Mas: Primer Moisés, després la temptació i al final Brian.

Destacado

la-vida-de-brianEl President Mas va postular-se com a Moisés – aquell que va conduir el poble Jueu a la terra promesa, però la història ens ha mostrat que no ens ha portat a cap més lloc més enllà de certa crispació, enfrontament i diversos trencaments.

Més tard tot veient que ni els seus socis del procés, ni la gent independentista no afiliada als partits, el volia com a líder únic: Va agafar aleshores la opció també bíblica de pujar a la Pica d’Estats (la muntanya més alta de Catalunya) i prometre el famós TIBI DABO de Satanàs a Jesús en el desert, versió 2.0: “Si em seguiu únicament a mi arribarem junts a Ítaca”. Aquesta promesa tampoc va seduir als catalans/es. Tot i que hi ha un nombre important independentista, no tots van voler seguir-lo com a líder únic.

I ara arribem al penúltim capítol de la història. Capítol que em recorda la part final de la pel·lícula “La Vida de Brian”, quan en Brian ja és a la creu i apareixen una munió de comandos jueus per alliberar als presoners crucificats; tot i que aquests comandos tenien un mateix objectiu comença una guerra fratricida de sigles entre els PFJ (Popular Front Jueu), els FJP (Front Jueu Popular i els JPF (Jueus del Popular Front) en la que acaben tots ferits de mort per les apunyalades que entre ells s’han fet.

Ara tot són llistes unitàries que ens mostren la desunió: la Llista del President (que no veu gens clar ni Òmnium, ni l’ANC ni eRC), la de Junqueres que diu que serà la Llista unitària d’esquerres (però que ni la CUP, Ni ICV-Eu/BEC, ni òbviament el PSC volen saber-ne res), o el darrer intent de Mas amb la Llista unitària de CDC (on ja no hi és Unió). També ens hem assabentat darrerament que “de tapadillo” s’havia pactat entre Mas, Junqueres, ANC i Òmnium diverses persones en llistes que –fruit del personalisme i no del patriotisme tampoc han regit.

Aquest procés d’unitat i construcció comú que ens han venut i que ens portava a la Independència, en aquests moment es mostra tot el contrari, convertint-se en un procés de desunió i desconstrucció d’estructures i organitzacions. El PSC va ser la primera víctima amb la deserció dels que serien integrants del MES, i que després van optar per aliances ben estranyes amb eRC; Més tard va passar a ICV-Eu en un procés de conflictes interns i algunes desercions, del que encara no hem vist el seu punt i final ja que s’ha emmascarat amb unes noves aliances per guanyar alcaldies amb la gent de Podemos, BEC, etc, etc; I ara toca el torn de CiU, que ens ha mostrat amb la seva desaparició que d’unió ben poca. Encara no sabem com afectarà a la ja tocada CDC i encara menys a la partida UDC.

Estic ben segur que al llarg d’aquest estiu la desunió i desconstrucció del procés anirà a més i ens portarà un setembre ben calent, deixant clar que avui per avui el procés cap Ítaca s’ha convertit en una mena de Saturn devorant als seus fills. Esperem que aparegui algun Júpiter per resoldre la situació, ja que avui per avui les coses pinten magres.

I si pinten magres no és únicament pel famós procés. Pinten magres pels ciutadans i ciutadanes sobiranistes, unionistes o federalistes que patim les conseqüències d’aquestes convulsions; dels efectes negatius vers el pressupost de l’administració que va a parar en temes que estan molt lluny de donar suport social a les persones que pitjor ho estan passant; o bé que no permet a la Generalitat i molts ajuntaments cercar sortides viables a la crisi i cercar suport en d’altres agents tant estatals com europeus.

Mas avui en dia no se si es Moisés o Brian sincerament no ho se, però víctima de Saturn de ben segur si que ho és.

No fotem! No és tan difícil!

Destacado

ma collAquest és el títol d’un vídeo que us recomanaré més endavant, però ara us vull presentar a una persona: Nascuda al 1969, llicenciada en dret i el seu estat civil és casat. També us podria dir que va cursar dret i que ha treballat gran part de la seva vida a favor dels drets de les persones… però semblaria que us estic comentant un CV, i no és la meva intenció.

També us podria dir que és culé, d’esquerres, que és motero i col•lecciona robots; que és vesteix força bé i que les canes coronen el seu cap i barba, tot i que com ja he dit és jove (la meva mare diria que té bona planta i un aire interessant)… però tampoc és la meva intenció un relat d’aquests dels programes del cor.

El que vull es parlar del que pensa, i és una persona que creu que cal lluitar contra les desigualtats creixents a la ciutat que adora, Barcelona. I que està convençut que per frenar les desigualtats el primer que s’ha de fer és crear llocs de treball.

Sap que malgrat l’ocupació depèn de molts agents, l’Ajuntament és un dels motors més potents per ajudar a generar feina –de fet ell afirma- que en els propers 4 anys es podrien arribar a crear gràcies a l’impuls municipal fins a 30.000 nous llocs de treball a Barcelona.

