Quo Vadis Barcino II: O la Barcelona que ens portarà de nou el progrés

Destacado

collboni.cat

Jaume Collboni alcaldable a Barcelona pel PSC

 

A l’anterior entrada d’aquest blog “Quo Vadis Barcino I -La Barcelona que deixa Trias-“ vaig fer un petit resum de la situació en què ha quedat la nostra ciutat després de quasi quatre anys apàtics i de retallades de la mà d’un alcalde incapaç, amb dificultats per a la negociació, i una filosofia neoliberal que ha estat el motor de les seves decisions des del seu primer instant com a batlle.

En el meu anterior article també feia esment de la idea de l’alcaldable Jaume Collboni, sobre que l’objectiu del govern de la ciutat és fer-la assequible i posar-la a l’abast de tothom que hi viu.

Avui, en un moment en què la dreta revisionista (PP, i CiU amb el suport d’eRC) ens està obligant a tornar a lluitar pels nostres drets bàsics, com ara les llibertats o la igualtat, és del meu convenciment que la ciutat necessita més que mai un model de creixement sostenible, social i igualitari. Un model que prioritzi a les persones per sobre dels balanços econòmics; crec que només hi ha una opció i és la que a Barcelona hi torni a haver un govern de progrés i d’esquerres. I per a mi aquest model és el que proposa Collboni, amb un objectiu-fita força clar: el que davant de la desigualtat creixent a Barcelona en els darrers quatre anys, cal que els beneficis de viure en una ciutat com Barcelona arribin a tothom. Creant les condicions perquè la ciutat generi oportunitats per a tothom, regulant per evitar els excessos dels sectors econòmics i desplegant polítiques socials que permetin l’autonomia personal de tothom i ajudin als qui més han patit els efectes de la crisi.

Avui, la prioritat per qualsevol opció d’esquerres, conscient del que passa al carrer i amb voluntat d’aportar solucions, és prioritzar la lluita contra l’atur –especialment en les persones que pateixen l’atur de llarga durada, o els i les joves que encara no han accedit al món laboral-.

 I per assolir aquests objectius proposem les següents línies estratègiques:

Creixement inclusiu i sostenible: generant treball en els eixos d’ocupació viables i de qualitat, com ara els que ens aporten l’economia creativa centrada en el coneixement i en la cultura. Recuperar la idea del 22@ Barcelona com a motor de captació d’empreses, així com reforçar els sectors que funcionen i que poden augmentar encara més, com ara el sector editorial, especialment en el mercat del llibre electrònic o les indústries culturals.

Pla de re-industralització BCN: recuperant l’esperit industrial de la ciutat amb industries netes, especialment en sectors com la Zona Franca o el barri del Besòs, regenerant l’espai urbà i també potenciant l’ocupació de proximitat.

Pla de rehabilitació afavorint la transformació del sector de l’ocupació en la rehabilitació de les finques de la nostra ciutat. Hem de recordar que més de 84.000 habitatges són d’abans del s. XX i més de 822.000 són anteriors al 1900. Insistir també en la necessitat de garantir la seguretat de les finques, millorar l’accessibilitat d’aquestes –especialment pensant en una població cada cop més envellida-, o la millora de la qualitat energètica d’aquests edificis. El nivell d’ocupació generat per la rehabilitació seria molt alt en un sector que és un dels que ha generat, i encara genera, més atur. Aquesta mesura també fomentaria un augment de la capacitació especialitzada en un sector professional que moltes vegades en va curt.

Accessibilitat als serveis públics i facilitació en els cost de la vida: La crisi està expulsant la classe mitjana de molts serveis públics com ara les escoles bressol, l’ús del transport o dels estudis no obligatoris –serveixi una xifra com exemple: a la zona de Pedralbes el 49,9% de la població té titulació superior; mentre que a Nou Barris només hi ha un 6% que la tingui-.

La intervenció de l’Ajuntament en el mercat d’habitatges també pot fer més fàcil la vida dels seus ciutadans i ciutadanes, augmentant la competència en aquest mercat a partir d’habitatges de lloguer des de la iniciativa pública, i deixant enrere polítiques de venda d’habitatges protegits, que s’han mostrat poc viables i amb poca capacitat per moderar els preus del mercat.

