Escollir candidat/a és fàcil, apliquem la formula V=(C+H) x A (II Diari de campanya)

Destacado

Avui és el darrer dia de campanya per escollir l’alcaldable del Partit Socialista de Catalunya, demà serà una data històrica ja que per primera vegada tota la ciutadania que accepti la proposta de les primàries i sigui major de 16 anys i resident a Barcelona, podrà escollir.

Com va dir ahir Jaume Collboni en aquestes primàries opten 5 persones com a candidates, 5 persones que tenen cada una d’elles molts punts forts, destaco alguns:

  • Rocío Martínez-Sampere amb la seva empenta i conviccions
  • Carmen Andrés i la seva fermesa en la defensa del Districte de Nou Barris i de la igualtat
  • Laia Bonet amb la seva il·lusió i joventut
  • Jordi Martí amb el seus projectes

Totes elles, juntament amb les conviccions d’en Jaume Collboni, sobre la lluita contra la desigualtat i la garantia dels drets de la ciutadania,  fa que la seva suma, la del seus equips i col·laboradors/res ofereixin un PSC preparat per liderar l’alternativa d’esquerres, una propostaque acabarà amb la coalició de dretes que governa la ciutat, on CiU fa que mana i el PP decideix que ha de fer l’alcalde Trias.

Però per qui decidir-se?, aquesta és una decisió difícil i complexa, una decisió que s’ha de basar en els valors dels candidats i candidates i especialment, més enllà d’aquests valors personals, la seva capacitat per liderar la resposta de progrés a l’Ajuntament de Barcelona.

Fa mesos vaig sentir a Ordino una xerrada d’un professor de la UB i la UIC, en Víctor Kuppers, que resumia la seva dissertació en una formula, la de com valorem a les persones. En ella ens deia que la valoració venia donada per la suma dels coneixements i experiència d’aquest individu amb les seves habilitats i capacitats i, que a aquest sumatori, calia multiplicar la part més important d’una persona, que era la seva actitud o manera de ser.

Un cop pensades totes les propostes de les candidatures, les que feia en Collbonim’atreien per sobre d’altres i entre aquestes, destacaven les prioritats marcades per en Jaume:

  • Reunir-se amb ICV-EUiA, els nostres aliats naturals, per arribar a un acord per fer oposició al govern de la dreta.
  • Buscar un ampli acord econòmic i social per revertir les polítiques més agressives de l’actual govern: la pujada de tarifes, l’increment de metres comercials de les grans superfícies, i la privatització dels aparcaments.
  • Retrobar-se amb tothom qui ha parlat durant les primàries, i amb moltes altres persones de la ciutat, per demanar-los que s’impliquin en l’elaboració del programa per les eleccions de 2015.
  • Instal·lar-se a tots els districtes de la ciutat per tenir línia directa amb els i les ciutadanes que vulguin parlar de qualsevol tema que els preocupi.
  • Impulsar que en el primer plenari el GMS la faci una proposta de despesa social amb els 140M€ de superàvit de l’Ajuntament.

Aquestes prioritats sumades a les propostes fetes al llarg de la campanya com ara la Universalització de les escoles bressol 0-3 anys; WIFI gratuït per a tots els ciutadans i ciutadanes; Garantia per a que els i les joves puguin estudiar o treballar; Finalització i obertura dels equipaments de ciutat endegats i que el govern Trias no ha volgut posar en marxa; Impuls del comerç de proximitat i aturada de la construcció de grans superfícies comercials; Elecció directa de la sindicatura de greuges com advocacia de la ciutadania; Promoció de l’ocupació…. Feien que m’agradés molt el full de ruta proposat pel candidat.

L’Experiència d’en Collboni en la política directa, la del cara a cara amb la ciutadania, el seu tarannà en la política municipal com a conseller i portaveu del grup socialista a Horta Guinardo, els coneixements adquirits en la seva tasca com sindicalista o com diputat, també em feien valorar la seva candidatura.

Però sincerament, les seves propostes, habilitats i capacitats el feien un bon candidat a l’alcaldia?, malgrat la diferència positiva a d’altres candidatures, alguna també podria estar més o menys igualada amb ell.  El gran factor que em va fer decidir va ser justament la seva manera de ser, la seva actitud vers les persones, la seva preocupació pels demés.