També sap que els habitatges de la ciutat són en molts casos en finques antigues ( el 70% d’abans de 1970) i que des del govern de la ciutat es pot incentivar un Pla de Rehabilitació Urbana i Millora dels Barris –li diuen Pla Rumb- invertint 1.000 M€ público-privats per millorar les condicions de 80.000 habitatges (millorant l’estalvi energètic perquè les factures de llum de les famílies siguin més baixes; millorant el confort i l’accessibilitat als habitatges perquè la gent gran millori la seva vida; i millorant la seguretat de les instal•lacions de serveis…). També creu que aquest Pla Rumb ajudaria a millorar la capacitació laboral de les persones que treballaven en la construcció i que pateixen l’atur en aquests moments.

Li agrada actuar avui per canviar el demà, i sap que Barcelona infraestructures bàsiques com la L-9 del metro, l’obertura de l’estació de l’AVE a la Sagrera o la connexió del port de la ciutat al Corredor Mediterrani, són basiques si vol mantenir-se i consolidar-se com una gran capital del món. Per això es proposa invertir 2.220M€ en un Pla d’Infraestructures Estratègiques de Barcelona.

Té clar, però, que el que dóna sentit a la política és fer de Barcelona una ciutat a l’abast de la seva gent.

Per ell és fonamental reduir els preus dels serveis que repercuteixen en el cost de la vida especialment aquells que són públics i bàsics. De què serveix una xarxa de transport de qualitat si la ciutadania que pitjor ho passa no pot accedir pel preu dels bitllets? O bé una Xarxa d’Escoles Bressol de les millors d’Europa si els pares i mares no poden pagar-ne la quota mensual?

Sap que el barri és el nucli més proper. On l’espai públic és un espai de convivència, de relació i de creació de riquesa. Per tant vol potenciar-los al màxim i dotar-los d’infraestructures des de la visió de l’urbanisme social, ajudant al comerç de proximitat i a la petita economia així com vetllant per que la població de Barcelona –per exemple els joves- no hagin de marxar dels seus barris i/o ciutat per poder trobar habitatges de lloguer de preu accessible.

Aposta per un turisme sostenible, canalitzant els beneficis dels grans esdeveniments perquè arribin a la població de Barcelona, que serveixin per potenciar la cultura, que Barcelona recuperi el suport social per sobre de la beneficència, i molts altres temes també constitueixen una part fonamental de la seva manera de pensar la ciutat. Unes idees que a elaborat amb el seu equip i que han anomenat Pla Collboni per Barcelona.

Ja sabeu de qui parlo?, parlo de Jaume Collboni….

No fotem!  No és tan difícil! COLL-BO-NI

Quo Vadis Barcino II: O la Barcelona que ens portarà de nou el progrés

Destacado

collboni.cat

Jaume Collboni alcaldable a Barcelona pel PSC

 

A l’anterior entrada d’aquest blog “Quo Vadis Barcino I -La Barcelona que deixa Trias-“ vaig fer un petit resum de la situació en què ha quedat la nostra ciutat després de quasi quatre anys apàtics i de retallades de la mà d’un alcalde incapaç, amb dificultats per a la negociació, i una filosofia neoliberal que ha estat el motor de les seves decisions des del seu primer instant com a batlle.

En el meu anterior article també feia esment de la idea de l’alcaldable Jaume Collboni, sobre que l’objectiu del govern de la ciutat és fer-la assequible i posar-la a l’abast de tothom que hi viu.

Avui, en un moment en què la dreta revisionista (PP, i CiU amb el suport d’eRC) ens està obligant a tornar a lluitar pels nostres drets bàsics, com ara les llibertats o la igualtat, és del meu convenciment que la ciutat necessita més que mai un model de creixement sostenible, social i igualitari. Un model que prioritzi a les persones per sobre dels balanços econòmics; crec que només hi ha una opció i és la que a Barcelona hi torni a haver un govern de progrés i d’esquerres. I per a mi aquest model és el que proposa Collboni, amb un objectiu-fita força clar: el que davant de la desigualtat creixent a Barcelona en els darrers quatre anys, cal que els beneficis de viure en una ciutat com Barcelona arribin a tothom. Creant les condicions perquè la ciutat generi oportunitats per a tothom, regulant per evitar els excessos dels sectors econòmics i desplegant polítiques socials que permetin l’autonomia personal de tothom i ajudin als qui més han patit els efectes de la crisi.

Avui, la prioritat per qualsevol opció d’esquerres, conscient del que passa al carrer i amb voluntat d’aportar solucions, és prioritzar la lluita contra l’atur –especialment en les persones que pateixen l’atur de llarga durada, o els i les joves que encara no han accedit al món laboral-.

 I per assolir aquests objectius proposem les següents línies estratègiques:

Creixement inclusiu i sostenible: generant treball en els eixos d’ocupació viables i de qualitat, com ara els que ens aporten l’economia creativa centrada en el coneixement i en la cultura. Recuperar la idea del 22@ Barcelona com a motor de captació d’empreses, així com reforçar els sectors que funcionen i que poden augmentar encara més, com ara el sector editorial, especialment en el mercat del llibre electrònic o les indústries culturals.