La petita economia, el gran motor econòmic de la ciutat: qui mou la nostra ciutat són especialment les petites i mitjanes empreses, les persones que treballen com autònomes, el comerç de proximitat i les incipients però febles experiències d’economia col·laborativa. Són a ells a qui majoritàriament, doncs, l’Ajuntament  ha de donar suport, amb projectes com els APEUS pel comerç de proximitat; Tax Free per autònoms i/o noves empreses de nova creació; o potenciant l’economia col·laborativa a partir d’un model de ciutat i la creació d’una taula del sector.

Els grans poders econòmics de la regió metropolitana i de la ciutat han d’estar al servei dels i de les ciutadanes que viuen en aquesta àrea. Des d’una autoritat única liderant les propostes coordinades i conjuntes de tot el territori, fent que els beneficis d’aquestes iniciatives esdevinguin un suport per a les necessitats socials de la nostra ciutat i la seva metròpoli.

Barcelona capital Metropolitana, Catalana, Europea i Mediterrània: Davant el procés de globalització que vivim la única manera de sobreviure, mantenint els nostres trets característics i culturals, és ser present en el lideratge d’aquells processos que siguin viables en aquests escenaris. Aquest objectiu únicament podrà ser assolit des del convenciment que Barcelona és fonamental per a Catalunya, però també per a Europa i per a la zona mediterrània. Al contrari del que pensen els actuals governs convergents, que únicament estan convençuts que ho ha de ser per Catalunya.

Aquest és un petit avanç dels grans eixos que proposa Jaume Collboni: un model que vol una Barcelona a l’abast de tothom, al contrari de la ciutat privatitzada de l’alcalde Trias; un teixit comercial divers, equilibrat i de proximitat, enlloc del model colonitzador i globalitzador que comporta la “carta blanca” que Trias dóna a les grans superfícies; una ciutat que es rebel·la contra la pobresa, en lloc de l’acceptació còmplice de l’actual govern municipal. En resum, un govern que s’enfronti a les causes de la desigualtat per acabar amb els seus efectes. En definitiva, una ciutat igualitària, una Barcelona pels ciutadans i les ciutadanes, que aculli als que ens visiten, però que sobretot estigui al servei del seu veïnatge.

Jo crec en aquest model de progrés que es basa en la solidaritat i els valors de l’esquerra. Un model que ha funcionat en el passat i que ara Jaume Collboni reprèn i ens retorna renovat i actualitzat per donar nous reptes a la ciutat. Vols saber-ne més? Et mantindré informat …

Correcció text:

MERITXELL CENTENO

Periodista ambiental i Guia Interpretadora del PNAESM. mericenteno@gmail.com

Anuncios

Tanta roba i tan poc sabó (o el que Mas prioritza per sobre la gent)

ImagenAquesta frase feta la utilitzem quan d’algú, en volem expressar que té contradiccions entre el que, per exemple, diu i fa. I realment, ens ve molt bé per reflexionar com el govern Mas retalla a unes persones (la gran majoria) i ajuda alegrement a certes empreses (una gran minoria).

L’any 2012 ens va portar dos onades de retallades a dojo, entre les que podríem recordar alguns efectes en la butxaca dels catalans i catalanes com ara: la imposició del repagament sanitari, el desmantellament progressiu de l’ensenyament, la sanitat pública i els serveis socials, reduccions de sous als i a les funcionàries, entre d’altres sumats a la venda de part del patrimoni de la Generalitat. En canvi les grans empreses van veure’s beneficiades per la Generalitat en diverses contractacions i subvencions.

El cas dels mitjans de comunicació clama al cel, ja que el govern Català va omplir-se la boca tot dient que havia reduït en més de un 39,9% les partides per a publicitat en l’any 2011 i 2012, però el que no han dit és que les subvencions van pujar en 9,4 Milions d’Euros (M€) sense comptar amb les despeses de publicitat i compra d’exemplars a La Vanguardia per equipaments públics i transports públics com ara Rodalies de Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat, tots ells dependents de la Generalitat.

