En l’efecte manter, la violència és la línia vermella

Aside

GU atacadaLa violencia és la línia vermella i amb l’atac d’ahir al metro dels manters a la Guàrdia Urbana i a tothom que passés per allà hem arribat a aquesta línia vermella. Aquest incident va generar 4 ferits, un d’ells una ciutadana que accidentalment va topar amb una de les pedres tirades per aquests “venedors”. Feia 2 minuts escassos que una amiga meva embarcada de 8 mesos acabava de passar per allà mateix qui em trucava ahir tot explicant-me els fets.

No accepto qui em diu que el efecte manters ve de la crisi, ja que en els anys de la pitjor crisi no hi havia ni de bon tros el nivell de manters a Barcelona que hi ha ara. El que ha passat és que la posició del govern Colau ha fet d’efecte crida, i més a més ha fet créixer el descreure a les ordenances i el que és més greu –sumat als fets de Salou- l’increment de la resposta violenta cap els i les agents de la seguretat.

En aquests moments la nostra guàrdia urbana no te directrius clares sobre l’efecte manter, fruït de la no concreció del govern municipal. Cal que en aquest aspecte la Sra. Colau i el seu grup es situï de forma clara i sense indefinicions sobre el problema de la venda ambulant, una venda que és il•legal i que afecta cada cop més tant a les empreses productores com al comerç de la ciutat. I que incompleix de forma escandalosa les ordenances municipals.

Calen tres intervencions: la primera anar en contra les màfies i la xarxa comercial, que vestida de legal, fa distribució de productes il•legals, aquí l’actuació municipal ha de ser inflexible. La segona passa per informar de la seva actitud a les persones clients, tot ecplicant-los que estan realitzant un acte contrari a la llei i dels efectes negatius que comporta per a la ciutat, arribant si és necessari a la multa coercitiva. I per últim des de criteris socials veure com donar sol·lucions i canalitzar els efectes negatius sobre les altres víctimes d’aquesta situació que són els propis manters; aquesta visió social te el seu límit en la reincidència i la línia vermella és l’actitud violenta.

El control polític dels serveis policials esdevé una garantia democràtica, ja que les forces de la seguretat són els únics agents autoritzats a utilitzar la força i la violència en la seva justa mesura davant la situació que es trobin i un cop totes les altres eines al seu abast no han funcionat. I donar resposta a una acció violenta vers a ells o qualsevol ciutadà o bé és una situació en la que si cal s’ha d’utilitzar aquesta força. Però el control policial sempre ha de venir acompanyat de les correctes indicacions dels governants i el suport a la correct actuació policial.

Els i les agents de la Guàrdia Urbana són servidors públics, treballadors/es municipals i la Sra. Colau com a cap seva que és, i tot el consistori, els han de donar suport i vetllar per la seva seguretat. La indefinició fruït de la incompetència del govern no ha de ser un llastre en l’acció policial i menys una excusa per atiar les accions violentes sobre les persones que es dediquen en la protecció de la ciutadania.

La Sra. Colau ha de donar suport a la seva guàrdia urbana i indicacions precises a aquesta, als serveis socials i d’altres estaments municipals de com actuar per evitar aquest “top manta”.

Anuncis

Mas: Primer Moisés, després la temptació i al final Brian.

Destacades

la-vida-de-brianEl President Mas va postular-se com a Moisés – aquell que va conduir el poble Jueu a la terra promesa, però la història ens ha mostrat que no ens ha portat a cap més lloc més enllà de certa crispació, enfrontament i diversos trencaments.

Més tard tot veient que ni els seus socis del procés, ni la gent independentista no afiliada als partits, el volia com a líder únic: Va agafar aleshores la opció també bíblica de pujar a la Pica d’Estats (la muntanya més alta de Catalunya) i prometre el famós TIBI DABO de Satanàs a Jesús en el desert, versió 2.0: “Si em seguiu únicament a mi arribarem junts a Ítaca”. Aquesta promesa tampoc va seduir als catalans/es. Tot i que hi ha un nombre important independentista, no tots van voler seguir-lo com a líder únic.

