Quo Vadis Barcino II: O la Barcelona que ens portarà de nou el progrés

Destacado

collboni.cat

Jaume Collboni alcaldable a Barcelona pel PSC

 

A l’anterior entrada d’aquest blog “Quo Vadis Barcino I -La Barcelona que deixa Trias-“ vaig fer un petit resum de la situació en què ha quedat la nostra ciutat després de quasi quatre anys apàtics i de retallades de la mà d’un alcalde incapaç, amb dificultats per a la negociació, i una filosofia neoliberal que ha estat el motor de les seves decisions des del seu primer instant com a batlle.

En el meu anterior article també feia esment de la idea de l’alcaldable Jaume Collboni, sobre que l’objectiu del govern de la ciutat és fer-la assequible i posar-la a l’abast de tothom que hi viu.

Avui, en un moment en què la dreta revisionista (PP, i CiU amb el suport d’eRC) ens està obligant a tornar a lluitar pels nostres drets bàsics, com ara les llibertats o la igualtat, és del meu convenciment que la ciutat necessita més que mai un model de creixement sostenible, social i igualitari. Un model que prioritzi a les persones per sobre dels balanços econòmics; crec que només hi ha una opció i és la que a Barcelona hi torni a haver un govern de progrés i d’esquerres. I per a mi aquest model és el que proposa Collboni, amb un objectiu-fita força clar: el que davant de la desigualtat creixent a Barcelona en els darrers quatre anys, cal que els beneficis de viure en una ciutat com Barcelona arribin a tothom. Creant les condicions perquè la ciutat generi oportunitats per a tothom, regulant per evitar els excessos dels sectors econòmics i desplegant polítiques socials que permetin l’autonomia personal de tothom i ajudin als qui més han patit els efectes de la crisi.

Avui, la prioritat per qualsevol opció d’esquerres, conscient del que passa al carrer i amb voluntat d’aportar solucions, és prioritzar la lluita contra l’atur –especialment en les persones que pateixen l’atur de llarga durada, o els i les joves que encara no han accedit al món laboral-.

 I per assolir aquests objectius proposem les següents línies estratègiques:

Creixement inclusiu i sostenible: generant treball en els eixos d’ocupació viables i de qualitat, com ara els que ens aporten l’economia creativa centrada en el coneixement i en la cultura. Recuperar la idea del 22@ Barcelona com a motor de captació d’empreses, així com reforçar els sectors que funcionen i que poden augmentar encara més, com ara el sector editorial, especialment en el mercat del llibre electrònic o les indústries culturals.

Pla de re-industralització BCN: recuperant l’esperit industrial de la ciutat amb industries netes, especialment en sectors com la Zona Franca o el barri del Besòs, regenerant l’espai urbà i també potenciant l’ocupació de proximitat.

Pla de rehabilitació afavorint la transformació del sector de l’ocupació en la rehabilitació de les finques de la nostra ciutat. Hem de recordar que més de 84.000 habitatges són d’abans del s. XX i més de 822.000 són anteriors al 1900. Insistir també en la necessitat de garantir la seguretat de les finques, millorar l’accessibilitat d’aquestes –especialment pensant en una població cada cop més envellida-, o la millora de la qualitat energètica d’aquests edificis. El nivell d’ocupació generat per la rehabilitació seria molt alt en un sector que és un dels que ha generat, i encara genera, més atur. Aquesta mesura també fomentaria un augment de la capacitació especialitzada en un sector professional que moltes vegades en va curt.

Accessibilitat als serveis públics i facilitació en els cost de la vida: La crisi està expulsant la classe mitjana de molts serveis públics com ara les escoles bressol, l’ús del transport o dels estudis no obligatoris –serveixi una xifra com exemple: a la zona de Pedralbes el 49,9% de la població té titulació superior; mentre que a Nou Barris només hi ha un 6% que la tingui-.

