Paraules d’amor senzilles i tendres?

Destacado

Emotional Tuner - Raquel CaballeroEls atacs a Serrat m’han fet pensar molt, tant en el passat, com en el present i el futur.  Ja deia en anteriors entrades al blog que d’aquí a 20-D veuríem moltes desqualificacions per ambdós costats del mal anomenat “Procés”

Quan jo era petit els meus pares em van fer agafar por d’un col•lectiu, els de Cristo Rey, uns fatxes que, amb cadenes i pals, atacaven indiscriminadament els qui creien que no eren adeptes al Règim, el seu Règim. Eren paraules i accions d’odi d’aquella Espanya de naftalina i NO-DO que em va fer emmirallar-me en un altre col•lectiu que defensava la meva terra, la meva nació, es deia MDT.

El Moviment de Defensa de la Terra estava format per gent que, ferida pel menyspreu històric d’Espanya vers Catalunya, volia anar-se’n d’Espanya. Allà vaig començar a sentir, llegir i viure la política, una política de fa 32 anys. Vam crear amb el meu amic “Mitja” un hipotètic Comitè Independentista Francesc Aragó, que, segons ens van dir, era el nom de la nostra escola Zafra abans de la guerra; vam parlar molt d’independència arribant a parlar-ne alguna vegada a la ràdio en programes de nit de Radio Santa Coloma, i fins i tot vam aconseguir un militant mes, l’amic Xavi.

Amb el temps va aparèixer un grup armat i amb voluntat terrorista que es va dir Terra Lliure i el MDT va actuar de braç polític. Jo sempre he estat en contra de la violència i el terror, i per tant vaig tallar tota relació amb el l’MDT, els meus companys de viatge també. Ells van quedar-se a la riba de la independència, això sí, des de la vessant pacifica i política.

Vaig decidir conèixer d’altres terres, començar a viatjar per tota Espanya, per Europa i vaig caure que el que calia era -des de l’orgull de ser de la teva terra- intentar que no existissin fronteres, no separar sinó compartir. En tots els llocs hi ha bona gent i bona cultura, i des del respecte, el mestissatge cultural està força be, un mestissatge que es pot fer sense perdre un bri de la teva cultura, llengua i nació.

Soc Europeista convençut, i per tant crec que hem d’anar a un model federal, ja no d’Espanya sinó d’Europa, una Europa de les nacions i de les ciutats i no dels estats i de les multinacionals -com deia Pascual Maragall-. D’aquí la meva militància al Federalisme; un federalisme que es converteix feixuc atès has de convèncer als de casa i als de fora, canviar Catalunya, però també canviar Espanya i Europa.

L’Espanya rància del NO-DO, la que atacava a Catalunya s’està Europeïtzant, un camí que va iniciar-se de la mà de la democràcia i dels governs de progrés, encara que fruit dels darrers governs de dretes a l’Espanya Una i Grande, encara li queda camí.

Però i Catalunya? Doncs tampoc està bé, està dividida en dos grans meitats més o menys simètriques; una formada per persones que volen trencar amb Espanya, fins i tot algunes amb Europa i crear una Ítaca gairebé autàrquica; i una altra meitat amb gent que volem unir i no trencar, fins i tot algunes volem treballar pel reconeixement de Catalunya en una constitució i una Espanya i una Europa diferents, més respectuoses i integradores.

I en aquesta Catalunya que se’ns trenca, cada cop s’escolten menys paraules d’amor i més insults; aquesta Catalunya s’oblida que hi han artistes que s’han autoproclamat la veu de la Catalunya Lliure excloent, aquells que diuen “o Catalunya vota majoritàriament independència o me’n vaig a Senegal” amb una teatralitat molt Espertiana i poc ajustada a la realitat pel que s’ha vist, un gest aplaudit i plorat per molta gent en sentits moments independentistes; aquesta Catalunya que ataca al “Noi del Poble Sec” per que no és un “bon català”, per què no vol trencar sinó unir, per què -o magna traïció- canta en castellà, i que oblida que ell es va haver d’exiliar forçat per cantar català i ser d’esquerres (és clar que ell no va formar part de Cristo Rey ni de bona família de Falange ni del Franquisme per defensar-lo).

