Mas: Primer Moisés, després la temptació i al final Brian.

Destacado

la-vida-de-brianEl President Mas va postular-se com a Moisés – aquell que va conduir el poble Jueu a la terra promesa, però la història ens ha mostrat que no ens ha portat a cap més lloc més enllà de certa crispació, enfrontament i diversos trencaments.

Més tard tot veient que ni els seus socis del procés, ni la gent independentista no afiliada als partits, el volia com a líder únic: Va agafar aleshores la opció també bíblica de pujar a la Pica d’Estats (la muntanya més alta de Catalunya) i prometre el famós TIBI DABO de Satanàs a Jesús en el desert, versió 2.0: “Si em seguiu únicament a mi arribarem junts a Ítaca”. Aquesta promesa tampoc va seduir als catalans/es. Tot i que hi ha un nombre important independentista, no tots van voler seguir-lo com a líder únic.

I ara arribem al penúltim capítol de la història. Capítol que em recorda la part final de la pel·lícula “La Vida de Brian”, quan en Brian ja és a la creu i apareixen una munió de comandos jueus per alliberar als presoners crucificats; tot i que aquests comandos tenien un mateix objectiu comença una guerra fratricida de sigles entre els PFJ (Popular Front Jueu), els FJP (Front Jueu Popular i els JPF (Jueus del Popular Front) en la que acaben tots ferits de mort per les apunyalades que entre ells s’han fet.

Ara tot són llistes unitàries que ens mostren la desunió: la Llista del President (que no veu gens clar ni Òmnium, ni l’ANC ni eRC), la de Junqueres que diu que serà la Llista unitària d’esquerres (però que ni la CUP, Ni ICV-Eu/BEC, ni òbviament el PSC volen saber-ne res), o el darrer intent de Mas amb la Llista unitària de CDC (on ja no hi és Unió). També ens hem assabentat darrerament que “de tapadillo” s’havia pactat entre Mas, Junqueres, ANC i Òmnium diverses persones en llistes que –fruit del personalisme i no del patriotisme tampoc han regit.

Aquest procés d’unitat i construcció comú que ens han venut i que ens portava a la Independència, en aquests moment es mostra tot el contrari, convertint-se en un procés de desunió i desconstrucció d’estructures i organitzacions. El PSC va ser la primera víctima amb la deserció dels que serien integrants del MES, i que després van optar per aliances ben estranyes amb eRC; Més tard va passar a ICV-Eu en un procés de conflictes interns i algunes desercions, del que encara no hem vist el seu punt i final ja que s’ha emmascarat amb unes noves aliances per guanyar alcaldies amb la gent de Podemos, BEC, etc, etc; I ara toca el torn de CiU, que ens ha mostrat amb la seva desaparició que d’unió ben poca. Encara no sabem com afectarà a la ja tocada CDC i encara menys a la partida UDC.

Estic ben segur que al llarg d’aquest estiu la desunió i desconstrucció del procés anirà a més i ens portarà un setembre ben calent, deixant clar que avui per avui el procés cap Ítaca s’ha convertit en una mena de Saturn devorant als seus fills. Esperem que aparegui algun Júpiter per resoldre la situació, ja que avui per avui les coses pinten magres.

I si pinten magres no és únicament pel famós procés. Pinten magres pels ciutadans i ciutadanes sobiranistes, unionistes o federalistes que patim les conseqüències d’aquestes convulsions; dels efectes negatius vers el pressupost de l’administració que va a parar en temes que estan molt lluny de donar suport social a les persones que pitjor ho estan passant; o bé que no permet a la Generalitat i molts ajuntaments cercar sortides viables a la crisi i cercar suport en d’altres agents tant estatals com europeus.

Mas avui en dia no se si es Moisés o Brian sincerament no ho se, però víctima de Saturn de ben segur si que ho és.

“Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge” podria ser el resum d’un pèssim mandat de l’alcalde Trias

Destacado

tres ciuEl resum del govern Trias –Seguint al seu Capità/Timoner Mas- podria fer-se tot seguint les primeres estrofes del poema de W. Whitman “Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge”. I és que el seu mandat ha estat simplement el pitjor mandat en democràcia de la ciutat de Barcelona.
Aquest alcalde ha estat l’alcalde del “No em mullo per tal de fugir del conflicte”, oblidant-se que el govern ha de saber escoltar, negociar, conciliar, però també decidir, impulsar i liderar. Malgrat aquesta filosofia “Il dolce far niente”, de no fer i deixar passar el temps, nombrosos problemes han esclatat sota el seu govern com ara Can Vies, la Plaça Boticelli, el PGM de Vallcarca, l’ampliació del Heron City, el projecte del parc temàtic de la Sagrera, el turisme de la Barceloneta o bé el més dolorós per a la gent que ens estimem Sarrià-Sant Gervasi: l’intent de transformar el Parc de l’Oreneta en pisos de luxe sota el xantatge al veïnat de recuperar Torre Garcini i la Clínica Ripoll per a la ciutat.
Aquesta indolència l’ha portat a no construir ni un pis de promoció pública, a no exigir la finalització de la L-9, a fer unes obres que ningú ha demanat -excepte el seu company ocult de govern, el PP- com ara les del Passeig de Gràcia o les de Diagonal (us recordeu que la consulta ciutadana va decidir que aquesta avinguda no es tocava i quedava com estava?), que només han servit per posar més terrasses de bar i en el cas de la Diagonal gastar-se quatre milions més del que estava previst, una dubtosa seguretat en els carrils bici i en les parades dels autobusos, unes parades tant mal fetes que una persona amb cadira de rodes té grans dificultats per pujar als vehicles. Els seus amics inconfessables del PP i dels “Business Friend” també l’han convençut en privar una bona secció de port a la ciutadania, enterrant el concepte de Maragall de la Barcelona de cara al mar, amb la marina de luxe del Port Vell; o l’ampliació de la Maquinista, deixant el petit i mitjà comerç de Sant Andreu tocat de gravetat.
Pel que no ha tingut cap dubte, esmerçant els esforços de tothom que treballa a la “Casa Gran” i els recursos que paguem entre tots, ha estat per la voràgine d’inauguracions d’obres provisionals i a mitges (com no han fet gairebé res, res no tenen acabat) de les Glòries, de Balmes, d’obres que són merament de manteniment, o fer-se la foto d’atrezzo de l’enderroc de la Model que de fet només afecta a una cantonada petita d’aquesta presó . Els grans projectes que sí ha finalitzant són aquells dels que no pot adduir cap paternitat ja que venien de projectes executius o fins i tot d’obres iniciades del govern Hereu com ara General Mitre/Muntaner, la Biblioteca Joan Maragall i el Passeig Sant Joan. Pels pèls ha arribat fruit de la pressió socialista a un acord per la remodelació del carrer Pere IV.
Tot parlant de recursos, la gestió financera ha estat també nefasta: la privatització dels pàrquings municipals i de l’espai públic o la funció de “Banc Bo” de la Generalitat malfiant al president Mas 215.000€ i pagant obres que no ens correspon a l’Ajuntament i sí a la Generalitat. També ha decidit en comptes d’invertir en la ciutat i la seva ciutadania, destinar els 140.000€ de superàvit per reduir deute tot i essent de les grans capitals espanyoles la que té menys deute de totes.
Malgrat defensar que l’acció social ha estat el motor del seu govern, aquesta afirmació també manca a la veritat. D’altres consideracions a banda, el que és cert és que si s’ha augmentat en un 43% la despesa social ha estat per l’augment exponencial de les demandes de la ciutadania i el gran nombre de persones que estan per sota del llindar de pobresa; i que la gran majoria d’accions socials les ha encomanat a associacions solidàries “passant-los la pilota calenta” de solucionar aquestes desigualtats, donant-los uns convenis i subvencions que no arriben a cobrir les necessitats detectades i oblidant-se que aquesta és una competència directa de l’ajuntament.
Des del seu mandat la ciutat ha perdut molt i ha guanyat en “rècords” que a ningú li són grats, com ara ser la 15a pitjor ciutat d’Europa en la lluita contra la contaminació, on ha entrat enguany per primer cop en aquest llistat (rànking Sootfree de l’Oficina Europea de Medi Ambient) o bé el número 23è de les ciutats del món amb més embussos, i la primera d’Espanya des de fa dos anys (rànking TomTom d’anàlisi de trajectes en temps real).
Deia a l’abril del 2013 que “Barcelona és un potent transatlàntic, però sense lideratge i torça el rumb” i que s’estava arribant a una Barcelona de grisos. Jo crec que en aquests anys de govern Trias, per desgràcia, s’ha superat aquesta previsió i hem tornat a la Barcelona de blancs i negres. I a Barcelona, per situar-se en les millors posicions com a una de les capitals del món, li cal ser una ciutat de colors.

