Quo Vadis Barcino II: O la Barcelona que ens portarà de nou el progrés

Destacado

collboni.cat

Jaume Collboni alcaldable a Barcelona pel PSC

 

A l’anterior entrada d’aquest blog “Quo Vadis Barcino I -La Barcelona que deixa Trias-“ vaig fer un petit resum de la situació en què ha quedat la nostra ciutat després de quasi quatre anys apàtics i de retallades de la mà d’un alcalde incapaç, amb dificultats per a la negociació, i una filosofia neoliberal que ha estat el motor de les seves decisions des del seu primer instant com a batlle.

En el meu anterior article també feia esment de la idea de l’alcaldable Jaume Collboni, sobre que l’objectiu del govern de la ciutat és fer-la assequible i posar-la a l’abast de tothom que hi viu.

Avui, en un moment en què la dreta revisionista (PP, i CiU amb el suport d’eRC) ens està obligant a tornar a lluitar pels nostres drets bàsics, com ara les llibertats o la igualtat, és del meu convenciment que la ciutat necessita més que mai un model de creixement sostenible, social i igualitari. Un model que prioritzi a les persones per sobre dels balanços econòmics; crec que només hi ha una opció i és la que a Barcelona hi torni a haver un govern de progrés i d’esquerres. I per a mi aquest model és el que proposa Collboni, amb un objectiu-fita força clar: el que davant de la desigualtat creixent a Barcelona en els darrers quatre anys, cal que els beneficis de viure en una ciutat com Barcelona arribin a tothom. Creant les condicions perquè la ciutat generi oportunitats per a tothom, regulant per evitar els excessos dels sectors econòmics i desplegant polítiques socials que permetin l’autonomia personal de tothom i ajudin als qui més han patit els efectes de la crisi.

Avui, la prioritat per qualsevol opció d’esquerres, conscient del que passa al carrer i amb voluntat d’aportar solucions, és prioritzar la lluita contra l’atur –especialment en les persones que pateixen l’atur de llarga durada, o els i les joves que encara no han accedit al món laboral-.

 I per assolir aquests objectius proposem les següents línies estratègiques:

Creixement inclusiu i sostenible: generant treball en els eixos d’ocupació viables i de qualitat, com ara els que ens aporten l’economia creativa centrada en el coneixement i en la cultura. Recuperar la idea del 22@ Barcelona com a motor de captació d’empreses, així com reforçar els sectors que funcionen i que poden augmentar encara més, com ara el sector editorial, especialment en el mercat del llibre electrònic o les indústries culturals.

Pla de re-industralització BCN: recuperant l’esperit industrial de la ciutat amb industries netes, especialment en sectors com la Zona Franca o el barri del Besòs, regenerant l’espai urbà i també potenciant l’ocupació de proximitat.

Pla de rehabilitació afavorint la transformació del sector de l’ocupació en la rehabilitació de les finques de la nostra ciutat. Hem de recordar que més de 84.000 habitatges són d’abans del s. XX i més de 822.000 són anteriors al 1900. Insistir també en la necessitat de garantir la seguretat de les finques, millorar l’accessibilitat d’aquestes –especialment pensant en una població cada cop més envellida-, o la millora de la qualitat energètica d’aquests edificis. El nivell d’ocupació generat per la rehabilitació seria molt alt en un sector que és un dels que ha generat, i encara genera, més atur. Aquesta mesura també fomentaria un augment de la capacitació especialitzada en un sector professional que moltes vegades en va curt.

Accessibilitat als serveis públics i facilitació en els cost de la vida: La crisi està expulsant la classe mitjana de molts serveis públics com ara les escoles bressol, l’ús del transport o dels estudis no obligatoris –serveixi una xifra com exemple: a la zona de Pedralbes el 49,9% de la població té titulació superior; mentre que a Nou Barris només hi ha un 6% que la tingui-.

La intervenció de l’Ajuntament en el mercat d’habitatges també pot fer més fàcil la vida dels seus ciutadans i ciutadanes, augmentant la competència en aquest mercat a partir d’habitatges de lloguer des de la iniciativa pública, i deixant enrere polítiques de venda d’habitatges protegits, que s’han mostrat poc viables i amb poca capacitat per moderar els preus del mercat.

La petita economia, el gran motor econòmic de la ciutat: qui mou la nostra ciutat són especialment les petites i mitjanes empreses, les persones que treballen com autònomes, el comerç de proximitat i les incipients però febles experiències d’economia col·laborativa. Són a ells a qui majoritàriament, doncs, l’Ajuntament  ha de donar suport, amb projectes com els APEUS pel comerç de proximitat; Tax Free per autònoms i/o noves empreses de nova creació; o potenciant l’economia col·laborativa a partir d’un model de ciutat i la creació d’una taula del sector.