I si un poble oblida el seu passat i no vol superar aquell pretèrit dolent; que des de l’immobilisme no vol canviar sinó trencar; si no vol albirar un nou futur que uneix, que respecta diferents formes de pensar i que no separa ni classifica en bons i dolents patriotes… Aquest “Nou País” es convertirà en un poble de NO-DO -això si, en colors i per TV3- i farà pudor a naftalina.

Pero sus estridentes ladridos / sólo son señal de que cabalgamos”                   poema Labrador (1808) de Goethe

“Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge” podria ser el resum d’un pèssim mandat de l’alcalde Trias

Destacado

tres ciuEl resum del govern Trias –Seguint al seu Capità/Timoner Mas- podria fer-se tot seguint les primeres estrofes del poema de W. Whitman “Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge”. I és que el seu mandat ha estat simplement el pitjor mandat en democràcia de la ciutat de Barcelona.
Aquest alcalde ha estat l’alcalde del “No em mullo per tal de fugir del conflicte”, oblidant-se que el govern ha de saber escoltar, negociar, conciliar, però també decidir, impulsar i liderar. Malgrat aquesta filosofia “Il dolce far niente”, de no fer i deixar passar el temps, nombrosos problemes han esclatat sota el seu govern com ara Can Vies, la Plaça Boticelli, el PGM de Vallcarca, l’ampliació del Heron City, el projecte del parc temàtic de la Sagrera, el turisme de la Barceloneta o bé el més dolorós per a la gent que ens estimem Sarrià-Sant Gervasi: l’intent de transformar el Parc de l’Oreneta en pisos de luxe sota el xantatge al veïnat de recuperar Torre Garcini i la Clínica Ripoll per a la ciutat.
Aquesta indolència l’ha portat a no construir ni un pis de promoció pública, a no exigir la finalització de la L-9, a fer unes obres que ningú ha demanat -excepte el seu company ocult de govern, el PP- com ara les del Passeig de Gràcia o les de Diagonal (us recordeu que la consulta ciutadana va decidir que aquesta avinguda no es tocava i quedava com estava?), que només han servit per posar més terrasses de bar i en el cas de la Diagonal gastar-se quatre milions més del que estava previst, una dubtosa seguretat en els carrils bici i en les parades dels autobusos, unes parades tant mal fetes que una persona amb cadira de rodes té grans dificultats per pujar als vehicles. Els seus amics inconfessables del PP i dels “Business Friend” també l’han convençut en privar una bona secció de port a la ciutadania, enterrant el concepte de Maragall de la Barcelona de cara al mar, amb la marina de luxe del Port Vell; o l’ampliació de la Maquinista, deixant el petit i mitjà comerç de Sant Andreu tocat de gravetat.
Pel que no ha tingut cap dubte, esmerçant els esforços de tothom que treballa a la “Casa Gran” i els recursos que paguem entre tots, ha estat per la voràgine d’inauguracions d’obres provisionals i a mitges (com no han fet gairebé res, res no tenen acabat) de les Glòries, de Balmes, d’obres que són merament de manteniment, o fer-se la foto d’atrezzo de l’enderroc de la Model que de fet només afecta a una cantonada petita d’aquesta presó . Els grans projectes que sí ha finalitzant són aquells dels que no pot adduir cap paternitat ja que venien de projectes executius o fins i tot d’obres iniciades del govern Hereu com ara General Mitre/Muntaner, la Biblioteca Joan Maragall i el Passeig Sant Joan. Pels pèls ha arribat fruit de la pressió socialista a un acord per la remodelació del carrer Pere IV.
Tot parlant de recursos, la gestió financera ha estat també nefasta: la privatització dels pàrquings municipals i de l’espai públic o la funció de “Banc Bo” de la Generalitat malfiant al president Mas 215.000€ i pagant obres que no ens correspon a l’Ajuntament i sí a la Generalitat. També ha decidit en comptes d’invertir en la ciutat i la seva ciutadania, destinar els 140.000€ de superàvit per reduir deute tot i essent de les grans capitals espanyoles la que té menys deute de totes.
Malgrat defensar que l’acció social ha estat el motor del seu govern, aquesta afirmació també manca a la veritat. D’altres consideracions a banda, el que és cert és que si s’ha augmentat en un 43% la despesa social ha estat per l’augment exponencial de les demandes de la ciutadania i el gran nombre de persones que estan per sota del llindar de pobresa; i que la gran majoria d’accions socials les ha encomanat a associacions solidàries “passant-los la pilota calenta” de solucionar aquestes desigualtats, donant-los uns convenis i subvencions que no arriben a cobrir les necessitats detectades i oblidant-se que aquesta és una competència directa de l’ajuntament.
Des del seu mandat la ciutat ha perdut molt i ha guanyat en “rècords” que a ningú li són grats, com ara ser la 15a pitjor ciutat d’Europa en la lluita contra la contaminació, on ha entrat enguany per primer cop en aquest llistat (rànking Sootfree de l’Oficina Europea de Medi Ambient) o bé el número 23è de les ciutats del món amb més embussos, i la primera d’Espanya des de fa dos anys (rànking TomTom d’anàlisi de trajectes en temps real).
Deia a l’abril del 2013 que “Barcelona és un potent transatlàntic, però sense lideratge i torça el rumb” i que s’estava arribant a una Barcelona de grisos. Jo crec que en aquests anys de govern Trias, per desgràcia, s’ha superat aquesta previsió i hem tornat a la Barcelona de blancs i negres. I a Barcelona, per situar-se en les millors posicions com a una de les capitals del món, li cal ser una ciutat de colors.