QUO VADIS BARCINO? Ipart

Destacado

“La Barcelona que deimas triasxa Trias”

A hores d’ara, la continuïtat del Sr. Trias com alcalde de Barcelona i del seu govern Convergent es veu cada cop més difícil. Aquesta futura decisió de la ciutadania no és fruït de que AQUESTA sigui voluble, sino de que no està d’acord amb la ciutat que està deixant el primer alcalde no socialista producte de la seva manca de lideratge; incapacitat de negociació; submissió als poders financers i al govern també Convergent de la Generalitat encapçalat pel President Mas.

Un President de la Generalitat que únicament veu la ciutat com una font de finançament per sobreviure al dèficit, que ell ha multiplicat des de que és President de forma escandalosa. Un dèficit produït per la seva mala gestió i les despeses sense lògica com ara els 35’9 M€ per una futura Agència Tributària o com els més de 6 M€ per els actes del Tri centenari del 1714. Una mala gestió que no ha pagat la seva família (nombrosos contractes de la Generalitat amb el cunyat del Sr Mas), ni els càrrecs més destacats de CiU com ara els Pujol, sino la ciutadania de Catalunya, que ha esdevingut la CCAA amb més retallades de Espanya. En són proba l’impagament del deute farmacèutic, la part que li correspon a les escoles bressol municipals o reduir a mínims insospitats la llei de dependència, que afecta els sectors més dèbils de la societat com ara les famílies amb menys ingressos (o cap d’ells), la gent gran o els grans discapacitats. Aquesta incapacitat del govern Convergent l’han pagat doblemenent els i les ciutadanes de Barcelona, assumint aquelles despeses que la Generalitat no ha volgut pagar i que no els corresponia, arribant a 154,63 M€.

Trias i els governs convergents ens han deixat doncs una ciutat:

Desigual: al oblidar les polítiques municipals redistributives entre els barris de Barcelona, aquesta desigualtat entre la ciutadania no ha parat d’augmentar en aquest mandat, arribant a un diferencial de -205’4 punts entre la renda familiar de les famílies de Ciutat Meridiana (índex 38,5), o la dels ciutadans/es de Pedralbes (243.9). Aquesta desigualtat també es veu en el preu de l’habitatge de segona mà de la Trinitat Nova a 1.732 € m2 i 4.946 € m2 . El greuge de les desigualtats es dona en gairebé tots els aspectes de la vida, com per exemple l’educació amb un 49% de la població de Pedralbes amb estudis superiors i un 6% la de Trinitat Nova; o en la salut, donat que entre el 2011 i el 2012 l’esperança de vida ha caigut en mig any a la ciutat, tot i que les persones que viuen en els barris més rics viuen 8 anys més que les que viuen en els barris més pobres.

Més pobre: les persones per sota del llindar de pobresa han augmentat de forma notable en aquest darrer mandat municipal; en l’actualitat hi hà 300.000 persones vulnerables sense sostre que viuen en infrahabitatges o més de 900 al carrer.

La pobresa energètica (persones que no poden accedir a l’ús habitual de llum, gas o calefacció) ha augmentat en un 60%, així com l’aparició d’una figura gairebé inexistent abans de la crisi, que és la dels i de les treballadores pobres (persones ocupades al menys set mesos l’any que pertanyen a llars per sota del llindar de pobresa, i que a Catalunya està xifrada en un 12% de la població ocupada).

Òbviament, l’alcalde Trias i el seu govern no te cap responsabilitat sobre la gènesi de la crisi, però si de no utilitzar les eines que te la ciutat com a tal per combatre-la: especialment ajudar a la gent que pitjor ho està passant. Aquest és un dels grans problemes d’aquest mandat, ja que s’ha sumat a la lògica del mercat amb polítiques neoliberals que donen suport des de la beneficència als que més malament ho estàn passant, en lloc de intentar reduir la situació, sometent al mercat a la democràcia del bé comú, controlant els grans poders financers i generant polítiques socials de suport per a les persones més afectades i de garanties per aquelles que sortosament no han arribat a situacions de necessitat social.