Pla de re-industralització BCN: recuperant l’esperit industrial de la ciutat amb industries netes, especialment en sectors com la Zona Franca o el barri del Besòs, regenerant l’espai urbà i també potenciant l’ocupació de proximitat.

Pla de rehabilitació afavorint la transformació del sector de l’ocupació en la rehabilitació de les finques de la nostra ciutat. Hem de recordar que més de 84.000 habitatges són d’abans del s. XX i més de 822.000 són anteriors al 1900. Insistir també en la necessitat de garantir la seguretat de les finques, millorar l’accessibilitat d’aquestes –especialment pensant en una població cada cop més envellida-, o la millora de la qualitat energètica d’aquests edificis. El nivell d’ocupació generat per la rehabilitació seria molt alt en un sector que és un dels que ha generat, i encara genera, més atur. Aquesta mesura també fomentaria un augment de la capacitació especialitzada en un sector professional que moltes vegades en va curt.

Accessibilitat als serveis públics i facilitació en els cost de la vida: La crisi està expulsant la classe mitjana de molts serveis públics com ara les escoles bressol, l’ús del transport o dels estudis no obligatoris –serveixi una xifra com exemple: a la zona de Pedralbes el 49,9% de la població té titulació superior; mentre que a Nou Barris només hi ha un 6% que la tingui-.

La intervenció de l’Ajuntament en el mercat d’habitatges també pot fer més fàcil la vida dels seus ciutadans i ciutadanes, augmentant la competència en aquest mercat a partir d’habitatges de lloguer des de la iniciativa pública, i deixant enrere polítiques de venda d’habitatges protegits, que s’han mostrat poc viables i amb poca capacitat per moderar els preus del mercat.

La petita economia, el gran motor econòmic de la ciutat: qui mou la nostra ciutat són especialment les petites i mitjanes empreses, les persones que treballen com autònomes, el comerç de proximitat i les incipients però febles experiències d’economia col·laborativa. Són a ells a qui majoritàriament, doncs, l’Ajuntament  ha de donar suport, amb projectes com els APEUS pel comerç de proximitat; Tax Free per autònoms i/o noves empreses de nova creació; o potenciant l’economia col·laborativa a partir d’un model de ciutat i la creació d’una taula del sector.

Els grans poders econòmics de la regió metropolitana i de la ciutat han d’estar al servei dels i de les ciutadanes que viuen en aquesta àrea. Des d’una autoritat única liderant les propostes coordinades i conjuntes de tot el territori, fent que els beneficis d’aquestes iniciatives esdevinguin un suport per a les necessitats socials de la nostra ciutat i la seva metròpoli.

Barcelona capital Metropolitana, Catalana, Europea i Mediterrània: Davant el procés de globalització que vivim la única manera de sobreviure, mantenint els nostres trets característics i culturals, és ser present en el lideratge d’aquells processos que siguin viables en aquests escenaris. Aquest objectiu únicament podrà ser assolit des del convenciment que Barcelona és fonamental per a Catalunya, però també per a Europa i per a la zona mediterrània. Al contrari del que pensen els actuals governs convergents, que únicament estan convençuts que ho ha de ser per Catalunya.

Aquest és un petit avanç dels grans eixos que proposa Jaume Collboni: un model que vol una Barcelona a l’abast de tothom, al contrari de la ciutat privatitzada de l’alcalde Trias; un teixit comercial divers, equilibrat i de proximitat, enlloc del model colonitzador i globalitzador que comporta la “carta blanca” que Trias dóna a les grans superfícies; una ciutat que es rebel·la contra la pobresa, en lloc de l’acceptació còmplice de l’actual govern municipal. En resum, un govern que s’enfronti a les causes de la desigualtat per acabar amb els seus efectes. En definitiva, una ciutat igualitària, una Barcelona pels ciutadans i les ciutadanes, que aculli als que ens visiten, però que sobretot estigui al servei del seu veïnatge.

Jo crec en aquest model de progrés que es basa en la solidaritat i els valors de l’esquerra. Un model que ha funcionat en el passat i que ara Jaume Collboni reprèn i ens retorna renovat i actualitzat per donar nous reptes a la ciutat. Vols saber-ne més? Et mantindré informat …

Correcció text:

MERITXELL CENTENO

Periodista ambiental i Guia Interpretadora del PNAESM. mericenteno@gmail.com

QUO VADIS BARCINO? Ipart

Destacado

“La Barcelona que deimas triasxa Trias”

A hores d’ara, la continuïtat del Sr. Trias com alcalde de Barcelona i del seu govern Convergent es veu cada cop més difícil. Aquesta futura decisió de la ciutadania no és fruït de que AQUESTA sigui voluble, sino de que no està d’acord amb la ciutat que està deixant el primer alcalde no socialista producte de la seva manca de lideratge; incapacitat de negociació; submissió als poders financers i al govern també Convergent de la Generalitat encapçalat pel President Mas.