Et regalo la meva estrella

Destacado

mujer alma y cuerpo estrellaEls simbolismes de les estrelles són molts i molt complexes, molts d’ells positius i d’altres negatius. Fins i tot la seva orientació fa variar el seu significat, com per exemple el Pentagrama amb la punxa central cap al cel, que és un símbol de protecció i equilibri, però que si s’inverteix representa a Satan i a les forces satàniques.

També la quantitat de puntes, que van des de la de quatre punxes (que simbolitza els 4 punts cardinals) fins el Nonagrama que simbolitza els Kanji del Tao (similars als Chakras hindús).
El seu dibuix s’utilitza en molts temes, com per exemple a les samarretes de futbol, on se’ns diu que aquella selecció ha estat guanyadora de tants mundials com estrelles porta a la samarreta (amb excepció d’Uruguai, que porta quatre i només ha guanyat 2 mundials, tot i que ells diuen que van guanyar dues olimpíades abans de l’existència dels mundials i per tant és com si n’haguessin guanyat quatre).
També s’utilitza en frases o refranys com ara el de “Lluna amb estrella, no et fiïs d’ella” o quan et diuen que tens “bona estrella”, per dir que tens bona sort.
Fins i tot els i les més velles recordareu que ens limitaven la visualització d’un programa de televisió en funció de les estrelles que apareixien en la pantalla.
Les estrelles també s’utilitzen en banderes amb diferent significat, des d’informar del nombre d’estats que formen part d’una federació com ara la dels EUA, la unitat dels diferents pobles com en la d’Europa o la localització d’un estat o regió com ara la de la Comunitat Madrilenya (que representen els estels de l’Ossa Major) o la d’Austràlia que una de les 6 que té representa a la Commonwealth i les 5 restants a la constel•lació Creu del Sud com en el cas de Nova Zelanda.
Punt i a part és la utilització d’una estrella dins d’un triangle de diferents colors, que significa en molts del casos que és una nació o país que ha obtingut o vol la independència, la gran majoria basant-se en la de Cuba, on una estrella blanca destaca en un triangle vermell que significa l’alba o també una variant dels símbols revolucionaris francesos.
Inspirada en la bandera de Cuba i Puerto Rico, en Vicenç Albert Ballester i Camps (Barcelona 1872-El Masnou 1938) va dissenyar l’actual Estelada. Tampoc n’hi ha una única, d’Estelada, sinó 6. Una amb el triangle blau va ser la primera i representa a l’independentisme no marxista; la vermella de triangle vermell/o groc, que ho fa per l’independentisme marxista; la de fons blanc i estrella vermella utilitzada pel PSAN; la de triangle negre i estrella de vuit puntes que representa l’independentisme anarquista (es pot ser independentista i anarquista?); l’estelada de tres estrelles en triangle blanc, proposada inicialment pel PSAN però que no va regir mai, i l’estelada dins d’un quadre blau utilitzada pel partit independentista aragonès Estado Aragonés. Fins i tot hi ha estelades romboïdals portades pels voluntaris catalans a la I Guerra Mundial.
Jo aquestes darreres estrelles us les dono, ja que la meva bandera és la senyera, malgrat que haig de reconèixer que en els meus moments joves va ser l’Estelada marxista, d’això fa molts anys i si voleu, us explico com va anar en un altre entrada.