I ara arribem al penúltim capítol de la història. Capítol que em recorda la part final de la pel·lícula “La Vida de Brian”, quan en Brian ja és a la creu i apareixen una munió de comandos jueus per alliberar als presoners crucificats; tot i que aquests comandos tenien un mateix objectiu comença una guerra fratricida de sigles entre els PFJ (Popular Front Jueu), els FJP (Front Jueu Popular i els JPF (Jueus del Popular Front) en la que acaben tots ferits de mort per les apunyalades que entre ells s’han fet.

Ara tot són llistes unitàries que ens mostren la desunió: la Llista del President (que no veu gens clar ni Òmnium, ni l’ANC ni eRC), la de Junqueres que diu que serà la Llista unitària d’esquerres (però que ni la CUP, Ni ICV-Eu/BEC, ni òbviament el PSC volen saber-ne res), o el darrer intent de Mas amb la Llista unitària de CDC (on ja no hi és Unió). També ens hem assabentat darrerament que “de tapadillo” s’havia pactat entre Mas, Junqueres, ANC i Òmnium diverses persones en llistes que –fruit del personalisme i no del patriotisme tampoc han regit.

Aquest procés d’unitat i construcció comú que ens han venut i que ens portava a la Independència, en aquests moment es mostra tot el contrari, convertint-se en un procés de desunió i desconstrucció d’estructures i organitzacions. El PSC va ser la primera víctima amb la deserció dels que serien integrants del MES, i que després van optar per aliances ben estranyes amb eRC; Més tard va passar a ICV-Eu en un procés de conflictes interns i algunes desercions, del que encara no hem vist el seu punt i final ja que s’ha emmascarat amb unes noves aliances per guanyar alcaldies amb la gent de Podemos, BEC, etc, etc; I ara toca el torn de CiU, que ens ha mostrat amb la seva desaparició que d’unió ben poca. Encara no sabem com afectarà a la ja tocada CDC i encara menys a la partida UDC.

Estic ben segur que al llarg d’aquest estiu la desunió i desconstrucció del procés anirà a més i ens portarà un setembre ben calent, deixant clar que avui per avui el procés cap Ítaca s’ha convertit en una mena de Saturn devorant als seus fills. Esperem que aparegui algun Júpiter per resoldre la situació, ja que avui per avui les coses pinten magres.

I si pinten magres no és únicament pel famós procés. Pinten magres pels ciutadans i ciutadanes sobiranistes, unionistes o federalistes que patim les conseqüències d’aquestes convulsions; dels efectes negatius vers el pressupost de l’administració que va a parar en temes que estan molt lluny de donar suport social a les persones que pitjor ho estan passant; o bé que no permet a la Generalitat i molts ajuntaments cercar sortides viables a la crisi i cercar suport en d’altres agents tant estatals com europeus.

Mas avui en dia no se si es Moisés o Brian sincerament no ho se, però víctima de Saturn de ben segur si que ho és.

No fotem! No és tan difícil!

Destacades

ma collAquest és el títol d’un vídeo que us recomanaré més endavant, però ara us vull presentar a una persona: Nascuda al 1969, llicenciada en dret i el seu estat civil és casat. També us podria dir que va cursar dret i que ha treballat gran part de la seva vida a favor dels drets de les persones… però semblaria que us estic comentant un CV, i no és la meva intenció.

També us podria dir que és culé, d’esquerres, que és motero i col•lecciona robots; que és vesteix força bé i que les canes coronen el seu cap i barba, tot i que com ja he dit és jove (la meva mare diria que té bona planta i un aire interessant)… però tampoc és la meva intenció un relat d’aquests dels programes del cor.

El que vull es parlar del que pensa, i és una persona que creu que cal lluitar contra les desigualtats creixents a la ciutat que adora, Barcelona. I que està convençut que per frenar les desigualtats el primer que s’ha de fer és crear llocs de treball.