El Charm d’en Jaume multiplica les seves habilitats, capacitats, coneixements i experiència situant-lo segons el meu parer, en els paràmetres del que ha de ser l’alcaldable de la ciutat, i de qui pot liderar el recomençament de la ciutat, el nou disseny progressista de Barcelona… Un veritable alcalde per a la ciutat.

És per aquest motiu que demano públicament dues coses per demà:

 

1/ Aneu a votar  les primàries obertes i ciutadanes

(+info : http://www.primariesobertes2015.cat/)

2/ Voteu a Jaume Collboni

(+info: http://www.jaumecollboni.cat/)

Recomencem Barcelona, portem el canBi!

Anuncios

A darrera del taulell val més el jove que el vell

Destacado

Algunes reflexions sobre l’atur juvenil

L’Atur juvenil és en l’actcampanya-catalunya-no-es-pais-per-a-joves-octaveta-aualitat una de les situacions més preocupants de la nostra societat. Ha estat declarada a Europa com a una situació d’emergència davant la seva taxa d’atur jove situada en un 22,8%; mentre que a Espanya és d’un 53,2% i a Catalunya més de la meitat dels joves està a l’atur (52%).

La mala gestió de la crisi per part dels governs de dretes, sumada a una reforma laboral nefasta per part del PP i un abandó de les polítiques actives d’ocupació pels governs de Mas i Trias,  ha fet que la crisi hagi destruït el 66,8% dels llocs de treball ocupats per menors de 30 anys.

La societat cerca els seus mecanismes per rebaixar qualsevol disfunció greu, i en aquest cas la via ha estat l’èxode dels nostres joves fora del nostre país. La generació més formada de la nostra història ha hagut de marxar fora, arribant a ser 15.093 joves des del 2009. D’aquests joves més de la meitat són veïns de Barcelona.

Cal una gran ofensiva des de tots els fronts per lluitar contra l’atur juvenil. Les forces d’esquerra i progressistes estan avançant propostes com ara les fetes pel president socialista francès Hollande, o sense més lluny, les que estan fent les seccions joves dels sindicats i dels partits d’esquerra. Serveixi com exemple la campanya Catalunya no és país per a joves o l’acció a Barcelona del Grup Socialista Municipal, com a partit de l’oposició, forçant la creació d’un pla de xoc per l’ocupació juvenil, que va comptar amb el vot de totes les forces menys les de sempre: PP i CiU.

Totes les propostes progressistes coincideixen en com afavorir l’ocupació juvenil, i què és podria resumir en les següents accions:

  • Fons econòmic garantit per dotar de polítiques d’ocupació jove en tots els pressupostos públics, al nivell de les competències de cada administració.
  • “Garantia juvenil” oferint als menors de 25 anys un pla de transició per si deixen la formació, en forma d’un pla ocupacional, més formació o practiques laborals abans de 4 mesos.
  • Crèdits financers per a cooperatives i PIMES per l’ocupació de joves menors de 35 anys.
  • Impostos específics per finançar aquestes accions com ara com la taxa a les transaccions financeres internacionals o els impostos per a rics.

Ara cal que els governs siguin agosarats per aplicar aquestes accions, superant les seves limitacions ideològiques de businessfriendly per deixar de rescatar empreses per rescatar a les persones.

Protegir el treball és protegir la virtut, donar consol als dolors, arrencar víctimes al crim i a la mort”

Concepción Arenal.

Comença l’aventura de la construcció d’una candidatura i un programa electoral participatiu!

20130311-114601.jpgSUMANTXBCN
El PSC ha realitzat la primera de tres convencions municipals amb l’objectiu d’escoltar a la ciutadania. Més de 1000 persones, moltes no militants, han comentat des de la seva visió com a persones voluntàries, associatives, empresàries, professionals i veïnals, temes fonamentals per a la nostra ciutat. L’ocupació, la regeneració de la democràcia, la cohesió social, la construcció de la ciutat i dels seus barris, la cultura i el partit han estat els eixos del debat, els temes en el que durant tot un dia les persones participants han pogut dir la seva.

Un cop hem escoltat el que ens han dit, ara recollirem aquestes idees en forma de propostes d’acció municipal per ser parlades en la fase del diàleg amb la ciutadania, que tindrà lloc en la II convenció municipal al llarg del darrer trimestre d’aquest any, en la que esperem comptar amb igual o major nombre participatiu de ciutadans i ciutadans.

