En l’efecte manter, la violència és la línia vermella

Aside

GU atacadaLa violencia és la línia vermella i amb l’atac d’ahir al metro dels manters a la Guàrdia Urbana i a tothom que passés per allà hem arribat a aquesta línia vermella. Aquest incident va generar 4 ferits, un d’ells una ciutadana que accidentalment va topar amb una de les pedres tirades per aquests “venedors”. Feia 2 minuts escassos que una amiga meva embarcada de 8 mesos acabava de passar per allà mateix qui em trucava ahir tot explicant-me els fets.

No accepto qui em diu que el efecte manters ve de la crisi, ja que en els anys de la pitjor crisi no hi havia ni de bon tros el nivell de manters a Barcelona que hi ha ara. El que ha passat és que la posició del govern Colau ha fet d’efecte crida, i més a més ha fet créixer el descreure a les ordenances i el que és més greu –sumat als fets de Salou- l’increment de la resposta violenta cap els i les agents de la seguretat.

En aquests moments la nostra guàrdia urbana no te directrius clares sobre l’efecte manter, fruït de la no concreció del govern municipal. Cal que en aquest aspecte la Sra. Colau i el seu grup es situï de forma clara i sense indefinicions sobre el problema de la venda ambulant, una venda que és il•legal i que afecta cada cop més tant a les empreses productores com al comerç de la ciutat. I que incompleix de forma escandalosa les ordenances municipals.

Calen tres intervencions: la primera anar en contra les màfies i la xarxa comercial, que vestida de legal, fa distribució de productes il•legals, aquí l’actuació municipal ha de ser inflexible. La segona passa per informar de la seva actitud a les persones clients, tot ecplicant-los que estan realitzant un acte contrari a la llei i dels efectes negatius que comporta per a la ciutat, arribant si és necessari a la multa coercitiva. I per últim des de criteris socials veure com donar sol·lucions i canalitzar els efectes negatius sobre les altres víctimes d’aquesta situació que són els propis manters; aquesta visió social te el seu límit en la reincidència i la línia vermella és l’actitud violenta.

El control polític dels serveis policials esdevé una garantia democràtica, ja que les forces de la seguretat són els únics agents autoritzats a utilitzar la força i la violència en la seva justa mesura davant la situació que es trobin i un cop totes les altres eines al seu abast no han funcionat. I donar resposta a una acció violenta vers a ells o qualsevol ciutadà o bé és una situació en la que si cal s’ha d’utilitzar aquesta força. Però el control policial sempre ha de venir acompanyat de les correctes indicacions dels governants i el suport a la correct actuació policial.

Els i les agents de la Guàrdia Urbana són servidors públics, treballadors/es municipals i la Sra. Colau com a cap seva que és, i tot el consistori, els han de donar suport i vetllar per la seva seguretat. La indefinició fruït de la incompetència del govern no ha de ser un llastre en l’acció policial i menys una excusa per atiar les accions violentes sobre les persones que es dediquen en la protecció de la ciutadania.

La Sra. Colau ha de donar suport a la seva guàrdia urbana i indicacions precises a aquesta, als serveis socials i d’altres estaments municipals de com actuar per evitar aquest “top manta”.

Anuncis

“Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge” podria ser el resum d’un pèssim mandat de l’alcalde Trias

