Paraules d’amor senzilles i tendres?

Destacado

Emotional Tuner - Raquel CaballeroEls atacs a Serrat m’han fet pensar molt, tant en el passat, com en el present i el futur.  Ja deia en anteriors entrades al blog que d’aquí a 20-D veuríem moltes desqualificacions per ambdós costats del mal anomenat “Procés”

Quan jo era petit els meus pares em van fer agafar por d’un col•lectiu, els de Cristo Rey, uns fatxes que, amb cadenes i pals, atacaven indiscriminadament els qui creien que no eren adeptes al Règim, el seu Règim. Eren paraules i accions d’odi d’aquella Espanya de naftalina i NO-DO que em va fer emmirallar-me en un altre col•lectiu que defensava la meva terra, la meva nació, es deia MDT.

El Moviment de Defensa de la Terra estava format per gent que, ferida pel menyspreu històric d’Espanya vers Catalunya, volia anar-se’n d’Espanya. Allà vaig començar a sentir, llegir i viure la política, una política de fa 32 anys. Vam crear amb el meu amic “Mitja” un hipotètic Comitè Independentista Francesc Aragó, que, segons ens van dir, era el nom de la nostra escola Zafra abans de la guerra; vam parlar molt d’independència arribant a parlar-ne alguna vegada a la ràdio en programes de nit de Radio Santa Coloma, i fins i tot vam aconseguir un militant mes, l’amic Xavi.

Amb el temps va aparèixer un grup armat i amb voluntat terrorista que es va dir Terra Lliure i el MDT va actuar de braç polític. Jo sempre he estat en contra de la violència i el terror, i per tant vaig tallar tota relació amb el l’MDT, els meus companys de viatge també. Ells van quedar-se a la riba de la independència, això sí, des de la vessant pacifica i política.

Vaig decidir conèixer d’altres terres, començar a viatjar per tota Espanya, per Europa i vaig caure que el que calia era -des de l’orgull de ser de la teva terra- intentar que no existissin fronteres, no separar sinó compartir. En tots els llocs hi ha bona gent i bona cultura, i des del respecte, el mestissatge cultural està força be, un mestissatge que es pot fer sense perdre un bri de la teva cultura, llengua i nació.

Soc Europeista convençut, i per tant crec que hem d’anar a un model federal, ja no d’Espanya sinó d’Europa, una Europa de les nacions i de les ciutats i no dels estats i de les multinacionals -com deia Pascual Maragall-. D’aquí la meva militància al Federalisme; un federalisme que es converteix feixuc atès has de convèncer als de casa i als de fora, canviar Catalunya, però també canviar Espanya i Europa.

L’Espanya rància del NO-DO, la que atacava a Catalunya s’està Europeïtzant, un camí que va iniciar-se de la mà de la democràcia i dels governs de progrés, encara que fruit dels darrers governs de dretes a l’Espanya Una i Grande, encara li queda camí.

Però i Catalunya? Doncs tampoc està bé, està dividida en dos grans meitats més o menys simètriques; una formada per persones que volen trencar amb Espanya, fins i tot algunes amb Europa i crear una Ítaca gairebé autàrquica; i una altra meitat amb gent que volem unir i no trencar, fins i tot algunes volem treballar pel reconeixement de Catalunya en una constitució i una Espanya i una Europa diferents, més respectuoses i integradores.

I en aquesta Catalunya que se’ns trenca, cada cop s’escolten menys paraules d’amor i més insults; aquesta Catalunya s’oblida que hi han artistes que s’han autoproclamat la veu de la Catalunya Lliure excloent, aquells que diuen “o Catalunya vota majoritàriament independència o me’n vaig a Senegal” amb una teatralitat molt Espertiana i poc ajustada a la realitat pel que s’ha vist, un gest aplaudit i plorat per molta gent en sentits moments independentistes; aquesta Catalunya que ataca al “Noi del Poble Sec” per que no és un “bon català”, per què no vol trencar sinó unir, per què -o magna traïció- canta en castellà, i que oblida que ell es va haver d’exiliar forçat per cantar català i ser d’esquerres (és clar que ell no va formar part de Cristo Rey ni de bona família de Falange ni del Franquisme per defensar-lo).