La darrera convenció -la III- ens portarà el pacte, l’acord amb la ciutadania, ja en aquesta fase elaborarem els eixos i termes del programa electoral per a les properes eleccions municipals del 2015.

Paral·lelament a aquest procés pel disseny del programa electoral, iniciarem la campanya per escollir en forma de primàries –obertes a qualsevol persona d’esquerres sigui militant o simpatitzant- a la persona que serà la candidata a l’alcaldia de la ciutat de Barcelona pel PSC. El procés de primàries està previst d’iniciar-se al llarg del mes d’abril d’enguany.

Cal que la nostra ciutat torni a ser referent del progressisme i un model d’Europa, i no com ara una ciutat governada per la dreta com ara, amb un alcalde sense lideratge ni força en el convenciment que en dos anys ha desmuntat la ciutat construïda entre tots i totes en 32 anys i liderada per Serra, Maragall, Clos i Hereu. Estic convençut que l’any 2015 Barcelona serà una ciutat governada per l’esquerra, i que aquest serà l’inici de la fi de l’hegemonia de la #DretaUnida a totes les nostres administracions.

Barcelona ens ha demanat, com a partit d’esquerra i al servei de la ciutadania, que comencem a treballar no únicament en allò que creiem que s’ha de fer per a la ciutat, sinó en allò que ens demana la ciutadania. Hem començat aquest camí de forma definida i amb un objectiu clar. Ara, ens cal guanyar-nos de nou la confiança de la gent de Barcelona i demostrar que som mereixedors i mereixedores d’aquesta.

Ens hi acompanyes, en aquesta aventura?

A perill prompte, remei cuitat

pbresa(II part Solucions a la pobresa)

En aquests moments l’actual règim de provisió de benestar està en els nivells de mes fragilitat de la seva recent història, i amb els índex de pobresa i desigualtats socials mes grans dels temps moderns a Catalunya i a Espanya. Com ja vam veure en la entrada “És la pobresa, Idiota! Una radiografia crua de la societat catalana” un dels grans motius ha estat l’atur que s’ha triplicat en els darrers 4 anys. El suport familiar també ha caigut, al caure els ingressos d’aquestes famílies, perdent-se un tradicional puntal de suport en moments difícils. A aquests fet s’ha ajuntat la caiguda d’ajudes i de polítiques socials a partir de les retallades dels governs neoliberals i de dretes a Europa, Espanya i Catalunya. Quines solucions s’han de posar en marxa, i exigir a totes les organitzacions polítiques, especialment les d’esquerres?:
Pacte entre totes les forces polítiques de lluita contra a pobresa i les desigualtats socials (i aquelles que no el signin o acompleixin siguin denunciades públicament), on es garanteixi:

  • Compromís per no disminuir en cap cas els pressupostos per la lluita contra la pobresa així com per ajudes i accions contra la desigualtat social.
  • Beques públiques per l’accés de població en situació de risc o exclusió social a serveis públics (escoles bressol, educació obligatòria i post obligatòria, menjadors socials, serveis sanitaris bàsics de pagament, serveis extraescolars…)
  • Priorització de solucions normalitzades i universals per sobre de les extraordinàries, especifiques i/o assistencials-benefiques.
  • Lleis de promoció de l’ocupació, que dificultin –com l’actual- la precarització laboral.
  • Garantir sous dignes, amb uns mínims que permetin pagar les despeses bàsiques, trencant l’actual factor, en augment, de pobres que estan treballant.
  • Aplicar factors de promoció ocupacional per sectors en risc d’exclusió i/o desigualtat social (joves, dones, persones majors de 45 anys…).
  • Deixar de rescatar bancs i empreses privades per a rescatar a les persones, en cas que calgui garantir els pagaments de hipoteques, establir un sistema per donar suport a les persones per que les paguin (o els seus lloguers) i no pas als bancs per que augmentin els seus beneficis.
  • Augment dels habitatges socials per persones en situació de risc d’exclusió social, inclusió d’habitatges privats en aquesta xarxa. Garantir l’accés a ells per mitjà d’un registre únic i públic d’adjudicacions.
  • La educació com eina de capacitació, promoció social i visualització de problemes amb:
    • Programes per combatre el fracàs escolar.
    • Processos de transició escola-treball.
    • Xarxa d’escoles bressol públiques (afavoreiex la incorporació laboral dels pares/mares, la visualització de menors en risc social i la garantia d’alimentació bàsica dels menors).
  • Promoció d’una xarxa pública de suport psicològic i emocional.
  • Publicació i transparència en tots els processos amb suport públic a partits, sindicats, entitats i empreses (subvencions, convenis i contractes), auditories de les organitzacions per aportacions de més de 20.000€.
  • Accions de transparència i control públic de les organitzacions polítiques i sindicals (veure l’entrada al bloc “La veritat triomfa per si mateixa, la mentida necessita complicitat
  • Màximes penes en casos de corrupció, estafa i malversació de cabals públics o en serveis privats amb aportació pública (per prestació de serveis, subvencions o convenis).
  • Creació d’una agència de qualificació europea, i actuació d’ofici de la CE contra les agències privades de qualificació que falsifiquin i modifiquin les dades dels estats europeus en benefici dels inversors privats.
  • Desobeir si cal les indicacions del BCE que demanin accions que vagin en contra dels anteriors punts (seguint l’exemple d’Islàndia).