La intervenció de l’Ajuntament en el mercat d’habitatges també pot fer més fàcil la vida dels seus ciutadans i ciutadanes, augmentant la competència en aquest mercat a partir d’habitatges de lloguer des de la iniciativa pública, i deixant enrere polítiques de venda d’habitatges protegits, que s’han mostrat poc viables i amb poca capacitat per moderar els preus del mercat.

La petita economia, el gran motor econòmic de la ciutat: qui mou la nostra ciutat són especialment les petites i mitjanes empreses, les persones que treballen com autònomes, el comerç de proximitat i les incipients però febles experiències d’economia col·laborativa. Són a ells a qui majoritàriament, doncs, l’Ajuntament  ha de donar suport, amb projectes com els APEUS pel comerç de proximitat; Tax Free per autònoms i/o noves empreses de nova creació; o potenciant l’economia col·laborativa a partir d’un model de ciutat i la creació d’una taula del sector.

Els grans poders econòmics de la regió metropolitana i de la ciutat han d’estar al servei dels i de les ciutadanes que viuen en aquesta àrea. Des d’una autoritat única liderant les propostes coordinades i conjuntes de tot el territori, fent que els beneficis d’aquestes iniciatives esdevinguin un suport per a les necessitats socials de la nostra ciutat i la seva metròpoli.

Barcelona capital Metropolitana, Catalana, Europea i Mediterrània: Davant el procés de globalització que vivim la única manera de sobreviure, mantenint els nostres trets característics i culturals, és ser present en el lideratge d’aquells processos que siguin viables en aquests escenaris. Aquest objectiu únicament podrà ser assolit des del convenciment que Barcelona és fonamental per a Catalunya, però també per a Europa i per a la zona mediterrània. Al contrari del que pensen els actuals governs convergents, que únicament estan convençuts que ho ha de ser per Catalunya.

Aquest és un petit avanç dels grans eixos que proposa Jaume Collboni: un model que vol una Barcelona a l’abast de tothom, al contrari de la ciutat privatitzada de l’alcalde Trias; un teixit comercial divers, equilibrat i de proximitat, enlloc del model colonitzador i globalitzador que comporta la “carta blanca” que Trias dóna a les grans superfícies; una ciutat que es rebel·la contra la pobresa, en lloc de l’acceptació còmplice de l’actual govern municipal. En resum, un govern que s’enfronti a les causes de la desigualtat per acabar amb els seus efectes. En definitiva, una ciutat igualitària, una Barcelona pels ciutadans i les ciutadanes, que aculli als que ens visiten, però que sobretot estigui al servei del seu veïnatge.

Jo crec en aquest model de progrés que es basa en la solidaritat i els valors de l’esquerra. Un model que ha funcionat en el passat i que ara Jaume Collboni reprèn i ens retorna renovat i actualitzat per donar nous reptes a la ciutat. Vols saber-ne més? Et mantindré informat …

Correcció text:

MERITXELL CENTENO

Periodista ambiental i Guia Interpretadora del PNAESM. mericenteno@gmail.com

Anuncios

QUO VADIS BARCINO? Ipart

Destacado

“La Barcelona que deimas triasxa Trias”

A hores d’ara, la continuïtat del Sr. Trias com alcalde de Barcelona i del seu govern Convergent es veu cada cop més difícil. Aquesta futura decisió de la ciutadania no és fruït de que AQUESTA sigui voluble, sino de que no està d’acord amb la ciutat que està deixant el primer alcalde no socialista producte de la seva manca de lideratge; incapacitat de negociació; submissió als poders financers i al govern també Convergent de la Generalitat encapçalat pel President Mas.

