“Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge” podria ser el resum d’un pèssim mandat de l’alcalde Trias

Destacado

tres ciuEl resum del govern Trias –Seguint al seu Capità/Timoner Mas- podria fer-se tot seguint les primeres estrofes del poema de W. Whitman “Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge”. I és que el seu mandat ha estat simplement el pitjor mandat en democràcia de la ciutat de Barcelona.
Aquest alcalde ha estat l’alcalde del “No em mullo per tal de fugir del conflicte”, oblidant-se que el govern ha de saber escoltar, negociar, conciliar, però també decidir, impulsar i liderar. Malgrat aquesta filosofia “Il dolce far niente”, de no fer i deixar passar el temps, nombrosos problemes han esclatat sota el seu govern com ara Can Vies, la Plaça Boticelli, el PGM de Vallcarca, l’ampliació del Heron City, el projecte del parc temàtic de la Sagrera, el turisme de la Barceloneta o bé el més dolorós per a la gent que ens estimem Sarrià-Sant Gervasi: l’intent de transformar el Parc de l’Oreneta en pisos de luxe sota el xantatge al veïnat de recuperar Torre Garcini i la Clínica Ripoll per a la ciutat.
Aquesta indolència l’ha portat a no construir ni un pis de promoció pública, a no exigir la finalització de la L-9, a fer unes obres que ningú ha demanat -excepte el seu company ocult de govern, el PP- com ara les del Passeig de Gràcia o les de Diagonal (us recordeu que la consulta ciutadana va decidir que aquesta avinguda no es tocava i quedava com estava?), que només han servit per posar més terrasses de bar i en el cas de la Diagonal gastar-se quatre milions més del que estava previst, una dubtosa seguretat en els carrils bici i en les parades dels autobusos, unes parades tant mal fetes que una persona amb cadira de rodes té grans dificultats per pujar als vehicles. Els seus amics inconfessables del PP i dels “Business Friend” també l’han convençut en privar una bona secció de port a la ciutadania, enterrant el concepte de Maragall de la Barcelona de cara al mar, amb la marina de luxe del Port Vell; o l’ampliació de la Maquinista, deixant el petit i mitjà comerç de Sant Andreu tocat de gravetat.
Pel que no ha tingut cap dubte, esmerçant els esforços de tothom que treballa a la “Casa Gran” i els recursos que paguem entre tots, ha estat per la voràgine d’inauguracions d’obres provisionals i a mitges (com no han fet gairebé res, res no tenen acabat) de les Glòries, de Balmes, d’obres que són merament de manteniment, o fer-se la foto d’atrezzo de l’enderroc de la Model que de fet només afecta a una cantonada petita d’aquesta presó . Els grans projectes que sí ha finalitzant són aquells dels que no pot adduir cap paternitat ja que venien de projectes executius o fins i tot d’obres iniciades del govern Hereu com ara General Mitre/Muntaner, la Biblioteca Joan Maragall i el Passeig Sant Joan. Pels pèls ha arribat fruit de la pressió socialista a un acord per la remodelació del carrer Pere IV.
Tot parlant de recursos, la gestió financera ha estat també nefasta: la privatització dels pàrquings municipals i de l’espai públic o la funció de “Banc Bo” de la Generalitat malfiant al president Mas 215.000€ i pagant obres que no ens correspon a l’Ajuntament i sí a la Generalitat. També ha decidit en comptes d’invertir en la ciutat i la seva ciutadania, destinar els 140.000€ de superàvit per reduir deute tot i essent de les grans capitals espanyoles la que té menys deute de totes.
Malgrat defensar que l’acció social ha estat el motor del seu govern, aquesta afirmació també manca a la veritat. D’altres consideracions a banda, el que és cert és que si s’ha augmentat en un 43% la despesa social ha estat per l’augment exponencial de les demandes de la ciutadania i el gran nombre de persones que estan per sota del llindar de pobresa; i que la gran majoria d’accions socials les ha encomanat a associacions solidàries “passant-los la pilota calenta” de solucionar aquestes desigualtats, donant-los uns convenis i subvencions que no arriben a cobrir les necessitats detectades i oblidant-se que aquesta és una competència directa de l’ajuntament.
Des del seu mandat la ciutat ha perdut molt i ha guanyat en “rècords” que a ningú li són grats, com ara ser la 15a pitjor ciutat d’Europa en la lluita contra la contaminació, on ha entrat enguany per primer cop en aquest llistat (rànking Sootfree de l’Oficina Europea de Medi Ambient) o bé el número 23è de les ciutats del món amb més embussos, i la primera d’Espanya des de fa dos anys (rànking TomTom d’anàlisi de trajectes en temps real).
Deia a l’abril del 2013 que “Barcelona és un potent transatlàntic, però sense lideratge i torça el rumb” i que s’estava arribant a una Barcelona de grisos. Jo crec que en aquests anys de govern Trias, per desgràcia, s’ha superat aquesta previsió i hem tornat a la Barcelona de blancs i negres. I a Barcelona, per situar-se en les millors posicions com a una de les capitals del món, li cal ser una ciutat de colors.