En moments de crisi, al contrari del que diuen les polítiques neoliberals i conservadores, cal invertir més en temes socials i serveis públics, lluitant contra l’exclusió social i garantint la protecció social. És la única manera de fer per que la desigualtat social no creixi i evitar l’aparició de partits d’extrema dreta o esquerra amb propostes “miraculoses” o organitzacions populistes que es beneficiïn del sentiment de desesperació del poble.

“Qui no castiga el mal ordena que es faci” o la política de la corrupció

(I part, les fonts de la corrupció)

AquestaImagen frase atribuïda a Leonardo da Vinci pren força en aquests moments que apareixen trames de corrupció en molts sectors de la nostra societat, per tothom és conegut que en períodes de crisi s’aguditza el fenomen de la corrupció, ja que per una banda hi ha un petit grup de la societat que davant la incertesa generada vol rebre el màxim de beneficis i el més aviat possible, i per un altre la resta de la gent que es veu afectada per la  situació i no tolera que hi hagi gent que, fent trampes, pugui garantir d’un futur assegurat mentre la gran majoria no sap que passarà el proper dia.
No hi ha major enèmic per a la democràcia que l’ombra de la corrupció i en aquests moments malgrat existeix una gran incidència en la política i les administracions públiques, la situació plana també en el sector empresarial (àmbit on es situa majoritàriament el fet de la corrupció), els esports fins i tot arribant a l’àmbit associatiu i institucional.
Tot i això he volgut parlar, per allò que em pertoca, de la corrupció política, on malgrat una part important de la societat creu que tota persona que es dedica a la política ho fa per objectius foscos i corruptes, el cert és que la gran majoria dels i de les polítiques es dediquen a la seva tasca de forma transparent, ètica i amb l’objectiu de millorar la societat. Aquesta opinió imperant que es podria resumir en el erroni principi de “tots els polítics són iguals” està generant una desafecció d’una gran majoria vers la política, el partits i la governança. Una desafecció que ja li va molt bé a certs poders polítics, financers i empresarials que pel davant de les persones posen els beneficis i les plusvàlues.
En aquests moments existeix, sumada a la presència de persones amb poc escrúpols que podem trobar en tots els àmbits de la societat, una mancança manifesta pel que fa a la regulació, transparència i viabilitat del finançament dels partits polítics, a la que no ha donat resposta la llei de finançament (Llei 3/87 de finançament dels partits polítics).La seva manifesta incapacitat ha permès un seguit d’abusos i figures delictives en les trames polítiques, de molt difícil visualització i que cap dels partits governants des de l’any 1987 ha volgut millorar, ni a l’Estat ni a Catalunya. Serveixi com exemple de la mala praxi que genera aquesta llei el fet que obliga als partits polítics a sotmetre’s a l’auditoria del Tribunal de Comptes, però la realitat ens indica que la tramesa de la informació per part dels partits no ha estat igual en tots els casos, especialment per part dels de la dreta, en els que no ha existit una cooperació oberta i total, arribant a donar-se un incompliment generalitzat de la norma, sense que això hagi significat repercussions polítiques, legals o administratives.
Cal urgentment una nova llei de finançament més transparent i d’obligat compliment, amb unes conseqüències pel seu incompliment més severes i amb mecanismes d’informació pública que permeti el control de les actuacions del partits per part de les altres organitzacions polítiques i la pròpia societat.