Els grans poders econòmics de la regió metropolitana i de la ciutat han d’estar al servei dels i de les ciutadanes que viuen en aquesta àrea. Des d’una autoritat única liderant les propostes coordinades i conjuntes de tot el territori, fent que els beneficis d’aquestes iniciatives esdevinguin un suport per a les necessitats socials de la nostra ciutat i la seva metròpoli.

Barcelona capital Metropolitana, Catalana, Europea i Mediterrània: Davant el procés de globalització que vivim la única manera de sobreviure, mantenint els nostres trets característics i culturals, és ser present en el lideratge d’aquells processos que siguin viables en aquests escenaris. Aquest objectiu únicament podrà ser assolit des del convenciment que Barcelona és fonamental per a Catalunya, però també per a Europa i per a la zona mediterrània. Al contrari del que pensen els actuals governs convergents, que únicament estan convençuts que ho ha de ser per Catalunya.

Aquest és un petit avanç dels grans eixos que proposa Jaume Collboni: un model que vol una Barcelona a l’abast de tothom, al contrari de la ciutat privatitzada de l’alcalde Trias; un teixit comercial divers, equilibrat i de proximitat, enlloc del model colonitzador i globalitzador que comporta la “carta blanca” que Trias dóna a les grans superfícies; una ciutat que es rebel·la contra la pobresa, en lloc de l’acceptació còmplice de l’actual govern municipal. En resum, un govern que s’enfronti a les causes de la desigualtat per acabar amb els seus efectes. En definitiva, una ciutat igualitària, una Barcelona pels ciutadans i les ciutadanes, que aculli als que ens visiten, però que sobretot estigui al servei del seu veïnatge.

Jo crec en aquest model de progrés que es basa en la solidaritat i els valors de l’esquerra. Un model que ha funcionat en el passat i que ara Jaume Collboni reprèn i ens retorna renovat i actualitzat per donar nous reptes a la ciutat. Vols saber-ne més? Et mantindré informat …

Correcció text:

MERITXELL CENTENO

Periodista ambiental i Guia Interpretadora del PNAESM. mericenteno@gmail.com

Anuncios

Escollir candidat/a és fàcil, apliquem la formula V=(C+H) x A (II Diari de campanya)

Destacado

Avui és el darrer dia de campanya per escollir l’alcaldable del Partit Socialista de Catalunya, demà serà una data històrica ja que per primera vegada tota la ciutadania que accepti la proposta de les primàries i sigui major de 16 anys i resident a Barcelona, podrà escollir.

Com va dir ahir Jaume Collboni en aquestes primàries opten 5 persones com a candidates, 5 persones que tenen cada una d’elles molts punts forts, destaco alguns:

  • Rocío Martínez-Sampere amb la seva empenta i conviccions
  • Carmen Andrés i la seva fermesa en la defensa del Districte de Nou Barris i de la igualtat
  • Laia Bonet amb la seva il·lusió i joventut
  • Jordi Martí amb el seus projectes

Totes elles, juntament amb les conviccions d’en Jaume Collboni, sobre la lluita contra la desigualtat i la garantia dels drets de la ciutadania,  fa que la seva suma, la del seus equips i col·laboradors/res ofereixin un PSC preparat per liderar l’alternativa d’esquerres, una propostaque acabarà amb la coalició de dretes que governa la ciutat, on CiU fa que mana i el PP decideix que ha de fer l’alcalde Trias.

Però per qui decidir-se?, aquesta és una decisió difícil i complexa, una decisió que s’ha de basar en els valors dels candidats i candidates i especialment, més enllà d’aquests valors personals, la seva capacitat per liderar la resposta de progrés a l’Ajuntament de Barcelona.

Fa mesos vaig sentir a Ordino una xerrada d’un professor de la UB i la UIC, en Víctor Kuppers, que resumia la seva dissertació en una formula, la de com valorem a les persones. En ella ens deia que la valoració venia donada per la suma dels coneixements i experiència d’aquest individu amb les seves habilitats i capacitats i, que a aquest sumatori, calia multiplicar la part més important d’una persona, que era la seva actitud o manera de ser.

Un cop pensades totes les propostes de les candidatures, les que feia en Collbonim’atreien per sobre d’altres i entre aquestes, destacaven les prioritats marcades per en Jaume:

  • Reunir-se amb ICV-EUiA, els nostres aliats naturals, per arribar a un acord per fer oposició al govern de la dreta.
  • Buscar un ampli acord econòmic i social per revertir les polítiques més agressives de l’actual govern: la pujada de tarifes, l’increment de metres comercials de les grans superfícies, i la privatització dels aparcaments.
  • Retrobar-se amb tothom qui ha parlat durant les primàries, i amb moltes altres persones de la ciutat, per demanar-los que s’impliquin en l’elaboració del programa per les eleccions de 2015.
  • Instal·lar-se a tots els districtes de la ciutat per tenir línia directa amb els i les ciutadanes que vulguin parlar de qualsevol tema que els preocupi.
  • Impulsar que en el primer plenari el GMS la faci una proposta de despesa social amb els 140M€ de superàvit de l’Ajuntament.