És la pobresa, Idiota! Una radiografia crua de la societat catalana (I part)

Avui estava decidit a parlar de la corrupció al nostre país especialment de la corrupció política, un autèntic drama, que en aquests darrers dies s’ha vist encara més actualitzada. Però l’aparició de diversos informes sobre la pobresa ha fet que em decanti sobre aquest tema pel meu bloc setmanal –amb la promesa que properament parlaré sobre la corrupció i les possibles solucions que entenc es poden donar-.

És vergonyós estar llegint informacions on alts càrrecs de l’estat cobraven sobres amb sous en negre que superaven els salaris declarats, autonòmics que pagaven seus dels partits i sous a càrrec del que es robava a les polítiques actives d’ocupació, o de les obligatòries ITV a les que tots/es les propietàries de cotxes hem de pagar, així com aspectes urbanístics que també no queden clars i esquitxen a càrrecs municipals.

Aquest temes som sempre vergonyosos, però arriben a immorals quan en els mateixos dies l’augment de l’atur va creixent de forma exponencial i la pobresa arriba a situacions que els professionals socials no detectàvem des de fa 20 anys o més.

Les Entitats Catalanes d’Acció Social ECAS han presentat el seu informe ISOCAT 2011, sobre els indicadors socials a Catalunya, comparats amb l’Estat Espanyol i la Comunitat Europea (http://goo.gl/9rth2) amb uns resultats esfereïdors.

L’índex AROPE(1) ens informa que ha existit un augment molt preocupant de la pobresa ja que situa en el 2012 al 29,5% de la població catalana per sota de l’indicador de pobresa, aquest índex ha augmentat força a Catalunya des de l’any 2009 (16,5%), just un any després de l’esclat de la crisi mundial, i un increment notable l’any de l’arribada del govern Mas a la Generalitat 2010 (19,80%), arribant al 2011 a un 23,30%. A l’Estat Espanyol les dades han estat superiors 2009:23,4%; 2010:25,5%; 2011:27,0%, fins arribar a l’any 2012:26,7% on Catalunya supera a l’estat en 2,8% per primera vegada en la Història, i molt lluny de l’índex de pobresa d’Europa que es situa l’any passat en un 21,6%.

Catalunya te percentualment més pobres l’any 2012 que a Espanya i Europa, i segurament ajuda la taxa d’atur d’un 22% i l’absoluta manca de polítiques actives d’ocupació que és una de les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya. També per primera vegada en molt de temps és dona un augment de la pobresa en les persones en edat laboral, vinculada a la destrucció de llocs de treball i a la caiguda de les condicions salarials, unes condicions que encara es veuran encara més afectades per l’aplicació de la reforma laboral imposada pel govern del PP i que és una mesura afavoridora de l’abaratiment de l’atur. Un nou factor també és el fet que augmenta exponencialment la taxa de treballadors/es pobres (persones que estan per sota de l’índex de pobresa malgrat estar treballant, fruit del descens de sous i l’aparició d’hores extres no pagades, aquest índex a l’estat és d’un 12,7% a Catalunya un 13,7% i a la UE només d’un 8,5%.

