Mas: Primer Moisés, després la temptació i al final Brian.

Destacado

la-vida-de-brianEl President Mas va postular-se com a Moisés – aquell que va conduir el poble Jueu a la terra promesa, però la història ens ha mostrat que no ens ha portat a cap més lloc més enllà de certa crispació, enfrontament i diversos trencaments.

Més tard tot veient que ni els seus socis del procés, ni la gent independentista no afiliada als partits, el volia com a líder únic: Va agafar aleshores la opció també bíblica de pujar a la Pica d’Estats (la muntanya més alta de Catalunya) i prometre el famós TIBI DABO de Satanàs a Jesús en el desert, versió 2.0: “Si em seguiu únicament a mi arribarem junts a Ítaca”. Aquesta promesa tampoc va seduir als catalans/es. Tot i que hi ha un nombre important independentista, no tots van voler seguir-lo com a líder únic.

I ara arribem al penúltim capítol de la història. Capítol que em recorda la part final de la pel·lícula “La Vida de Brian”, quan en Brian ja és a la creu i apareixen una munió de comandos jueus per alliberar als presoners crucificats; tot i que aquests comandos tenien un mateix objectiu comença una guerra fratricida de sigles entre els PFJ (Popular Front Jueu), els FJP (Front Jueu Popular i els JPF (Jueus del Popular Front) en la que acaben tots ferits de mort per les apunyalades que entre ells s’han fet.

Ara tot són llistes unitàries que ens mostren la desunió: la Llista del President (que no veu gens clar ni Òmnium, ni l’ANC ni eRC), la de Junqueres que diu que serà la Llista unitària d’esquerres (però que ni la CUP, Ni ICV-Eu/BEC, ni òbviament el PSC volen saber-ne res), o el darrer intent de Mas amb la Llista unitària de CDC (on ja no hi és Unió). També ens hem assabentat darrerament que “de tapadillo” s’havia pactat entre Mas, Junqueres, ANC i Òmnium diverses persones en llistes que –fruit del personalisme i no del patriotisme tampoc han regit.

Aquest procés d’unitat i construcció comú que ens han venut i que ens portava a la Independència, en aquests moment es mostra tot el contrari, convertint-se en un procés de desunió i desconstrucció d’estructures i organitzacions. El PSC va ser la primera víctima amb la deserció dels que serien integrants del MES, i que després van optar per aliances ben estranyes amb eRC; Més tard va passar a ICV-Eu en un procés de conflictes interns i algunes desercions, del que encara no hem vist el seu punt i final ja que s’ha emmascarat amb unes noves aliances per guanyar alcaldies amb la gent de Podemos, BEC, etc, etc; I ara toca el torn de CiU, que ens ha mostrat amb la seva desaparició que d’unió ben poca. Encara no sabem com afectarà a la ja tocada CDC i encara menys a la partida UDC.

Estic ben segur que al llarg d’aquest estiu la desunió i desconstrucció del procés anirà a més i ens portarà un setembre ben calent, deixant clar que avui per avui el procés cap Ítaca s’ha convertit en una mena de Saturn devorant als seus fills. Esperem que aparegui algun Júpiter per resoldre la situació, ja que avui per avui les coses pinten magres.

I si pinten magres no és únicament pel famós procés. Pinten magres pels ciutadans i ciutadanes sobiranistes, unionistes o federalistes que patim les conseqüències d’aquestes convulsions; dels efectes negatius vers el pressupost de l’administració que va a parar en temes que estan molt lluny de donar suport social a les persones que pitjor ho estan passant; o bé que no permet a la Generalitat i molts ajuntaments cercar sortides viables a la crisi i cercar suport en d’altres agents tant estatals com europeus.

Mas avui en dia no se si es Moisés o Brian sincerament no ho se, però víctima de Saturn de ben segur si que ho és.

No fotem! No és tan difícil!

Destacado

ma collAquest és el títol d’un vídeo que us recomanaré més endavant, però ara us vull presentar a una persona: Nascuda al 1969, llicenciada en dret i el seu estat civil és casat. També us podria dir que va cursar dret i que ha treballat gran part de la seva vida a favor dels drets de les persones… però semblaria que us estic comentant un CV, i no és la meva intenció.

També us podria dir que és culé, d’esquerres, que és motero i col•lecciona robots; que és vesteix força bé i que les canes coronen el seu cap i barba, tot i que com ja he dit és jove (la meva mare diria que té bona planta i un aire interessant)… però tampoc és la meva intenció un relat d’aquests dels programes del cor.

El que vull es parlar del que pensa, i és una persona que creu que cal lluitar contra les desigualtats creixents a la ciutat que adora, Barcelona. I que està convençut que per frenar les desigualtats el primer que s’ha de fer és crear llocs de treball.

Sap que malgrat l’ocupació depèn de molts agents, l’Ajuntament és un dels motors més potents per ajudar a generar feina –de fet ell afirma- que en els propers 4 anys es podrien arribar a crear gràcies a l’impuls municipal fins a 30.000 nous llocs de treball a Barcelona.

També sap que els habitatges de la ciutat són en molts casos en finques antigues ( el 70% d’abans de 1970) i que des del govern de la ciutat es pot incentivar un Pla de Rehabilitació Urbana i Millora dels Barris –li diuen Pla Rumb- invertint 1.000 M€ público-privats per millorar les condicions de 80.000 habitatges (millorant l’estalvi energètic perquè les factures de llum de les famílies siguin més baixes; millorant el confort i l’accessibilitat als habitatges perquè la gent gran millori la seva vida; i millorant la seguretat de les instal•lacions de serveis…). També creu que aquest Pla Rumb ajudaria a millorar la capacitació laboral de les persones que treballaven en la construcció i que pateixen l’atur en aquests moments.

Li agrada actuar avui per canviar el demà, i sap que Barcelona infraestructures bàsiques com la L-9 del metro, l’obertura de l’estació de l’AVE a la Sagrera o la connexió del port de la ciutat al Corredor Mediterrani, són basiques si vol mantenir-se i consolidar-se com una gran capital del món. Per això es proposa invertir 2.220M€ en un Pla d’Infraestructures Estratègiques de Barcelona.

