La gran oportunitat dels “Vellenials” per a Barcelona

Destacado

Vellenials  és una paraula de nova encunyació que comença a sentir-se amb força. Es refereix a les persones grans i, majoritàriament, a les persones grans-joves (66 a 74 anys) i grans-grans (75 a 84 anys), un grup que encara mantenen un nivell d’autonomia molt alt i amb una economia bastant saludable, doncs poden comptar amb els diners de la pensió i ja no tenen despeses hipotecàries .

L’any 2030 Barcelona serà una de les ciutats del món més longeves i Espanya el 3r país del mon més envellit. Aquesta situació es donarà als països del món més desenvolupats, on un terç de la població serà major de 65 anys.

Això significarà que unes de les cohorts de grans consumidors seran precisament aquests vellenials. Hi haurà dos pautes de consum diferenciades, pels grans-joves i grans-grans: l’oci, benestar, gestió d’actius, assegurances… i pels sobreenvelits i més depenents: els sectors anomenats de la gestió de residencial, i especialment la innovació tecnològica aplicada en eHealth (TIC aplicades en la cura i l’acompanyament, així com per suport de vida diaris), ja sigui via innovació incremental (anar millorant un producte o servei que ja existeix) o per la innovació disruptiva (crear un producte o servei de ben nou que no existia abans).

La I+D+I aplicada a l’envelliment influirà en la societat arribant a ser un dels grans sectors econòmics i industrials del futur proper, es calcula que només en el mercat del eHealth l’any 2020 es mouran 48.500 Milions d’Euros (en l’actualitat 19.539 M€). Espanya en l’actualitat es situa en el 6è lloc del món en negocis eHealth.

Barcelona està ben situada en el rànquing de ciutats innovadores: és la 13à del món i la 5à d’Europa, tot i que des de l’any 2013 ha caigut 11 llocs en competitivitat (economia, R+D, interacció cultural, habitabilitat i accessibilitat). La inactivitat i manca de lideratge dels dos darrers governs municipals, així com el procés d’independència, tenen molt a veure en aquesta caiguda (tant per la manca d’inversions de les administracions central i autonòmica, com, malgrat en menor importància per la baixada d’inversions de capital estrangers).

Centrant els nostres esforços podem aconseguir que la nostra ciutat esdevingui la capital de la innovació tecnològica d’Europa del Sud, fent-la més atraient per les empreses d’intensitat tecnològica (Catalunya és la quarta regió de la UE amb un nombre més alt de persones ocupades en indústries d’intensitat tecnològica mitjana-alta i la cinquena en població que treballa en ciència i tecnologia).

Per assolir-ho cal lideratge des de Barcelona i sumar esforços entre totes les administracions així com potenciar la gran Àrea Metropolitana de Barcelona, amb accions per augmentar la formació i capacitació dels perfils STEM (Science, Technology, Engineering & Mathematics) en els nostres estudiants i donar suport amb participació pública en els sectors d’innovació estratègics, punters i generadors d’ocupació, tot això sense oblidar el que ha estat la marca de creixement de la nostra ciutat en els darrers anys: sumar al creixement econòmic la cura i potenciació del valor del capital humà, per tant,  millorar la qualitat de l’ocupació i del benestar dels habitats de la metròpoli.

Aquest article s’ha publicat a Còrtum, Club de debats La gran oportunitat dels “Vellenials” per a Barcelona

És la pobresa, Idiota! Una radiografia crua de la societat catalana (I part)

Avui estava decidit a parlar de la corrupció al nostre país especialment de la corrupció política, un autèntic drama, que en aquests darrers dies s’ha vist encara més actualitzada. Però l’aparició de diversos informes sobre la pobresa ha fet que em decanti sobre aquest tema pel meu bloc setmanal –amb la promesa que properament parlaré sobre la corrupció i les possibles solucions que entenc es poden donar-.

És vergonyós estar llegint informacions on alts càrrecs de l’estat cobraven sobres amb sous en negre que superaven els salaris declarats, autonòmics que pagaven seus dels partits i sous a càrrec del que es robava a les polítiques actives d’ocupació, o de les obligatòries ITV a les que tots/es les propietàries de cotxes hem de pagar, així com aspectes urbanístics que també no queden clars i esquitxen a càrrecs municipals.

Aquest temes som sempre vergonyosos, però arriben a immorals quan en els mateixos dies l’augment de l’atur va creixent de forma exponencial i la pobresa arriba a situacions que els professionals socials no detectàvem des de fa 20 anys o més.

Les Entitats Catalanes d’Acció Social ECAS han presentat el seu informe ISOCAT 2011, sobre els indicadors socials a Catalunya, comparats amb l’Estat Espanyol i la Comunitat Europea (http://goo.gl/9rth2) amb uns resultats esfereïdors.