Destacades

tres ciuEl resum del govern Trias –Seguint al seu Capità/Timoner Mas- podria fer-se tot seguint les primeres estrofes del poema de W. Whitman “Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge”. I és que el seu mandat ha estat simplement el pitjor mandat en democràcia de la ciutat de Barcelona.
Aquest alcalde ha estat l’alcalde del “No em mullo per tal de fugir del conflicte”, oblidant-se que el govern ha de saber escoltar, negociar, conciliar, però també decidir, impulsar i liderar. Malgrat aquesta filosofia “Il dolce far niente”, de no fer i deixar passar el temps, nombrosos problemes han esclatat sota el seu govern com ara Can Vies, la Plaça Boticelli, el PGM de Vallcarca, l’ampliació del Heron City, el projecte del parc temàtic de la Sagrera, el turisme de la Barceloneta o bé el més dolorós per a la gent que ens estimem Sarrià-Sant Gervasi: l’intent de transformar el Parc de l’Oreneta en pisos de luxe sota el xantatge al veïnat de recuperar Torre Garcini i la Clínica Ripoll per a la ciutat.
Aquesta indolència l’ha portat a no construir ni un pis de promoció pública, a no exigir la finalització de la L-9, a fer unes obres que ningú ha demanat -excepte el seu company ocult de govern, el PP- com ara les del Passeig de Gràcia o les de Diagonal (us recordeu que la consulta ciutadana va decidir que aquesta avinguda no es tocava i quedava com estava?), que només han servit per posar més terrasses de bar i en el cas de la Diagonal gastar-se quatre milions més del que estava previst, una dubtosa seguretat en els carrils bici i en les parades dels autobusos, unes parades tant mal fetes que una persona amb cadira de rodes té grans dificultats per pujar als vehicles. Els seus amics inconfessables del PP i dels “Business Friend” també l’han convençut en privar una bona secció de port a la ciutadania, enterrant el concepte de Maragall de la Barcelona de cara al mar, amb la marina de luxe del Port Vell; o l’ampliació de la Maquinista, deixant el petit i mitjà comerç de Sant Andreu tocat de gravetat.
Pel que no ha tingut cap dubte, esmerçant els esforços de tothom que treballa a la “Casa Gran” i els recursos que paguem entre tots, ha estat per la voràgine d’inauguracions d’obres provisionals i a mitges (com no han fet gairebé res, res no tenen acabat) de les Glòries, de Balmes, d’obres que són merament de manteniment, o fer-se la foto d’atrezzo de l’enderroc de la Model que de fet només afecta a una cantonada petita d’aquesta presó . Els grans projectes que sí ha finalitzant són aquells dels que no pot adduir cap paternitat ja que venien de projectes executius o fins i tot d’obres iniciades del govern Hereu com ara General Mitre/Muntaner, la Biblioteca Joan Maragall i el Passeig Sant Joan. Pels pèls ha arribat fruit de la pressió socialista a un acord per la remodelació del carrer Pere IV.
Tot parlant de recursos, la gestió financera ha estat també nefasta: la privatització dels pàrquings municipals i de l’espai públic o la funció de “Banc Bo” de la Generalitat malfiant al president Mas 215.000€ i pagant obres que no ens correspon a l’Ajuntament i sí a la Generalitat. També ha decidit en comptes d’invertir en la ciutat i la seva ciutadania, destinar els 140.000€ de superàvit per reduir deute tot i essent de les grans capitals espanyoles la que té menys deute de totes.
Malgrat defensar que l’acció social ha estat el motor del seu govern, aquesta afirmació també manca a la veritat. D’altres consideracions a banda, el que és cert és que si s’ha augmentat en un 43% la despesa social ha estat per l’augment exponencial de les demandes de la ciutadania i el gran nombre de persones que estan per sota del llindar de pobresa; i que la gran majoria d’accions socials les ha encomanat a associacions solidàries “passant-los la pilota calenta” de solucionar aquestes desigualtats, donant-los uns convenis i subvencions que no arriben a cobrir les necessitats detectades i oblidant-se que aquesta és una competència directa de l’ajuntament.
Des del seu mandat la ciutat ha perdut molt i ha guanyat en “rècords” que a ningú li són grats, com ara ser la 15a pitjor ciutat d’Europa en la lluita contra la contaminació, on ha entrat enguany per primer cop en aquest llistat (rànking Sootfree de l’Oficina Europea de Medi Ambient) o bé el número 23è de les ciutats del món amb més embussos, i la primera d’Espanya des de fa dos anys (rànking TomTom d’anàlisi de trajectes en temps real).
Deia a l’abril del 2013 que “Barcelona és un potent transatlàntic, però sense lideratge i torça el rumb” i que s’estava arribant a una Barcelona de grisos. Jo crec que en aquests anys de govern Trias, per desgràcia, s’ha superat aquesta previsió i hem tornat a la Barcelona de blancs i negres. I a Barcelona, per situar-se en les millors posicions com a una de les capitals del món, li cal ser una ciutat de colors.