Aquestes prioritats sumades a les propostes fetes al llarg de la campanya com ara la Universalització de les escoles bressol 0-3 anys; WIFI gratuït per a tots els ciutadans i ciutadanes; Garantia per a que els i les joves puguin estudiar o treballar; Finalització i obertura dels equipaments de ciutat endegats i que el govern Trias no ha volgut posar en marxa; Impuls del comerç de proximitat i aturada de la construcció de grans superfícies comercials; Elecció directa de la sindicatura de greuges com advocacia de la ciutadania; Promoció de l’ocupació…. Feien que m’agradés molt el full de ruta proposat pel candidat.

L’Experiència d’en Collboni en la política directa, la del cara a cara amb la ciutadania, el seu tarannà en la política municipal com a conseller i portaveu del grup socialista a Horta Guinardo, els coneixements adquirits en la seva tasca com sindicalista o com diputat, també em feien valorar la seva candidatura.

Però sincerament, les seves propostes, habilitats i capacitats el feien un bon candidat a l’alcaldia?, malgrat la diferència positiva a d’altres candidatures, alguna també podria estar més o menys igualada amb ell.  El gran factor que em va fer decidir va ser justament la seva manera de ser, la seva actitud vers les persones, la seva preocupació pels demés.

El Charm d’en Jaume multiplica les seves habilitats, capacitats, coneixements i experiència situant-lo segons el meu parer, en els paràmetres del que ha de ser l’alcaldable de la ciutat, i de qui pot liderar el recomençament de la ciutat, el nou disseny progressista de Barcelona… Un veritable alcalde per a la ciutat.

És per aquest motiu que demano públicament dues coses per demà:

 

1/ Aneu a votar  les primàries obertes i ciutadanes

(+info : http://www.primariesobertes2015.cat/)

2/ Voteu a Jaume Collboni

(+info: http://www.jaumecollboni.cat/)

Recomencem Barcelona, portem el canBi!

És possible una revolta social? La Rosa de Foc, tornarà a Barcelona?

Destacado

rosa de focPer Rosa de foc es coneixia la nostra ciutat en un període convuls de lluites obreres i populars, que va fer trontollar la ciutat entre els finals del S XIX i la setmana tràgica (1909). Un altre període de lluites al carrer es tornà a donar en el període del 1919 al 1921 on l’anarquisme i les lluites populars van marcar la dinàmica de la Barcelona –moltes vegades de forma tràgica- afavorida per la intervenció dels assassins a sou dels patrons, anomenats pistolers.

Molta gent avui en dia, davant la situació excepcional que viu la nostra nació i l’estat, te por que la crispació i desesperació de la societat generi una situació de grans conflictes socials, i la veritat és que la situació és molt difícil com ens demostren algunes xifres i situacions com ara:

  • Destrucció de la capacitat de protecció tradicional de les famílies, la crisi i l’atur està fent que cada vegada els ingressos siguin més petits, arribant al punt que en aquests moments hi ha 2 milions de llars -d’elles 300.000 famílies amb fills- sense cap ingrés econòmic, aquesta quantitat s’ha quintuplicat des de l’any 2007. Moltes vegades els pares i els avis són l’única font solidària d’ingressos a partir de les seves pensions, ara en perill de mantenir la seva capacitat adquisitiva per les retallades de govern del PP.
  • Caiguda d’una possible font d’ingressos dins de l’economia negra, l’actual situació a fet caure l’ocupació ja sigui declarada o no, de totes maneres encara –segons la FUNCAS Federació de caixes d’estalvi- es calcula que el treball en negre en l’actualitat mou el 17% del PIB i ocupa a 4 milions de persones. A Catalunya hi ha  un 24,5%  i Espanya + del 27% de la població activa a l’atur amb més de 6 milions de persones aturades , la destrucció d’ocupació a Catalunya en 3 mesos ha estat 35.700 lloc de treball, convertint-la en una CCAA amb més destrucció de feina. L’atur juvenil a Barcelona arriba al 57%.
  • Desaparició de les classes mitjanes, que són les que realment donen suport fiscal a la inversió i als serveis de les administracions públiques i que han permès fer créixer a la societat i la seva xarxa pública.
  • La xarxa de suport social amenaçada (educativa, sanitària i social, així com el sistema de pensions i els subsidis) malgrat ser la més alta de la història, es veu en retrocés per les polítiques neoliberals de la dreta (PP i CiU) i les seves retallades, posant en perill la funció protectora d’aquesta xarxa –copagament mèdic, disminució de beques d’estudi i de menjador escolar, destrucció de l’ocupació publica (8,3%) i per tant servidors públics, limitació d’accés a les prestacions i subsidis, accions letals contra la protecció de la dependència…-

