barcelona. Una acció  que permeti lluitar contra l’atur de les persones amb discapacitat i ens permeti oferir més i millors oportunitats laborals per a les persones amb discapacitat en la previsible crisi postcovid.


[i] Estudi impulsat l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) i el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI), i l’ha elaborat l’Escola Superior de Comerç Internacional de la Universitat Pompeu Fabra (ESCI-UPF). També han estat consultades persones expertes d’entitats com la Federació ECOM, la Federació Catalana de Discapacitat Intel·lectual (DINCAT), la Federació de Salut Mental Catalunya i l’ONCE, entre d’altres. https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/wp-content/uploads/2019/12/Estudi-greuge-econòmic-discpacitat-IMPD.pdf

[ii] Població amb discapacitat  i mercat laboral

[iii] Xarxa d’Inserció Laboral de Barcelona XIB

[iv] IMPD https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/ca/impd/institut-municipal-persones-amb-discapacitat

[v] EAL https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/es/impd/insercion-laboral-equipo-asesoramiento-laboral-eal

Necesidad de planes integrales para el empleo de personas con discapacidad en el POSTCOVID19.

Destacado

Guia Inserción laboral persona con discapacidad OIT

Los efectos de la crisis sanitaria de la COVID19 son duros. Pero si no sabemos actuar con rapidez los efectos económicos serán muy graves, con una recesión económica mundial que se acentuará en aquellos países que todavía se estaban recuperando de la crisis anterior.

Sabemos también que los principales colectivos que sufren estas situaciones de dificultad económica son aquellos más vulnerables, ya que son los que menos herramientas y recursos tienen para superarla, así como a quien el paro generado les impacta más. El colectivo de personas con discapacidad es uno de los sectores más sensible a las crisis económicas y laborales.

A esa situación se le suma que a nivel económico sufren un agravio asociado por sufrir una discapacidad, de media este agravio representa entre 17.700 y 41.200 euros anuales por persona[i]. Estas cantidades pueden incrementarse notablemente en función de la necesidad de apoyo que tenga la persona y considerando  los costes indirectos o costes de oportunidad de su situación.

Si la inserción laboral de este colectivo antes de la COVID19 ya era bastante complicada, ahora empeorará.  Una situación compleja donde el porcentaje de personas con discapacidad que se incorpora al mundo laboral crece un 0.4 puntos porcentuales de media[ii]. Un elevado número de personas con discapacidad en edad laboral inactivas, que no optan al mundo laboral, del 65% de personas con discapacidad en Cataluña. Con una tasa de actividad de personas con discapacidad de sólo un 35,0% (la de la población sin discapacidad es de un 81’6%), aunque es superior a la del Estado que se sitúa en un 25,9%.

El perfil tipo de persona con discapacidad que trabajaba antes de la crisis sanitaria era el de un hombre (el nivel de empleabilidad de las mujeres era sólo de un 25’64%[ii]) con una discapacidad física y más de 45 años. Afiliado al régimen general de la seguridad social, con una actividad en el ámbito de los servicios sociales sin alojamiento o servicios en edificios y jardinería, y una tipología de ocupación elemental no especializada.  Con contratación temporal y que prestaba sus servicios en el ámbito del empleo protegido (CET).

Esta situación nada positiva se ha visto agravada enormemente por la irrupción del Coronavirus. La situación de alarma ha comportado el cierre de servicios de las empresas ordinarias que tenían contratadas a personas con discapacidad y centros especiales de trabajo (CET), empresas que ya sufrían antes tensión presupuestaria y financiera.

En estos momentos, sólo en Barcelona se estima que hay unas 3.000 personas con discapacidad afectadas por un expediente de regulación temporal de empleo (ERTE). Y según nos tememos, muchos de ellos se transformarán en expediente de regulación de empleo (ERE). Es decir, muchas personas con discapacidad pasarán posiblemente al paro una vez las medidas de protección extraordinaria de empleo por la situación de alarma finalicen. Solamente en los casos en seguimiento de la Red para la Inclusión Laboral de Barcelona (XIB)[III] el 33,5% se han quedado sin trabajo (ERTE, despidos o finalización de contrato sin renovación), el 38% sigue en activo trabajando en servicios esenciales o teletrabajo, el 28% restante se encuentra en situación de baja médica, permisos retribuidos o vacaciones.

Todos estos datos han movilizado a la Concejalía de Infancia, Juventud, Personas Mayores y Diversidad Funcional así como al Instituto Municipal de Personas con Discapacidad a buscar soluciones, como manifestó el Concejal David Escudé el pasado 1 de marzo: “una de nuestras prioridades conjuntamente con las entidades de la XIB es enfrentarnos con energía renovada al empleo del colectivo de forma transversal, integral e incrementada”.