Un President de la Generalitat que únicament veu la ciutat com una font de finançament per sobreviure al dèficit, que ell ha multiplicat des de que és President de forma escandalosa. Un dèficit produït per la seva mala gestió i les despeses sense lògica com ara els 35’9 M€ per una futura Agència Tributària o com els més de 6 M€ per els actes del Tri centenari del 1714. Una mala gestió que no ha pagat la seva família (nombrosos contractes de la Generalitat amb el cunyat del Sr Mas), ni els càrrecs més destacats de CiU com ara els Pujol, sino la ciutadania de Catalunya, que ha esdevingut la CCAA amb més retallades de Espanya. En són proba l’impagament del deute farmacèutic, la part que li correspon a les escoles bressol municipals o reduir a mínims insospitats la llei de dependència, que afecta els sectors més dèbils de la societat com ara les famílies amb menys ingressos (o cap d’ells), la gent gran o els grans discapacitats. Aquesta incapacitat del govern Convergent l’han pagat doblemenent els i les ciutadanes de Barcelona, assumint aquelles despeses que la Generalitat no ha volgut pagar i que no els corresponia, arribant a 154,63 M€.

Trias i els governs convergents ens han deixat doncs una ciutat:

Desigual: al oblidar les polítiques municipals redistributives entre els barris de Barcelona, aquesta desigualtat entre la ciutadania no ha parat d’augmentar en aquest mandat, arribant a un diferencial de -205’4 punts entre la renda familiar de les famílies de Ciutat Meridiana (índex 38,5), o la dels ciutadans/es de Pedralbes (243.9). Aquesta desigualtat també es veu en el preu de l’habitatge de segona mà de la Trinitat Nova a 1.732 € m2 i 4.946 € m2 . El greuge de les desigualtats es dona en gairebé tots els aspectes de la vida, com per exemple l’educació amb un 49% de la població de Pedralbes amb estudis superiors i un 6% la de Trinitat Nova; o en la salut, donat que entre el 2011 i el 2012 l’esperança de vida ha caigut en mig any a la ciutat, tot i que les persones que viuen en els barris més rics viuen 8 anys més que les que viuen en els barris més pobres.

Més pobre: les persones per sota del llindar de pobresa han augmentat de forma notable en aquest darrer mandat municipal; en l’actualitat hi hà 300.000 persones vulnerables sense sostre que viuen en infrahabitatges o més de 900 al carrer.

La pobresa energètica (persones que no poden accedir a l’ús habitual de llum, gas o calefacció) ha augmentat en un 60%, així com l’aparició d’una figura gairebé inexistent abans de la crisi, que és la dels i de les treballadores pobres (persones ocupades al menys set mesos l’any que pertanyen a llars per sota del llindar de pobresa, i que a Catalunya està xifrada en un 12% de la població ocupada).

Òbviament, l’alcalde Trias i el seu govern no te cap responsabilitat sobre la gènesi de la crisi, però si de no utilitzar les eines que te la ciutat com a tal per combatre-la: especialment ajudar a la gent que pitjor ho està passant. Aquest és un dels grans problemes d’aquest mandat, ja que s’ha sumat a la lògica del mercat amb polítiques neoliberals que donen suport des de la beneficència als que més malament ho estàn passant, en lloc de intentar reduir la situació, sometent al mercat a la democràcia del bé comú, controlant els grans poders financers i generant polítiques socials de suport per a les persones més afectades i de garanties per aquelles que sortosament no han arribat a situacions de necessitat social.

Una capital provinciana: amb el darrer mandat convergent el lideratge de la ciutat tant en l’Àrea Metropolitana, en la mega regió del sud d’Europa com en la zona del Mediterrani s’ha vist anul•lat . El Sr. Trias ha sabut unicament mantenir a la baixa allò que l’alcalde Hereu havia assolit com ara el Mobile Congress o la ciutat dels congressos i creuers. Una bona mostra d’aquest provincianisme és l’obsessió de l’alcalde Trias en fer la ciutat la capital d’una Catalunya independent, i oblidar-se de Barcelona com una de les grans capitals del món. Serveixi com exemple la decisió de canviar el Museu Etnològic de les cultures del món, per un museu de la tradició catalana, o la transformació de la nostra ciutat en una mena de parc temàtic per el turisme barat i massificat.