Té clar, però, que el que dóna sentit a la política és fer de Barcelona una ciutat a l’abast de la seva gent.

Per ell és fonamental reduir els preus dels serveis que repercuteixen en el cost de la vida especialment aquells que són públics i bàsics. De què serveix una xarxa de transport de qualitat si la ciutadania que pitjor ho passa no pot accedir pel preu dels bitllets? O bé una Xarxa d’Escoles Bressol de les millors d’Europa si els pares i mares no poden pagar-ne la quota mensual?

Sap que el barri és el nucli més proper. On l’espai públic és un espai de convivència, de relació i de creació de riquesa. Per tant vol potenciar-los al màxim i dotar-los d’infraestructures des de la visió de l’urbanisme social, ajudant al comerç de proximitat i a la petita economia així com vetllant per que la població de Barcelona –per exemple els joves- no hagin de marxar dels seus barris i/o ciutat per poder trobar habitatges de lloguer de preu accessible.

Aposta per un turisme sostenible, canalitzant els beneficis dels grans esdeveniments perquè arribin a la població de Barcelona, que serveixin per potenciar la cultura, que Barcelona recuperi el suport social per sobre de la beneficència, i molts altres temes també constitueixen una part fonamental de la seva manera de pensar la ciutat. Unes idees que a elaborat amb el seu equip i que han anomenat Pla Collboni per Barcelona.

Ja sabeu de qui parlo?, parlo de Jaume Collboni….

No fotem!  No és tan difícil! COLL-BO-NI

Quo Vadis Barcino II: O la Barcelona que ens portarà de nou el progrés

Destacado

collboni.cat

Jaume Collboni alcaldable a Barcelona pel PSC

 

A l’anterior entrada d’aquest blog “Quo Vadis Barcino I -La Barcelona que deixa Trias-“ vaig fer un petit resum de la situació en què ha quedat la nostra ciutat després de quasi quatre anys apàtics i de retallades de la mà d’un alcalde incapaç, amb dificultats per a la negociació, i una filosofia neoliberal que ha estat el motor de les seves decisions des del seu primer instant com a batlle.

En el meu anterior article també feia esment de la idea de l’alcaldable Jaume Collboni, sobre que l’objectiu del govern de la ciutat és fer-la assequible i posar-la a l’abast de tothom que hi viu.

Avui, en un moment en què la dreta revisionista (PP, i CiU amb el suport d’eRC) ens està obligant a tornar a lluitar pels nostres drets bàsics, com ara les llibertats o la igualtat, és del meu convenciment que la ciutat necessita més que mai un model de creixement sostenible, social i igualitari. Un model que prioritzi a les persones per sobre dels balanços econòmics; crec que només hi ha una opció i és la que a Barcelona hi torni a haver un govern de progrés i d’esquerres. I per a mi aquest model és el que proposa Collboni, amb un objectiu-fita força clar: el que davant de la desigualtat creixent a Barcelona en els darrers quatre anys, cal que els beneficis de viure en una ciutat com Barcelona arribin a tothom. Creant les condicions perquè la ciutat generi oportunitats per a tothom, regulant per evitar els excessos dels sectors econòmics i desplegant polítiques socials que permetin l’autonomia personal de tothom i ajudin als qui més han patit els efectes de la crisi.

Avui, la prioritat per qualsevol opció d’esquerres, conscient del que passa al carrer i amb voluntat d’aportar solucions, és prioritzar la lluita contra l’atur –especialment en les persones que pateixen l’atur de llarga durada, o els i les joves que encara no han accedit al món laboral-.

 I per assolir aquests objectius proposem les següents línies estratègiques:

Creixement inclusiu i sostenible: generant treball en els eixos d’ocupació viables i de qualitat, com ara els que ens aporten l’economia creativa centrada en el coneixement i en la cultura. Recuperar la idea del 22@ Barcelona com a motor de captació d’empreses, així com reforçar els sectors que funcionen i que poden augmentar encara més, com ara el sector editorial, especialment en el mercat del llibre electrònic o les indústries culturals.

Pla de re-industralització BCN: recuperant l’esperit industrial de la ciutat amb industries netes, especialment en sectors com la Zona Franca o el barri del Besòs, regenerant l’espai urbà i també potenciant l’ocupació de proximitat.

Pla de rehabilitació afavorint la transformació del sector de l’ocupació en la rehabilitació de les finques de la nostra ciutat. Hem de recordar que més de 84.000 habitatges són d’abans del s. XX i més de 822.000 són anteriors al 1900. Insistir també en la necessitat de garantir la seguretat de les finques, millorar l’accessibilitat d’aquestes –especialment pensant en una població cada cop més envellida-, o la millora de la qualitat energètica d’aquests edificis. El nivell d’ocupació generat per la rehabilitació seria molt alt en un sector que és un dels que ha generat, i encara genera, més atur. Aquesta mesura també fomentaria un augment de la capacitació especialitzada en un sector professional que moltes vegades en va curt.

Accessibilitat als serveis públics i facilitació en els cost de la vida: La crisi està expulsant la classe mitjana de molts serveis públics com ara les escoles bressol, l’ús del transport o dels estudis no obligatoris –serveixi una xifra com exemple: a la zona de Pedralbes el 49,9% de la població té titulació superior; mentre que a Nou Barris només hi ha un 6% que la tingui-.

La intervenció de l’Ajuntament en el mercat d’habitatges també pot fer més fàcil la vida dels seus ciutadans i ciutadanes, augmentant la competència en aquest mercat a partir d’habitatges de lloguer des de la iniciativa pública, i deixant enrere polítiques de venda d’habitatges protegits, que s’han mostrat poc viables i amb poca capacitat per moderar els preus del mercat.

La petita economia, el gran motor econòmic de la ciutat: qui mou la nostra ciutat són especialment les petites i mitjanes empreses, les persones que treballen com autònomes, el comerç de proximitat i les incipients però febles experiències d’economia col·laborativa. Són a ells a qui majoritàriament, doncs, l’Ajuntament  ha de donar suport, amb projectes com els APEUS pel comerç de proximitat; Tax Free per autònoms i/o noves empreses de nova creació; o potenciant l’economia col·laborativa a partir d’un model de ciutat i la creació d’una taula del sector.