Per què us dono l’estrella? Senzillament perquè entenc que el que representa avui en dia no em representa a mi. Mai m’he cregut espanyolista, i la Rojigualda no m’ha fet sentir-me massa unit a ella, les dues banderes que triaria si hagués de fer-ho des del sentiment serien la senyera i la tricolor republicana.
Potser a la meva nació avui en dia no està de moda reivindicar la unitat per entre tots construir un nou paràmetre que doni cabuda a tothom en la seva justa mesura, però el sentit comú i el seny em porta a pensar que en la societat actual, on el món tendeix a unir-se, no caben més divisions, sinó que el que cal és arreglar allò que no funciona des de dins. I per mi aquests objectius es diuen catalanisme, federalisme i republicanisme.
Estic absolutament convençut que cal facilitar que el poble pugui opinar del seu futur, però entenc que aquesta consulta ha de ser amb totes les garanties reals i legalment aplicables, com també se que aquest procés per que sigui així no es pot fer en un any. Aquest convenciment també passa per que un cop en l’Estat no hi hagi un govern de dretes, la modificació de la Constitució deixarà de ser un tabú –governi qui governi- i que aquesta consulta podrà arribar a fer-se.
Però per què us dic que us dono, us regalo l’estrella? Perquè entenc que hi ha molta gent que amb la situació actual creu que la solució és el trencament, el distanciament definitiu via divorci. Per aquesta gent que ho creu els hi regalo la meva estrella, jo amb la senyera ja tinc prou i suficient.
Tot i que espero que pel fet de no portar estrella no signifiqui que estigui marcat, com també espero que qui la porti tampoc estigui marcat en cap llista feta pels que no creuen en estrelles.
No es tracta de fer llistes i exclusions, es tracta de seure i parlar, de negociar, de pactar i dissenyar nous models integradors que respectin la realitat de totes les persones per sobre de a quin territori pertanyen; que donin resposta a les seves necessitats de primer i segon nivell.
Mai he pensat que les banderes són més importants que les persones que les porten, ni que les sigles tenen prioritat per sobre de la gent que s’agrupa al voltant d’elles. Les persones són, som el més important i no podem permetre que baralles d’estrelles, colors i distribucions ens ho amaguin ni ens releguin a un nivell inferior al que ocupen els símbols.
Des d’aquest convenciment respecto profundament qui aquest diumenge vol anar a fer l’enquesta amb urnes, a expressar la seva opinió, tampoc entenc que en aquest nou-9N el govern estatal hagi impugnat via TC la seva realització. Qui vagi a dedicar el seu temps voluntari i qui vagi a ser enquestat te tot el meu respecte, com el tenen totes aquestes persones que han participat en les macromanifestacions des 11 de setembre. Però jo no aniré a dipositar la meva opinió en aquesta urna de cartró que hem pagat entre tots/es (tampoc ningú m’ha demanat/enquestat/fet votar si volia o no que els meus diners es dediquessin a aquest tema, com tampoc ho han fet pels actes del 1714 o la bandera a la Pl. Colon.).