Davant aquesta situació també molta gent és pregunta com és que no ha arribat  l’esclat social com està passant a d’altres països com Grècia i Portugal entre d’altres, l’anàlisi detallat ens indica que hi ha algunes raons que fins avui, de moment, han pogut controlar aquest espetec:

  • La dreta ha aconseguit introduir en la població idees com ara  que em viscut més enllà de les nostres possibilitats, o que les retallades són necessàries per que no hi ha diners a Catalunya o, Madrid ens roba i no tenim diners després de l’espoli fiscal. Si analitzem les dades reals i no motivades per interessos partidistes, podrem veure que cap d’elles és real. Però realment han calat en la població, justificant així qualsevol retallada que la dreta ens marca.
  • L’actual individualisme social, la caiguda de militància i simpatitzants en partits (-88%), sindicats (-18%), així com en entitats i organitzacions de lluita o defensa dels drets socials entre d’altres afavoreix la indignació no organitzada, que només participa en certes convocatòries puntuals però que impedeix l’organització programada d’aquesta indignació, les mobilitzacions i accions  a mitjà i llarg termini.
  • Emigració dels joves a treballar en precari fora de Catalunya un 30% ja en l’actualitat i el retorn dels immigrants als seus països d’origen aproximadament + d’un 45%.
  • Minimització de la situació i “sordina” dels mitjans de comunicació sobre accions dels governs de dretes amb l’objectiu de mantenir l’estatus quo. Potser influeixen els 14,5 M€ de subvencions del govern Mas en dos any a La Vanguardia, Ara-Avui i El Periódico.

El que si s’està donant és un augment de la desconfiança vers les institucions públiques (40%), fins i tot contra la democràcia i el sistema públic actual (70%). Aquí rau el gran perill, ja que la desconfiança al sistema polític, pot portar a creure que la democràcia no és un bon sistema de govern tan com concepte o com principi. I és perillós per que es poden donar dos possibles escenaris gens desitjables:

  • Aparició de forces politiques populistes i demagògiques amb objectius ocults que poden portar situacions totalitàries i accions antidemocràtiques un cop en el poder.
  • Solució tecnocràtica, moltes vegades al servei de poders obscurs i amb gènesi en els grups financers.

La única solució és trencar amb la desconfiança de la gent vers allò públic i el sistema polític i per això cal que les organitzacions i el sistema polític garanteixi:

  • Més transparència i informació real i forçada per llei, més enllà de la pròpia decisió de cada administració o organització política.
  • Més participació i control de la ciutadania en les decisions de les administracions , partits polítics i sindicats, potenciar la governança tant en les administracions com en les organitzacions (un bon exemple en organitzacions polítiques és el projecte del PSC –Partit en xarxa http://goo.gl/yA2ck )

·         Actuació decidida contra la corrupció i exemplaritat en les sancions contra les persones corruptes en l’àmbit públic  i polític, així com les persones, empreses i organitzacions que possibiliten aquesta corrupció ( veure l’entrada al meu bloc “La veritat triomfa per si mateixa, la mentida necessita complicitat”).

“Tallar aviat el mal procura; si arrela, tard es cura”

Refrany tradicional català

A perill prompte, remei cuitat

pbresa(II part Solucions a la pobresa)

En aquests moments l’actual règim de provisió de benestar està en els nivells de mes fragilitat de la seva recent història, i amb els índex de pobresa i desigualtats socials mes grans dels temps moderns a Catalunya i a Espanya. Com ja vam veure en la entrada “És la pobresa, Idiota! Una radiografia crua de la societat catalana” un dels grans motius ha estat l’atur que s’ha triplicat en els darrers 4 anys. El suport familiar també ha caigut, al caure els ingressos d’aquestes famílies, perdent-se un tradicional puntal de suport en moments difícils. A aquests fet s’ha ajuntat la caiguda d’ajudes i de polítiques socials a partir de les retallades dels governs neoliberals i de dretes a Europa, Espanya i Catalunya. Quines solucions s’han de posar en marxa, i exigir a totes les organitzacions polítiques, especialment les d’esquerres?:
Pacte entre totes les forces polítiques de lluita contra a pobresa i les desigualtats socials (i aquelles que no el signin o acompleixin siguin denunciades públicament), on es garanteixi:

  • Compromís per no disminuir en cap cas els pressupostos per la lluita contra la pobresa així com per ajudes i accions contra la desigualtat social.
  • Beques públiques per l’accés de població en situació de risc o exclusió social a serveis públics (escoles bressol, educació obligatòria i post obligatòria, menjadors socials, serveis sanitaris bàsics de pagament, serveis extraescolars…)
  • Priorització de solucions normalitzades i universals per sobre de les extraordinàries, especifiques i/o assistencials-benefiques.
  • Lleis de promoció de l’ocupació, que dificultin –com l’actual- la precarització laboral.
  • Garantir sous dignes, amb uns mínims que permetin pagar les despeses bàsiques, trencant l’actual factor, en augment, de pobres que estan treballant.
  • Aplicar factors de promoció ocupacional per sectors en risc d’exclusió i/o desigualtat social (joves, dones, persones majors de 45 anys…).
  • Deixar de rescatar bancs i empreses privades per a rescatar a les persones, en cas que calgui garantir els pagaments de hipoteques, establir un sistema per donar suport a les persones per que les paguin (o els seus lloguers) i no pas als bancs per que augmentin els seus beneficis.
  • Augment dels habitatges socials per persones en situació de risc d’exclusió social, inclusió d’habitatges privats en aquesta xarxa. Garantir l’accés a ells per mitjà d’un registre únic i públic d’adjudicacions.
  • La educació com eina de capacitació, promoció social i visualització de problemes amb:
    • Programes per combatre el fracàs escolar.
    • Processos de transició escola-treball.
    • Xarxa d’escoles bressol públiques (afavoreiex la incorporació laboral dels pares/mares, la visualització de menors en risc social i la garantia d’alimentació bàsica dels menors).
  • Promoció d’una xarxa pública de suport psicològic i emocional.
  • Publicació i transparència en tots els processos amb suport públic a partits, sindicats, entitats i empreses (subvencions, convenis i contractes), auditories de les organitzacions per aportacions de més de 20.000€.
  • Accions de transparència i control públic de les organitzacions polítiques i sindicals (veure l’entrada al bloc “La veritat triomfa per si mateixa, la mentida necessita complicitat
  • Màximes penes en casos de corrupció, estafa i malversació de cabals públics o en serveis privats amb aportació pública (per prestació de serveis, subvencions o convenis).
  • Creació d’una agència de qualificació europea, i actuació d’ofici de la CE contra les agències privades de qualificació que falsifiquin i modifiquin les dades dels estats europeus en benefici dels inversors privats.
  • Desobeir si cal les indicacions del BCE que demanin accions que vagin en contra dels anteriors punts (seguint l’exemple d’Islàndia).

En moments de crisi, al contrari del que diuen les polítiques neoliberals i conservadores, cal invertir més en temes socials i serveis públics, lluitant contra l’exclusió social i garantint la protecció social. És la única manera de fer per que la desigualtat social no creixi i evitar l’aparició de partits d’extrema dreta o esquerra amb propostes “miraculoses” o organitzacions populistes que es beneficiïn del sentiment de desesperació del poble.

“La veritat triomfa per si mateixa, la mentida necessita complicitat”

url(II part, les solucions)

La frase anterior pertany a Epicteto de Frigia i es apropiada per continuar amb el tema de la corrupció política iniciat la setmana passada. Si en aquella entrada parlava de les fonts, crec que cal ara li toca el torn a les solucions.

 Com ja deia aquestes s’agrupen en tres grans eixos:

 1/ Transparència, obligatòria a partir d’una llei de transparència de les institucions, administracions i entitats finançades amb diners públics (Corona, administracions, partits polítics, sindicats, empreses públiques, entitats i fundacions), que entre d’altres aspectes obligaria a:

  • Mantenir un comptabilitat única de totes les organitzacions que rebin qualsevol quantitat de les administracions en concepte de subvencions i/o convenis. Auditoria externa i feta pública dels comptes anuals per aquelles organitzacions que reben més de 20.000 €, així com publicació i declaració pública de tots els comptes anuals per aquelles que reben una quantitat menor de cabdals públics.
  • Prohibició de donacions o pagament en espècies anònims a partits i sindicats.
  • Declaració pública de béns abans de la pressa de possessió i  cessament de qualsevol càrrec públic no funcionarial, indistintament que percebin per aquesta tasca sou o no.
  • Registre públic de lobbies, explicitant els seus membres i persones jurídiques i físiques que formen part d’ells.

 2/ Eficàcia i eficiència de la justícia i de les eines de control públic

  • Incloure com a delicte el finançament il·legal dels partits polítics i sindicats així com l’enriquiment injustificat dels càrrecs públics, amb màximes penes exemplars i sense possibilitat d’aplicar indults o rebaixes extraordinàries de condemnes.
  • Inhabilitació de condemnats per corrupció i corruptors per a càrrecs públics .
  • Inhabilitació de empreses amb persones condemnades per corrupció o tràfic d’influències per presentar-se a concursos públics
  • Revisió de la figura d’imputat per tal que una persona pugui defensar-se sense que comporti assenyalament i penalització social, creació d’una figura prèvia a la que el jutge detecti indicis raonables de delicte.
  • Garantir una ràpida investigació i tramitació judicial en casos de corrupció política, justificada per l’alarma social que crea, temps màxim 1 any de procediments previs, ampliables de forma raonada i pública de 6 mesos en 6 mesos, amb un màxim de dos anys.
  • Augment i enfortiment dels instruments de control públic i la informació pública dels seus informes, atorgar capacitat sancionadora al tribunal de comptes, ampliable les seves funcions també als sindicats. Aquest tribunal ha de ser personalitzat i independent, únicament comptarien amb interventors sense vot dels partits amb representació parlamentària.
  • Limitació de sobre-costos en adjudicacions de contractes públics i publicació raonada sobre l’adjudicació d’aquests contractes.