QUO VADIS BARCINO? Ipart

Destacades

“La Barcelona que deimas triasxa Trias”

A hores d’ara, la continuïtat del Sr. Trias com alcalde de Barcelona i del seu govern Convergent es veu cada cop més difícil. Aquesta futura decisió de la ciutadania no és fruït de que AQUESTA sigui voluble, sino de que no està d’acord amb la ciutat que està deixant el primer alcalde no socialista producte de la seva manca de lideratge; incapacitat de negociació; submissió als poders financers i al govern també Convergent de la Generalitat encapçalat pel President Mas.

Un President de la Generalitat que únicament veu la ciutat com una font de finançament per sobreviure al dèficit, que ell ha multiplicat des de que és President de forma escandalosa. Un dèficit produït per la seva mala gestió i les despeses sense lògica com ara els 35’9 M€ per una futura Agència Tributària o com els més de 6 M€ per els actes del Tri centenari del 1714. Una mala gestió que no ha pagat la seva família (nombrosos contractes de la Generalitat amb el cunyat del Sr Mas), ni els càrrecs més destacats de CiU com ara els Pujol, sino la ciutadania de Catalunya, que ha esdevingut la CCAA amb més retallades de Espanya. En són proba l’impagament del deute farmacèutic, la part que li correspon a les escoles bressol municipals o reduir a mínims insospitats la llei de dependència, que afecta els sectors més dèbils de la societat com ara les famílies amb menys ingressos (o cap d’ells), la gent gran o els grans discapacitats. Aquesta incapacitat del govern Convergent l’han pagat doblemenent els i les ciutadanes de Barcelona, assumint aquelles despeses que la Generalitat no ha volgut pagar i que no els corresponia, arribant a 154,63 M€.

Trias i els governs convergents ens han deixat doncs una ciutat:

Desigual: al oblidar les polítiques municipals redistributives entre els barris de Barcelona, aquesta desigualtat entre la ciutadania no ha parat d’augmentar en aquest mandat, arribant a un diferencial de -205’4 punts entre la renda familiar de les famílies de Ciutat Meridiana (índex 38,5), o la dels ciutadans/es de Pedralbes (243.9). Aquesta desigualtat també es veu en el preu de l’habitatge de segona mà de la Trinitat Nova a 1.732 € m2 i 4.946 € m2 . El greuge de les desigualtats es dona en gairebé tots els aspectes de la vida, com per exemple l’educació amb un 49% de la població de Pedralbes amb estudis superiors i un 6% la de Trinitat Nova; o en la salut, donat que entre el 2011 i el 2012 l’esperança de vida ha caigut en mig any a la ciutat, tot i que les persones que viuen en els barris més rics viuen 8 anys més que les que viuen en els barris més pobres.

Més pobre: les persones per sota del llindar de pobresa han augmentat de forma notable en aquest darrer mandat municipal; en l’actualitat hi hà 300.000 persones vulnerables sense sostre que viuen en infrahabitatges o més de 900 al carrer.

La pobresa energètica (persones que no poden accedir a l’ús habitual de llum, gas o calefacció) ha augmentat en un 60%, així com l’aparició d’una figura gairebé inexistent abans de la crisi, que és la dels i de les treballadores pobres (persones ocupades al menys set mesos l’any que pertanyen a llars per sota del llindar de pobresa, i que a Catalunya està xifrada en un 12% de la població ocupada).