D’aquests 9,4 M€, el Grup Godó (La Vanguardia, Mundo Deportivo, RAC1 i RAC 105, així com la 8TV) ha rebut 1,45 M€, que es sumen als 5,5 M€ extres del 2011 per la compra de la nova planta impressora. A aquesta vergonya se li sumen les no gens desdenyables xifres de 1,9 M€ al Grup Zeta i només per la publicació del El Periódico 2a publicació més llegida i 967.000 € del Grup Hermes (El Punt-Avui i el Nou Esportiu) 4rt grup més llegit a Catalunya. Al País no se li va donar cap subvenció.

Val a dir que tant el Grup Godó com el Grup Zeta i el Grup Hermes, per desgracia aquestes subvencions, compra d’espais publicitaris i d’exemplars, no han servit per aturar els ERO a tots aquest grups, i l’acomiadament de treballadors i treballadores. Es veu que les subvencions no eren per generar ocupació…

Un nou PSC, per una nova realitat a Catalunya

Malgrat tocats, no pas ni enfonsats, ni anul·lats com voldrien d’altres forces polítiques, especialment CiU  com ha demostrat al llarg dels seus discursos així com en la manipulació dels mitjans de comunicació públics i subvencionats. A aquesta conclusió podríem arribar sobre la situació del PSC  si fóssim autocomplaents o intentéssim no veure la realitat.

Però ni el socialistes ho som, d’autocomplaent ni la nova realitat a Catalunya ens ho permetria, cal fer una reflexió tant a nivell  d’organització, com a nivell de persones que ens uneix l’orgull de formar part d’un partit català, d’esquerres i socialdemòcrata.

Analitzem abans, sense allargar-nos massa, la situació que ha quedat després de les eleccions al Parlament de Catalunya.

Per una banda hi ha un fet innegable i que ens ha d’omplir de satisfacció a totes les persones demòcrates: la gran participació que es va donar, un 69,56% del cens electoral, és a dir un 10.78% més que les darreres eleccions al Parlament, i la més alta des de la democràcia en uns comicis autonòmics.

Aquesta participació ens ha portat a un Parlament molt fraccionat, que ha trencat el tradicional sistema de blocs per passar a un sistema de xarxa: força partits amb representació que va des dels 50 escons de CiU als 3 de CUP.

També ha significat una reformulació de l’esquerra catalana encara molt més fraccionada, on ERC ha aconseguit 21 escons, el PSC 20, ICV 13, i les CUP com ja hem dit 3, donant-se la situació que el PSC ha perdut la 1ra posició que mantenia amb ERC i ICV segones força d’esquerres que igualaven escons, Ara la realitat és que hi ha una nova segona força al Parlament que és ERC, amb menys vots que el PSC però un escó més, seguits a no molta distància per ICV. És a dir les forces d’esquerra estan molt igualades, exceptuant la CUP.

El guanyador de les eleccions, CiU, ho ha estat amb una gran pèrdua de vots (-90.000 vots) que han comportat també la pèrdua de 12 escons. Aquestes dades tant negatives es sumen al fet que la raó de la convocatòria de les eleccions, segons les visions del MHP Mas era aconseguir una majoria absoluta i històrica. No només no ha assolit aquesta majoria sinó que ha perdut escons. I és que el #Masfracàs dels dos darrers anys caracteritzats per les retallades;  les actuacions desmesurades de la policia a les ordres del Conseller Puig; les actuacions de la #DretaUnida PP-CiU per votar les lleis fonamentals a nivell de pressupostos estatals –que després han significat retallades a Catalunya-, d’ocupació que ha comportat l’increment exponencial de l’atur o la descarada manipulació/censura de TV3 i RAC1 i les lloances i mentires de la Vanguardia multimilionària en subvencions de la Generalitat. Tot això ha generat en aquestes eleccions un #Masdesastre.

Però els nostres resultats no han estat gens bons (-52.000 vots) que s’han sumat a una pèrdua consolidada en els darrers 6 anys significant la pèrdua de 17 escons en aquest període.