I si un poble oblida el seu passat i no vol superar aquell pretèrit dolent; que des de l’immobilisme no vol canviar sinó trencar; si no vol albirar un nou futur que uneix, que respecta diferents formes de pensar i que no separa ni classifica en bons i dolents patriotes… Aquest “Nou País” es convertirà en un poble de NO-DO -això si, en colors i per TV3- i farà pudor a naftalina.

Pero sus estridentes ladridos / sólo son señal de que cabalgamos”                   poema Labrador (1808) de Goethe

“Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge” podria ser el resum d’un pèssim mandat de l’alcalde Trias

Destacado

tres ciuEl resum del govern Trias –Seguint al seu Capità/Timoner Mas- podria fer-se tot seguint les primeres estrofes del poema de W. Whitman “Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge”. I és que el seu mandat ha estat simplement el pitjor mandat en democràcia de la ciutat de Barcelona.
Aquest alcalde ha estat l’alcalde del “No em mullo per tal de fugir del conflicte”, oblidant-se que el govern ha de saber escoltar, negociar, conciliar, però també decidir, impulsar i liderar. Malgrat aquesta filosofia “Il dolce far niente”, de no fer i deixar passar el temps, nombrosos problemes han esclatat sota el seu govern com ara Can Vies, la Plaça Boticelli, el PGM de Vallcarca, l’ampliació del Heron City, el projecte del parc temàtic de la Sagrera, el turisme de la Barceloneta o bé el més dolorós per a la gent que ens estimem Sarrià-Sant Gervasi: l’intent de transformar el Parc de l’Oreneta en pisos de luxe sota el xantatge al veïnat de recuperar Torre Garcini i la Clínica Ripoll per a la ciutat.
Aquesta indolència l’ha portat a no construir ni un pis de promoció pública, a no exigir la finalització de la L-9, a fer unes obres que ningú ha demanat -excepte el seu company ocult de govern, el PP- com ara les del Passeig de Gràcia o les de Diagonal (us recordeu que la consulta ciutadana va decidir que aquesta avinguda no es tocava i quedava com estava?), que només han servit per posar més terrasses de bar i en el cas de la Diagonal gastar-se quatre milions més del que estava previst, una dubtosa seguretat en els carrils bici i en les parades dels autobusos, unes parades tant mal fetes que una persona amb cadira de rodes té grans dificultats per pujar als vehicles. Els seus amics inconfessables del PP i dels “Business Friend” també l’han convençut en privar una bona secció de port a la ciutadania, enterrant el concepte de Maragall de la Barcelona de cara al mar, amb la marina de luxe del Port Vell; o l’ampliació de la Maquinista, deixant el petit i mitjà comerç de Sant Andreu tocat de gravetat.
Pel que no ha tingut cap dubte, esmerçant els esforços de tothom que treballa a la “Casa Gran” i els recursos que paguem entre tots, ha estat per la voràgine d’inauguracions d’obres provisionals i a mitges (com no han fet gairebé res, res no tenen acabat) de les Glòries, de Balmes, d’obres que són merament de manteniment, o fer-se la foto d’atrezzo de l’enderroc de la Model que de fet només afecta a una cantonada petita d’aquesta presó . Els grans projectes que sí ha finalitzant són aquells dels que no pot adduir cap paternitat ja que venien de projectes executius o fins i tot d’obres iniciades del govern Hereu com ara General Mitre/Muntaner, la Biblioteca Joan Maragall i el Passeig Sant Joan. Pels pèls ha arribat fruit de la pressió socialista a un acord per la remodelació del carrer Pere IV.
Tot parlant de recursos, la gestió financera ha estat també nefasta: la privatització dels pàrquings municipals i de l’espai públic o la funció de “Banc Bo” de la Generalitat malfiant al president Mas 215.000€ i pagant obres que no ens correspon a l’Ajuntament i sí a la Generalitat. També ha decidit en comptes d’invertir en la ciutat i la seva ciutadania, destinar els 140.000€ de superàvit per reduir deute tot i essent de les grans capitals espanyoles la que té menys deute de totes.
Malgrat defensar que l’acció social ha estat el motor del seu govern, aquesta afirmació també manca a la veritat. D’altres consideracions a banda, el que és cert és que si s’ha augmentat en un 43% la despesa social ha estat per l’augment exponencial de les demandes de la ciutadania i el gran nombre de persones que estan per sota del llindar de pobresa; i que la gran majoria d’accions socials les ha encomanat a associacions solidàries “passant-los la pilota calenta” de solucionar aquestes desigualtats, donant-los uns convenis i subvencions que no arriben a cobrir les necessitats detectades i oblidant-se que aquesta és una competència directa de l’ajuntament.
Des del seu mandat la ciutat ha perdut molt i ha guanyat en “rècords” que a ningú li són grats, com ara ser la 15a pitjor ciutat d’Europa en la lluita contra la contaminació, on ha entrat enguany per primer cop en aquest llistat (rànking Sootfree de l’Oficina Europea de Medi Ambient) o bé el número 23è de les ciutats del món amb més embussos, i la primera d’Espanya des de fa dos anys (rànking TomTom d’anàlisi de trajectes en temps real).
Deia a l’abril del 2013 que “Barcelona és un potent transatlàntic, però sense lideratge i torça el rumb” i que s’estava arribant a una Barcelona de grisos. Jo crec que en aquests anys de govern Trias, per desgràcia, s’ha superat aquesta previsió i hem tornat a la Barcelona de blancs i negres. I a Barcelona, per situar-se en les millors posicions com a una de les capitals del món, li cal ser una ciutat de colors.