Els grans poders econòmics de la regió metropolitana i de la ciutat han d’estar al servei dels i de les ciutadanes que viuen en aquesta àrea. Des d’una autoritat única liderant les propostes coordinades i conjuntes de tot el territori, fent que els beneficis d’aquestes iniciatives esdevinguin un suport per a les necessitats socials de la nostra ciutat i la seva metròpoli.

Barcelona capital Metropolitana, Catalana, Europea i Mediterrània: Davant el procés de globalització que vivim la única manera de sobreviure, mantenint els nostres trets característics i culturals, és ser present en el lideratge d’aquells processos que siguin viables en aquests escenaris. Aquest objectiu únicament podrà ser assolit des del convenciment que Barcelona és fonamental per a Catalunya, però també per a Europa i per a la zona mediterrània. Al contrari del que pensen els actuals governs convergents, que únicament estan convençuts que ho ha de ser per Catalunya.

Aquest és un petit avanç dels grans eixos que proposa Jaume Collboni: un model que vol una Barcelona a l’abast de tothom, al contrari de la ciutat privatitzada de l’alcalde Trias; un teixit comercial divers, equilibrat i de proximitat, enlloc del model colonitzador i globalitzador que comporta la “carta blanca” que Trias dóna a les grans superfícies; una ciutat que es rebel·la contra la pobresa, en lloc de l’acceptació còmplice de l’actual govern municipal. En resum, un govern que s’enfronti a les causes de la desigualtat per acabar amb els seus efectes. En definitiva, una ciutat igualitària, una Barcelona pels ciutadans i les ciutadanes, que aculli als que ens visiten, però que sobretot estigui al servei del seu veïnatge.

Jo crec en aquest model de progrés que es basa en la solidaritat i els valors de l’esquerra. Un model que ha funcionat en el passat i que ara Jaume Collboni reprèn i ens retorna renovat i actualitzat per donar nous reptes a la ciutat. Vols saber-ne més? Et mantindré informat …

Correcció text:

MERITXELL CENTENO

Periodista ambiental i Guia Interpretadora del PNAESM. mericenteno@gmail.com

Escollir candidat/a és fàcil, apliquem la formula V=(C+H) x A (II Diari de campanya)

Destacado

Avui és el darrer dia de campanya per escollir l’alcaldable del Partit Socialista de Catalunya, demà serà una data històrica ja que per primera vegada tota la ciutadania que accepti la proposta de les primàries i sigui major de 16 anys i resident a Barcelona, podrà escollir.

Com va dir ahir Jaume Collboni en aquestes primàries opten 5 persones com a candidates, 5 persones que tenen cada una d’elles molts punts forts, destaco alguns:

  • Rocío Martínez-Sampere amb la seva empenta i conviccions
  • Carmen Andrés i la seva fermesa en la defensa del Districte de Nou Barris i de la igualtat
  • Laia Bonet amb la seva il·lusió i joventut
  • Jordi Martí amb el seus projectes

Totes elles, juntament amb les conviccions d’en Jaume Collboni, sobre la lluita contra la desigualtat i la garantia dels drets de la ciutadania,  fa que la seva suma, la del seus equips i col·laboradors/res ofereixin un PSC preparat per liderar l’alternativa d’esquerres, una propostaque acabarà amb la coalició de dretes que governa la ciutat, on CiU fa que mana i el PP decideix que ha de fer l’alcalde Trias.

Però per qui decidir-se?, aquesta és una decisió difícil i complexa, una decisió que s’ha de basar en els valors dels candidats i candidates i especialment, més enllà d’aquests valors personals, la seva capacitat per liderar la resposta de progrés a l’Ajuntament de Barcelona.

Fa mesos vaig sentir a Ordino una xerrada d’un professor de la UB i la UIC, en Víctor Kuppers, que resumia la seva dissertació en una formula, la de com valorem a les persones. En ella ens deia que la valoració venia donada per la suma dels coneixements i experiència d’aquest individu amb les seves habilitats i capacitats i, que a aquest sumatori, calia multiplicar la part més important d’una persona, que era la seva actitud o manera de ser.

Un cop pensades totes les propostes de les candidatures, les que feia en Collbonim’atreien per sobre d’altres i entre aquestes, destacaven les prioritats marcades per en Jaume:

  • Reunir-se amb ICV-EUiA, els nostres aliats naturals, per arribar a un acord per fer oposició al govern de la dreta.
  • Buscar un ampli acord econòmic i social per revertir les polítiques més agressives de l’actual govern: la pujada de tarifes, l’increment de metres comercials de les grans superfícies, i la privatització dels aparcaments.
  • Retrobar-se amb tothom qui ha parlat durant les primàries, i amb moltes altres persones de la ciutat, per demanar-los que s’impliquin en l’elaboració del programa per les eleccions de 2015.
  • Instal·lar-se a tots els districtes de la ciutat per tenir línia directa amb els i les ciutadanes que vulguin parlar de qualsevol tema que els preocupi.
  • Impulsar que en el primer plenari el GMS la faci una proposta de despesa social amb els 140M€ de superàvit de l’Ajuntament.

Aquestes prioritats sumades a les propostes fetes al llarg de la campanya com ara la Universalització de les escoles bressol 0-3 anys; WIFI gratuït per a tots els ciutadans i ciutadanes; Garantia per a que els i les joves puguin estudiar o treballar; Finalització i obertura dels equipaments de ciutat endegats i que el govern Trias no ha volgut posar en marxa; Impuls del comerç de proximitat i aturada de la construcció de grans superfícies comercials; Elecció directa de la sindicatura de greuges com advocacia de la ciutadania; Promoció de l’ocupació…. Feien que m’agradés molt el full de ruta proposat pel candidat.

L’Experiència d’en Collboni en la política directa, la del cara a cara amb la ciutadania, el seu tarannà en la política municipal com a conseller i portaveu del grup socialista a Horta Guinardo, els coneixements adquirits en la seva tasca com sindicalista o com diputat, també em feien valorar la seva candidatura.

