El sentit comú i el manipular

Destacado

ImagenDarrerament les forces autoanomenades sobiranistes, conegudes per d’altres com separatistes, i les nacionalistes per uns, unionistes per d’altres estan incrementant, en vistes al 9 de novembre d’enguany, les seves intervencions. Fins aquí tot fóra lògic, sempre que el sentit comú reeixís per sobre de tot i tots. El problema és quan es supera aquest, el menys comú de tots els sentits, i es comença a manipular de forma recargolada la realitat.

Exemples de les burrades que diuen d’una banda i de l’altra hi ha un tou, especialment per part de les persones que es recolzen en l’anonimat de les xarxes socials, on es mostren molt valentes per dir nombrosos disbarats atiant la persecució i l’atac a d’altres que sí donem la cara amb noms i cognoms.

Els unionistes des de les cavernes mediàtiques espanyolistes no paren de parlar sobre la exclusió i persecució dels castellanoparlants o dels vinguts de fóra tant a nivell de crispació al carrer com en el món acadèmic i laboral, idees que han arribat fins al mateix parlament i govern espanyol amb, serveixi com exemple, les declaracions variades del Ministre Wert i la seva tossuderia en espanyolitzar els catalans, especialment la seva mainada, són també un bon exemple de manipulació.

A casa nostra els sobiranistes no van coixos, trobant-nos entre d’altres temes la recorrent manera de no ser fidels a la realitat en negar que una hipotètica Catalunya independent estaria per temps fora de la Unió Europea, o la exclusiva culpabilitat d’Espanya en tots els mals de la societat catalana, només reconeixent que si a Catalunya algú ha tingut part de la culpa de qualsevol cosa dolenta,  ha estat  el tripartit format per PSC i IC-V, oblidant-se de l’actual aliada ERC.

Aquests venedors de fum o de confrontació inexistents no em fan por, ja que amb el seu estil barroer ja s’identifiquen com el que són… uns embrolladors.

Més preocupació em generen les manipulacions subtils, i d’aquestes a casa nostra anem plens (i segurament fora de Catalunya també). Us posaré tres exemples de manipulació del govern català, sí, sí, el de casa, no pas el de Madrid…

El primer és la manipulació constant que els governs convergents amb el vist i plau d’ERC estan fent de la història de la nostra terra, amb perles com posar en exposicions serioses que la corona castellana va atacar el regne de Catalunya (quan és de tots sabut que això no va passar i que entre d’altres aspectes mai va existir legalment el “Regne de Catalunya”). En tot cas va existir la Corona d’Aragó, que efectivament era per pes i poder més catalana que no pas aragonesa.  Entra en aquest mateix sac un altre exemple ben gràfic, com és la divisió per part dels governants convergents entre els bons –els Àustries- i els dolents –els Borbons-: El President Mas utilitza en lloança els fets del 1714 amb un gravat de la ciutat de Barcelona, que és en realitat el disseny del setge de Barcelona del 1705 per part dels que serien els aliats Àustries contra la ciutat.

El tercer exemple ve de la mà de la televisió pública catalana TV3, una televisió que any rere any està perdent seguidors i que es dedica a la constant manipulació de tota la seva programació. Serveixi com a mostra la foto que apareix als informatius, on podem veure el mapa d’Europa, amb les fronteres dibuixades dels països, i on apareix la frontera entre Catalunya i Espanya.

Ja ho deia el meu avi. Amb sentit comú tot és possible i qui mira massa lluny, lo de prop se li esmuny

A falta vella, vergonya nova!

escrache“Escrache” vs “maccarthisme”.

La plataforma d’afectats per la hipoteca ha comptat sempre amb les meves simpaties i suport, així com amb un crèdit i respecte de la societat com pocs altres moviments reivindicatius i d’acció directa.  També entenc la llibertat d’expressió i de manifestació com a dret fonamental de les persones.

Les accions d’escrache o d’assenyalament públic es basen precisament en aquests anteriors drets, i les persones que ja per acció o omissió, provoquen un mal públic han de poder ser denunciades públicament per les seves accions. Tothom és responsable de les seves accions i decisions.

Però tot s’ha de fer en l’àmbit on és causa el problema, i si és en l’àmbit polític o públic que una persona, per les seves accions, pot ser assenyalada, és en aquest àmbit que s’ha de fer.

L’assenyalament en l’entorn privat no és defensable per mi, entre d’altres raons per que és perjudiquen a persones que no tenen res a veure en la situació que es denuncia (família innocent, veïns…) tot vulnerant el dret a la intimitat no d’un, sinó de vàries persones.

Efectivament, les persones desnonades han patit un cop en allò més íntim: la seva casa. Aquest terrible episodi afecta o afectarà a moltes persones, i en alguns casos els portarà a extrems sense retorn. Però hi ha mecanismes igual d’efectius en el que no cal arribar a aquest extrem. Per exemple: assenyalar a aquestes persones en el seu lloc de treball o en els espais on ella exerceixi la seva professió.

Crec que la PAH s’equivoca en aquesta acció, tot i que qui més s’equivoca són aquelles persones que al sentir-se atacades els acusen de coses que no són, fins i tot de delictes que no han comès.

Per un altra banda la persecució que n’està fent el PP, per exemple: la Sra. Cifuentes Delegada del Govern de Madrid al acusar-los de violents i d’estar en connexió amb organitzacions properes al terrorisme, i la “caverna mediàtica” que donen veu i altaveu a aquestes idees, és senzillament una caça de bruixes macartiana.

El sentit comú ens diria que la PAH hauria d’estalviar-se de fer “escraches”  en els àmbits privats, i que aquells polítics que es defensen dient mentides o acusant-los de delictes no comesos, haurien de dimitir dels càrrecs on van fer aquestes acusacions. El PP i els de la caverna sí que es mereixen un “escrache” davant els seus locals per defensar aquesta tesis i fer persecucions antidemocràtiques.

“La libertad no consiste en hacer lo que se quiere, sino en hacer lo que se debe.”                       

Ramón de Campoamor