Una capital provinciana: amb el darrer mandat convergent el lideratge de la ciutat tant en l’Àrea Metropolitana, en la mega regió del sud d’Europa com en la zona del Mediterrani s’ha vist anul•lat . El Sr. Trias ha sabut unicament mantenir a la baixa allò que l’alcalde Hereu havia assolit com ara el Mobile Congress o la ciutat dels congressos i creuers. Una bona mostra d’aquest provincianisme és l’obsessió de l’alcalde Trias en fer la ciutat la capital d’una Catalunya independent, i oblidar-se de Barcelona com una de les grans capitals del món. Serveixi com exemple la decisió de canviar el Museu Etnològic de les cultures del món, per un museu de la tradició catalana, o la transformació de la nostra ciutat en una mena de parc temàtic per el turisme barat i massificat.

Aquesta és la Barcelona que ens deixa l’alcalde Trias: un veritable exemple d’una ciutat que és una copia molt dolenta d’un model que funcionava bé. Arrel d’una direcció suportada per les més ràncies polítiques neoliberals, ensucrades per accions de beneficència, que fins i tot no ha estat capaç de gestionar des del govern i ha cedit de forma subsidiària i subvencionada a les entitats del tercer sector.

Cal sortit d’aquest model de govern municipal (i nacional) provincià que es mira el mèlic mentre es fan reverències als grans poders financers i econòmics del món. I l’única manera és desplegar “Una estratègia urbana, econòmica i metropolitana que garanteixi el creixement inclusiu, capaç d’estimular el creixement econòmic i reduir les desigualtats” (Jaume Collboni 2014). Això serà possible centrant tots els mitjans de Barcelona per augmentar el benestar de la seva ciutadania, fent una Barcelona a l’abast de tothom.

La propera entrada del meu bloc presentaré un altre model de progrés que proposa per assolir aquest canvi de model, passar dels grans poders a les persones.

Correcció de text: Gemma Centeno gemmacenteno@hotmail.com

A darrera del taulell val més el jove que el vell

Destacado

Algunes reflexions sobre l’atur juvenil

L’Atur juvenil és en l’actcampanya-catalunya-no-es-pais-per-a-joves-octaveta-aualitat una de les situacions més preocupants de la nostra societat. Ha estat declarada a Europa com a una situació d’emergència davant la seva taxa d’atur jove situada en un 22,8%; mentre que a Espanya és d’un 53,2% i a Catalunya més de la meitat dels joves està a l’atur (52%).

La mala gestió de la crisi per part dels governs de dretes, sumada a una reforma laboral nefasta per part del PP i un abandó de les polítiques actives d’ocupació pels governs de Mas i Trias,  ha fet que la crisi hagi destruït el 66,8% dels llocs de treball ocupats per menors de 30 anys.

La societat cerca els seus mecanismes per rebaixar qualsevol disfunció greu, i en aquest cas la via ha estat l’èxode dels nostres joves fora del nostre país. La generació més formada de la nostra història ha hagut de marxar fora, arribant a ser 15.093 joves des del 2009. D’aquests joves més de la meitat són veïns de Barcelona.

Cal una gran ofensiva des de tots els fronts per lluitar contra l’atur juvenil. Les forces d’esquerra i progressistes estan avançant propostes com ara les fetes pel president socialista francès Hollande, o sense més lluny, les que estan fent les seccions joves dels sindicats i dels partits d’esquerra. Serveixi com exemple la campanya Catalunya no és país per a joves o l’acció a Barcelona del Grup Socialista Municipal, com a partit de l’oposició, forçant la creació d’un pla de xoc per l’ocupació juvenil, que va comptar amb el vot de totes les forces menys les de sempre: PP i CiU.

Totes les propostes progressistes coincideixen en com afavorir l’ocupació juvenil, i què és podria resumir en les següents accions:

  • Fons econòmic garantit per dotar de polítiques d’ocupació jove en tots els pressupostos públics, al nivell de les competències de cada administració.
  • “Garantia juvenil” oferint als menors de 25 anys un pla de transició per si deixen la formació, en forma d’un pla ocupacional, més formació o practiques laborals abans de 4 mesos.
  • Crèdits financers per a cooperatives i PIMES per l’ocupació de joves menors de 35 anys.
  • Impostos específics per finançar aquestes accions com ara com la taxa a les transaccions financeres internacionals o els impostos per a rics.