Per donar resposta a aquesta davallada consolidada de votants i simpatitzants es va començar un projecte bàsic pel nostre partit, l’anomenat el Nou PSC, projecte que no ha tingut temps encara de quallar en la població (potser un altre raó del MHP Mas per avançar les eleccions a la meitat de la legislatura). No s’ha fet el que es tenia de fer: l’obertura del partit a la societat d’acord al que ens vam marcar en el darrer congrés nacional i la renovació dels i de les dirigents que s’ha fet en part, però no de forma definitiva.

Cal reaccions ja!, més enllà d’analitzar el que passa, cal aprofundir en allò marcat en el darrer congrés ja comentat, d’altres accions que vam decidir i que feien referència a les relacions amb el PSOE, marcant ja no únicament un perfil propi, si no una dinàmica pel que fa als temes que ens afecta a Catalunya i a la seva ciutadania. Aquí al PSOE només li ha de quedar acceptar les nostres opinions o saber que en aquests temes ens posicionarem de forma diferent i combatius a allò que ells vulguin aplicar diferent sobre el que nosaltres volem.

El Nou PSC ha de donar respostes noves a la nova configuració de les esquerres catalanes, i especialment en  un tema que és fonamental, les actuacions i el discurs socioeconòmic. Hem de tenir clar que som catalans, però també d’esquerres, és a dir hem de lluitar contra les desigualtats socials i la defensa dels serveis públics de qualitat, un serveis que han de ser eficaços i eficients, gestionats de forma coherent a la situació econòmica que vivim, i amb unes polítiques lliures dels designis dels poders financers. Hem de trencar la polarització dels rics cada cop més rics i més protegits a nivell fiscal, i tots i totes els demés cada cop més pobres i garants amb els nostres impostos de les pifies que han fet els poders econòmics/financers  i que no paguen.

I tot això ho hem de fer a partir del contacte amb la societat i els seus sentiments, amb els veïns i veïnes, amb les seves entitats, una tasca que han continuat fent amb orgull les nostres bases socials, però que no han seguit molts dels nostres dirigents, entrant en una crisi de representativitat –comú de tots els partits polítics, però que en el nostre cas havien tingut garantida.

Els i les nostres dirigents i càrrecs públics, han/hem de mostrar i se’ls/se’ns ha d’exigir coherència i unitat en allò que col·col·lectivament hem decidit, fent apoderament dels nostres candidats/tes, i cercant-ne de nous que vulguin i siguin capaços de mantenir relacions, escoltant  i parlant amb el poble i sobre els temes que els preocupa des d’una visió socialdemòcrata.

No dubto que dins del partit obrirem aquest debat i farem aquests canvis necessaris, i ho farem escoltant a la gent,  visualitzant-nos com l’alternativa que hem estat i serem, l’alternativa d’esquerres i preocupada pels temes socials, l’alternativa que creu que des del municipalisme i el contacte amb els veïns i veïnes s’ha de canalitzar les seves preocupacions, els seus problemes, les seves propostes per donar-los solucions i suport. L’alternativa socialista amb visió catalana i que treballa per Catalunya i el seu encaix federal amb Espanya. No tinc camp dubte que ho podrem fer.

L’indicador que hem fet els canvis que pertoquen s’ha de poder començar a visualitzar en les primàries pels candidats/tes a les eleccions municipals i després pels resultats d’aquestes eleccions.

I aquí Barcelona és clau, el PSC no tindrà opció governar a Catalunya si no governa a la nostra ciutat (no és condició única però si indispensable) i els resultats d’aquestes eleccions no han estat gens bons a Barcelona. Val a dir que sempre la gent a diferenciat molt entre les eleccions estatals, les nacionals i les municipals o europees, i per tant no hauria de significar la mateixa pèrdua de vots si aquestes haguessin estat unes eleccions municipals.

Barcelona ha d’estar governada per un govern progressista, ja que ens han demostrat els governs de Mas i de Trias que no han fet res de res per Barcelona, excepte  ser el banc de la Generalitat pagant l’Ajuntament allò que no paga el govern autonòmic. El projecte i la marca Barcelona llangueix amb govern convergent, que només ha estat capaç de continuar fent el que havien fet els socialistes a Barcelona. Sense cap projecte nou, sense cap idea nova, excepte donar suport a la Generalitat amb les retallades.