Cal garantir que aquelles persones escollides de forma democràtica passin comptes de la seva tasca diària, de la feina feta de forma habitual i no pas un cop cada 4 anys quan venen les eleccions.
Pel que fa a les persones imputades, caldria aclarir el concepte d’Imputat/ada:.
Imputat/da És la situació en la que un/a jutge/ssa te una sospita raonable que una persona a comés un delicte, i per això el jutge ofereix la possibilitat mitjançant la figura de la imputació a que aquesta persona pugui defensar-se amb la participació d’un/a advocat/da.
La persona imputada un cop finalitzada la investigació judicial només pot optar a tres figures judicials:
•    Innocent, quan el o la jutgessa no veuen un comportament delictiu en la persona imputada i s’arxiva la causa,
•    Acusat, si es perceben conductes delictives, que en cas que es demostrin, causaran penes inferiors a nous anys,
•    Processat, si es perceben conductes delictives, que en cas que es demostrin, causaran penes superiors a nous anys,
És important aquesta diferenciació ja que basant-se en el principi d’innocència qualsevol persona imputada pot ser culpable o innocent, i per tant al no ser la figura de la imputació una garantia de delicte, si s’exigeix la seva dimissió podríem estar obligant a deixar el càrrec -pel que va ser escollit pel poble- a una persona innocent. També si la dimissió fos automàtica i reglada per llei podrien existir usos fraudulents de la denúncia i la imputació per aconseguir fer callar i/o anul•lar, per part d’interessos obscurs, a polítics/ques que estiguin fent una bona tasca.
En la propera entrega (amb ànim de no fer molt feixuga aquesta entrada) intentaré desenvolupar mesures per minimitzar els casos de corrupció política (a qualsevol societat crec que és difícil d’eradicar) i que, al meu entendre, bàsicament s’agrupen en tres grans eixos:
•    Educació i formació en valors a la ciutadania per afavorir el comportament ètic com a conducta correcta i natural, així com per exigir de forma enèrgica  la lluita i càstig de qualsevol episodi de corrupció, abús o il•legalitat.
•    Transparència, marcada per llei, en totes les organitzacions que es financin de fons públics,
•    Compliment de penes exemplars i sense possibilitat de rebaixes o indults de qualsevol mena, per aquelles persones que han estat declarades culpables de delictes de corrupció, malversació de cabals públics o abús de poder.
Serveixi aquesta frase com a punt i seguit i presentació de la propera part d’aquesta entrada:

“Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes

Pitàgores

Les retallades que es fan en tots els àmbits de la vida, ataquen també a la lluita contra la SIDA!

llaç vermellAvui és el dia internacional de la lluïa contra la SIDA,  enguany és un moment dur per la prevenció de la infecció del VIH i el tractament de la SIDA, donat que les retallades en salut i en temes socials comporta un greu perill de la desaparició de les accions preventives i una reducció dràstica en les despeses del tractament.

I això passa en un moment que la infecció compta amb un tractament que facilita la transformació d’una malaltia que havia estat mortal  a una malaltia crònica, on les persones amb anticossos del VIH arriben a tenir la mateixa esperança i qualitat de vida –si mantenen el tractament- que les persones no infectades.

Però les retallades afecten a les persones que els prenen, al allargament del temps entre visita i visita amb el/ la metgessa, el poc temps que tenen per visita, a la reducció de proves analítiques o exploratòries, amb el copagament, l’euro per recepta, les persones que s’han quedat sense targeta sanitària… i no pas al cost del tractament que és molt car ja que les farmacèutiques l’han fet car, imposant uns enormes beneficis acceptats pels governs.