Ara cal que els governs siguin agosarats per aplicar aquestes accions, superant les seves limitacions ideològiques de businessfriendly per deixar de rescatar empreses per rescatar a les persones.

Protegir el treball és protegir la virtut, donar consol als dolors, arrencar víctimes al crim i a la mort”

Concepción Arenal.

Tanta roba i tan poc sabó (o el que Mas prioritza per sobre la gent)

ImagenAquesta frase feta la utilitzem quan d’algú, en volem expressar que té contradiccions entre el que, per exemple, diu i fa. I realment, ens ve molt bé per reflexionar com el govern Mas retalla a unes persones (la gran majoria) i ajuda alegrement a certes empreses (una gran minoria).

L’any 2012 ens va portar dos onades de retallades a dojo, entre les que podríem recordar alguns efectes en la butxaca dels catalans i catalanes com ara: la imposició del repagament sanitari, el desmantellament progressiu de l’ensenyament, la sanitat pública i els serveis socials, reduccions de sous als i a les funcionàries, entre d’altres sumats a la venda de part del patrimoni de la Generalitat. En canvi les grans empreses van veure’s beneficiades per la Generalitat en diverses contractacions i subvencions.

El cas dels mitjans de comunicació clama al cel, ja que el govern Català va omplir-se la boca tot dient que havia reduït en més de un 39,9% les partides per a publicitat en l’any 2011 i 2012, però el que no han dit és que les subvencions van pujar en 9,4 Milions d’Euros (M€) sense comptar amb les despeses de publicitat i compra d’exemplars a La Vanguardia per equipaments públics i transports públics com ara Rodalies de Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat, tots ells dependents de la Generalitat.

D’aquests 9,4 M€, el Grup Godó (La Vanguardia, Mundo Deportivo, RAC1 i RAC 105, així com la 8TV) ha rebut 1,45 M€, que es sumen als 5,5 M€ extres del 2011 per la compra de la nova planta impressora. A aquesta vergonya se li sumen les no gens desdenyables xifres de 1,9 M€ al Grup Zeta i només per la publicació del El Periódico 2a publicació més llegida i 967.000 € del Grup Hermes (El Punt-Avui i el Nou Esportiu) 4rt grup més llegit a Catalunya. Al País no se li va donar cap subvenció.

Val a dir que tant el Grup Godó com el Grup Zeta i el Grup Hermes, per desgracia aquestes subvencions, compra d’espais publicitaris i d’exemplars, no han servit per aturar els ERO a tots aquest grups, i l’acomiadament de treballadors i treballadores. Es veu que les subvencions no eren per generar ocupació…

Catalunya on vas?, la manipulació del govern: “Envàs, on vas?”

envas on vasLa campanya de difusió “on vas?, envàs” es presenta com una acció per afavorir el correcte reciclatge dels residus de la ciutadania. Fins aquí tot molt bé, però, si ens entretenim a analitzar-la, veurem que és una campanya que al contrari del que diu genera dubtes, és manipuladora i absolutament sexista. Anem per pams…

En comptes d’aclarir, falta a la veritat i genera dubtes
Tot material net, ja sigui de metall, plàstic o de vidre pot portar-se tranquil•lament al contenidor groc o verd respectivament, sense cap problema pel medi ambient. Però en aquesta campanya se’ns informa que si no ets envàs al contenidor no hi vas… Aquesta informació no és correcta, ja els contenidors estan per reciclar material metàl•lic, plàstic o de vidre, no els que són únicament envasos. Si és així, com és que l’ACR (Agència Catalana de Residus) ens diu una informació que no s’ajusta a la realitat, genera dubtes i no aclareix?

Una campanya manipuladora
Efectivament aquesta campanya és de l’agència de la Generalitat ACR, però, qui la paga?. Dues organitzacions privades (ECOEMBES (recicla envasos de metall, plàstic i brics) i ECOVIDRIO (recicla envasos de vidre).