Però sincerament, les seves propostes, habilitats i capacitats el feien un bon candidat a l’alcaldia?, malgrat la diferència positiva a d’altres candidatures, alguna també podria estar més o menys igualada amb ell.  El gran factor que em va fer decidir va ser justament la seva manera de ser, la seva actitud vers les persones, la seva preocupació pels demés.

El Charm d’en Jaume multiplica les seves habilitats, capacitats, coneixements i experiència situant-lo segons el meu parer, en els paràmetres del que ha de ser l’alcaldable de la ciutat, i de qui pot liderar el recomençament de la ciutat, el nou disseny progressista de Barcelona… Un veritable alcalde per a la ciutat.

És per aquest motiu que demano públicament dues coses per demà:

 

1/ Aneu a votar  les primàries obertes i ciutadanes

(+info : http://www.primariesobertes2015.cat/)

2/ Voteu a Jaume Collboni

(+info: http://www.jaumecollboni.cat/)

Recomencem Barcelona, portem el canBi!

tu TRIAS: Barcelona gris i aturada, o una Barcelona de progrés

Minientrada

ImagenL’alcalde Jordi Hereu, que amb el temps serà reconegut com un dels millors alcaldes de la ciutat, va haver d’escoltar del aleshores Cap de l’oposició Xavier Trias , “No és admissible de cap de les maneres que l’alcalde incompleixi un acord del Ple”.

Això li deia quan Hereu va proposar un increment d’un 12% de la T-10. Ara aquest alcalde Trias, aturat i incapaç de liderar el govern, ha pujat de forma exagerada el preu dels transports. De fet a incrementat 28 cops més el l’IPC la T50/30 d’un sol cop. La diferència entre un increment i l’altre és que amb aquella pujada de preus i contenció econòmica Hereu va aconseguir baixar el deute de TMB en un 111% ampliant la L5. Amb Trias aquest deute s’ha incrementat, anul·lant les obres de la L9.

Però aquest incompliment, denunciat pel Sr. Trias quan estava a l’oposició i que, ara, quan està en el govern potencia, no és l’únic: de les 98 proposicions de l’oposició acceptades pel govern de dretes de CiU a Barcelona, encara s’han de desenvolupar i acomplir el compromís pres en 73 d’elles, incomplint, i fins tot el govern ha anat en contra de les decisions del  Ple, en el 80% dels casos…

Ja sé que torno a parlar del pitjor alcalde que hem tingut en l’època democràtica, la meva intenció és anar parlant d’altres temes en aquest Blog, però, sincerament, veient la seva incapacitat (cessió del lideratge municipal als poders fàctics o l’afany privatitzador d’aquest alcalde), seria una irresponsabilitat no denunciar-lo.

Serveixi d’exemple els  fets que s’han produït en els darrers 10 dies: la dreta unida (CiU+PP) dóna suport a l’alcalde Trias per la venda dels 26 aparcaments més rendibles de l’Ajuntament (per 126 M€) deixant el Consistori sense una de les més fortes fons d’ingressos i permetent a l’empresa compradora que incrementi en un 20% el preu del servei. És a dir, que la ciutadania perd la propietat d’aquests aparcaments i a sobre paga els interessos de la compra al privat, amb l’augment de les tarifes!

Avui mateix ens anuncien que el Castell de Montjuic cobrarà entrada als ciutadans per poder accedir a aquest equipament municipal. Com puc quedar callat davant aquest abús del govern Trias, continuat i planificat des de fa tres anys o més?

 Tinc clar que cal un canvi, que cal acomiadar, tot agraint els “serveis?” prestats a l’ancià alcalde Trias, i donar pas al dinamisme dins la ciutat. Una bona eina està explicada en aquest vídeo “Hi ha coses que no es poden escollir…íi la meva opció està clara “Dreta o Drets?

, tu TRIAS.

Barcelona es trenca, però encara es pot cosir!

Destacado

esquedaLa nostra ciutat s’està convertint en una ciutat dual, una ciutat polaritzada a nivell social i que trenca el model de ciutat cohesionada que van dissenyar i construir els governs socialistes dels Serra, Maragall, Clos i Hereu. Una ciutat cosida a partir d’un model socialdemòcrata, de progrés i que ha intentat garantir una urbs de forma igualitària i de benestar .

Des de sempre a la nostra ciutat han existit barris tradicionalment rics i pobres, però entre ells han existit una gran majoria de barris farcits de classes mitjanes. La crisi ha forçat la caiguda de rendes de les famílies d’aquests barris. Dels 73 barris de la ciutat, 55 estan per sota de la mitjana de la renda, segons l’informe de l’estat de la ciutat. Si parlem de la població de Barcelona el 44,1% està en la franja mitjana (que ha caigut des del govern Trias en un 14,5%) de renda familiar disponible, i dins d’aquesta franja la gran majoria en el sector més baix; el 16,6% en la franja alta i el 39,3% en la franja baixa. Aquestes dades que ja són notòries, es veuen agreujades pel fet que la distància ha augmentat de tal manera que entre el barri amb més renda i el de menys hi ha una diferència de 202,5 punts!

La crisi està vinculada amb la caiguda dels recursos de les llars i a la taxa d’atur de la ciutat amb 107.677 persones aturades, així com l’absoluta incapacitat del darrer govern per donar resposta i el suport a la seva ciutadania, mentre es plega als designis dels grans poders econòmics de la ciutat; fent una intervenció per a les persones més desfavorides des de la visió de la caritat i no pas de la promoció personal.

Com el govern municipal pot donar resposta a aquesta greu desigualtat i dualització de la ciutat?

Cal superar la manca de lideratge i de propostes de la dreta, representada per un sr. Trias que sembla més un disciplinat conseller de la Generalitat a les ordres de Mas, que un alcalde d’una gran ciutat del món. Cal un govern que no menteixi en les xifres de creixement de la ciutat i que sàpiga escoltar i decidir. Cal un canvi de paradigma, de model de progrés de la ciutat que doni resposta a les noves necessitats de la ciutat i de la seva ciutadania, una aposta decidida i atrevida, que lideri la ciutat i els recursos municipals per fer possibles aquestes respostes.

Des del PSC s’ha apostat per les primeres primàries obertes amb la ciutadania, per escollir el seu alcaldable i amb la decidida voluntat de regenerar-se el propi partit  i recomençar una nova etapa a la ciutat.