També aquestes retallades afecten a la investigació, per exemple en el camp de les vacunes terapèutiques i les preventives, pel que fa a les terapèutiques (aquelles que prendrien les persones portadores d’anticossos per deixar de prendre cada dia antivirals) la gran majoria d’investigadors/es ens diuen que amb les inversions corresponents les podríem tenir en uns 5 anys, potser, però clar a les farmacèutiques tampoc els interessa massa perdre aquesta font d’ingressos. Pel que fa a les preventives l’horitzó de temps està més llunya tot i que s’estan fent òptims avançaments arreu del mon i en el nostre país, especialment des del consorci IVACAT format entre d’altres per l’Hospital de Can Ruti i l’Hospital Clínic (aquest darrer  la #DretaUnida CiU i PP del nostre país vol vendre’l a uns privats).

La clau per vèncer la SIDA sempre ha estat la mateixa:

  • Prevenció de les noves infeccions pel VIH, hem de pensar que en aquests moments hi ha una infecció nova a  Catalunya de 600 persones cada any, 4000 a Espanya i 2.500.000 al món.  A Catalunya una de cada tres persones portadora d’anticossos del VIH no sap que està infectada, propagant la infecció sense saber-ho.

La sensació de que ja no hi ha perill pel que fa a la malaltia, a relaxat molt les pràctiques preventives, especialment pel que fa a les relacions sexuals, moltes de les persones infectades són joves, que no han viscut el drama d’un SIDA mortal, i que creuen que com a molt aquesta és una malaltia crònica. El condó avui per avui és la única solució.

  • Evitar que les persones en tractament deixin aquest, són molts els motius que fan que sigui així, però si que hi ha un resultat comú en els pacients que deixen la medicació:  passen a ser d’unes persones amb els virus negativitzats a unes persones que tornen a portar virus a la sang, que poden infectar a més persones i que ho poden fer amb uns virus immunitzats als medicaments retrovirals, que el seu portador havia pres amb anterioritat.
  •  Avançar en la investigació per millorar els pocs efectes que encara queden en els medicaments retrovirals, cercant la facilitat de les seves tomes per evitar l’abandó de la pauta, cercant vacunes tant per les persones ja infectades, com per a la prevenció de noves infeccions.
  • Garantir un sistema de tractament correcte a les persones portadores del VIH i a les persones malaltes de la SIDA, tant en els països desenvolupats com els que estan envia de desenvolupament, facilitant l’accés a la medicació pertinent i al control sanitari necessari, així com a mesures d’abast social per les persones que per la seva malaltia estiguin en una situació desprotecció, tant a casa nostra com en el mon.

Però aquestes accions claus corren un seriós perill, les retallades cercenen les esperances de que la SIDA pugés desaparèixer en pocs anys. Els governs de la #DretaUnida es permeten tant a Catalunya com a Espanya reduir al mínim les intervencions preventives i la cobertura sanitària; serveixi  com exemple la reducció d’un 75% del pressupost del Plan Nacional (Estatal) contra la SIDA, el retardament de la convocatòria de subvencions per les entitats que treballen contra aquesta malaltia o bé la supressió d’ajudes econòmiques i partides a les CCAA per el seu treball en aquesta lluita.

“La voluntat d’un poble” passa per a la prevenció de les malalties i la cura de les persones malaltes, no pas per la reducció de les intervencions públiques en matèries de salut i la venda dels serveis sanitaris públics als millors postors!.

 

Un nou PSC, per una nova realitat a Catalunya

Malgrat tocats, no pas ni enfonsats, ni anul·lats com voldrien d’altres forces polítiques, especialment CiU  com ha demostrat al llarg dels seus discursos així com en la manipulació dels mitjans de comunicació públics i subvencionats. A aquesta conclusió podríem arribar sobre la situació del PSC  si fóssim autocomplaents o intentéssim no veure la realitat.

Però ni el socialistes ho som, d’autocomplaent ni la nova realitat a Catalunya ens ho permetria, cal fer una reflexió tant a nivell  d’organització, com a nivell de persones que ens uneix l’orgull de formar part d’un partit català, d’esquerres i socialdemòcrata.

Analitzem abans, sense allargar-nos massa, la situació que ha quedat després de les eleccions al Parlament de Catalunya.

Per una banda hi ha un fet innegable i que ens ha d’omplir de satisfacció a totes les persones demòcrates: la gran participació que es va donar, un 69,56% del cens electoral, és a dir un 10.78% més que les darreres eleccions al Parlament, i la més alta des de la democràcia en uns comicis autonòmics.