Òbviament, l’alcalde Trias i el seu govern no te cap responsabilitat sobre la gènesi de la crisi, però si de no utilitzar les eines que te la ciutat com a tal per combatre-la: especialment ajudar a la gent que pitjor ho està passant. Aquest és un dels grans problemes d’aquest mandat, ja que s’ha sumat a la lògica del mercat amb polítiques neoliberals que donen suport des de la beneficència als que més malament ho estàn passant, en lloc de intentar reduir la situació, sometent al mercat a la democràcia del bé comú, controlant els grans poders financers i generant polítiques socials de suport per a les persones més afectades i de garanties per aquelles que sortosament no han arribat a situacions de necessitat social.

Una capital provinciana: amb el darrer mandat convergent el lideratge de la ciutat tant en l’Àrea Metropolitana, en la mega regió del sud d’Europa com en la zona del Mediterrani s’ha vist anul•lat . El Sr. Trias ha sabut unicament mantenir a la baixa allò que l’alcalde Hereu havia assolit com ara el Mobile Congress o la ciutat dels congressos i creuers. Una bona mostra d’aquest provincianisme és l’obsessió de l’alcalde Trias en fer la ciutat la capital d’una Catalunya independent, i oblidar-se de Barcelona com una de les grans capitals del món. Serveixi com exemple la decisió de canviar el Museu Etnològic de les cultures del món, per un museu de la tradició catalana, o la transformació de la nostra ciutat en una mena de parc temàtic per el turisme barat i massificat.

Aquesta és la Barcelona que ens deixa l’alcalde Trias: un veritable exemple d’una ciutat que és una copia molt dolenta d’un model que funcionava bé. Arrel d’una direcció suportada per les més ràncies polítiques neoliberals, ensucrades per accions de beneficència, que fins i tot no ha estat capaç de gestionar des del govern i ha cedit de forma subsidiària i subvencionada a les entitats del tercer sector.

Cal sortit d’aquest model de govern municipal (i nacional) provincià que es mira el mèlic mentre es fan reverències als grans poders financers i econòmics del món. I l’única manera és desplegar “Una estratègia urbana, econòmica i metropolitana que garanteixi el creixement inclusiu, capaç d’estimular el creixement econòmic i reduir les desigualtats” (Jaume Collboni 2014). Això serà possible centrant tots els mitjans de Barcelona per augmentar el benestar de la seva ciutadania, fent una Barcelona a l’abast de tothom.

La propera entrada del meu bloc presentaré un altre model de progrés que proposa per assolir aquest canvi de model, passar dels grans poders a les persones.

Correcció de text: Gemma Centeno gemmacenteno@hotmail.com

Barcelona JA està en venda

Destacades

“No! Barcelona NO estgegantot2-5-oct-amb-cartell-sense-cara-nens-e1412935624800à a la venda, malgrat que l’alcalde Trias pretengui implantar allò de que ‘pagant Sant Pere canta’”. Amb aquesta frase tancava la meva entrada del blog de setembre de l’any passat Barcelona en venda? NO!; ara un any després, és públic i notori que el nostre alcalde sí que creu que la ciutat està en venda.
La llista de privatitzacions a la que hem arribat era fa un temps inimaginable, només cal un parell d’exemples:

  • El regal de 700.000.000€ que ha fet Trias a empreses privades en forma de guanys, que és allò que la ciutat perd amb els 15 aparcaments públics que ha cedit durant 25 anys per una quantitat molt per sota del preu del mercat.
  • La cessió i autorització per a l’ampliació del centre comercial de la Maquinista és un altre exemple de com donar suport a certs poders financers, amb la justificació que així es faran equipaments públics, i de pas condemnar al petit comerç de Sant Andreu a una situació de subsistència en perill.