Sap que malgrat l’ocupació depèn de molts agents, l’Ajuntament és un dels motors més potents per ajudar a generar feina –de fet ell afirma- que en els propers 4 anys es podrien arribar a crear gràcies a l’impuls municipal fins a 30.000 nous llocs de treball a Barcelona.

També sap que els habitatges de la ciutat són en molts casos en finques antigues ( el 70% d’abans de 1970) i que des del govern de la ciutat es pot incentivar un Pla de Rehabilitació Urbana i Millora dels Barris –li diuen Pla Rumb- invertint 1.000 M€ público-privats per millorar les condicions de 80.000 habitatges (millorant l’estalvi energètic perquè les factures de llum de les famílies siguin més baixes; millorant el confort i l’accessibilitat als habitatges perquè la gent gran millori la seva vida; i millorant la seguretat de les instal•lacions de serveis…). També creu que aquest Pla Rumb ajudaria a millorar la capacitació laboral de les persones que treballaven en la construcció i que pateixen l’atur en aquests moments.

Li agrada actuar avui per canviar el demà, i sap que Barcelona infraestructures bàsiques com la L-9 del metro, l’obertura de l’estació de l’AVE a la Sagrera o la connexió del port de la ciutat al Corredor Mediterrani, són basiques si vol mantenir-se i consolidar-se com una gran capital del món. Per això es proposa invertir 2.220M€ en un Pla d’Infraestructures Estratègiques de Barcelona.

Té clar, però, que el que dóna sentit a la política és fer de Barcelona una ciutat a l’abast de la seva gent.

Per ell és fonamental reduir els preus dels serveis que repercuteixen en el cost de la vida especialment aquells que són públics i bàsics. De què serveix una xarxa de transport de qualitat si la ciutadania que pitjor ho passa no pot accedir pel preu dels bitllets? O bé una Xarxa d’Escoles Bressol de les millors d’Europa si els pares i mares no poden pagar-ne la quota mensual?

Sap que el barri és el nucli més proper. On l’espai públic és un espai de convivència, de relació i de creació de riquesa. Per tant vol potenciar-los al màxim i dotar-los d’infraestructures des de la visió de l’urbanisme social, ajudant al comerç de proximitat i a la petita economia així com vetllant per que la població de Barcelona –per exemple els joves- no hagin de marxar dels seus barris i/o ciutat per poder trobar habitatges de lloguer de preu accessible.

Aposta per un turisme sostenible, canalitzant els beneficis dels grans esdeveniments perquè arribin a la població de Barcelona, que serveixin per potenciar la cultura, que Barcelona recuperi el suport social per sobre de la beneficència, i molts altres temes també constitueixen una part fonamental de la seva manera de pensar la ciutat. Unes idees que a elaborat amb el seu equip i que han anomenat Pla Collboni per Barcelona.

Ja sabeu de qui parlo?, parlo de Jaume Collboni….

No fotem!  No és tan difícil! COLL-BO-NI

Quo Vadis Barcino II: O la Barcelona que ens portarà de nou el progrés

Destacades

collboni.cat

Jaume Collboni alcaldable a Barcelona pel PSC

 

A l’anterior entrada d’aquest blog “Quo Vadis Barcino I -La Barcelona que deixa Trias-“ vaig fer un petit resum de la situació en què ha quedat la nostra ciutat després de quasi quatre anys apàtics i de retallades de la mà d’un alcalde incapaç, amb dificultats per a la negociació, i una filosofia neoliberal que ha estat el motor de les seves decisions des del seu primer instant com a batlle.

En el meu anterior article també feia esment de la idea de l’alcaldable Jaume Collboni, sobre que l’objectiu del govern de la ciutat és fer-la assequible i posar-la a l’abast de tothom que hi viu.