Una història esbiaixada i parcial, com vol difondre el govern Trias, no és la història de Barcelona!

Destacado

Imagen Darrerament les tendencioses exposicions i explicacions de la història per part dels governs de dretes convergents al voltant de l’any 1714 ha aixecat les critiques dels historiadors/es de la nostra nació, especialment a la nostra ciutat, on s’estan centrant gran part dels equipaments i actes, així com ingents quantitats d’euros dedicats al Tricentenari.

Però aquesta manipulació no únicament és dona en la parcial visió del 1714, el govern Trias també sembla que volia amagar la història dels 30 anys socialistes a la ciutat de Barcelona, aquí teniu un exemple.

La decisió absolutament equivocada del govern de la Generalitat de paralitzar les obres de la L9 –i el beneplàcit del govern Trias- van eternitzar el forat d’aquestes obres a la Pl. Joaquim Folguera, fins que degut a les pressions veïnals, comercials i del PSC entre d’altres forces de progrés es va aconseguir que es restituís la Plaça. Els impediments urbanístics a la Pl. Joaquim Folguera van fer que, sumat a la crisi, existís una pèrdua important de clien tela. Les activitats del centenari del mercat han estat una bona idea per fer una bona campanya de difusió de l’excel·lent qualitat dels productes i la professionalitat de la gent que en ell treballa.

Dins d’aquestes activitats va haver l’acte de descoberta d’una placa recordant el centenari, a càrrec de l’Alcalde Trias amb la Presència de Regidors i Consellers del PSC per part dels partits progressistes, i per part dels de dretes alguns dels membres del govern municipal   de CiU i també Regidors i Consellers del PP. En aquest acte hi havia uns plafons sobre la història del mercat. Una visió de la història, com darrerament ens te acostumats l’Alcalde Trias i el seu govern, sectària, manipulada i, en aquest cas, poc respectuosa amb els governs democràtics de la nostra ciutat.

Dels 10 plafons de l’exposició amb més de 200 fotos majoritàriament històriques, i d’aquestes moltes sobre la inauguració a càrrec de l’alcalde franquista Porcioles amb nombroses instantànies d’aquest alcalde en primer pla acompanyat per l’arquebisbe de Barcelona i de diverses personalitats del règim. De totes elles únicament tres fotografies generals de la inauguració de la reforma integral en època democràtica.

El Regidor Socialista Joan Trullen va demanar explicacions al Regidor d’Unió Raimón Blasi, responsable dels Mercats Municipals, aquest va contestar, que si, que l’alcalde Clos sortia a una de les tres f otografies, però que estava tapat per una veïna… que se li veia el clatell canós de l’alcalde i el agent de seguretat al costat…

No va entendre rés el Regidor del govern Trias (o massa bé que ho va entendre)!, el tema no era que sortís o no a les fotografies un alcalde socialista, el tema era que de més de dues-centes fotografies només hi havia tres plans generals de la inauguració democràtica del mercat, indistintament de qui fos l’alcalde del moment, o si el partit socialista estava al govern.