Per desgràcia el nostre Districte de Sarrià-Sant Gervasi no ha quedat immune a aquesta dèria privatitzadora i de moral dubtosa d’equipament vs privatitzacions. Ara el govern Trias vol vendre a Núñez i Navarro una finca dins del Parc de l’Oreneta a canvi de dos equipaments: la Clínica Ripoll a Galvany i la Torre Garcini a Horta. Trias vol construir un espai que porta anys i panys essent utilitzat com a parc per la ciutadania –Parcs i Jardins inclou aquesta finca en els seus planells del Parc-.
A cap govern de progrés se li acudiria fer cases allà, malgrat que legalment és possible construir petites cases unifamiliars segons el PGM. Ara els Convergents i els del PP volen tallar més de 150 arbres i construir 5 blocs de 4 plantes sobre un mur de 5 m d’alçada.
Entre allò que és legal i allò que és moral, ètic i sostenible l’esquerra te clar que ens quedem amb el parc; mentre que el Regidor de Medi Ambient, el Sr. Puigdollers i la dreta de CiU i del PP es queden amb una justificació legal per fer-hi el joc a la gran constructora.
És una mala praxi política enfrontar veïns de dos barris: Sarrià i Galvany tot dient que per guanyar la Clínica Ripoll cal vendre L’Oreneta, ja que és factible aconseguir aquesta finca tot respectant l’espai verd del C. Montevideo. Només cal voluntat política per oferir d’altres finques municipals edificables de la ciutat a canvi, utilitzar una petita part dels 200.000.000€ de superàvit que ha destinat l’alcalde Trias a reduir deute o exigint el retorn real del deute de la Generalitat i no pas el que vol fer el submís alcalde Trias, perdonant el 62% al President Mas. Amb aquests diners hi ha de sobra per pagar el just preu d’aquests dos equipaments i moltes més inversions que calen a la nostra ciutat.
No dubto que les accions dels veïns i veïnes, de la Plataforma salvem l’Oreneta! i dels partits de progrés aconseguirem aturar l’aberració de perdre arbres per fer cases de superluxe, i així aconseguir el que deia l’alcaldable Jaume Collboni a la festa major de Sarrià: “Collserola és el pulmó verd de Barcelona i l’hem de protegir”.

Diguem Sí al Parc de l’Oreneta. L’Oreneta no es ven!

Barcelona es trenca, però encara es pot cosir!

Destacades

esquedaLa nostra ciutat s’està convertint en una ciutat dual, una ciutat polaritzada a nivell social i que trenca el model de ciutat cohesionada que van dissenyar i construir els governs socialistes dels Serra, Maragall, Clos i Hereu. Una ciutat cosida a partir d’un model socialdemòcrata, de progrés i que ha intentat garantir una urbs de forma igualitària i de benestar .

Des de sempre a la nostra ciutat han existit barris tradicionalment rics i pobres, però entre ells han existit una gran majoria de barris farcits de classes mitjanes. La crisi ha forçat la caiguda de rendes de les famílies d’aquests barris. Dels 73 barris de la ciutat, 55 estan per sota de la mitjana de la renda, segons l’informe de l’estat de la ciutat. Si parlem de la població de Barcelona el 44,1% està en la franja mitjana (que ha caigut des del govern Trias en un 14,5%) de renda familiar disponible, i dins d’aquesta franja la gran majoria en el sector més baix; el 16,6% en la franja alta i el 39,3% en la franja baixa. Aquestes dades que ja són notòries, es veuen agreujades pel fet que la distància ha augmentat de tal manera que entre el barri amb més renda i el de menys hi ha una diferència de 202,5 punts!

La crisi està vinculada amb la caiguda dels recursos de les llars i a la taxa d’atur de la ciutat amb 107.677 persones aturades, així com l’absoluta incapacitat del darrer govern per donar resposta i el suport a la seva ciutadania, mentre es plega als designis dels grans poders econòmics de la ciutat; fent una intervenció per a les persones més desfavorides des de la visió de la caritat i no pas de la promoció personal.

Com el govern municipal pot donar resposta a aquesta greu desigualtat i dualització de la ciutat?