La administración estatal, autonómica y municipal deben unir esfuerzos para luchar contra el paro de las personas con discapacidad, como uno de los sectores más vulnerables en el empleo y donde el postcovid19 afectará más. La necesidad de planes integrales de actuación se muestra como el único camino para salir lo antes posible de este callejón.

En el caso concreto de Barcelona el ayuntamiento tiene una muy buena herramienta que lo diferencia de otras administraciones locales: el Instituto Municipal de Personas con Discapacidad[IV] y dos actuaciones muy consolidadas en el campo laboral. La primera actuación es a nivel interno con el Equipo de Asesoramiento laboral[v] y la segunda es la Red XIB, que consiste en un trabajo en red conjunto con diez entidades de la ciudad especializadas en la inserción laboral de las personas con discapacidad en la empresa ordinaria.

Esperamos ver pronto una acción de choque e integral dentro de los planes de respuesta económica del Ayuntamiento de Barcelona y de las otras administraciones. Una acción que permita luchar contra el paro de las personas con discapacidad y nos permita ofrecer más y mejores oportunidades laborales para las personas con discapacidad en la previsible crisis postcovid.


  • [i] .’Agravio económico de las personas con discapacidad de la ciudad de Barcelona‘ Estudio Impulsado el Instituto Municipal de Personas con Discapacidad (IMPD) y el Comité Catalán de Representantes de Personas con Discapacidad (COCARMI), y elaborado por la Escuela Superior de Comercio Internacional de la Universidad Pompeu Fabra (ESCI-UPF). También han sido consultadas pares de entidades como la Federación ECOM, la Federación Catalana de Discapacidad Intel • lectual (DINCAT), la Federación de Salud Mental Cataluña y la ONCE. https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/wp-content/uploads/2019/12/Estudi-greuge-econòmic-discpacitat-IMPD.pdf
  • [ii] Informe del Mercado de Trabajo de las personas con discapacidad datos 2018 SEPE

Ara és el moment de lluitar contra la Soledat.

Destacado

soledat by myoha7

Abans d’aquesta maleïda pandèmia hi havia una altra que colpejava a les societats modernes: la soledat, una pandèmia que es va començar a estudiar als anys 50. En aquells anys ja van començar a parèixer actuacions en diversos països i ciutats en la lluita contra aquesta malaltia social. Per exemple, el Regne Unit va ser el primer país a crear un Ministeri de la Soledat i convertint-ho en una qüestió d’Estat. Amb aquell nou ministeri, i durant la crisi de la COVID19, s’ha creat un fons de 750M £ per pal·liar la vulnerabilitat; 5M £ per a projectes d’entitats de lluita contra la soledat; i la creació d’una xarxa Talckiling Loneliness Network per a empreses i entitats de lluita contra la soledat, així com una campanya contra els estereotips i l’estigmatització de la soledat.

D’altra, en l’àmbit local algunes ciutats també treballen des de fa temps amb estratègies contra l’aïllament social o la solitud no desitjada (Madrid, Santa Cruz de Tenerife, Terrassa, o Devon i Leicestershire, al Regne Unit). Encara que que és ben cert que totes aquestes actuacions estan centrades només en el col·lectiu de les persones grans.

És important remarcar que, normalment, quan es parla de soledat es pensa en persones grans, i principalment dones que viuen una situació de solitud (el fet efectiu de viure sol). Les dades a les què tenim accés ens diuen que, tot i que la solitud és una raó objectiva per sentir-se sol, no és la única ni la més important. Anem per parts: per soledat s’entén el desajust entre la quantitat i la qualitat de les relacions socials que tenim i les que voldríem, i està lligada a moments de transició vital. Es considera que se senten soles les persones que se senten abandonades, o troben a faltar la companyia dels altres, o no tenen prou persones a qui poden recórrer en cas de necessitat, o en qui poden confiar plenament.  

Seguint aquesta definició, observem que la soledat afecta a tot el cicle de vida, que els sectors on els seus efectes són més perjudicials són les etapes de l’adolescència i la joventut, i que els homes la pateixen molt més que la dones elles compten amb un factor que trenca aquest sentiment que és la sororitat)[i]. També hi ha l’estereotip de creure que hi ha ètnies, cultures i religions que acompanyen a tots els seus membres de la comunitat, però el cert és que el sentiment de soledat afecta qualsevol col·lectiu i sigui quin sigui el seu origen.