Per fer-nos una idea del que amaga aquesta campanya hem d’aclarir un xic més el tema: a l’estat s’aplica el SIG (Sistema Integral de Gestió), on totes les empreses que envasen paguen un impost anomenat IGR o impost de gestió de residus, que cobreix el cost del transport i la gestió dels envasos com a residus, amb un valor aproximat de menys d’un cèntim per envàs. Aquests envasos que han pagat la taxa se’ls marca amb la imatge punt verd i son els anomenats residus “propis”.

En canvi l’altre material residual de metall, plàstic o vidre (per exemple paelles, gots i gerres, jocs de plàstic…) no paguen aquest impost IGR i són els anomenats residus “impropis”. Si la ciutadania porta aquest material “impropi” i que no és envàs als contenidors, quan estan a les plantes de reciclatge aquestes estan obligades per llei a tractar-los i fer el procés de reciclatge del material tant “propi i impropi”.

Qui paga aquestes plantes de reciclatge, gestionades per les administracions locals? Per una banda la ciutadania, els comerços i les empreses via taxa de brossa i residus i per un altra les empreses ECOEMBES i ECOVIDRIO pagant a tant el kilogram del material recollit dels contenidors verds i grocs, ja siguin residus propis o impropis. Aquestes empreses privades –camuflades de societats anònimes sense afany de lucre- darrerament estan imposant a les administracions clàusules de penalització si als contenidors hi ha molt material “impropi” , per tal de pagar menys pel pes del material que s’han recollit en aquests contenidors.

Per tant l’objectiu de la campanya està clar: no és facilitar a la ciutadania eines per un millor reciclatge, sinó reduir el material residual sense punt verd als contenidors verd i groc, fent a la gent que els porti a la planta de reciclatge municipal o be al contenidor de refús i per tant que ni ECOEMBES ni ECOVIDRIO paguin tants impostos i obtenir molt més benefici econòmic a costa de desinformar a la ciutadania.

Com actuar?
La solució millor seria passar del sistema SIG actual al SDDR (Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn) on la ciutadania retorna a les botigues on han comprat l’envàs o el material residual, i se lis retorna un preu establert. En aquest cas són les botigues que gestionen el transport i el pagament del procés a les plantes de reciclatge.

Però de seguir mantenint el SIG, el millor és portar, com sempre, el material de vidre al contenidor verd i el de plàstic o metall al groc, sigui material propi o impropi intentant cada dia reduir la brossa generada i exigir a les empreses la reducció de residus -per exemple en embolcalls innecessaris -, disminuint així l’impacte ambiental generat pel nostre consum.

També és bàsic exigir a les administracions públiques, (els governs de dretes són molt més proclius a aquest fet), a no deixar-se influir pels llobbies empresarials del poder financer i econòmic, i que facin les seves actuacions, accions i campanyes en benefici de la ciutadania i no pas de les empreses o corporacions privades, sotmeten a les administracions públiques als principis de control públic i transparència vers la ciutadania, uns principis que cal revisar, augmentar i estandarditzar.

Sexista
Per que han de sortir només noies en la campanya?, per que apareixen com a mestresses de casa, encarregades de la brossa i els residus domèstics?, encara el govern de Convergència i Unió no s’ha assabentat que les coses a la societat han canviat, i que l’administració es precisament qui ha de donar exemple en aspectes d’igualtat de gènere?

La nota esperançadora

L’estat Espanyol és del països europeus on més es recicla, i dins de l’estat, Catalunya és qui més ho fa, tant en paper, cartró i vidre així on les empreses de cuina i restauració també més reciclen, per últim som els tercers d’Espanya en reciclar vidre. La quantitat de tones que es reciclaren l’any 2011 van ser 1.244.782 Tones, i per ciutadà es genera 535 kg/any de brossa, molt a prop de la mitja europea de 502 kg/any, una xifra que a Catalunya va baixant any rere any, fruit de les bones pràctiques que la ciutadania aplica.

Espero que la Generalitat sigui responsable i retiri aquesta campanya i el govern no faci més campanyes sexistes, que faltin a la veritat i que cerquin el bé públic i no pas el privat!

Les retallades que es fan en tots els àmbits de la vida, ataquen també a la lluita contra la SIDA!

llaç vermellAvui és el dia internacional de la lluïa contra la SIDA,  enguany és un moment dur per la prevenció de la infecció del VIH i el tractament de la SIDA, donat que les retallades en salut i en temes socials comporta un greu perill de la desaparició de les accions preventives i una reducció dràstica en les despeses del tractament.