Aquesta manera d’entendre la història, de donar-ne difusió és un exemple de la manipulació històrica que el govern de la ciutat està fent en totes les seves exposicions, les unes explicant de forma molt parcial i esbiaixada els fets de 1714, les altres volen amagar que el model de ciutat actual, el que tant malament l’alcalde Trias i els seu govern estan copiant sense cap millora i amb moltes pèrdues i retallades, és un model dels go verns de progrés, dels alcaldes socialistes que han dissenyat amb els seus equips,  la gent que treballa a l’Ajuntament  i comptant amb la voluntat dels i de les Barcelonines, un model de ciutat que és únic en el món. Poden tapar l’acció dels governs de progrés, la feina dels alcaldes socialistes Narcís Serra, Pascual Maragall, Joan Clos o Jordi Hereu. Però tapant la feina feta, no aconseguiran que els ciutadans i ciutadanes de Barcelona es preguntin, després de més de dos anys de govern convergent, i l’alcalde Trias i el govern convergent de dretes de la ciutat,  a part de retallar serveis, que han fet per a la ciutat?

La Historia sempre la escriuen els vencedors

                                                 Winston Churchil…. O no?

Banderes i banderins, la batalla està servida

Destacado

Vicens i RosersFa un any vaig començar aquest bloc amb el tema de la Festa Major de Sarrià, avui vull parlar-vos d’un altre tema que m’ha vingut al cap tot gaudint de la nostra Festa Major.

Només arribar a la seu del Districte vaig observar que al terrat de l’edifici onejaven les banderes oficials, col·locades segons les normes al ús –sembla mentida que la simple col·locació d’unes banderes generi tants dubtes, ja que el principi està molt clar: la central sempre és la més notòria i al seu costat la resta segueixen l’ordre esquerra-dreta per importància (vist des de la part del públic), en el cas de pals parells la de més notorietat al centre-esquerra i la següent al centre dreta, i així alternativament esquerra-dreta. La notorietat ve marcada per llei: estatal, autonòmica, local, europea i si n’hi ha més, les següents. Si feu un repàs a hotels i edificis oficials veureu que l’ordre de col·locació segons les normes no es respecta en un munt de llocs.

Com deia, a part de les banderes oficials, hi havia una de tipus domàs al balcó, vermella amb una petxina de Sarrià blanca (la bandera del barri de Sarrià) i flanquejada aquesta per dos banderins, un amb l’escut dels/de les Vicens i l’altre amb la de les/dels  Rosers. Aquests dos banderins són la innovació d’aquest any, ja que la comissió de festes ha decidit que la gent s’apunti a un dels dos equips i que faci al llarg de tota la Festa Major una espècie de gimcana, per veure quin dels dos equips guanya a final de la Festa.

La batalla entre Vicens i Rosers està àlgida i en tots els actes de la Festa, els tradicionals crits de Sarrià s’han transformat en vives vers el nom d’un o altre equip, procedents dels seus membres.  Aquest fet em va fer pensar que gràcies a dos banderins què fàcil ha estat deixar de sentir el crit de Sarrià, el de tota la vida, i canviar-lo pel de Rosers o Vicens.

Tot avançant la Festa va arribar el dia que es va inaugurar la placeta d’Els Blaus, allà l‘única bandera que lluïa era una estelada al costat de la placa, estelada que els consellers del PP van intentar treure i que no van ser capaços per l’obduració de part dels presents, i la absoluta passivitat dels responsables municipals i membres del govern –incomplint la normativa municipal que estableix que no es poden polititzar els actes municipals de cap forma-.

El diumenge vaig anar al tradicional concurs de paelles de Festa Major, un més que recomanable acte, on vaig trobar una munió d’estelades i una bandera Espanyola adhesiva enganxada a l’arbre del costat d’on estava el grup del PP menjant (també incomplint l’ordenança municipal que no permet enganxar res als arbres).