Aquesta és la Barcelona que ens deixa l’alcalde Trias: un veritable exemple d’una ciutat que és una copia molt dolenta d’un model que funcionava bé. Arrel d’una direcció suportada per les més ràncies polítiques neoliberals, ensucrades per accions de beneficència, que fins i tot no ha estat capaç de gestionar des del govern i ha cedit de forma subsidiària i subvencionada a les entitats del tercer sector.

Cal sortit d’aquest model de govern municipal (i nacional) provincià que es mira el mèlic mentre es fan reverències als grans poders financers i econòmics del món. I l’única manera és desplegar “Una estratègia urbana, econòmica i metropolitana que garanteixi el creixement inclusiu, capaç d’estimular el creixement econòmic i reduir les desigualtats” (Jaume Collboni 2014). Això serà possible centrant tots els mitjans de Barcelona per augmentar el benestar de la seva ciutadania, fent una Barcelona a l’abast de tothom.

La propera entrada del meu bloc presentaré un altre model de progrés que proposa per assolir aquest canvi de model, passar dels grans poders a les persones.

Correcció de text: Gemma Centeno gemmacenteno@hotmail.com

Barcelona JA està en venda

Destacado

“No! Barcelona NO estgegantot2-5-oct-amb-cartell-sense-cara-nens-e1412935624800à a la venda, malgrat que l’alcalde Trias pretengui implantar allò de que ‘pagant Sant Pere canta’”. Amb aquesta frase tancava la meva entrada del blog de setembre de l’any passat Barcelona en venda? NO!; ara un any després, és públic i notori que el nostre alcalde sí que creu que la ciutat està en venda.
La llista de privatitzacions a la que hem arribat era fa un temps inimaginable, només cal un parell d’exemples:

  • El regal de 700.000.000€ que ha fet Trias a empreses privades en forma de guanys, que és allò que la ciutat perd amb els 15 aparcaments públics que ha cedit durant 25 anys per una quantitat molt per sota del preu del mercat.
  • La cessió i autorització per a l’ampliació del centre comercial de la Maquinista és un altre exemple de com donar suport a certs poders financers, amb la justificació que així es faran equipaments públics, i de pas condemnar al petit comerç de Sant Andreu a una situació de subsistència en perill.

Per desgràcia el nostre Districte de Sarrià-Sant Gervasi no ha quedat immune a aquesta dèria privatitzadora i de moral dubtosa d’equipament vs privatitzacions. Ara el govern Trias vol vendre a Núñez i Navarro una finca dins del Parc de l’Oreneta a canvi de dos equipaments: la Clínica Ripoll a Galvany i la Torre Garcini a Horta. Trias vol construir un espai que porta anys i panys essent utilitzat com a parc per la ciutadania –Parcs i Jardins inclou aquesta finca en els seus planells del Parc-.
A cap govern de progrés se li acudiria fer cases allà, malgrat que legalment és possible construir petites cases unifamiliars segons el PGM. Ara els Convergents i els del PP volen tallar més de 150 arbres i construir 5 blocs de 4 plantes sobre un mur de 5 m d’alçada.
Entre allò que és legal i allò que és moral, ètic i sostenible l’esquerra te clar que ens quedem amb el parc; mentre que el Regidor de Medi Ambient, el Sr. Puigdollers i la dreta de CiU i del PP es queden amb una justificació legal per fer-hi el joc a la gran constructora.
És una mala praxi política enfrontar veïns de dos barris: Sarrià i Galvany tot dient que per guanyar la Clínica Ripoll cal vendre L’Oreneta, ja que és factible aconseguir aquesta finca tot respectant l’espai verd del C. Montevideo. Només cal voluntat política per oferir d’altres finques municipals edificables de la ciutat a canvi, utilitzar una petita part dels 200.000.000€ de superàvit que ha destinat l’alcalde Trias a reduir deute o exigint el retorn real del deute de la Generalitat i no pas el que vol fer el submís alcalde Trias, perdonant el 62% al President Mas. Amb aquests diners hi ha de sobra per pagar el just preu d’aquests dos equipaments i moltes més inversions que calen a la nostra ciutat.
No dubto que les accions dels veïns i veïnes, de la Plataforma salvem l’Oreneta! i dels partits de progrés aconseguirem aturar l’aberració de perdre arbres per fer cases de superluxe, i així aconseguir el que deia l’alcaldable Jaume Collboni a la festa major de Sarrià: “Collserola és el pulmó verd de Barcelona i l’hem de protegir”.