I això passa en un moment que la infecció compta amb un tractament que facilita la transformació d’una malaltia que havia estat mortal  a una malaltia crònica, on les persones amb anticossos del VIH arriben a tenir la mateixa esperança i qualitat de vida –si mantenen el tractament- que les persones no infectades.

Però les retallades afecten a les persones que els prenen, al allargament del temps entre visita i visita amb el/ la metgessa, el poc temps que tenen per visita, a la reducció de proves analítiques o exploratòries, amb el copagament, l’euro per recepta, les persones que s’han quedat sense targeta sanitària… i no pas al cost del tractament que és molt car ja que les farmacèutiques l’han fet car, imposant uns enormes beneficis acceptats pels governs.

També aquestes retallades afecten a la investigació, per exemple en el camp de les vacunes terapèutiques i les preventives, pel que fa a les terapèutiques (aquelles que prendrien les persones portadores d’anticossos per deixar de prendre cada dia antivirals) la gran majoria d’investigadors/es ens diuen que amb les inversions corresponents les podríem tenir en uns 5 anys, potser, però clar a les farmacèutiques tampoc els interessa massa perdre aquesta font d’ingressos. Pel que fa a les preventives l’horitzó de temps està més llunya tot i que s’estan fent òptims avançaments arreu del mon i en el nostre país, especialment des del consorci IVACAT format entre d’altres per l’Hospital de Can Ruti i l’Hospital Clínic (aquest darrer  la #DretaUnida CiU i PP del nostre país vol vendre’l a uns privats).

La clau per vèncer la SIDA sempre ha estat la mateixa:

  • Prevenció de les noves infeccions pel VIH, hem de pensar que en aquests moments hi ha una infecció nova a  Catalunya de 600 persones cada any, 4000 a Espanya i 2.500.000 al món.  A Catalunya una de cada tres persones portadora d’anticossos del VIH no sap que està infectada, propagant la infecció sense saber-ho.

La sensació de que ja no hi ha perill pel que fa a la malaltia, a relaxat molt les pràctiques preventives, especialment pel que fa a les relacions sexuals, moltes de les persones infectades són joves, que no han viscut el drama d’un SIDA mortal, i que creuen que com a molt aquesta és una malaltia crònica. El condó avui per avui és la única solució.

  • Evitar que les persones en tractament deixin aquest, són molts els motius que fan que sigui així, però si que hi ha un resultat comú en els pacients que deixen la medicació:  passen a ser d’unes persones amb els virus negativitzats a unes persones que tornen a portar virus a la sang, que poden infectar a més persones i que ho poden fer amb uns virus immunitzats als medicaments retrovirals, que el seu portador havia pres amb anterioritat.
  •  Avançar en la investigació per millorar els pocs efectes que encara queden en els medicaments retrovirals, cercant la facilitat de les seves tomes per evitar l’abandó de la pauta, cercant vacunes tant per les persones ja infectades, com per a la prevenció de noves infeccions.
  • Garantir un sistema de tractament correcte a les persones portadores del VIH i a les persones malaltes de la SIDA, tant en els països desenvolupats com els que estan envia de desenvolupament, facilitant l’accés a la medicació pertinent i al control sanitari necessari, així com a mesures d’abast social per les persones que per la seva malaltia estiguin en una situació desprotecció, tant a casa nostra com en el mon.

Però aquestes accions claus corren un seriós perill, les retallades cercenen les esperances de que la SIDA pugés desaparèixer en pocs anys. Els governs de la #DretaUnida es permeten tant a Catalunya com a Espanya reduir al mínim les intervencions preventives i la cobertura sanitària; serveixi  com exemple la reducció d’un 75% del pressupost del Plan Nacional (Estatal) contra la SIDA, el retardament de la convocatòria de subvencions per les entitats que treballen contra aquesta malaltia o bé la supressió d’ajudes econòmiques i partides a les CCAA per el seu treball en aquesta lluita.

“La voluntat d’un poble” passa per a la prevenció de les malalties i la cura de les persones malaltes, no pas per la reducció de les intervencions públiques en matèries de salut i la venda dels serveis sanitaris públics als millors postors!.