I  fent repàs de la gran quantitat de banderes i banderins… vaig caure que, exceptuant la de la seu oficial, mancava per tot arreu la meva, la de la meva família de sempre… la senyera! I després d’aquesta pensada vaig seguir trobant-la a mancar en tots els actes, fins i tot

 als balcons del carrer on era una minoria.

Vaig sentir llàstima, llàstima per allò que significava la meva senyera per al meu país, per a la meva gent, una bandera que ens representava gairebé a tots i totes, i que ara fruit d’aquesta guerra de banderes, d’una en oposició de l’altra, d’una cremada en ciutats llunyanes i l’altra en llocs més propers, d’una enfrontada a l’altra i l’altra a aquesta, havia quedat relegada, oblidada.

Jo personalment al proper concurs de paelles portaré la meva senyera, la de tota la vida, la que ha onejat i ha estat enganxada a casa des de sempre, fins i tot quan no es podia fer onejar. I per donar color a la festa, ja posats, també portaré una altra molt meva, la tricolor de la República, ja que en el fons el meu desig és veure als llocs oficials del nostre país aquestes dues banderes que fa tants anys onegen en festes senyalades al meu balcó de casa.

A darrera del taulell val més el jove que el vell

Destacado

Algunes reflexions sobre l’atur juvenil

L’Atur juvenil és en l’actcampanya-catalunya-no-es-pais-per-a-joves-octaveta-aualitat una de les situacions més preocupants de la nostra societat. Ha estat declarada a Europa com a una situació d’emergència davant la seva taxa d’atur jove situada en un 22,8%; mentre que a Espanya és d’un 53,2% i a Catalunya més de la meitat dels joves està a l’atur (52%).

La mala gestió de la crisi per part dels governs de dretes, sumada a una reforma laboral nefasta per part del PP i un abandó de les polítiques actives d’ocupació pels governs de Mas i Trias,  ha fet que la crisi hagi destruït el 66,8% dels llocs de treball ocupats per menors de 30 anys.

La societat cerca els seus mecanismes per rebaixar qualsevol disfunció greu, i en aquest cas la via ha estat l’èxode dels nostres joves fora del nostre país. La generació més formada de la nostra història ha hagut de marxar fora, arribant a ser 15.093 joves des del 2009. D’aquests joves més de la meitat són veïns de Barcelona.

Cal una gran ofensiva des de tots els fronts per lluitar contra l’atur juvenil. Les forces d’esquerra i progressistes estan avançant propostes com ara les fetes pel president socialista francès Hollande, o sense més lluny, les que estan fent les seccions joves dels sindicats i dels partits d’esquerra. Serveixi com exemple la campanya Catalunya no és país per a joves o l’acció a Barcelona del Grup Socialista Municipal, com a partit de l’oposició, forçant la creació d’un pla de xoc per l’ocupació juvenil, que va comptar amb el vot de totes les forces menys les de sempre: PP i CiU.

Totes les propostes progressistes coincideixen en com afavorir l’ocupació juvenil, i què és podria resumir en les següents accions:

  • Fons econòmic garantit per dotar de polítiques d’ocupació jove en tots els pressupostos públics, al nivell de les competències de cada administració.
  • “Garantia juvenil” oferint als menors de 25 anys un pla de transició per si deixen la formació, en forma d’un pla ocupacional, més formació o practiques laborals abans de 4 mesos.
  • Crèdits financers per a cooperatives i PIMES per l’ocupació de joves menors de 35 anys.
  • Impostos específics per finançar aquestes accions com ara com la taxa a les transaccions financeres internacionals o els impostos per a rics.

Ara cal que els governs siguin agosarats per aplicar aquestes accions, superant les seves limitacions ideològiques de businessfriendly per deixar de rescatar empreses per rescatar a les persones.

Protegir el treball és protegir la virtut, donar consol als dolors, arrencar víctimes al crim i a la mort”

Concepción Arenal.

Tot ho venç la força o el temps. La modernització de l’administració

Destacado

La funció pública II

És evident que l’admiImagennistració ha d’evolucionar per donar resposta als nous reptes, però aquesta evolució no significa, ni molt menys, que passi per la externalització extrema de les seves funcions, buidant-la de persones que treballen per l’administració i la seva substitució per empreses externes que només es regeixen per criteris economicismes, facilitant la possibilitat de la seva dependència a sectors polítics i pagant malament als seus professionals.