L’índex AROPE(1) ens informa que ha existit un augment molt preocupant de la pobresa ja que situa en el 2012 al 29,5% de la població catalana per sota de l’indicador de pobresa, aquest índex ha augmentat força a Catalunya des de l’any 2009 (16,5%), just un any després de l’esclat de la crisi mundial, i un increment notable l’any de l’arribada del govern Mas a la Generalitat 2010 (19,80%), arribant al 2011 a un 23,30%. A l’Estat Espanyol les dades han estat superiors 2009:23,4%; 2010:25,5%; 2011:27,0%, fins arribar a l’any 2012:26,7% on Catalunya supera a l’estat en 2,8% per primera vegada en la Història, i molt lluny de l’índex de pobresa d’Europa que es situa l’any passat en un 21,6%.

Catalunya te percentualment més pobres l’any 2012 que a Espanya i Europa, i segurament ajuda la taxa d’atur d’un 22% i l’absoluta manca de polítiques actives d’ocupació que és una de les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya. També per primera vegada en molt de temps és dona un augment de la pobresa en les persones en edat laboral, vinculada a la destrucció de llocs de treball i a la caiguda de les condicions salarials, unes condicions que encara es veuran encara més afectades per l’aplicació de la reforma laboral imposada pel govern del PP i que és una mesura afavoridora de l’abaratiment de l’atur. Un nou factor també és el fet que augmenta exponencialment la taxa de treballadors/es pobres (persones que estan per sota de l’índex de pobresa malgrat estar treballant, fruit del descens de sous i l’aparició d’hores extres no pagades, aquest índex a l’estat és d’un 12,7% a Catalunya un 13,7% i a la UE només d’un 8,5%.

La situació de les persones que treballen és negatiu respecte d’altres anys, situació a la que és sumen les llars amb treballadors/es públiques amb pèrdues considerables de poder adquisitiu i la pèrdua de la paga extra de Nadal gràcies al govern estatal i la anunciada pèrdua de la paga d’estiu per part del govern català.

On encara es nota més la crisi es en aquelles llars sense cap tipus d’ingrés ni per ocupació, ni per ajuda pública, una taxa que no ha parat d’augmentar des de l’any 2007 amb 57.000 llars i que ha arribat a doblar-se en l’any 2011 a 118.000 llars.

Històricament el sector de població que sempre ha patit la pobresa ha estat la gent gran, però en aquests moments aquesta taxa és redueix, la raó és ben senzilla la garantia de pensió per a tota la població major de 65 anys i la implantació de la llei de la dependència, tot i que aquesta situació torna a estar en perill gràcies a les mesures dels governs de dretes a l’Estat i a la Generalitat. Per una banda la revisió a la baixa i força limitadora dels drets a prestacions de la llei de dependència, i per un altra el fet de no garantir l’increment de l’IPC en les pensions de jubilació i de viudetat comporta un toc d’alerta en la situació d’aquest sector poblacional. Tot i això en aquests moments és molta la gent gran que a partir de les seves pensions torna a mantenir als seus fills i nets comprant menjar i pagant despeses bàsiques de la llar.

La crisi ha repercutit de forma contundent també als i a les joves, una desocupació de més d’un 51% esta causant estralls en ells i elles, arribant a ser l’estat amb més desocupació de la Unió Europea. L’atur no és l’únic problema, ja que els i les joves que treballen ho fan amb una gran temporalitat (60% amb contractes temporals), amb uns sous dels més baixos del mercat (el sou juvenil de mitja no arriba ni als 15.000€ anuals) i un increment de l’endeutament en els joves de 25 a 29 anys de un 61%. Aquests factors estan impedint que els nostres joves comencin el seu cicle de vida autònoma , donant-se la situació que any rere any el percentatge de joves emancipats cau, i fins i tot està en retrocés (joves que estan retornant a les cases dels pares i mares) i que només un 29% dels i de les joves fins als 29 anys siguin independents.

He destinat el final d’aquest bloc a la situació que ha variat més en el temps, la pobresa infantil, aquest augment ha afectat a moltes llars portant-les a una situació de pobresa severa. El factor de la pobresa infantil creix a Catalunya des l’any 2008, arribant l’any passat a un 20% de la població infantil!. Un país hauria d’avergonyir-se que un menor de cada quatre sigui pobre, i encara més si gran part de les retallades del govern català de dretes afecta a la població infantil, tant en temes d’educació trencant el model d’educació assolit en els darrers anys, tant pel que fa a la petita infància de 0-3 anys i les escoles bressol, com pel que fa a la resta de la població infantil d’educació obligatòria i que es suma a les retallades en beques de menjador, augment de quotes a les famílies, descens de professionals de l’educació i massificació de les classes fruit de l’augment de ràtios. Curt i ras, hi ha un sector d’infants a Catalunya i a Barcelona que passa gana, i moltes famílies que per que no passi això son els adults que en passen, fins i tot en casos de mares lactants.

Cal solucions ja!, cal un urgent pacte d’estat, un acord de totes les forces polítiques sobiranistes o no, per garantir una vida correcta a la seva ciutadania.

20130206-145315.jpg