Avui, en un moment en què la dreta revisionista (PP, i CiU amb el suport d’eRC) ens està obligant a tornar a lluitar pels nostres drets bàsics, com ara les llibertats o la igualtat, és del meu convenciment que la ciutat necessita més que mai un model de creixement sostenible, social i igualitari. Un model que prioritzi a les persones per sobre dels balanços econòmics; crec que només hi ha una opció i és la que a Barcelona hi torni a haver un govern de progrés i d’esquerres. I per a mi aquest model és el que proposa Collboni, amb un objectiu-fita força clar: el que davant de la desigualtat creixent a Barcelona en els darrers quatre anys, cal que els beneficis de viure en una ciutat com Barcelona arribin a tothom. Creant les condicions perquè la ciutat generi oportunitats per a tothom, regulant per evitar els excessos dels sectors econòmics i desplegant polítiques socials que permetin l’autonomia personal de tothom i ajudin als qui més han patit els efectes de la crisi.

Avui, la prioritat per qualsevol opció d’esquerres, conscient del que passa al carrer i amb voluntat d’aportar solucions, és prioritzar la lluita contra l’atur –especialment en les persones que pateixen l’atur de llarga durada, o els i les joves que encara no han accedit al món laboral-.

 I per assolir aquests objectius proposem les següents línies estratègiques:

Creixement inclusiu i sostenible: generant treball en els eixos d’ocupació viables i de qualitat, com ara els que ens aporten l’economia creativa centrada en el coneixement i en la cultura. Recuperar la idea del 22@ Barcelona com a motor de captació d’empreses, així com reforçar els sectors que funcionen i que poden augmentar encara més, com ara el sector editorial, especialment en el mercat del llibre electrònic o les indústries culturals.

Pla de re-industralització BCN: recuperant l’esperit industrial de la ciutat amb industries netes, especialment en sectors com la Zona Franca o el barri del Besòs, regenerant l’espai urbà i també potenciant l’ocupació de proximitat.

Pla de rehabilitació afavorint la transformació del sector de l’ocupació en la rehabilitació de les finques de la nostra ciutat. Hem de recordar que més de 84.000 habitatges són d’abans del s. XX i més de 822.000 són anteriors al 1900. Insistir també en la necessitat de garantir la seguretat de les finques, millorar l’accessibilitat d’aquestes –especialment pensant en una població cada cop més envellida-, o la millora de la qualitat energètica d’aquests edificis. El nivell d’ocupació generat per la rehabilitació seria molt alt en un sector que és un dels que ha generat, i encara genera, més atur. Aquesta mesura també fomentaria un augment de la capacitació especialitzada en un sector professional que moltes vegades en va curt.

Accessibilitat als serveis públics i facilitació en els cost de la vida: La crisi està expulsant la classe mitjana de molts serveis públics com ara les escoles bressol, l’ús del transport o dels estudis no obligatoris –serveixi una xifra com exemple: a la zona de Pedralbes el 49,9% de la població té titulació superior; mentre que a Nou Barris només hi ha un 6% que la tingui-.

La intervenció de l’Ajuntament en el mercat d’habitatges també pot fer més fàcil la vida dels seus ciutadans i ciutadanes, augmentant la competència en aquest mercat a partir d’habitatges de lloguer des de la iniciativa pública, i deixant enrere polítiques de venda d’habitatges protegits, que s’han mostrat poc viables i amb poca capacitat per moderar els preus del mercat.

La petita economia, el gran motor econòmic de la ciutat: qui mou la nostra ciutat són especialment les petites i mitjanes empreses, les persones que treballen com autònomes, el comerç de proximitat i les incipients però febles experiències d’economia col·laborativa. Són a ells a qui majoritàriament, doncs, l’Ajuntament  ha de donar suport, amb projectes com els APEUS pel comerç de proximitat; Tax Free per autònoms i/o noves empreses de nova creació; o potenciant l’economia col·laborativa a partir d’un model de ciutat i la creació d’una taula del sector.