Les sis persones que presenten les seves candidatures ofereixen una alternativa clara al govern municipal de dretes, i et recomano les seves planes web on podràs veure, triar i remenar, així com si vols, donar suport i avalar:

Tanta roba i tan poc sabó (o el que Mas prioritza per sobre la gent)

ImagenAquesta frase feta la utilitzem quan d’algú, en volem expressar que té contradiccions entre el que, per exemple, diu i fa. I realment, ens ve molt bé per reflexionar com el govern Mas retalla a unes persones (la gran majoria) i ajuda alegrement a certes empreses (una gran minoria).

L’any 2012 ens va portar dos onades de retallades a dojo, entre les que podríem recordar alguns efectes en la butxaca dels catalans i catalanes com ara: la imposició del repagament sanitari, el desmantellament progressiu de l’ensenyament, la sanitat pública i els serveis socials, reduccions de sous als i a les funcionàries, entre d’altres sumats a la venda de part del patrimoni de la Generalitat. En canvi les grans empreses van veure’s beneficiades per la Generalitat en diverses contractacions i subvencions.

El cas dels mitjans de comunicació clama al cel, ja que el govern Català va omplir-se la boca tot dient que havia reduït en més de un 39,9% les partides per a publicitat en l’any 2011 i 2012, però el que no han dit és que les subvencions van pujar en 9,4 Milions d’Euros (M€) sense comptar amb les despeses de publicitat i compra d’exemplars a La Vanguardia per equipaments públics i transports públics com ara Rodalies de Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat, tots ells dependents de la Generalitat.

D’aquests 9,4 M€, el Grup Godó (La Vanguardia, Mundo Deportivo, RAC1 i RAC 105, així com la 8TV) ha rebut 1,45 M€, que es sumen als 5,5 M€ extres del 2011 per la compra de la nova planta impressora. A aquesta vergonya se li sumen les no gens desdenyables xifres de 1,9 M€ al Grup Zeta i només per la publicació del El Periódico 2a publicació més llegida i 967.000 € del Grup Hermes (El Punt-Avui i el Nou Esportiu) 4rt grup més llegit a Catalunya. Al País no se li va donar cap subvenció.

Val a dir que tant el Grup Godó com el Grup Zeta i el Grup Hermes, per desgracia aquestes subvencions, compra d’espais publicitaris i d’exemplars, no han servit per aturar els ERO a tots aquest grups, i l’acomiadament de treballadors i treballadores. Es veu que les subvencions no eren per generar ocupació…

És la pobresa, Idiota! Una radiografia crua de la societat catalana (I part)

Avui estava decidit a parlar de la corrupció al nostre país especialment de la corrupció política, un autèntic drama, que en aquests darrers dies s’ha vist encara més actualitzada. Però l’aparició de diversos informes sobre la pobresa ha fet que em decanti sobre aquest tema pel meu bloc setmanal –amb la promesa que properament parlaré sobre la corrupció i les possibles solucions que entenc es poden donar-.

És vergonyós estar llegint informacions on alts càrrecs de l’estat cobraven sobres amb sous en negre que superaven els salaris declarats, autonòmics que pagaven seus dels partits i sous a càrrec del que es robava a les polítiques actives d’ocupació, o de les obligatòries ITV a les que tots/es les propietàries de cotxes hem de pagar, així com aspectes urbanístics que també no queden clars i esquitxen a càrrecs municipals.

Aquest temes som sempre vergonyosos, però arriben a immorals quan en els mateixos dies l’augment de l’atur va creixent de forma exponencial i la pobresa arriba a situacions que els professionals socials no detectàvem des de fa 20 anys o més.

Les Entitats Catalanes d’Acció Social ECAS han presentat el seu informe ISOCAT 2011, sobre els indicadors socials a Catalunya, comparats amb l’Estat Espanyol i la Comunitat Europea (http://goo.gl/9rth2) amb uns resultats esfereïdors.

L’índex AROPE(1) ens informa que ha existit un augment molt preocupant de la pobresa ja que situa en el 2012 al 29,5% de la població catalana per sota de l’indicador de pobresa, aquest índex ha augmentat força a Catalunya des de l’any 2009 (16,5%), just un any després de l’esclat de la crisi mundial, i un increment notable l’any de l’arribada del govern Mas a la Generalitat 2010 (19,80%), arribant al 2011 a un 23,30%. A l’Estat Espanyol les dades han estat superiors 2009:23,4%; 2010:25,5%; 2011:27,0%, fins arribar a l’any 2012:26,7% on Catalunya supera a l’estat en 2,8% per primera vegada en la Història, i molt lluny de l’índex de pobresa d’Europa que es situa l’any passat en un 21,6%.

Catalunya te percentualment més pobres l’any 2012 que a Espanya i Europa, i segurament ajuda la taxa d’atur d’un 22% i l’absoluta manca de polítiques actives d’ocupació que és una de les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya. També per primera vegada en molt de temps és dona un augment de la pobresa en les persones en edat laboral, vinculada a la destrucció de llocs de treball i a la caiguda de les condicions salarials, unes condicions que encara es veuran encara més afectades per l’aplicació de la reforma laboral imposada pel govern del PP i que és una mesura afavoridora de l’abaratiment de l’atur. Un nou factor també és el fet que augmenta exponencialment la taxa de treballadors/es pobres (persones que estan per sota de l’índex de pobresa malgrat estar treballant, fruit del descens de sous i l’aparició d’hores extres no pagades, aquest índex a l’estat és d’un 12,7% a Catalunya un 13,7% i a la UE només d’un 8,5%.

La situació de les persones que treballen és negatiu respecte d’altres anys, situació a la que és sumen les llars amb treballadors/es públiques amb pèrdues considerables de poder adquisitiu i la pèrdua de la paga extra de Nadal gràcies al govern estatal i la anunciada pèrdua de la paga d’estiu per part del govern català.

On encara es nota més la crisi es en aquelles llars sense cap tipus d’ingrés ni per ocupació, ni per ajuda pública, una taxa que no ha parat d’augmentar des de l’any 2007 amb 57.000 llars i que ha arribat a doblar-se en l’any 2011 a 118.000 llars.