L’arribada de la COVID19 portarà un augment exponencial del creixement del sentiment de soledat en tots els sectors de la població (infants, adolescents, joves, persones grans …) i també en col·lectius específics com ara persones que han perdut familiars i amics en la crisi sanitària, persones amb discapacitat, o el nou col·lectiu de persones abocades a la vulnerabilitat econòmica fruit de la situació ocupacional POSTCOVID19.

Si no sabem donar una resposta en el seu estadi inicial, aquest augment del sentiment de soledat podria comportar unes conseqüències en la demanda dels serveis socials i de salut de conseqüències insospitades. La intervenció proactiva, o sigui en clau de promoció i prevenció, és molt més efectiva i de més sostenibilitat econòmica que les respostes reactives des dels sistemes de tractament social i sanitaris (farmacològics, salut mental, atenció primària i hospitalària).

D’altra banda, l’escala administrativa on s’ha demostrat més eficiència i eficàcia en les intervencions de promoció i prevenció ha estat l’administració local. Les ciutats i pobles hauran de comptar amb el suport pressupostari de les administracions centrals i autonòmiques i a la vegada ser capaces d’activar propostes transversals de tots els agents i àrees municipals, sobretot a les ciutats grans, així com saber sumar tot el teixit social del territori per donar respostes en la lluita contra la soledat.

L’Ajuntament de Barcelona ha estat pioner moltes vegades en propostes proactives i innovadores, i en aquest moment, governat per unes forces de progrés, no s’entendrà que no sigui  capaç de donar resposta a aquestes noves situacions de soledat. Abans de la crisi de la COVID19, el consistori ja havia començat a treballar en una Estratègia Municipal de Lluita Contra La Soledat, fruit d’aquell treball s’han pogut dur a terme nombroses actuacions en el període d’emergència sanitària actual, com incrementar el programa VinclesBCN[ii], tot creant un canal de suport sanitari, un altre de suport psicològic i un de seguretat per als 2400 usuaris del programa.

D’altra banda, i entre moltes més actuacions de lluita contra la soledat, cal afegir el reforç dels equips d’acompanyament i suport per als adolescents i les seves famílies, a partir del programa del Centre de famílies amb adolescents[iii] i els Equips Aquí T’escoltem[iv], amb més de 102 seguiments individuals telemàtics i 108 accions de dinamització; o i els Assistents personals per a persones amb discapacitat[v], que ajuden a mantenir el seguiment quotidià a de 51 persones.

Crec que aquesta estratègia de ciutat ara és prioritària i necessitarà adaptar-se a la nova situació. No fer-ho o fer-ho de forma timorata i no com una prioritat central de resposta a la situació POSTCOVID19 seria un gran error.


Article públicat a @ClubCortum el 10.5.2020 https://www.clubcortum.org/ara-es-el-moment-de-lluitar-contra-la-soledat/

[i] Lligam estret entre dones basat en el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc. Definició actualitzada al 2018 als diccionaris terminològics del TERMCAT [@optimotcat]

[ii] https://ajuntament.barcelona.cat/vinclesbcn/es/vincles-bcn

[iii]  https://ajuntament.barcelona.cat/familia/ca/centre-families-adolescents

[iv] https://ajuntament.barcelona.cat/joves/ca/canal/aqui-tescoltem

[v] https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/ca/guia-recursos/servei-municipal-dassistencia-personal

Que significa per als i les pensionistes la aprovació a Las Cortes del Real Decret Llei de pujada de les pensions?

Destacado

El RDL 28/2018, de 28 de desembre, aporta la revaloració de pensions i altres prestacions públiques per a l’any 2019 així com un increment del límit màxim i de les bases màximes i mínimes de cotització dels diferents règims del sistema, també comporta la fixació dels nous tipus de cotització.

Amb aquesta infografia s’explica el beneficis que aporten a les persones pensionistes:

decret pensions

La política del Tsunami (I)

Destacado

tsunamiDarrerament es podria resumir la política en general i la de Catalunya en particular com la “Política del tsunami”, una manera de fer a partir de la immediatesa, a cop de xarxes socials i de frases per als mitjans, una priorització excessiva del titular, de la imatge per sobre el contingut, la ideologia i les accions a mig i llarg termini.

Centrar l’acció política en l’agenda immediata, l’opinió general i les tendències del dia ens porta al disseny de polítiques reactives, sempre darrere de la societat, deixant el lideratge d’aquesta a persones prescriptores, líders d’opinió i influenciadores. Però des de sempre la política i les persones que es dediquen a la política han estat influenciadores, líders que han intentat que les seves idees modifiquin la societat, des d’un posicionament proactiu a partir de les situacions que detecten en la societat i les tendències que s’albiren.
Fer política ha de basar-se en un contacte permanent amb els i les ciutadanes, les persones prescriptores i el teixit veïnal i social a partir d’una interacció constant, fer propostes innovadores de millora, mostrar un model de societat pràctic i assolible que permeti solucionar o millorar els problemes que es detecten en la societat de la que formem part.