La solució passa per evitar les duplicitats competencials entre els diferents nivells d`administracions (estatal, nacional o local –diputacions/consells comarcals i municipis) prioritzant aquelles administracions més properes als ciutadans; Reduir la complexitat dels processos administratius, en l’actualitat poc transparents i lents; Aplicar la e-administració; Garantir la resposta a qualsevol tràmit en un temps adient, disminuït la figura del silenci administratiu al màxim i garantint que tota resolució sigui raonada i vinculant. Moltes d’aquestes actuacions incorrectes per part de les administracions venen marcades per la manca de recursos tècnics, econòmics i professionals, posem per exemple algunes situacions:

· Sistema de salut, augment de llistes d’espera per la manca de material, especialistes i personal de suport, tancament de serveis que la població necessita únicament des del punt de vista del economicisme.

· Sistema judicial, amb pocs jutges i jutgesses per tantes causes fet que comporta un retard tant gran dels procediments, que significa el tancament d’aquest per haver superat els terminis legals… possibilitant que la justícia pugui arribar a ser lenta, de forma volguda per algunes persones notables jutjades…

· Sistema educatiu, la reducció de personal docent i auxiliar ha significat una reducció de les hores de preparació de les classes, i reducció de la capacitat per atendre a l’alumnat amb especials necessitats educatives.

Podríem continuar en tots els sectors de l’administració, unes administracions governades per la dreta en la gran majoria del territori estatal i nacional, com per exemple Barcelona on totes les seves administracions estan dirigides per polítiques neoliberals que han prioritzat el tancament de balanços a la capacitat d’inversió i de generació de negoci i ocupació; l’acomiadament per sobre la cobertura dels serveis demandats per la ciutadania; en definitiva fer pagar als administrats la mala gestió financera, rescatant bancs i negocis per sobre del rescat de les persones.

Per finalitzar aquestes dues entrades dedicades a la funció pública vull mostrar la meva indignació a les conclusions del comitè d’experts de la Generalitat de Catalunya sobre el futur de l’administració. El govern de CiU va deixar a l’hora del encàrrec ben clar els paràmetres neoliberals als que volia arribar fins i tot a l’hora d’escollir a aquests experts, entre d’altres assessors del ministeri de sanitat del PP, membres del Banc Central, creadors d’informes sobre el dèficit fiscal per a CiU, o assessors del Banc Mundial, empreses de telefonia, o bancs.

Les conclusions, que eren sabudes fins i tot abans de reunir-se, marquen el camí de ruta desitjat pel govern conservador de la Generalitat, i dels que podem extreure les següents “pometes”:

· Únicament presència de funcionaris en llocs d’exercici d’autoritat (policia, inspectors, llicències), oblidant-se per exemple aquells rols dels que la pròpia Generalitat a dotat d’autoritat com doctors/es, infermers/es, professors/es…

· Externalització de tots els llocs de treball funcionarial que no siguin d’exercici d’autoritat(oblidant-se per exemple de la funció com fedataris públics), derivant aquestes feines al mercat i a les empreses privades, moltes d’elles on treballen els expertes del comitè.

· En l’apartat de l’accés s’obliden tots els aspectes de mèrits, promoció interna i formació.

En definitiva una vergonyosa justificació de la voluntat de privatitzar tot allò públic, gestionat per les empreses que sempre hem vist del govern CiU.

L’administració pública ha de ser transparent, àgil i universal, i les persones que treballen en ella estatutàries, imparcials en les seves intervencions i escollides per un procés públic, clar i publicitat. L’entrada de les empreses privades en la gestió de la tasca de les administracions comporta criteris de mercat, financers i està sotmesa a pressions de partits polítics i lobbies, la garantia més forta per que la gestió de l’administració s’ajusti a llei és la presència de personal laboral independent, amb una retribució justa i correcta, així com que les seves funcions, organització, selecció i promoció sigui reglada per un estatut protegit.

Hem de fugir de les administracions suprabusiness friendly que prioritzen les empreses amigues per sobre dels seus administrats.