Els grans poders econòmics de la regió metropolitana i de la ciutat han d’estar al servei dels i de les ciutadanes que viuen en aquesta àrea. Des d’una autoritat única liderant les propostes coordinades i conjuntes de tot el territori, fent que els beneficis d’aquestes iniciatives esdevinguin un suport per a les necessitats socials de la nostra ciutat i la seva metròpoli.

Barcelona capital Metropolitana, Catalana, Europea i Mediterrània: Davant el procés de globalització que vivim la única manera de sobreviure, mantenint els nostres trets característics i culturals, és ser present en el lideratge d’aquells processos que siguin viables en aquests escenaris. Aquest objectiu únicament podrà ser assolit des del convenciment que Barcelona és fonamental per a Catalunya, però també per a Europa i per a la zona mediterrània. Al contrari del que pensen els actuals governs convergents, que únicament estan convençuts que ho ha de ser per Catalunya.

Aquest és un petit avanç dels grans eixos que proposa Jaume Collboni: un model que vol una Barcelona a l’abast de tothom, al contrari de la ciutat privatitzada de l’alcalde Trias; un teixit comercial divers, equilibrat i de proximitat, enlloc del model colonitzador i globalitzador que comporta la “carta blanca” que Trias dóna a les grans superfícies; una ciutat que es rebel·la contra la pobresa, en lloc de l’acceptació còmplice de l’actual govern municipal. En resum, un govern que s’enfronti a les causes de la desigualtat per acabar amb els seus efectes. En definitiva, una ciutat igualitària, una Barcelona pels ciutadans i les ciutadanes, que aculli als que ens visiten, però que sobretot estigui al servei del seu veïnatge.

Jo crec en aquest model de progrés que es basa en la solidaritat i els valors de l’esquerra. Un model que ha funcionat en el passat i que ara Jaume Collboni reprèn i ens retorna renovat i actualitzat per donar nous reptes a la ciutat. Vols saber-ne més? Et mantindré informat …

Correcció text:

MERITXELL CENTENO

Periodista ambiental i Guia Interpretadora del PNAESM. mericenteno@gmail.com

QUO VADIS BARCINO? Ipart

Destacades

“La Barcelona que deimas triasxa Trias”

A hores d’ara, la continuïtat del Sr. Trias com alcalde de Barcelona i del seu govern Convergent es veu cada cop més difícil. Aquesta futura decisió de la ciutadania no és fruït de que AQUESTA sigui voluble, sino de que no està d’acord amb la ciutat que està deixant el primer alcalde no socialista producte de la seva manca de lideratge; incapacitat de negociació; submissió als poders financers i al govern també Convergent de la Generalitat encapçalat pel President Mas.

Un President de la Generalitat que únicament veu la ciutat com una font de finançament per sobreviure al dèficit, que ell ha multiplicat des de que és President de forma escandalosa. Un dèficit produït per la seva mala gestió i les despeses sense lògica com ara els 35’9 M€ per una futura Agència Tributària o com els més de 6 M€ per els actes del Tri centenari del 1714. Una mala gestió que no ha pagat la seva família (nombrosos contractes de la Generalitat amb el cunyat del Sr Mas), ni els càrrecs més destacats de CiU com ara els Pujol, sino la ciutadania de Catalunya, que ha esdevingut la CCAA amb més retallades de Espanya. En són proba l’impagament del deute farmacèutic, la part que li correspon a les escoles bressol municipals o reduir a mínims insospitats la llei de dependència, que afecta els sectors més dèbils de la societat com ara les famílies amb menys ingressos (o cap d’ells), la gent gran o els grans discapacitats. Aquesta incapacitat del govern Convergent l’han pagat doblemenent els i les ciutadanes de Barcelona, assumint aquelles despeses que la Generalitat no ha volgut pagar i que no els corresponia, arribant a 154,63 M€.