Històricament el sector de població que sempre ha patit la pobresa ha estat la gent gran, però en aquests moments aquesta taxa és redueix, la raó és ben senzilla la garantia de pensió per a tota la població major de 65 anys i la implantació de la llei de la dependència, tot i que aquesta situació torna a estar en perill gràcies a les mesures dels governs de dretes a l’Estat i a la Generalitat. Per una banda la revisió a la baixa i força limitadora dels drets a prestacions de la llei de dependència, i per un altra el fet de no garantir l’increment de l’IPC en les pensions de jubilació i de viudetat comporta un toc d’alerta en la situació d’aquest sector poblacional. Tot i això en aquests moments és molta la gent gran que a partir de les seves pensions torna a mantenir als seus fills i nets comprant menjar i pagant despeses bàsiques de la llar.

La crisi ha repercutit de forma contundent també als i a les joves, una desocupació de més d’un 51% esta causant estralls en ells i elles, arribant a ser l’estat amb més desocupació de la Unió Europea. L’atur no és l’únic problema, ja que els i les joves que treballen ho fan amb una gran temporalitat (60% amb contractes temporals), amb uns sous dels més baixos del mercat (el sou juvenil de mitja no arriba ni als 15.000€ anuals) i un increment de l’endeutament en els joves de 25 a 29 anys de un 61%. Aquests factors estan impedint que els nostres joves comencin el seu cicle de vida autònoma , donant-se la situació que any rere any el percentatge de joves emancipats cau, i fins i tot està en retrocés (joves que estan retornant a les cases dels pares i mares) i que només un 29% dels i de les joves fins als 29 anys siguin independents.

He destinat el final d’aquest bloc a la situació que ha variat més en el temps, la pobresa infantil, aquest augment ha afectat a moltes llars portant-les a una situació de pobresa severa. El factor de la pobresa infantil creix a Catalunya des l’any 2008, arribant l’any passat a un 20% de la població infantil!. Un país hauria d’avergonyir-se que un menor de cada quatre sigui pobre, i encara més si gran part de les retallades del govern català de dretes afecta a la població infantil, tant en temes d’educació trencant el model d’educació assolit en els darrers anys, tant pel que fa a la petita infància de 0-3 anys i les escoles bressol, com pel que fa a la resta de la població infantil d’educació obligatòria i que es suma a les retallades en beques de menjador, augment de quotes a les famílies, descens de professionals de l’educació i massificació de les classes fruit de l’augment de ràtios. Curt i ras, hi ha un sector d’infants a Catalunya i a Barcelona que passa gana, i moltes famílies que per que no passi això son els adults que en passen, fins i tot en casos de mares lactants.

Cal solucions ja!, cal un urgent pacte d’estat, un acord de totes les forces polítiques sobiranistes o no, per garantir una vida correcta a la seva ciutadania.

20130206-145315.jpg

Un nou PSC, per una nova realitat a Catalunya

Malgrat tocats, no pas ni enfonsats, ni anul·lats com voldrien d’altres forces polítiques, especialment CiU  com ha demostrat al llarg dels seus discursos així com en la manipulació dels mitjans de comunicació públics i subvencionats. A aquesta conclusió podríem arribar sobre la situació del PSC  si fóssim autocomplaents o intentéssim no veure la realitat.

Però ni el socialistes ho som, d’autocomplaent ni la nova realitat a Catalunya ens ho permetria, cal fer una reflexió tant a nivell  d’organització, com a nivell de persones que ens uneix l’orgull de formar part d’un partit català, d’esquerres i socialdemòcrata.

Analitzem abans, sense allargar-nos massa, la situació que ha quedat després de les eleccions al Parlament de Catalunya.

Per una banda hi ha un fet innegable i que ens ha d’omplir de satisfacció a totes les persones demòcrates: la gran participació que es va donar, un 69,56% del cens electoral, és a dir un 10.78% més que les darreres eleccions al Parlament, i la més alta des de la democràcia en uns comicis autonòmics.

Aquesta participació ens ha portat a un Parlament molt fraccionat, que ha trencat el tradicional sistema de blocs per passar a un sistema de xarxa: força partits amb representació que va des dels 50 escons de CiU als 3 de CUP.

També ha significat una reformulació de l’esquerra catalana encara molt més fraccionada, on ERC ha aconseguit 21 escons, el PSC 20, ICV 13, i les CUP com ja hem dit 3, donant-se la situació que el PSC ha perdut la 1ra posició que mantenia amb ERC i ICV segones força d’esquerres que igualaven escons, Ara la realitat és que hi ha una nova segona força al Parlament que és ERC, amb menys vots que el PSC però un escó més, seguits a no molta distància per ICV. És a dir les forces d’esquerra estan molt igualades, exceptuant la CUP.

El guanyador de les eleccions, CiU, ho ha estat amb una gran pèrdua de vots (-90.000 vots) que han comportat també la pèrdua de 12 escons. Aquestes dades tant negatives es sumen al fet que la raó de la convocatòria de les eleccions, segons les visions del MHP Mas era aconseguir una majoria absoluta i històrica. No només no ha assolit aquesta majoria sinó que ha perdut escons. I és que el #Masfracàs dels dos darrers anys caracteritzats per les retallades;  les actuacions desmesurades de la policia a les ordres del Conseller Puig; les actuacions de la #DretaUnida PP-CiU per votar les lleis fonamentals a nivell de pressupostos estatals –que després han significat retallades a Catalunya-, d’ocupació que ha comportat l’increment exponencial de l’atur o la descarada manipulació/censura de TV3 i RAC1 i les lloances i mentires de la Vanguardia multimilionària en subvencions de la Generalitat. Tot això ha generat en aquestes eleccions un #Masdesastre.

Però els nostres resultats no han estat gens bons (-52.000 vots) que s’han sumat a una pèrdua consolidada en els darrers 6 anys significant la pèrdua de 17 escons en aquest període.

Per donar resposta a aquesta davallada consolidada de votants i simpatitzants es va començar un projecte bàsic pel nostre partit, l’anomenat el Nou PSC, projecte que no ha tingut temps encara de quallar en la població (potser un altre raó del MHP Mas per avançar les eleccions a la meitat de la legislatura). No s’ha fet el que es tenia de fer: l’obertura del partit a la societat d’acord al que ens vam marcar en el darrer congrés nacional i la renovació dels i de les dirigents que s’ha fet en part, però no de forma definitiva.