Aquesta participació ens ha portat a un Parlament molt fraccionat, que ha trencat el tradicional sistema de blocs per passar a un sistema de xarxa: força partits amb representació que va des dels 50 escons de CiU als 3 de CUP.

També ha significat una reformulació de l’esquerra catalana encara molt més fraccionada, on ERC ha aconseguit 21 escons, el PSC 20, ICV 13, i les CUP com ja hem dit 3, donant-se la situació que el PSC ha perdut la 1ra posició que mantenia amb ERC i ICV segones força d’esquerres que igualaven escons, Ara la realitat és que hi ha una nova segona força al Parlament que és ERC, amb menys vots que el PSC però un escó més, seguits a no molta distància per ICV. És a dir les forces d’esquerra estan molt igualades, exceptuant la CUP.

El guanyador de les eleccions, CiU, ho ha estat amb una gran pèrdua de vots (-90.000 vots) que han comportat també la pèrdua de 12 escons. Aquestes dades tant negatives es sumen al fet que la raó de la convocatòria de les eleccions, segons les visions del MHP Mas era aconseguir una majoria absoluta i històrica. No només no ha assolit aquesta majoria sinó que ha perdut escons. I és que el #Masfracàs dels dos darrers anys caracteritzats per les retallades;  les actuacions desmesurades de la policia a les ordres del Conseller Puig; les actuacions de la #DretaUnida PP-CiU per votar les lleis fonamentals a nivell de pressupostos estatals –que després han significat retallades a Catalunya-, d’ocupació que ha comportat l’increment exponencial de l’atur o la descarada manipulació/censura de TV3 i RAC1 i les lloances i mentires de la Vanguardia multimilionària en subvencions de la Generalitat. Tot això ha generat en aquestes eleccions un #Masdesastre.

Però els nostres resultats no han estat gens bons (-52.000 vots) que s’han sumat a una pèrdua consolidada en els darrers 6 anys significant la pèrdua de 17 escons en aquest període.

Per donar resposta a aquesta davallada consolidada de votants i simpatitzants es va començar un projecte bàsic pel nostre partit, l’anomenat el Nou PSC, projecte que no ha tingut temps encara de quallar en la població (potser un altre raó del MHP Mas per avançar les eleccions a la meitat de la legislatura). No s’ha fet el que es tenia de fer: l’obertura del partit a la societat d’acord al que ens vam marcar en el darrer congrés nacional i la renovació dels i de les dirigents que s’ha fet en part, però no de forma definitiva.

Cal reaccions ja!, més enllà d’analitzar el que passa, cal aprofundir en allò marcat en el darrer congrés ja comentat, d’altres accions que vam decidir i que feien referència a les relacions amb el PSOE, marcant ja no únicament un perfil propi, si no una dinàmica pel que fa als temes que ens afecta a Catalunya i a la seva ciutadania. Aquí al PSOE només li ha de quedar acceptar les nostres opinions o saber que en aquests temes ens posicionarem de forma diferent i combatius a allò que ells vulguin aplicar diferent sobre el que nosaltres volem.

El Nou PSC ha de donar respostes noves a la nova configuració de les esquerres catalanes, i especialment en  un tema que és fonamental, les actuacions i el discurs socioeconòmic. Hem de tenir clar que som catalans, però també d’esquerres, és a dir hem de lluitar contra les desigualtats socials i la defensa dels serveis públics de qualitat, un serveis que han de ser eficaços i eficients, gestionats de forma coherent a la situació econòmica que vivim, i amb unes polítiques lliures dels designis dels poders financers. Hem de trencar la polarització dels rics cada cop més rics i més protegits a nivell fiscal, i tots i totes els demés cada cop més pobres i garants amb els nostres impostos de les pifies que han fet els poders econòmics/financers  i que no paguen.

I tot això ho hem de fer a partir del contacte amb la societat i els seus sentiments, amb els veïns i veïnes, amb les seves entitats, una tasca que han continuat fent amb orgull les nostres bases socials, però que no han seguit molts dels nostres dirigents, entrant en una crisi de representativitat –comú de tots els partits polítics, però que en el nostre cas havien tingut garantida.

Els i les nostres dirigents i càrrecs públics, han/hem de mostrar i se’ls/se’ns ha d’exigir coherència i unitat en allò que col·col·lectivament hem decidit, fent apoderament dels nostres candidats/tes, i cercant-ne de nous que vulguin i siguin capaços de mantenir relacions, escoltant  i parlant amb el poble i sobre els temes que els preocupa des d’una visió socialdemòcrata.