Diguem Sí al Parc de l’Oreneta. L’Oreneta no es ven!

Barcelona en venda? NO!

Destacado

ImageEl govern convergent de l’alcalde Trias està demostrant una voluntat inequívoca de descapitalitzar la ciutat, vendre el patrimoni municipal i privatitzar l’espai públic. Aquesta tendència no ens ha de sorprendre ja que tots els governs conservadors des de la Sra. Tatcher als senyors Aznar i Rajoy, així com el senyor  Mas ho han fet sense cap dubte moral, beneficiant amb la venda del patrimoni comú a empreses privades, moltes vegades amigues.

L’alcalde Trias es va mostrar, mentre era a l’oposició i en els primers moments del seu mandat, com a un molt veterà ciutadà de Barcelona, defensor de la seva gent i garant de la marca Barcelona i del seu Ajuntament. Però aquesta imatge de tendre avi que vol ser l’alcalde tots i totes s’ha vist truncada en menys de 100 dies de govern: d’una banda pel seu ‘sucursalisme’ vers el president Mas, cobrint les vergonyes de la seva mala gestió i les retallades socials, fent, ja no de banc -ja que al banc se li retornen els diners prestats més interesos-, sinó fent de institució filantròpica que dóna diners sense esperar el seu retorn (en aquests moments, l’Ajuntament ha regalat aproximadament a la Generalitat uns 400.000.000€ (font deutometre); d’altra banda, pel fet de la seva dependència vers el Partit Popular per poder mantenir la capacitat de govern, i que ha estat aprofitada pel regidor Alberto Fernández Díaz per convertir-se en el veritable alcalde de la ciutat a l’ombra (bona mostra del govern d’amagatotis CiU-PP ha estat l’error històric de trencar la Barcelona de cara al mar, per privatitzar la façana marítima del Port Vell, cedint espai públic a iots de milionaris privats i tancant aquest espai a la ciutadania).

Però la seva voluntat privatitzadora no s’ha conformat amb això sol i ha arribat a llogar l’estàtua de Colom a una empresa (no al FCB) per fer lluir la publicitat que il·lustrava l’enorme samarreta del Barça amb què la van disfressar! La posada en venda del cor de la nostra ciutat es posa també de manifest en accions com el nou Pla d’Usos de Ciutat Vella;  la privatització de l’espai públic acceptant la instal·lació a qualsevol carrer o plaça de terrasses i vetlladors per part de restaurants, bars, pastisseries i fleques; la venda a preus molt per sota del seu autèntic valor dels pàrquings municipals i un llarg etcètera.

I encara més!, la voràgine privatitzadora ha fet que ara al govern convergent se li acudeixi copiar de Dubai o Madrid (aquella ciutat que va menystenir l’alcalde Trias dient que l’única ciutat que podia guanyar uns JJOO a Espanya era Barcelona) la idea de vendre el nom de les estacions de metro de la ciutat a empreses que vulguin pagar, igualant la ciutat als clubs esportius privats que han anat més enllà de la publicitat venent el seu nom per unes monedes.

Si seguim així no seria d’estranyar veure dins de poc temps noms de carrers, equipaments, edificis i monuments com ara: Plaça Estrella-Damm Catalunya (tot aprofitant l’estel de la plaça), l’obelisc Lápices Alpino del 5 d’oros; el Moritz Centre Cultural del Born (on ja té la cafeteria), la Plaça Catalana del Gas (en aquest cas, el mot d’Espanya potser desapareixeria) o el Zoològic Anís del Mono-Barcelona…

No!, Barcelona NO està a la venda, malgrat que l’alcalde Trias pretengui implantar allò de que ‘pagant Sant Pere canta’.