Un President de la Generalitat que únicament veu la ciutat com una font de finançament per sobreviure al dèficit, que ell ha multiplicat des de que és President de forma escandalosa. Un dèficit produït per la seva mala gestió i les despeses sense lògica com ara els 35’9 M€ per una futura Agència Tributària o com els més de 6 M€ per els actes del Tri centenari del 1714. Una mala gestió que no ha pagat la seva família (nombrosos contractes de la Generalitat amb el cunyat del Sr Mas), ni els càrrecs més destacats de CiU com ara els Pujol, sino la ciutadania de Catalunya, que ha esdevingut la CCAA amb més retallades de Espanya. En són proba l’impagament del deute farmacèutic, la part que li correspon a les escoles bressol municipals o reduir a mínims insospitats la llei de dependència, que afecta els sectors més dèbils de la societat com ara les famílies amb menys ingressos (o cap d’ells), la gent gran o els grans discapacitats. Aquesta incapacitat del govern Convergent l’han pagat doblemenent els i les ciutadanes de Barcelona, assumint aquelles despeses que la Generalitat no ha volgut pagar i que no els corresponia, arribant a 154,63 M€.

Trias i els governs convergents ens han deixat doncs una ciutat:

Desigual: al oblidar les polítiques municipals redistributives entre els barris de Barcelona, aquesta desigualtat entre la ciutadania no ha parat d’augmentar en aquest mandat, arribant a un diferencial de -205’4 punts entre la renda familiar de les famílies de Ciutat Meridiana (índex 38,5), o la dels ciutadans/es de Pedralbes (243.9). Aquesta desigualtat també es veu en el preu de l’habitatge de segona mà de la Trinitat Nova a 1.732 € m2 i 4.946 € m2 . El greuge de les desigualtats es dona en gairebé tots els aspectes de la vida, com per exemple l’educació amb un 49% de la població de Pedralbes amb estudis superiors i un 6% la de Trinitat Nova; o en la salut, donat que entre el 2011 i el 2012 l’esperança de vida ha caigut en mig any a la ciutat, tot i que les persones que viuen en els barris més rics viuen 8 anys més que les que viuen en els barris més pobres.

Més pobre: les persones per sota del llindar de pobresa han augmentat de forma notable en aquest darrer mandat municipal; en l’actualitat hi hà 300.000 persones vulnerables sense sostre que viuen en infrahabitatges o més de 900 al carrer.

La pobresa energètica (persones que no poden accedir a l’ús habitual de llum, gas o calefacció) ha augmentat en un 60%, així com l’aparició d’una figura gairebé inexistent abans de la crisi, que és la dels i de les treballadores pobres (persones ocupades al menys set mesos l’any que pertanyen a llars per sota del llindar de pobresa, i que a Catalunya està xifrada en un 12% de la població ocupada).

Òbviament, l’alcalde Trias i el seu govern no te cap responsabilitat sobre la gènesi de la crisi, però si de no utilitzar les eines que te la ciutat com a tal per combatre-la: especialment ajudar a la gent que pitjor ho està passant. Aquest és un dels grans problemes d’aquest mandat, ja que s’ha sumat a la lògica del mercat amb polítiques neoliberals que donen suport des de la beneficència als que més malament ho estàn passant, en lloc de intentar reduir la situació, sometent al mercat a la democràcia del bé comú, controlant els grans poders financers i generant polítiques socials de suport per a les persones més afectades i de garanties per aquelles que sortosament no han arribat a situacions de necessitat social.

Una capital provinciana: amb el darrer mandat convergent el lideratge de la ciutat tant en l’Àrea Metropolitana, en la mega regió del sud d’Europa com en la zona del Mediterrani s’ha vist anul•lat . El Sr. Trias ha sabut unicament mantenir a la baixa allò que l’alcalde Hereu havia assolit com ara el Mobile Congress o la ciutat dels congressos i creuers. Una bona mostra d’aquest provincianisme és l’obsessió de l’alcalde Trias en fer la ciutat la capital d’una Catalunya independent, i oblidar-se de Barcelona com una de les grans capitals del món. Serveixi com exemple la decisió de canviar el Museu Etnològic de les cultures del món, per un museu de la tradició catalana, o la transformació de la nostra ciutat en una mena de parc temàtic per el turisme barat i massificat.

Aquesta és la Barcelona que ens deixa l’alcalde Trias: un veritable exemple d’una ciutat que és una copia molt dolenta d’un model que funcionava bé. Arrel d’una direcció suportada per les més ràncies polítiques neoliberals, ensucrades per accions de beneficència, que fins i tot no ha estat capaç de gestionar des del govern i ha cedit de forma subsidiària i subvencionada a les entitats del tercer sector.

Cal sortit d’aquest model de govern municipal (i nacional) provincià que es mira el mèlic mentre es fan reverències als grans poders financers i econòmics del món. I l’única manera és desplegar “Una estratègia urbana, econòmica i metropolitana que garanteixi el creixement inclusiu, capaç d’estimular el creixement econòmic i reduir les desigualtats” (Jaume Collboni 2014). Això serà possible centrant tots els mitjans de Barcelona per augmentar el benestar de la seva ciutadania, fent una Barcelona a l’abast de tothom.