La situació de les persones que treballen és negatiu respecte d’altres anys, situació a la que és sumen les llars amb treballadors/es públiques amb pèrdues considerables de poder adquisitiu i la pèrdua de la paga extra de Nadal gràcies al govern estatal i la anunciada pèrdua de la paga d’estiu per part del govern català.

On encara es nota més la crisi es en aquelles llars sense cap tipus d’ingrés ni per ocupació, ni per ajuda pública, una taxa que no ha parat d’augmentar des de l’any 2007 amb 57.000 llars i que ha arribat a doblar-se en l’any 2011 a 118.000 llars.

Històricament el sector de població que sempre ha patit la pobresa ha estat la gent gran, però en aquests moments aquesta taxa és redueix, la raó és ben senzilla la garantia de pensió per a tota la població major de 65 anys i la implantació de la llei de la dependència, tot i que aquesta situació torna a estar en perill gràcies a les mesures dels governs de dretes a l’Estat i a la Generalitat. Per una banda la revisió a la baixa i força limitadora dels drets a prestacions de la llei de dependència, i per un altra el fet de no garantir l’increment de l’IPC en les pensions de jubilació i de viudetat comporta un toc d’alerta en la situació d’aquest sector poblacional. Tot i això en aquests moments és molta la gent gran que a partir de les seves pensions torna a mantenir als seus fills i nets comprant menjar i pagant despeses bàsiques de la llar.

La crisi ha repercutit de forma contundent també als i a les joves, una desocupació de més d’un 51% esta causant estralls en ells i elles, arribant a ser l’estat amb més desocupació de la Unió Europea. L’atur no és l’únic problema, ja que els i les joves que treballen ho fan amb una gran temporalitat (60% amb contractes temporals), amb uns sous dels més baixos del mercat (el sou juvenil de mitja no arriba ni als 15.000€ anuals) i un increment de l’endeutament en els joves de 25 a 29 anys de un 61%. Aquests factors estan impedint que els nostres joves comencin el seu cicle de vida autònoma , donant-se la situació que any rere any el percentatge de joves emancipats cau, i fins i tot està en retrocés (joves que estan retornant a les cases dels pares i mares) i que només un 29% dels i de les joves fins als 29 anys siguin independents.

He destinat el final d’aquest bloc a la situació que ha variat més en el temps, la pobresa infantil, aquest augment ha afectat a moltes llars portant-les a una situació de pobresa severa. El factor de la pobresa infantil creix a Catalunya des l’any 2008, arribant l’any passat a un 20% de la població infantil!. Un país hauria d’avergonyir-se que un menor de cada quatre sigui pobre, i encara més si gran part de les retallades del govern català de dretes afecta a la població infantil, tant en temes d’educació trencant el model d’educació assolit en els darrers anys, tant pel que fa a la petita infància de 0-3 anys i les escoles bressol, com pel que fa a la resta de la població infantil d’educació obligatòria i que es suma a les retallades en beques de menjador, augment de quotes a les famílies, descens de professionals de l’educació i massificació de les classes fruit de l’augment de ràtios. Curt i ras, hi ha un sector d’infants a Catalunya i a Barcelona que passa gana, i moltes famílies que per que no passi això son els adults que en passen, fins i tot en casos de mares lactants.

Cal solucions ja!, cal un urgent pacte d’estat, un acord de totes les forces polítiques sobiranistes o no, per garantir una vida correcta a la seva ciutadania.

20130206-145315.jpg