 3/ Educació i formació en valors

  • Garantia de l’existència en tots els nivells educatius d’assignatures i continguts sobre ètica i valors, amb una especial incidència als aspectes públics.
  • Formació permanent al funcionariat públic en valors cívics, detecció i denuncia de conductes presumiblement corruptes.

 Aquestes accions caldria també que fossin complementades per accions de democràcia participativa i de democratització dels processos interns de les organitzacions polítiques i sindicals, entre les que caldria destacar a tall de resum:

 a)    E-democràcia Garantir que partits i sindicats mantinguin contacte amb la ciutadania, obrir canals de comunicació interactius, immediats i reto-alimentats.

b)    Democràcia interna al màxim nivell de les organitzacions polítiques i sindicals (primàries, participació de la militància en la elecció directa de tots/es els candidats de llista i aprovació de programes, limitació de mandats i de càrrecs institucionals d’elecció política (assessors).

c)    Gestió dels seus pressupostos de forma ètica i transparent, autoexclusió de peticions de condonació de deutes i interessos amb les entitats bancàries, limitació de les despeses electorals.

d)    Privació de responsabilitats executives i institucionals dels càrrecs imputats, manteniment de les seves actes tot i que totes les seves decisions haurien de ser observades per un interventor de la seva formació, les dades recollides per aquest interventor serien informades a la executiva del partit (coresponsabilitzant per tant a les executives en cas d’un comportament poc ètic o il·legal)

e)    Òrgans constitucionals i consells d’ens públics sense quotes de partit, aquestes organitzacions podrien tenir interventors i observadors polítics. En el cas que aquests observadors/interventors ho fossin per ser càrrec electe no podrien percebre d’altres sous o dietes que la remuneració com a càrrec electe.

Les organitzacions polítiques que no facin accions similars a les proposades, que són les que demanden el poble.. estan condemnades al fracàs. I el sistema democràtic està en risc si les seves organitzacions polítiques i sindicals no estan disposades a fer-ho.

“Qui no castiga el mal ordena que es faci” o la política de la corrupció

(I part, les fonts de la corrupció)