Trias i els governs convergents ens han deixat doncs una ciutat:

Desigual: al oblidar les polítiques municipals redistributives entre els barris de Barcelona, aquesta desigualtat entre la ciutadania no ha parat d’augmentar en aquest mandat, arribant a un diferencial de -205’4 punts entre la renda familiar de les famílies de Ciutat Meridiana (índex 38,5), o la dels ciutadans/es de Pedralbes (243.9). Aquesta desigualtat també es veu en el preu de l’habitatge de segona mà de la Trinitat Nova a 1.732 € m2 i 4.946 € m2 . El greuge de les desigualtats es dona en gairebé tots els aspectes de la vida, com per exemple l’educació amb un 49% de la població de Pedralbes amb estudis superiors i un 6% la de Trinitat Nova; o en la salut, donat que entre el 2011 i el 2012 l’esperança de vida ha caigut en mig any a la ciutat, tot i que les persones que viuen en els barris més rics viuen 8 anys més que les que viuen en els barris més pobres.

Més pobre: les persones per sota del llindar de pobresa han augmentat de forma notable en aquest darrer mandat municipal; en l’actualitat hi hà 300.000 persones vulnerables sense sostre que viuen en infrahabitatges o més de 900 al carrer.

La pobresa energètica (persones que no poden accedir a l’ús habitual de llum, gas o calefacció) ha augmentat en un 60%, així com l’aparició d’una figura gairebé inexistent abans de la crisi, que és la dels i de les treballadores pobres (persones ocupades al menys set mesos l’any que pertanyen a llars per sota del llindar de pobresa, i que a Catalunya està xifrada en un 12% de la població ocupada).

Òbviament, l’alcalde Trias i el seu govern no te cap responsabilitat sobre la gènesi de la crisi, però si de no utilitzar les eines que te la ciutat com a tal per combatre-la: especialment ajudar a la gent que pitjor ho està passant. Aquest és un dels grans problemes d’aquest mandat, ja que s’ha sumat a la lògica del mercat amb polítiques neoliberals que donen suport des de la beneficència als que més malament ho estàn passant, en lloc de intentar reduir la situació, sometent al mercat a la democràcia del bé comú, controlant els grans poders financers i generant polítiques socials de suport per a les persones més afectades i de garanties per aquelles que sortosament no han arribat a situacions de necessitat social.

Una capital provinciana: amb el darrer mandat convergent el lideratge de la ciutat tant en l’Àrea Metropolitana, en la mega regió del sud d’Europa com en la zona del Mediterrani s’ha vist anul•lat . El Sr. Trias ha sabut unicament mantenir a la baixa allò que l’alcalde Hereu havia assolit com ara el Mobile Congress o la ciutat dels congressos i creuers. Una bona mostra d’aquest provincianisme és l’obsessió de l’alcalde Trias en fer la ciutat la capital d’una Catalunya independent, i oblidar-se de Barcelona com una de les grans capitals del món. Serveixi com exemple la decisió de canviar el Museu Etnològic de les cultures del món, per un museu de la tradició catalana, o la transformació de la nostra ciutat en una mena de parc temàtic per el turisme barat i massificat.

Aquesta és la Barcelona que ens deixa l’alcalde Trias: un veritable exemple d’una ciutat que és una copia molt dolenta d’un model que funcionava bé. Arrel d’una direcció suportada per les més ràncies polítiques neoliberals, ensucrades per accions de beneficència, que fins i tot no ha estat capaç de gestionar des del govern i ha cedit de forma subsidiària i subvencionada a les entitats del tercer sector.

Cal sortit d’aquest model de govern municipal (i nacional) provincià que es mira el mèlic mentre es fan reverències als grans poders financers i econòmics del món. I l’única manera és desplegar “Una estratègia urbana, econòmica i metropolitana que garanteixi el creixement inclusiu, capaç d’estimular el creixement econòmic i reduir les desigualtats” (Jaume Collboni 2014). Això serà possible centrant tots els mitjans de Barcelona per augmentar el benestar de la seva ciutadania, fent una Barcelona a l’abast de tothom.

La propera entrada del meu bloc presentaré un altre model de progrés que proposa per assolir aquest canvi de model, passar dels grans poders a les persones.