La propera entrada del meu bloc presentaré un altre model de progrés que proposa per assolir aquest canvi de model, passar dels grans poders a les persones.

Correcció de text: Gemma Centeno gemmacenteno@hotmail.com

Barcelona JA està en venda

Destacado

“No! Barcelona NO estgegantot2-5-oct-amb-cartell-sense-cara-nens-e1412935624800à a la venda, malgrat que l’alcalde Trias pretengui implantar allò de que ‘pagant Sant Pere canta’”. Amb aquesta frase tancava la meva entrada del blog de setembre de l’any passat Barcelona en venda? NO!; ara un any després, és públic i notori que el nostre alcalde sí que creu que la ciutat està en venda.
La llista de privatitzacions a la que hem arribat era fa un temps inimaginable, només cal un parell d’exemples:

  • El regal de 700.000.000€ que ha fet Trias a empreses privades en forma de guanys, que és allò que la ciutat perd amb els 15 aparcaments públics que ha cedit durant 25 anys per una quantitat molt per sota del preu del mercat.
  • La cessió i autorització per a l’ampliació del centre comercial de la Maquinista és un altre exemple de com donar suport a certs poders financers, amb la justificació que així es faran equipaments públics, i de pas condemnar al petit comerç de Sant Andreu a una situació de subsistència en perill.

Per desgràcia el nostre Districte de Sarrià-Sant Gervasi no ha quedat immune a aquesta dèria privatitzadora i de moral dubtosa d’equipament vs privatitzacions. Ara el govern Trias vol vendre a Núñez i Navarro una finca dins del Parc de l’Oreneta a canvi de dos equipaments: la Clínica Ripoll a Galvany i la Torre Garcini a Horta. Trias vol construir un espai que porta anys i panys essent utilitzat com a parc per la ciutadania –Parcs i Jardins inclou aquesta finca en els seus planells del Parc-.
A cap govern de progrés se li acudiria fer cases allà, malgrat que legalment és possible construir petites cases unifamiliars segons el PGM. Ara els Convergents i els del PP volen tallar més de 150 arbres i construir 5 blocs de 4 plantes sobre un mur de 5 m d’alçada.
Entre allò que és legal i allò que és moral, ètic i sostenible l’esquerra te clar que ens quedem amb el parc; mentre que el Regidor de Medi Ambient, el Sr. Puigdollers i la dreta de CiU i del PP es queden amb una justificació legal per fer-hi el joc a la gran constructora.
És una mala praxi política enfrontar veïns de dos barris: Sarrià i Galvany tot dient que per guanyar la Clínica Ripoll cal vendre L’Oreneta, ja que és factible aconseguir aquesta finca tot respectant l’espai verd del C. Montevideo. Només cal voluntat política per oferir d’altres finques municipals edificables de la ciutat a canvi, utilitzar una petita part dels 200.000.000€ de superàvit que ha destinat l’alcalde Trias a reduir deute o exigint el retorn real del deute de la Generalitat i no pas el que vol fer el submís alcalde Trias, perdonant el 62% al President Mas. Amb aquests diners hi ha de sobra per pagar el just preu d’aquests dos equipaments i moltes més inversions que calen a la nostra ciutat.
No dubto que les accions dels veïns i veïnes, de la Plataforma salvem l’Oreneta! i dels partits de progrés aconseguirem aturar l’aberració de perdre arbres per fer cases de superluxe, i així aconseguir el que deia l’alcaldable Jaume Collboni a la festa major de Sarrià: “Collserola és el pulmó verd de Barcelona i l’hem de protegir”.

Diguem Sí al Parc de l’Oreneta. L’Oreneta no es ven!

tu TRIAS: Barcelona gris i aturada, o una Barcelona de progrés

Minientrada

ImagenL’alcalde Jordi Hereu, que amb el temps serà reconegut com un dels millors alcaldes de la ciutat, va haver d’escoltar del aleshores Cap de l’oposició Xavier Trias , “No és admissible de cap de les maneres que l’alcalde incompleixi un acord del Ple”.

Això li deia quan Hereu va proposar un increment d’un 12% de la T-10. Ara aquest alcalde Trias, aturat i incapaç de liderar el govern, ha pujat de forma exagerada el preu dels transports. De fet a incrementat 28 cops més el l’IPC la T50/30 d’un sol cop. La diferència entre un increment i l’altre és que amb aquella pujada de preus i contenció econòmica Hereu va aconseguir baixar el deute de TMB en un 111% ampliant la L5. Amb Trias aquest deute s’ha incrementat, anul·lant les obres de la L9.

Però aquest incompliment, denunciat pel Sr. Trias quan estava a l’oposició i que, ara, quan està en el govern potencia, no és l’únic: de les 98 proposicions de l’oposició acceptades pel govern de dretes de CiU a Barcelona, encara s’han de desenvolupar i acomplir el compromís pres en 73 d’elles, incomplint, i fins tot el govern ha anat en contra de les decisions del  Ple, en el 80% dels casos…

Ja sé que torno a parlar del pitjor alcalde que hem tingut en l’època democràtica, la meva intenció és anar parlant d’altres temes en aquest Blog, però, sincerament, veient la seva incapacitat (cessió del lideratge municipal als poders fàctics o l’afany privatitzador d’aquest alcalde), seria una irresponsabilitat no denunciar-lo.