Cal reaccions ja!, més enllà d’analitzar el que passa, cal aprofundir en allò marcat en el darrer congrés ja comentat, d’altres accions que vam decidir i que feien referència a les relacions amb el PSOE, marcant ja no únicament un perfil propi, si no una dinàmica pel que fa als temes que ens afecta a Catalunya i a la seva ciutadania. Aquí al PSOE només li ha de quedar acceptar les nostres opinions o saber que en aquests temes ens posicionarem de forma diferent i combatius a allò que ells vulguin aplicar diferent sobre el que nosaltres volem.

El Nou PSC ha de donar respostes noves a la nova configuració de les esquerres catalanes, i especialment en  un tema que és fonamental, les actuacions i el discurs socioeconòmic. Hem de tenir clar que som catalans, però també d’esquerres, és a dir hem de lluitar contra les desigualtats socials i la defensa dels serveis públics de qualitat, un serveis que han de ser eficaços i eficients, gestionats de forma coherent a la situació econòmica que vivim, i amb unes polítiques lliures dels designis dels poders financers. Hem de trencar la polarització dels rics cada cop més rics i més protegits a nivell fiscal, i tots i totes els demés cada cop més pobres i garants amb els nostres impostos de les pifies que han fet els poders econòmics/financers  i que no paguen.

I tot això ho hem de fer a partir del contacte amb la societat i els seus sentiments, amb els veïns i veïnes, amb les seves entitats, una tasca que han continuat fent amb orgull les nostres bases socials, però que no han seguit molts dels nostres dirigents, entrant en una crisi de representativitat –comú de tots els partits polítics, però que en el nostre cas havien tingut garantida.

Els i les nostres dirigents i càrrecs públics, han/hem de mostrar i se’ls/se’ns ha d’exigir coherència i unitat en allò que col·col·lectivament hem decidit, fent apoderament dels nostres candidats/tes, i cercant-ne de nous que vulguin i siguin capaços de mantenir relacions, escoltant  i parlant amb el poble i sobre els temes que els preocupa des d’una visió socialdemòcrata.

No dubto que dins del partit obrirem aquest debat i farem aquests canvis necessaris, i ho farem escoltant a la gent,  visualitzant-nos com l’alternativa que hem estat i serem, l’alternativa d’esquerres i preocupada pels temes socials, l’alternativa que creu que des del municipalisme i el contacte amb els veïns i veïnes s’ha de canalitzar les seves preocupacions, els seus problemes, les seves propostes per donar-los solucions i suport. L’alternativa socialista amb visió catalana i que treballa per Catalunya i el seu encaix federal amb Espanya. No tinc camp dubte que ho podrem fer.

L’indicador que hem fet els canvis que pertoquen s’ha de poder començar a visualitzar en les primàries pels candidats/tes a les eleccions municipals i després pels resultats d’aquestes eleccions.

I aquí Barcelona és clau, el PSC no tindrà opció governar a Catalunya si no governa a la nostra ciutat (no és condició única però si indispensable) i els resultats d’aquestes eleccions no han estat gens bons a Barcelona. Val a dir que sempre la gent a diferenciat molt entre les eleccions estatals, les nacionals i les municipals o europees, i per tant no hauria de significar la mateixa pèrdua de vots si aquestes haguessin estat unes eleccions municipals.

Barcelona ha d’estar governada per un govern progressista, ja que ens han demostrat els governs de Mas i de Trias que no han fet res de res per Barcelona, excepte  ser el banc de la Generalitat pagant l’Ajuntament allò que no paga el govern autonòmic. El projecte i la marca Barcelona llangueix amb govern convergent, que només ha estat capaç de continuar fent el que havien fet els socialistes a Barcelona. Sense cap projecte nou, sense cap idea nova, excepte donar suport a la Generalitat amb les retallades.

La herència socialista és la que és, i els beneficis del socialisme en els governs tant estatals, nacionals com municipals no els pot negar ningú. Els resultats electorals ens han estat adversos i això vol dir que cal revisar l’organització i el més important fer canvis, però els darrers resultats electorals no poden, no deuen, fer petit el projecte socialista ni fer-nos sentir acomplexats per ser socialistes.  Jo estic molt orgullós i satisfet de ser d’esquerres i socialista.

Tenim molta feina a fer, tant a nivell intern en els congressos i òrgans de participació que pertoquin, com extern:  les properes primàries municipals, la nova proposta municipalista, el dia a dia, la nostra incardinació en la societat i el teixit associatiu.

Gràcies companys i companyes del partit, gràcies per fer una campanya amb tota la il·lusió, per continuar parlant del nostre projecte amb la ciutadania, amb el veïns i veïnes, per fer des d’on esteu, dia rere dia, el nostre projecte socialista, el nostre projecte d’esquerres i social que portem des de la creació del nostre partit. La socialdemocràcia s’ha de revisar, s’ha de reinventar, però  ha estat, és i serà la millor solució per aquells que no són ni seran callats pels poders financers ni per la dreta, per molt que es vulguin fer passar per gent i organitzacions preocupades per la societat i el global dels i de les ciutadanes.

El millor del PSC és la seva gent i és per mi un orgull i una satisfacció compartir esforços amb tots i totes vosaltres!.

P/S

Avui s’ha conegut que uns companys i companyes del PSC han estat, sembla ser, imputats per un jutge sobre una trama urbanística il·legal, a l’espera de noves noticies i informacions, el PSC immediatament ha acceptat i marcat la suspensió temporal dels càrrecs orgànics imputats, en compliment de la mesura que vam votar en el nostre Codi Ètic ow.ly/fCNf5 . Personalment crec que totes les persones imputades, sortiran exculpades de la causa, espero que dintre d’un període curt de temps, persones que estan protegides pel principi d’innocència.

Vull destacar la immediatesa en la que el PSC ha actuat aplicant el nostre codi ètic, un codi que molts pocs partits tenen, i que ens diferència d’altres partits com ara CiU i PP que tenen càrrecs orgànics imputats, seus embargades pel jutge i no han actuat ni de forma immediata, ni al llarg del tems de forma ètica ni transparent.