Les darreres eines de comunicació, les que anomenem xarxes socials han reforçat i portat a la societat a aquest viure i valorar gairebé tot en la immediatesa. Aquestes eines tenen notables efectes positius per a la societat i les persones, efectes prou coneguts per tothom, però també han comportat efectes força negatius, algunes vegades fins i tot afectant a la pròpia democràcia.

Molts partits polítics s’han abocat a aquesta política de la immediatesa i de xarxes obviant moltes de les seves funcions tradicionals, fent cada cop més petita la imatge del partit i centrant-se cada cop més en la imatge del lideratge de persones, uns i unes líders sotmesos a la volubilitat de les xarxes ja que moltes d’aquestes persones són potenciades, elevades o denotades per la pròpia xarxa en poc temps. A aquest aspecte se li ha de sumar el desencís actual entre la societat, les i els polítics i els partits.
S’exigeix a les persones que es dediquen (professionalment o no) a la política que:

Siguin i actuïn con a persones comuns, aquest aspecte que és en un principi interessant pot comportar una política del “posado” de la imatge per sobre el contingut, així com una banalització de la imatge del i de la política que faci perdre el rol d’influenciador/a.
Accessibilitat total, un personatge públic, una persona que es dediqui a la política, ha d’estar en contacte permanent amb la societat i la ciutadania, ha de facilitar canals interactius de contacte i comunicació, però no ha de centrar el seu temps en aquesta accessibilitat permanent. Podríem aportar aquí com exemple allò que diem en els equips de treball “ens reunim o treballem?”, ni un professional pot estar tot el dia reunit, ni un polític pot estar tot el dia en contacte real o virtual amb la ciutadania. S’ha d’estar en el carrer molt més que el que moltes persones en política fan, però també s’ha d’estar reunit, pensant i gestionant les obligacions que el seu càrrec comporta.
Que facin el que vol el poble, primer ens tindríem que preguntar: hi ha alguna cosa que uneix de forma unànime al poble?, una causa que sigui representativa de tota la ciutadania?, òbviament algú que es dediqui a la política ha d’escoltar i saber que li demanda la ciutadania i les seves organitzacions, i actuar valorant aquestes demandes, però no centrar únicament les seves actuacions en elles.

Fins i tot darrerament les demandes de molts van encaminades a que el polític no sembli polític, i en aquest parany algunes agrupacions polítiques fan llistes polítiques amb gent que no és política i justament l’únic que mostren és aquesta presència extra política sense cap més contingut. Tampoc es pot demanar a un càrrec electe que no acompleixi allò que va proposar en la seva campanya política, el seu programa, la seva ideologia, ja que és precisament per aquestes coses que va elegit i és un càrrec electe.

L’ “opinió ciutadana” en el nostre sistema polític ve representada en les votacions i en el control de les persones administrades sobre els seus càrrecs electes i la transparència de les accions d’aquests darrers. Només fer política a partir del fet immediat i de l’opinió del moment porta les organitzacions i persones que es dediquen a la política a actuar en funció només del que es demana, oblidant-se de fer propostes de desenvolupament, de futur o accions que tot i no ser gaire populars són bàsiques i necessàries.

Les xarxes ens donen un reflex clar i nítid del que opina la societat en aquest mateix moment, i aquesta és una eina fonamental. I és cert que, fruit d’aquesta immediatesa el vot lastminute ha vingut per quedar-se, un vot del darrer moment que no para de créixer i que converteix el partit dels indecisos en el partit que es presenta a les eleccions amb més simpatitzats.

Els partits i les persones que es dediquen a la política s’han de saber moure per les xarxes, han de saber escoltar i interactuar amb la ciutadania, han de prendre el pols a la societat i a les persones que la formen, però també han de saber explicar el que volen, el que fan i per què ho fan; no han d’oblidar perquè se’ls votarà o se’ls ha votat i no trair ni els seus principis, ni les seves idees, ni el seu programa.

Fer política cercant la “viralitat” en xarxes, el seu efecte amplificador i la bona opinió i només quedar-se en aquest objectiu ens comportarà una política d’espectacle, i aquestes polítiques esdevenen polítiques a mig termini, simples i de curt vol.

La política generadora i realista ha de comptar amb una estructura proactiva prou permeable per recollir els casos sobrevinguts, preparada per resistir els embats dels possibles tsunamis que apareixeran però amb uns objectius i fites clars, coneguts per a tothom i el que és més important: explicades de forma pedagògica a tothom que forma part de la societat.