Serveixi d’exemple els  fets que s’han produït en els darrers 10 dies: la dreta unida (CiU+PP) dóna suport a l’alcalde Trias per la venda dels 26 aparcaments més rendibles de l’Ajuntament (per 126 M€) deixant el Consistori sense una de les més fortes fons d’ingressos i permetent a l’empresa compradora que incrementi en un 20% el preu del servei. És a dir, que la ciutadania perd la propietat d’aquests aparcaments i a sobre paga els interessos de la compra al privat, amb l’augment de les tarifes!

Avui mateix ens anuncien que el Castell de Montjuic cobrarà entrada als ciutadans per poder accedir a aquest equipament municipal. Com puc quedar callat davant aquest abús del govern Trias, continuat i planificat des de fa tres anys o més?

 Tinc clar que cal un canvi, que cal acomiadar, tot agraint els “serveis?” prestats a l’ancià alcalde Trias, i donar pas al dinamisme dins la ciutat. Una bona eina està explicada en aquest vídeo “Hi ha coses que no es poden escollir…íi la meva opció està clara “Dreta o Drets?

, tu TRIAS.

Barcelona es trenca, però encara es pot cosir!

Destacado

esquedaLa nostra ciutat s’està convertint en una ciutat dual, una ciutat polaritzada a nivell social i que trenca el model de ciutat cohesionada que van dissenyar i construir els governs socialistes dels Serra, Maragall, Clos i Hereu. Una ciutat cosida a partir d’un model socialdemòcrata, de progrés i que ha intentat garantir una urbs de forma igualitària i de benestar .

Des de sempre a la nostra ciutat han existit barris tradicionalment rics i pobres, però entre ells han existit una gran majoria de barris farcits de classes mitjanes. La crisi ha forçat la caiguda de rendes de les famílies d’aquests barris. Dels 73 barris de la ciutat, 55 estan per sota de la mitjana de la renda, segons l’informe de l’estat de la ciutat. Si parlem de la població de Barcelona el 44,1% està en la franja mitjana (que ha caigut des del govern Trias en un 14,5%) de renda familiar disponible, i dins d’aquesta franja la gran majoria en el sector més baix; el 16,6% en la franja alta i el 39,3% en la franja baixa. Aquestes dades que ja són notòries, es veuen agreujades pel fet que la distància ha augmentat de tal manera que entre el barri amb més renda i el de menys hi ha una diferència de 202,5 punts!

La crisi està vinculada amb la caiguda dels recursos de les llars i a la taxa d’atur de la ciutat amb 107.677 persones aturades, així com l’absoluta incapacitat del darrer govern per donar resposta i el suport a la seva ciutadania, mentre es plega als designis dels grans poders econòmics de la ciutat; fent una intervenció per a les persones més desfavorides des de la visió de la caritat i no pas de la promoció personal.

Com el govern municipal pot donar resposta a aquesta greu desigualtat i dualització de la ciutat?

Cal superar la manca de lideratge i de propostes de la dreta, representada per un sr. Trias que sembla més un disciplinat conseller de la Generalitat a les ordres de Mas, que un alcalde d’una gran ciutat del món. Cal un govern que no menteixi en les xifres de creixement de la ciutat i que sàpiga escoltar i decidir. Cal un canvi de paradigma, de model de progrés de la ciutat que doni resposta a les noves necessitats de la ciutat i de la seva ciutadania, una aposta decidida i atrevida, que lideri la ciutat i els recursos municipals per fer possibles aquestes respostes.

Des del PSC s’ha apostat per les primeres primàries obertes amb la ciutadania, per escollir el seu alcaldable i amb la decidida voluntat de regenerar-se el propi partit  i recomençar una nova etapa a la ciutat.

Les sis persones que presenten les seves candidatures ofereixen una alternativa clara al govern municipal de dretes, i et recomano les seves planes web on podràs veure, triar i remenar, així com si vols, donar suport i avalar:

Transparència pro-activa, escoltar dialogar i acordar: les primàries ciutadanes

Minientrada

Soc uImagenn ferm defensor de la transparència en la pràctica pública, especialment en els partits polítics i en les organitzacions sindicals. Aquesta demanda, llargament exigida per la ciutadania, ha obtingut encara poques respostes per part dels partits. Però el PSC ha escoltat aquesta petició i ha volgut donar resposta al màxim nivell i diverses han estat les propostes, com ara el partit obert o les primàries. Aquest darrer projecte és per a mi la millor proposta de transparència política a nivell d’Estat. Unes primàries que ens conduiran a escollir les persones que seran les candidates a les eleccions (municipals, autonòmiques, estatals i europees).