No dubto que dins del partit obrirem aquest debat i farem aquests canvis necessaris, i ho farem escoltant a la gent,  visualitzant-nos com l’alternativa que hem estat i serem, l’alternativa d’esquerres i preocupada pels temes socials, l’alternativa que creu que des del municipalisme i el contacte amb els veïns i veïnes s’ha de canalitzar les seves preocupacions, els seus problemes, les seves propostes per donar-los solucions i suport. L’alternativa socialista amb visió catalana i que treballa per Catalunya i el seu encaix federal amb Espanya. No tinc camp dubte que ho podrem fer.

L’indicador que hem fet els canvis que pertoquen s’ha de poder començar a visualitzar en les primàries pels candidats/tes a les eleccions municipals i després pels resultats d’aquestes eleccions.

I aquí Barcelona és clau, el PSC no tindrà opció governar a Catalunya si no governa a la nostra ciutat (no és condició única però si indispensable) i els resultats d’aquestes eleccions no han estat gens bons a Barcelona. Val a dir que sempre la gent a diferenciat molt entre les eleccions estatals, les nacionals i les municipals o europees, i per tant no hauria de significar la mateixa pèrdua de vots si aquestes haguessin estat unes eleccions municipals.

Barcelona ha d’estar governada per un govern progressista, ja que ens han demostrat els governs de Mas i de Trias que no han fet res de res per Barcelona, excepte  ser el banc de la Generalitat pagant l’Ajuntament allò que no paga el govern autonòmic. El projecte i la marca Barcelona llangueix amb govern convergent, que només ha estat capaç de continuar fent el que havien fet els socialistes a Barcelona. Sense cap projecte nou, sense cap idea nova, excepte donar suport a la Generalitat amb les retallades.

La herència socialista és la que és, i els beneficis del socialisme en els governs tant estatals, nacionals com municipals no els pot negar ningú. Els resultats electorals ens han estat adversos i això vol dir que cal revisar l’organització i el més important fer canvis, però els darrers resultats electorals no poden, no deuen, fer petit el projecte socialista ni fer-nos sentir acomplexats per ser socialistes.  Jo estic molt orgullós i satisfet de ser d’esquerres i socialista.

Tenim molta feina a fer, tant a nivell intern en els congressos i òrgans de participació que pertoquin, com extern:  les properes primàries municipals, la nova proposta municipalista, el dia a dia, la nostra incardinació en la societat i el teixit associatiu.

Gràcies companys i companyes del partit, gràcies per fer una campanya amb tota la il·lusió, per continuar parlant del nostre projecte amb la ciutadania, amb el veïns i veïnes, per fer des d’on esteu, dia rere dia, el nostre projecte socialista, el nostre projecte d’esquerres i social que portem des de la creació del nostre partit. La socialdemocràcia s’ha de revisar, s’ha de reinventar, però  ha estat, és i serà la millor solució per aquells que no són ni seran callats pels poders financers ni per la dreta, per molt que es vulguin fer passar per gent i organitzacions preocupades per la societat i el global dels i de les ciutadanes.

El millor del PSC és la seva gent i és per mi un orgull i una satisfacció compartir esforços amb tots i totes vosaltres!.

P/S

Avui s’ha conegut que uns companys i companyes del PSC han estat, sembla ser, imputats per un jutge sobre una trama urbanística il·legal, a l’espera de noves noticies i informacions, el PSC immediatament ha acceptat i marcat la suspensió temporal dels càrrecs orgànics imputats, en compliment de la mesura que vam votar en el nostre Codi Ètic ow.ly/fCNf5 . Personalment crec que totes les persones imputades, sortiran exculpades de la causa, espero que dintre d’un període curt de temps, persones que estan protegides pel principi d’innocència.

Vull destacar la immediatesa en la que el PSC ha actuat aplicant el nostre codi ètic, un codi que molts pocs partits tenen, i que ens diferència d’altres partits com ara CiU i PP que tenen càrrecs orgànics imputats, seus embargades pel jutge i no han actuat ni de forma immediata, ni al llarg del tems de forma ètica ni transparent.