Correcció de text: Gemma Centeno gemmacenteno@hotmail.com

Escollir candidat/a és fàcil, apliquem la formula V=(C+H) x A (II Diari de campanya)

Destacades

Avui és el darrer dia de campanya per escollir l’alcaldable del Partit Socialista de Catalunya, demà serà una data històrica ja que per primera vegada tota la ciutadania que accepti la proposta de les primàries i sigui major de 16 anys i resident a Barcelona, podrà escollir.

Com va dir ahir Jaume Collboni en aquestes primàries opten 5 persones com a candidates, 5 persones que tenen cada una d’elles molts punts forts, destaco alguns:

  • Rocío Martínez-Sampere amb la seva empenta i conviccions
  • Carmen Andrés i la seva fermesa en la defensa del Districte de Nou Barris i de la igualtat
  • Laia Bonet amb la seva il·lusió i joventut
  • Jordi Martí amb el seus projectes

Totes elles, juntament amb les conviccions d’en Jaume Collboni, sobre la lluita contra la desigualtat i la garantia dels drets de la ciutadania,  fa que la seva suma, la del seus equips i col·laboradors/res ofereixin un PSC preparat per liderar l’alternativa d’esquerres, una propostaque acabarà amb la coalició de dretes que governa la ciutat, on CiU fa que mana i el PP decideix que ha de fer l’alcalde Trias.

Però per qui decidir-se?, aquesta és una decisió difícil i complexa, una decisió que s’ha de basar en els valors dels candidats i candidates i especialment, més enllà d’aquests valors personals, la seva capacitat per liderar la resposta de progrés a l’Ajuntament de Barcelona.

Fa mesos vaig sentir a Ordino una xerrada d’un professor de la UB i la UIC, en Víctor Kuppers, que resumia la seva dissertació en una formula, la de com valorem a les persones. En ella ens deia que la valoració venia donada per la suma dels coneixements i experiència d’aquest individu amb les seves habilitats i capacitats i, que a aquest sumatori, calia multiplicar la part més important d’una persona, que era la seva actitud o manera de ser.

Un cop pensades totes les propostes de les candidatures, les que feia en Collbonim’atreien per sobre d’altres i entre aquestes, destacaven les prioritats marcades per en Jaume:

  • Reunir-se amb ICV-EUiA, els nostres aliats naturals, per arribar a un acord per fer oposició al govern de la dreta.
  • Buscar un ampli acord econòmic i social per revertir les polítiques més agressives de l’actual govern: la pujada de tarifes, l’increment de metres comercials de les grans superfícies, i la privatització dels aparcaments.
  • Retrobar-se amb tothom qui ha parlat durant les primàries, i amb moltes altres persones de la ciutat, per demanar-los que s’impliquin en l’elaboració del programa per les eleccions de 2015.
  • Instal·lar-se a tots els districtes de la ciutat per tenir línia directa amb els i les ciutadanes que vulguin parlar de qualsevol tema que els preocupi.
  • Impulsar que en el primer plenari el GMS la faci una proposta de despesa social amb els 140M€ de superàvit de l’Ajuntament.

Aquestes prioritats sumades a les propostes fetes al llarg de la campanya com ara la Universalització de les escoles bressol 0-3 anys; WIFI gratuït per a tots els ciutadans i ciutadanes; Garantia per a que els i les joves puguin estudiar o treballar; Finalització i obertura dels equipaments de ciutat endegats i que el govern Trias no ha volgut posar en marxa; Impuls del comerç de proximitat i aturada de la construcció de grans superfícies comercials; Elecció directa de la sindicatura de greuges com advocacia de la ciutadania; Promoció de l’ocupació…. Feien que m’agradés molt el full de ruta proposat pel candidat.

L’Experiència d’en Collboni en la política directa, la del cara a cara amb la ciutadania, el seu tarannà en la política municipal com a conseller i portaveu del grup socialista a Horta Guinardo, els coneixements adquirits en la seva tasca com sindicalista o com diputat, també em feien valorar la seva candidatura.