Les persones som el que més importa. Per això, si la vols, et regalo la meva estrella.

El sentit comú i el manipular

Destacado

ImagenDarrerament les forces autoanomenades sobiranistes, conegudes per d’altres com separatistes, i les nacionalistes per uns, unionistes per d’altres estan incrementant, en vistes al 9 de novembre d’enguany, les seves intervencions. Fins aquí tot fóra lògic, sempre que el sentit comú reeixís per sobre de tot i tots. El problema és quan es supera aquest, el menys comú de tots els sentits, i es comença a manipular de forma recargolada la realitat.

Exemples de les burrades que diuen d’una banda i de l’altra hi ha un tou, especialment per part de les persones que es recolzen en l’anonimat de les xarxes socials, on es mostren molt valentes per dir nombrosos disbarats atiant la persecució i l’atac a d’altres que sí donem la cara amb noms i cognoms.

Els unionistes des de les cavernes mediàtiques espanyolistes no paren de parlar sobre la exclusió i persecució dels castellanoparlants o dels vinguts de fóra tant a nivell de crispació al carrer com en el món acadèmic i laboral, idees que han arribat fins al mateix parlament i govern espanyol amb, serveixi com exemple, les declaracions variades del Ministre Wert i la seva tossuderia en espanyolitzar els catalans, especialment la seva mainada, són també un bon exemple de manipulació.

A casa nostra els sobiranistes no van coixos, trobant-nos entre d’altres temes la recorrent manera de no ser fidels a la realitat en negar que una hipotètica Catalunya independent estaria per temps fora de la Unió Europea, o la exclusiva culpabilitat d’Espanya en tots els mals de la societat catalana, només reconeixent que si a Catalunya algú ha tingut part de la culpa de qualsevol cosa dolenta,  ha estat  el tripartit format per PSC i IC-V, oblidant-se de l’actual aliada ERC.

Aquests venedors de fum o de confrontació inexistents no em fan por, ja que amb el seu estil barroer ja s’identifiquen com el que són… uns embrolladors.

Més preocupació em generen les manipulacions subtils, i d’aquestes a casa nostra anem plens (i segurament fora de Catalunya també). Us posaré tres exemples de manipulació del govern català, sí, sí, el de casa, no pas el de Madrid…

El primer és la manipulació constant que els governs convergents amb el vist i plau d’ERC estan fent de la història de la nostra terra, amb perles com posar en exposicions serioses que la corona castellana va atacar el regne de Catalunya (quan és de tots sabut que això no va passar i que entre d’altres aspectes mai va existir legalment el “Regne de Catalunya”). En tot cas va existir la Corona d’Aragó, que efectivament era per pes i poder més catalana que no pas aragonesa.  Entra en aquest mateix sac un altre exemple ben gràfic, com és la divisió per part dels governants convergents entre els bons –els Àustries- i els dolents –els Borbons-: El President Mas utilitza en lloança els fets del 1714 amb un gravat de la ciutat de Barcelona, que és en realitat el disseny del setge de Barcelona del 1705 per part dels que serien els aliats Àustries contra la ciutat.

El tercer exemple ve de la mà de la televisió pública catalana TV3, una televisió que any rere any està perdent seguidors i que es dedica a la constant manipulació de tota la seva programació. Serveixi com a mostra la foto que apareix als informatius, on podem veure el mapa d’Europa, amb les fronteres dibuixades dels països, i on apareix la frontera entre Catalunya i Espanya.

Ja ho deia el meu avi. Amb sentit comú tot és possible i qui mira massa lluny, lo de prop se li esmuny