La nevera la tinc buida, em pots ajudar?

Abans d’ahir la Lluïsa em va trucar i em va dir, la nevera la tinc buida, em pots ajudar?, a la Lluïsa la conec des de l’adolescència i he estat amb ella en el moments importants de la seva vida: el naixement de les seves tres filles; quan es va quedar a l’atur; l’obertura del taller; la mort del seu marit. La Lluïsa es va quedar viuda fa 5 anys quan en Joan va morir en un accident laboral al seu taller, un taller que just donava per viure i anar pagant hipoteques i crèdits que van necessitar per muntar el negoci. Un negoci que van fer créixer en Joan i la Lluïsa a partir de la capitalització de l’atur dels dos, després de 20 anys de treballar en una multinacional Catalana que va decidir deslocalitzar la seva producció a la China.
La Lluïsa malgrat que te la carrera de filosofia va decidir treballar en aquesta multinacional de secretària de direcció per allò de la “seguretat”, va quedar-se aturada als 45 i després de treballar en el taller amb el seu marit, quant aquest va morir, el va tenir que tancar-lo (el seu marit i un noi eren els únics operaris). Aquest tancament la va deixar enganxada amb dues hipoteques, la de la casa i el taller, i un crèdit que encara pagava per la maquinaria i instal•lacions del taller. Fa ja molt de temps que li van embargar tot i que se’n va anar a viure al pis del seu oncle, ell ja mort i que està a nom de la seva cosina (menys mal, li haurien tret també).
La Lluïsa des de la pèrdua del taller ha treballat de tot, cuidadora de nens, senyora de la neteja, teleoperadora, plegadora de cartons a una fabrica…, tot amb ETT’s ja que no ha trobat feina de res més. Te un “problema”: te 56 anys, el “problema de la sobreformació” ja l’ha superat, fa temps que no diu tota la formació universitària, cursos i màsters del seu CV quan la feina no ho requereix, però el problema de l’edat no el pot solucionar.
Josep, Tinc la nevera buida, em pots ajudar?, aquesta pregunta m’ha acabat de tocar el voraviu, es suma a la situació de la Maria que també està igual amb un fill recent nascut; de la Ivette que la seva filla no pot anar a la universitat per que no la pot pagar; o la del Pere que està al taller i és el darrer treballador que queda després que el seu cap hagi acomiadat a 10 persones, el seu cap i ell fan les poques feines que entren.
La nevera buida és el tema!!!!, que no ens adonem?, tant fa que a la porta del frigorífic hi hagi un iman amb la bandera Catalana, l’Estelada, l’Espanyola, la Republicana o l’Europea, la bandera que és molt important, però en aquesta situació tant fa!, l’important és que quan les filles i fills et demanen de menjar la tinguis plena.
I pocs, molt pocs dels partits han fet esment en aquesta campanya en temes socials com a capdavanters de les seves propostes: el PSC, algun partit d’esquerres i poc mes, al programa del President Mas no apareix ni una línia sobre aquest tema per exemple.
A la meva amiga el referèndum per decidir quin Estat vol ja li està bé, però quan li diuen que per dintre de 4 anys, dintre d’un any… aquest període de temps es inabastable per ella!  el seu període de temps és final de més, la setmana vinent, el menjar que ha de comprar demà.
Els partits han de deixar la seva defensa acarnissada de les banderes, per parlar de creixement sostenible, de generar ocupació.
L’austeritat de la Dreta Unida (Convergència i Unió/PP) seguint els interessos de la banca i dels poders financers només ens ha generat deute i dèficit. I mesures únicament adreçades a la reducció del dèficit públic, en forma de retallades als sistemes de salut, d’educació de protecció social, fent encara més dèbils als dèbils.
La decidida actuació dels pressupostos públics és la única via per fer créixer l’economia i la reactivació econòmica que ha de permetre generar ocupació, i per això òbviament cal una inevitable reestructuració de la despesa pública. Però aquesta reestructuració no ha, no pot passar per fer més dèbils als dèbils i més forts als més forts. Si ens equivoquem, com algunes vegades a passat, ens haurem equivocat però els resultats no els pagaran els de sempre.
Els i les de sempre no poden pagar les burrades de la banca, mentre es reparteixen les pagues extraordinàries i les pensions els i les directives que ens van portar a això; no es poden pagar des del govern de la Generalitat de Mas milions per una impremta nova a La Vanguardia mentre retallen Rendes Mínimes d’Inserció; ni proposar vendre’s el Clínic a preu de ganga a una privada després de la immensa inversió pública feta; no es pot fer pagar els nivells més alts de IRPF d’Europa a les persones que tenen la sort de treballar i ser dels països del mon on les Societats d’Inversió de Renda Variable SICAV cotitzen aproximadament només un 1%. No pot ser que els honorables Presidents, Ministres, Consellers i més membres dels governs tinguin comptes a Suïssa ja siguin d’1 milió d’Euros o de 200; no pot ser que el sistema els ajudi a amagar aquestes accions no, no pot ser, siguin del partit que siguin.
La única manera de sortir-ne és ser sensats i sensates, és la Transparència, la Participació del poble en el control de  l’acció de la política i la justícia lliure dels poders financers, la lluita contra la corrupció i el frau fiscal, la reactivació econòmica i la creació d’ocupació des dels poder públics, una fiscalitat més justa i redistributiva , així com uns serveis públics únics garants d’accés igualitari en temes bàsics com la salut, la educació i els sistemes de protecció social.
Les banderes són molt importants però amb elles no es menja, no es viu, no s’ajuda en el benestar del poble, a mi m’importa la bandera que oneja en el balcó del meu parlament, govern o ajuntament, però encara m’importa més que aquest parlament, govern i ajuntament sigui governat amb els criteris anteriors.
A mi i els meus amics i amigues el passaport ens és important, però encara ho es més que la nevera estigui plena, i mentre hi hagi gent que es discuteixi per el iman de la porta, aquesta gent no estarà treballant per que dins de la nevera hi hagi menjar pel meu fill!.