AquestaImagen frase atribuïda a Leonardo da Vinci pren força en aquests moments que apareixen trames de corrupció en molts sectors de la nostra societat, per tothom és conegut que en períodes de crisi s’aguditza el fenomen de la corrupció, ja que per una banda hi ha un petit grup de la societat que davant la incertesa generada vol rebre el màxim de beneficis i el més aviat possible, i per un altre la resta de la gent que es veu afectada per la  situació i no tolera que hi hagi gent que, fent trampes, pugui garantir d’un futur assegurat mentre la gran majoria no sap que passarà el proper dia.
No hi ha major enèmic per a la democràcia que l’ombra de la corrupció i en aquests moments malgrat existeix una gran incidència en la política i les administracions públiques, la situació plana també en el sector empresarial (àmbit on es situa majoritàriament el fet de la corrupció), els esports fins i tot arribant a l’àmbit associatiu i institucional.
Tot i això he volgut parlar, per allò que em pertoca, de la corrupció política, on malgrat una part important de la societat creu que tota persona que es dedica a la política ho fa per objectius foscos i corruptes, el cert és que la gran majoria dels i de les polítiques es dediquen a la seva tasca de forma transparent, ètica i amb l’objectiu de millorar la societat. Aquesta opinió imperant que es podria resumir en el erroni principi de “tots els polítics són iguals” està generant una desafecció d’una gran majoria vers la política, el partits i la governança. Una desafecció que ja li va molt bé a certs poders polítics, financers i empresarials que pel davant de les persones posen els beneficis i les plusvàlues.
En aquests moments existeix, sumada a la presència de persones amb poc escrúpols que podem trobar en tots els àmbits de la societat, una mancança manifesta pel que fa a la regulació, transparència i viabilitat del finançament dels partits polítics, a la que no ha donat resposta la llei de finançament (Llei 3/87 de finançament dels partits polítics).La seva manifesta incapacitat ha permès un seguit d’abusos i figures delictives en les trames polítiques, de molt difícil visualització i que cap dels partits governants des de l’any 1987 ha volgut millorar, ni a l’Estat ni a Catalunya. Serveixi com exemple de la mala praxi que genera aquesta llei el fet que obliga als partits polítics a sotmetre’s a l’auditoria del Tribunal de Comptes, però la realitat ens indica que la tramesa de la informació per part dels partits no ha estat igual en tots els casos, especialment per part dels de la dreta, en els que no ha existit una cooperació oberta i total, arribant a donar-se un incompliment generalitzat de la norma, sense que això hagi significat repercussions polítiques, legals o administratives.
Cal urgentment una nova llei de finançament més transparent i d’obligat compliment, amb unes conseqüències pel seu incompliment més severes i amb mecanismes d’informació pública que permeti el control de les actuacions del partits per part de les altres organitzacions polítiques i la pròpia societat.
Cal garantir que aquelles persones escollides de forma democràtica passin comptes de la seva tasca diària, de la feina feta de forma habitual i no pas un cop cada 4 anys quan venen les eleccions.
Pel que fa a les persones imputades, caldria aclarir el concepte d’Imputat/ada:.
Imputat/da És la situació en la que un/a jutge/ssa te una sospita raonable que una persona a comés un delicte, i per això el jutge ofereix la possibilitat mitjançant la figura de la imputació a que aquesta persona pugui defensar-se amb la participació d’un/a advocat/da.
La persona imputada un cop finalitzada la investigació judicial només pot optar a tres figures judicials:
•    Innocent, quan el o la jutgessa no veuen un comportament delictiu en la persona imputada i s’arxiva la causa,
•    Acusat, si es perceben conductes delictives, que en cas que es demostrin, causaran penes inferiors a nous anys,
•    Processat, si es perceben conductes delictives, que en cas que es demostrin, causaran penes superiors a nous anys,
És important aquesta diferenciació ja que basant-se en el principi d’innocència qualsevol persona imputada pot ser culpable o innocent, i per tant al no ser la figura de la imputació una garantia de delicte, si s’exigeix la seva dimissió podríem estar obligant a deixar el càrrec -pel que va ser escollit pel poble- a una persona innocent. També si la dimissió fos automàtica i reglada per llei podrien existir usos fraudulents de la denúncia i la imputació per aconseguir fer callar i/o anul•lar, per part d’interessos obscurs, a polítics/ques que estiguin fent una bona tasca.
En la propera entrega (amb ànim de no fer molt feixuga aquesta entrada) intentaré desenvolupar mesures per minimitzar els casos de corrupció política (a qualsevol societat crec que és difícil d’eradicar) i que, al meu entendre, bàsicament s’agrupen en tres grans eixos:
•    Educació i formació en valors a la ciutadania per afavorir el comportament ètic com a conducta correcta i natural, així com per exigir de forma enèrgica  la lluita i càstig de qualsevol episodi de corrupció, abús o il•legalitat.
•    Transparència, marcada per llei, en totes les organitzacions que es financin de fons públics,
•    Compliment de penes exemplars i sense possibilitat de rebaixes o indults de qualsevol mena, per aquelles persones que han estat declarades culpables de delictes de corrupció, malversació de cabals públics o abús de poder.
Serveixi aquesta frase com a punt i seguit i presentació de la propera part d’aquesta entrada:

“Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes

Pitàgores

És la pobresa, Idiota! Una radiografia crua de la societat catalana (I part)

Avui estava decidit a parlar de la corrupció al nostre país especialment de la corrupció política, un autèntic drama, que en aquests darrers dies s’ha vist encara més actualitzada. Però l’aparició de diversos informes sobre la pobresa ha fet que em decanti sobre aquest tema pel meu bloc setmanal –amb la promesa que properament parlaré sobre la corrupció i les possibles solucions que entenc es poden donar-.

És vergonyós estar llegint informacions on alts càrrecs de l’estat cobraven sobres amb sous en negre que superaven els salaris declarats, autonòmics que pagaven seus dels partits i sous a càrrec del que es robava a les polítiques actives d’ocupació, o de les obligatòries ITV a les que tots/es les propietàries de cotxes hem de pagar, així com aspectes urbanístics que també no queden clars i esquitxen a càrrecs municipals.

Aquest temes som sempre vergonyosos, però arriben a immorals quan en els mateixos dies l’augment de l’atur va creixent de forma exponencial i la pobresa arriba a situacions que els professionals socials no detectàvem des de fa 20 anys o més.

Les Entitats Catalanes d’Acció Social ECAS han presentat el seu informe ISOCAT 2011, sobre els indicadors socials a Catalunya, comparats amb l’Estat Espanyol i la Comunitat Europea (http://goo.gl/9rth2) amb uns resultats esfereïdors.