Però sincerament, les seves propostes, habilitats i capacitats el feien un bon candidat a l’alcaldia?, malgrat la diferència positiva a d’altres candidatures, alguna també podria estar més o menys igualada amb ell.  El gran factor que em va fer decidir va ser justament la seva manera de ser, la seva actitud vers les persones, la seva preocupació pels demés.

El Charm d’en Jaume multiplica les seves habilitats, capacitats, coneixements i experiència situant-lo segons el meu parer, en els paràmetres del que ha de ser l’alcaldable de la ciutat, i de qui pot liderar el recomençament de la ciutat, el nou disseny progressista de Barcelona… Un veritable alcalde per a la ciutat.

És per aquest motiu que demano públicament dues coses per demà:

 

1/ Aneu a votar  les primàries obertes i ciutadanes

(+info : http://www.primariesobertes2015.cat/)

2/ Voteu a Jaume Collboni

(+info: http://www.jaumecollboni.cat/)

Recomencem Barcelona, portem el canBi!

tu TRIAS: Barcelona gris i aturada, o una Barcelona de progrés

Aside

ImagenL’alcalde Jordi Hereu, que amb el temps serà reconegut com un dels millors alcaldes de la ciutat, va haver d’escoltar del aleshores Cap de l’oposició Xavier Trias , “No és admissible de cap de les maneres que l’alcalde incompleixi un acord del Ple”.

Això li deia quan Hereu va proposar un increment d’un 12% de la T-10. Ara aquest alcalde Trias, aturat i incapaç de liderar el govern, ha pujat de forma exagerada el preu dels transports. De fet a incrementat 28 cops més el l’IPC la T50/30 d’un sol cop. La diferència entre un increment i l’altre és que amb aquella pujada de preus i contenció econòmica Hereu va aconseguir baixar el deute de TMB en un 111% ampliant la L5. Amb Trias aquest deute s’ha incrementat, anul·lant les obres de la L9.

Però aquest incompliment, denunciat pel Sr. Trias quan estava a l’oposició i que, ara, quan està en el govern potencia, no és l’únic: de les 98 proposicions de l’oposició acceptades pel govern de dretes de CiU a Barcelona, encara s’han de desenvolupar i acomplir el compromís pres en 73 d’elles, incomplint, i fins tot el govern ha anat en contra de les decisions del  Ple, en el 80% dels casos…

Ja sé que torno a parlar del pitjor alcalde que hem tingut en l’època democràtica, la meva intenció és anar parlant d’altres temes en aquest Blog, però, sincerament, veient la seva incapacitat (cessió del lideratge municipal als poders fàctics o l’afany privatitzador d’aquest alcalde), seria una irresponsabilitat no denunciar-lo.

Serveixi d’exemple els  fets que s’han produït en els darrers 10 dies: la dreta unida (CiU+PP) dóna suport a l’alcalde Trias per la venda dels 26 aparcaments més rendibles de l’Ajuntament (per 126 M€) deixant el Consistori sense una de les més fortes fons d’ingressos i permetent a l’empresa compradora que incrementi en un 20% el preu del servei. És a dir, que la ciutadania perd la propietat d’aquests aparcaments i a sobre paga els interessos de la compra al privat, amb l’augment de les tarifes!

Avui mateix ens anuncien que el Castell de Montjuic cobrarà entrada als ciutadans per poder accedir a aquest equipament municipal. Com puc quedar callat davant aquest abús del govern Trias, continuat i planificat des de fa tres anys o més?

 Tinc clar que cal un canvi, que cal acomiadar, tot agraint els “serveis?” prestats a l’ancià alcalde Trias, i donar pas al dinamisme dins la ciutat. Una bona eina està explicada en aquest vídeo “Hi ha coses que no es poden escollir…íi la meva opció està clara “Dreta o Drets?

, tu TRIAS.