Les primàries ciutadanes a Barcelona han comptat amb aquest procés de transparència des del primer moment, informant dels candidats, fins i tot abans de que aquests ho siguin oficialment, rebent el nom de protocandidats. Hi ha hagut persones que ja han mostrat la seva intenció ferma de presentar-se candidats, com ara Jordi Martí, president del grup municipal; Carmen Andrés, regidora i presidenta del districte de Nou Barris; Albert Soler, diputat al Congrés; Manel Fernández, doctor prevencionista; i en Jaume Collboni, diputat al Parlament. D’altres candidats encara no han comunicat formalment la seva intenció, tot i que es creu que així serà, entre els quals trobem la Rocío Martínez Sampere, diputada al Parlament; i la Laia Bonet, ex-diputada al Parlament i professora universitària.

Certament, en aquestes primàries, el PSC està mobilitzant part de les persones més preparades que tenim a la nostra ciutat, i estic segur que, guanyi qui guanyi, la ciutat també en sortirà guanyant, i la seva candidatura comptarà amb el suport de totes les persones del partit, de la resta dels i de les candidates, i dels seus equips de candidatura.

Convençut, com deia, de la necessitat de transparència, crec que he de comentar que m’he decidit per un candidat, i m’he integrat en el seu equip de campanya. Els motius que m’han portat a donar aquest pas són molts, però intentaré resumir els principals. A nivell d’anecdotari he de dir que vam compartir districte en la nostra petita infància, el d’Horta-Guinardo, doncs ell va viure a la Teixonera i jo a la Clota. Però, a més, ens portem cinc anys de diferència i compartim un gran respecte per als i a les servidores públiques, especialment per als de l’Ajuntament de Barcelona, potser per que la seva mare i el meu pare varen ser-ho  i perquè els dos som funcionaris de l’administració local.

És un candidat que sap que ha de comptar amb la gent de fora del partit, ja que te la vocació de treballar amb tothom qui vulgui millorar la societat. Però també respecta i valora la tasca i l’esforç de la gent del PSC, així com dels acords que es prenen per majoria i en els òrgans de participació de la nostra organització política. Ferm convençut que la política es fa en el barri i en el carrer, comparteix la idea de la política de proximitat, la política de la paraula donada i del compromís compartit, la de fer pedagogia per explicar el perquè del que es fa, i de fer les coses per cal fer-les i no perquè queda bé, o perquè les enquestes diuen que calen. Catalanista i federalista, és un defensor de la pluralitat, de la inclusió i del pensar que tothom, parlí amb la llengua que parli i tingui la procedència que tingui, si ha decidit viure a Barcelona, és un ciutadà/na de primer ordre: d’una Barcelona capital de Catalunya, però que també és capital d’Europa i del món, d’una ciutat cosmopolita, com també ho és el perfil d’aquest candidat.

Compartim, amb molta més gent, el somni de Barcelona, som dels que quan anem arreu i ens demanen d’on som  diem “soc de Barcelona”. Una Barcelona que ha de tornar a pintar-se de colors, superant la Barcelona en blanc i negre, de grisos, del govern Trias; una ciutat d’oportunitats i no pas dels poders oportunistes: igualitària, per sobre de la ciutat dual i de dues velocitats que els actuals governs de dretes de Catalunya i de Barcelona volen imposar.

El meu candidat serà en Jaume Collboni ja us parlaré d’ell més endavant, i és a ell qui donaré tot el meu suport un cop les candidatures estiguin oficialment convocades. Ens voleu acompanyar en aquesta nova aventura?

Una història esbiaixada i parcial, com vol difondre el govern Trias, no és la història de Barcelona!

Destacado

Imagen Darrerament les tendencioses exposicions i explicacions de la història per part dels governs de dretes convergents al voltant de l’any 1714 ha aixecat les critiques dels historiadors/es de la nostra nació, especialment a la nostra ciutat, on s’estan centrant gran part dels equipaments i actes, així com ingents quantitats d’euros dedicats al Tricentenari.

Però aquesta manipulació no únicament és dona en la parcial visió del 1714, el govern Trias també sembla que volia amagar la història dels 30 anys socialistes a la ciutat de Barcelona, aquí teniu un exemple.

La decisió absolutament equivocada del govern de la Generalitat de paralitzar les obres de la L9 –i el beneplàcit del govern Trias- van eternitzar el forat d’aquestes obres a la Pl. Joaquim Folguera, fins que degut a les pressions veïnals, comercials i del PSC entre d’altres forces de progrés es va aconseguir que es restituís la Plaça. Els impediments urbanístics a la Pl. Joaquim Folguera van fer que, sumat a la crisi, existís una pèrdua important de clien tela. Les activitats del centenari del mercat han estat una bona idea per fer una bona campanya de difusió de l’excel·lent qualitat dels productes i la professionalitat de la gent que en ell treballa.

Dins d’aquestes activitats va haver l’acte de descoberta d’una placa recordant el centenari, a càrrec de l’Alcalde Trias amb la Presència de Regidors i Consellers del PSC per part dels partits progressistes, i per part dels de dretes alguns dels membres del govern municipal   de CiU i també Regidors i Consellers del PP. En aquest acte hi havia uns plafons sobre la història del mercat. Una visió de la història, com darrerament ens te acostumats l’Alcalde Trias i el seu govern, sectària, manipulada i, en aquest cas, poc respectuosa amb els governs democràtics de la nostra ciutat.