L’índex AROPE(1) ens informa que ha existit un augment molt preocupant de la pobresa ja que situa en el 2012 al 29,5% de la població catalana per sota de l’indicador de pobresa, aquest índex ha augmentat força a Catalunya des de l’any 2009 (16,5%), just un any després de l’esclat de la crisi mundial, i un increment notable l’any de l’arribada del govern Mas a la Generalitat 2010 (19,80%), arribant al 2011 a un 23,30%. A l’Estat Espanyol les dades han estat superiors 2009:23,4%; 2010:25,5%; 2011:27,0%, fins arribar a l’any 2012:26,7% on Catalunya supera a l’estat en 2,8% per primera vegada en la Història, i molt lluny de l’índex de pobresa d’Europa que es situa l’any passat en un 21,6%.

Catalunya te percentualment més pobres l’any 2012 que a Espanya i Europa, i segurament ajuda la taxa d’atur d’un 22% i l’absoluta manca de polítiques actives d’ocupació que és una de les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya. També per primera vegada en molt de temps és dona un augment de la pobresa en les persones en edat laboral, vinculada a la destrucció de llocs de treball i a la caiguda de les condicions salarials, unes condicions que encara es veuran encara més afectades per l’aplicació de la reforma laboral imposada pel govern del PP i que és una mesura afavoridora de l’abaratiment de l’atur. Un nou factor també és el fet que augmenta exponencialment la taxa de treballadors/es pobres (persones que estan per sota de l’índex de pobresa malgrat estar treballant, fruit del descens de sous i l’aparició d’hores extres no pagades, aquest índex a l’estat és d’un 12,7% a Catalunya un 13,7% i a la UE només d’un 8,5%.

La situació de les persones que treballen és negatiu respecte d’altres anys, situació a la que és sumen les llars amb treballadors/es públiques amb pèrdues considerables de poder adquisitiu i la pèrdua de la paga extra de Nadal gràcies al govern estatal i la anunciada pèrdua de la paga d’estiu per part del govern català.

On encara es nota més la crisi es en aquelles llars sense cap tipus d’ingrés ni per ocupació, ni per ajuda pública, una taxa que no ha parat d’augmentar des de l’any 2007 amb 57.000 llars i que ha arribat a doblar-se en l’any 2011 a 118.000 llars.

Històricament el sector de població que sempre ha patit la pobresa ha estat la gent gran, però en aquests moments aquesta taxa és redueix, la raó és ben senzilla la garantia de pensió per a tota la població major de 65 anys i la implantació de la llei de la dependència, tot i que aquesta situació torna a estar en perill gràcies a les mesures dels governs de dretes a l’Estat i a la Generalitat. Per una banda la revisió a la baixa i força limitadora dels drets a prestacions de la llei de dependència, i per un altra el fet de no garantir l’increment de l’IPC en les pensions de jubilació i de viudetat comporta un toc d’alerta en la situació d’aquest sector poblacional. Tot i això en aquests moments és molta la gent gran que a partir de les seves pensions torna a mantenir als seus fills i nets comprant menjar i pagant despeses bàsiques de la llar.

La crisi ha repercutit de forma contundent també als i a les joves, una desocupació de més d’un 51% esta causant estralls en ells i elles, arribant a ser l’estat amb més desocupació de la Unió Europea. L’atur no és l’únic problema, ja que els i les joves que treballen ho fan amb una gran temporalitat (60% amb contractes temporals), amb uns sous dels més baixos del mercat (el sou juvenil de mitja no arriba ni als 15.000€ anuals) i un increment de l’endeutament en els joves de 25 a 29 anys de un 61%. Aquests factors estan impedint que els nostres joves comencin el seu cicle de vida autònoma , donant-se la situació que any rere any el percentatge de joves emancipats cau, i fins i tot està en retrocés (joves que estan retornant a les cases dels pares i mares) i que només un 29% dels i de les joves fins als 29 anys siguin independents.

He destinat el final d’aquest bloc a la situació que ha variat més en el temps, la pobresa infantil, aquest augment ha afectat a moltes llars portant-les a una situació de pobresa severa. El factor de la pobresa infantil creix a Catalunya des l’any 2008, arribant l’any passat a un 20% de la població infantil!. Un país hauria d’avergonyir-se que un menor de cada quatre sigui pobre, i encara més si gran part de les retallades del govern català de dretes afecta a la població infantil, tant en temes d’educació trencant el model d’educació assolit en els darrers anys, tant pel que fa a la petita infància de 0-3 anys i les escoles bressol, com pel que fa a la resta de la població infantil d’educació obligatòria i que es suma a les retallades en beques de menjador, augment de quotes a les famílies, descens de professionals de l’educació i massificació de les classes fruit de l’augment de ràtios. Curt i ras, hi ha un sector d’infants a Catalunya i a Barcelona que passa gana, i moltes famílies que per que no passi això son els adults que en passen, fins i tot en casos de mares lactants.

Cal solucions ja!, cal un urgent pacte d’estat, un acord de totes les forces polítiques sobiranistes o no, per garantir una vida correcta a la seva ciutadania.

20130206-145315.jpg