Cal superar la manca de lideratge i de propostes de la dreta, representada per un sr. Trias que sembla més un disciplinat conseller de la Generalitat a les ordres de Mas, que un alcalde d’una gran ciutat del món. Cal un govern que no menteixi en les xifres de creixement de la ciutat i que sàpiga escoltar i decidir. Cal un canvi de paradigma, de model de progrés de la ciutat que doni resposta a les noves necessitats de la ciutat i de la seva ciutadania, una aposta decidida i atrevida, que lideri la ciutat i els recursos municipals per fer possibles aquestes respostes.

Des del PSC s’ha apostat per les primeres primàries obertes amb la ciutadania, per escollir el seu alcaldable i amb la decidida voluntat de regenerar-se el propi partit  i recomençar una nova etapa a la ciutat.

Les sis persones que presenten les seves candidatures ofereixen una alternativa clara al govern municipal de dretes, i et recomano les seves planes web on podràs veure, triar i remenar, així com si vols, donar suport i avalar:

Una història esbiaixada i parcial, com vol difondre el govern Trias, no és la història de Barcelona!

Destacades

Imagen Darrerament les tendencioses exposicions i explicacions de la història per part dels governs de dretes convergents al voltant de l’any 1714 ha aixecat les critiques dels historiadors/es de la nostra nació, especialment a la nostra ciutat, on s’estan centrant gran part dels equipaments i actes, així com ingents quantitats d’euros dedicats al Tricentenari.

Però aquesta manipulació no únicament és dona en la parcial visió del 1714, el govern Trias també sembla que volia amagar la història dels 30 anys socialistes a la ciutat de Barcelona, aquí teniu un exemple.

La decisió absolutament equivocada del govern de la Generalitat de paralitzar les obres de la L9 –i el beneplàcit del govern Trias- van eternitzar el forat d’aquestes obres a la Pl. Joaquim Folguera, fins que degut a les pressions veïnals, comercials i del PSC entre d’altres forces de progrés es va aconseguir que es restituís la Plaça. Els impediments urbanístics a la Pl. Joaquim Folguera van fer que, sumat a la crisi, existís una pèrdua important de clien tela. Les activitats del centenari del mercat han estat una bona idea per fer una bona campanya de difusió de l’excel·lent qualitat dels productes i la professionalitat de la gent que en ell treballa.

Dins d’aquestes activitats va haver l’acte de descoberta d’una placa recordant el centenari, a càrrec de l’Alcalde Trias amb la Presència de Regidors i Consellers del PSC per part dels partits progressistes, i per part dels de dretes alguns dels membres del govern municipal   de CiU i també Regidors i Consellers del PP. En aquest acte hi havia uns plafons sobre la història del mercat. Una visió de la història, com darrerament ens te acostumats l’Alcalde Trias i el seu govern, sectària, manipulada i, en aquest cas, poc respectuosa amb els governs democràtics de la nostra ciutat.

Dels 10 plafons de l’exposició amb més de 200 fotos majoritàriament històriques, i d’aquestes moltes sobre la inauguració a càrrec de l’alcalde franquista Porcioles amb nombroses instantànies d’aquest alcalde en primer pla acompanyat per l’arquebisbe de Barcelona i de diverses personalitats del règim. De totes elles únicament tres fotografies generals de la inauguració de la reforma integral en època democràtica.

El Regidor Socialista Joan Trullen va demanar explicacions al Regidor d’Unió Raimón Blasi, responsable dels Mercats Municipals, aquest va contestar, que si, que l’alcalde Clos sortia a una de les tres f otografies, però que estava tapat per una veïna… que se li veia el clatell canós de l’alcalde i el agent de seguretat al costat…

No va entendre rés el Regidor del govern Trias (o massa bé que ho va entendre)!, el tema no era que sortís o no a les fotografies un alcalde socialista, el tema era que de més de dues-centes fotografies només hi havia tres plans generals de la inauguració democràtica del mercat, indistintament de qui fos l’alcalde del moment, o si el partit socialista estava al govern.