Dels 10 plafons de l’exposició amb més de 200 fotos majoritàriament històriques, i d’aquestes moltes sobre la inauguració a càrrec de l’alcalde franquista Porcioles amb nombroses instantànies d’aquest alcalde en primer pla acompanyat per l’arquebisbe de Barcelona i de diverses personalitats del règim. De totes elles únicament tres fotografies generals de la inauguració de la reforma integral en època democràtica.

El Regidor Socialista Joan Trullen va demanar explicacions al Regidor d’Unió Raimón Blasi, responsable dels Mercats Municipals, aquest va contestar, que si, que l’alcalde Clos sortia a una de les tres f otografies, però que estava tapat per una veïna… que se li veia el clatell canós de l’alcalde i el agent de seguretat al costat…

No va entendre rés el Regidor del govern Trias (o massa bé que ho va entendre)!, el tema no era que sortís o no a les fotografies un alcalde socialista, el tema era que de més de dues-centes fotografies només hi havia tres plans generals de la inauguració democràtica del mercat, indistintament de qui fos l’alcalde del moment, o si el partit socialista estava al govern.

Aquesta manera d’entendre la història, de donar-ne difusió és un exemple de la manipulació històrica que el govern de la ciutat està fent en totes les seves exposicions, les unes explicant de forma molt parcial i esbiaixada els fets de 1714, les altres volen amagar que el model de ciutat actual, el que tant malament l’alcalde Trias i els seu govern estan copiant sense cap millora i amb moltes pèrdues i retallades, és un model dels go verns de progrés, dels alcaldes socialistes que han dissenyat amb els seus equips,  la gent que treballa a l’Ajuntament  i comptant amb la voluntat dels i de les Barcelonines, un model de ciutat que és únic en el món. Poden tapar l’acció dels governs de progrés, la feina dels alcaldes socialistes Narcís Serra, Pascual Maragall, Joan Clos o Jordi Hereu. Però tapant la feina feta, no aconseguiran que els ciutadans i ciutadanes de Barcelona es preguntin, després de més de dos anys de govern convergent, i l’alcalde Trias i el govern convergent de dretes de la ciutat,  a part de retallar serveis, que han fet per a la ciutat?

La Historia sempre la escriuen els vencedors

                                                 Winston Churchil…. O no?

A darrera del taulell val més el jove que el vell

Destacado

Algunes reflexions sobre l’atur juvenil

L’Atur juvenil és en l’actcampanya-catalunya-no-es-pais-per-a-joves-octaveta-aualitat una de les situacions més preocupants de la nostra societat. Ha estat declarada a Europa com a una situació d’emergència davant la seva taxa d’atur jove situada en un 22,8%; mentre que a Espanya és d’un 53,2% i a Catalunya més de la meitat dels joves està a l’atur (52%).

La mala gestió de la crisi per part dels governs de dretes, sumada a una reforma laboral nefasta per part del PP i un abandó de les polítiques actives d’ocupació pels governs de Mas i Trias,  ha fet que la crisi hagi destruït el 66,8% dels llocs de treball ocupats per menors de 30 anys.

La societat cerca els seus mecanismes per rebaixar qualsevol disfunció greu, i en aquest cas la via ha estat l’èxode dels nostres joves fora del nostre país. La generació més formada de la nostra història ha hagut de marxar fora, arribant a ser 15.093 joves des del 2009. D’aquests joves més de la meitat són veïns de Barcelona.

Cal una gran ofensiva des de tots els fronts per lluitar contra l’atur juvenil. Les forces d’esquerra i progressistes estan avançant propostes com ara les fetes pel president socialista francès Hollande, o sense més lluny, les que estan fent les seccions joves dels sindicats i dels partits d’esquerra. Serveixi com exemple la campanya Catalunya no és país per a joves o l’acció a Barcelona del Grup Socialista Municipal, com a partit de l’oposició, forçant la creació d’un pla de xoc per l’ocupació juvenil, que va comptar amb el vot de totes les forces menys les de sempre: PP i CiU.

Totes les propostes progressistes coincideixen en com afavorir l’ocupació juvenil, i què és podria resumir en les següents accions:

  • Fons econòmic garantit per dotar de polítiques d’ocupació jove en tots els pressupostos públics, al nivell de les competències de cada administració.
  • “Garantia juvenil” oferint als menors de 25 anys un pla de transició per si deixen la formació, en forma d’un pla ocupacional, més formació o practiques laborals abans de 4 mesos.
  • Crèdits financers per a cooperatives i PIMES per l’ocupació de joves menors de 35 anys.
  • Impostos específics per finançar aquestes accions com ara com la taxa a les transaccions financeres internacionals o els impostos per a rics.

Ara cal que els governs siguin agosarats per aplicar aquestes accions, superant les seves limitacions ideològiques de businessfriendly per deixar de rescatar empreses per rescatar a les persones.

Protegir el treball és protegir la virtut, donar consol als dolors, arrencar víctimes al crim i a la mort”

Concepción Arenal.