Aquesta manera d’entendre la història, de donar-ne difusió és un exemple de la manipulació històrica que el govern de la ciutat està fent en totes les seves exposicions, les unes explicant de forma molt parcial i esbiaixada els fets de 1714, les altres volen amagar que el model de ciutat actual, el que tant malament l’alcalde Trias i els seu govern estan copiant sense cap millora i amb moltes pèrdues i retallades, és un model dels go verns de progrés, dels alcaldes socialistes que han dissenyat amb els seus equips,  la gent que treballa a l’Ajuntament  i comptant amb la voluntat dels i de les Barcelonines, un model de ciutat que és únic en el món. Poden tapar l’acció dels governs de progrés, la feina dels alcaldes socialistes Narcís Serra, Pascual Maragall, Joan Clos o Jordi Hereu. Però tapant la feina feta, no aconseguiran que els ciutadans i ciutadanes de Barcelona es preguntin, després de més de dos anys de govern convergent, i l’alcalde Trias i el govern convergent de dretes de la ciutat,  a part de retallar serveis, que han fet per a la ciutat?

La Historia sempre la escriuen els vencedors

                                                 Winston Churchil…. O no?

A darrera del taulell val més el jove que el vell

Destacades

Algunes reflexions sobre l’atur juvenil

L’Atur juvenil és en l’actcampanya-catalunya-no-es-pais-per-a-joves-octaveta-aualitat una de les situacions més preocupants de la nostra societat. Ha estat declarada a Europa com a una situació d’emergència davant la seva taxa d’atur jove situada en un 22,8%; mentre que a Espanya és d’un 53,2% i a Catalunya més de la meitat dels joves està a l’atur (52%).

La mala gestió de la crisi per part dels governs de dretes, sumada a una reforma laboral nefasta per part del PP i un abandó de les polítiques actives d’ocupació pels governs de Mas i Trias,  ha fet que la crisi hagi destruït el 66,8% dels llocs de treball ocupats per menors de 30 anys.

La societat cerca els seus mecanismes per rebaixar qualsevol disfunció greu, i en aquest cas la via ha estat l’èxode dels nostres joves fora del nostre país. La generació més formada de la nostra història ha hagut de marxar fora, arribant a ser 15.093 joves des del 2009. D’aquests joves més de la meitat són veïns de Barcelona.

Cal una gran ofensiva des de tots els fronts per lluitar contra l’atur juvenil. Les forces d’esquerra i progressistes estan avançant propostes com ara les fetes pel president socialista francès Hollande, o sense més lluny, les que estan fent les seccions joves dels sindicats i dels partits d’esquerra. Serveixi com exemple la campanya Catalunya no és país per a joves o l’acció a Barcelona del Grup Socialista Municipal, com a partit de l’oposició, forçant la creació d’un pla de xoc per l’ocupació juvenil, que va comptar amb el vot de totes les forces menys les de sempre: PP i CiU.

Totes les propostes progressistes coincideixen en com afavorir l’ocupació juvenil, i què és podria resumir en les següents accions:

  • Fons econòmic garantit per dotar de polítiques d’ocupació jove en tots els pressupostos públics, al nivell de les competències de cada administració.
  • “Garantia juvenil” oferint als menors de 25 anys un pla de transició per si deixen la formació, en forma d’un pla ocupacional, més formació o practiques laborals abans de 4 mesos.
  • Crèdits financers per a cooperatives i PIMES per l’ocupació de joves menors de 35 anys.
  • Impostos específics per finançar aquestes accions com ara com la taxa a les transaccions financeres internacionals o els impostos per a rics.

Ara cal que els governs siguin agosarats per aplicar aquestes accions, superant les seves limitacions ideològiques de businessfriendly per deixar de rescatar empreses per rescatar a les persones.

Protegir el treball és protegir la virtut, donar consol als dolors, arrencar víctimes al crim i a la mort”

Concepción Arenal.