La herència socialista és la que és, i els beneficis del socialisme en els governs tant estatals, nacionals com municipals no els pot negar ningú. Els resultats electorals ens han estat adversos i això vol dir que cal revisar l’organització i el més important fer canvis, però els darrers resultats electorals no poden, no deuen, fer petit el projecte socialista ni fer-nos sentir acomplexats per ser socialistes.  Jo estic molt orgullós i satisfet de ser d’esquerres i socialista.

Tenim molta feina a fer, tant a nivell intern en els congressos i òrgans de participació que pertoquin, com extern:  les properes primàries municipals, la nova proposta municipalista, el dia a dia, la nostra incardinació en la societat i el teixit associatiu.

Gràcies companys i companyes del partit, gràcies per fer una campanya amb tota la il·lusió, per continuar parlant del nostre projecte amb la ciutadania, amb el veïns i veïnes, per fer des d’on esteu, dia rere dia, el nostre projecte socialista, el nostre projecte d’esquerres i social que portem des de la creació del nostre partit. La socialdemocràcia s’ha de revisar, s’ha de reinventar, però  ha estat, és i serà la millor solució per aquells que no són ni seran callats pels poders financers ni per la dreta, per molt que es vulguin fer passar per gent i organitzacions preocupades per la societat i el global dels i de les ciutadanes.

El millor del PSC és la seva gent i és per mi un orgull i una satisfacció compartir esforços amb tots i totes vosaltres!.

P/S

Avui s’ha conegut que uns companys i companyes del PSC han estat, sembla ser, imputats per un jutge sobre una trama urbanística il·legal, a l’espera de noves noticies i informacions, el PSC immediatament ha acceptat i marcat la suspensió temporal dels càrrecs orgànics imputats, en compliment de la mesura que vam votar en el nostre Codi Ètic ow.ly/fCNf5 . Personalment crec que totes les persones imputades, sortiran exculpades de la causa, espero que dintre d’un període curt de temps, persones que estan protegides pel principi d’innocència.

Vull destacar la immediatesa en la que el PSC ha actuat aplicant el nostre codi ètic, un codi que molts pocs partits tenen, i que ens diferència d’altres partits com ara CiU i PP que tenen càrrecs orgànics imputats, seus embargades pel jutge i no han actuat ni de forma immediata, ni al llarg del tems de forma ètica ni transparent.

Avui el President Mas a baixat el soufflé de la Independència

Avui al President Mas, en ple rol d’un mal cuiner messiànic, ha reduït el soufflé al parlar de la seva proposta sobiranista, tot dient que el que pretén “no es la independència clàssica,  la independència total de Catalunya vers Espanya, el que vol és que la nostra terra tingui instruments de nació, però amb interdependència amb l’estat Espanyol en temes com seguretat i defensa entre d’altres”.

Anem per pams!, analitzem abans que res les definicions d’unes paraules que molta gent utilitza sense saber el seu significat real -i per que ningú pugui creure que manipulo les definicions, cito les del diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC-.

Independència Situació d’una col·lectivitat, d’un poble, d’un país, etc, no sotmesa a l’autoritat dels altres.

Interdependència Dependència reciproca (reciprocitat és el fet per dos, l’un a l’altre i rebut alhora per cadascun dels dos).

Federalisme Sistema o estructura federal (federal es pertànyer a una federació d’estats).

Així doncs si parlem com diu el President Mas d’interdependència amb l’Estat Espanyol, entenent-la com dependència reciproca entre dues nacions , senzillament estem parlant d’una estructura de federació d’estats, o el que és el mateix, estem parlant de federalisme!.

En definitiva la proposta sobiranista del President Mas és un model de federalisme, un model que fa molts anys proposa el Partit dels Socialistes de Catalunya, i que ha estat atacat darrerament per Convergència i Unió per poc sobiranista.

També avui el messiànic president, ens ha il·luminat en un tema: la sortida de la Comunitat Europea en cas que ens independitzéssim, i la necessitat de sol·licitar la seva adhesió “que podria ser en 24 hores”. Un altre vegada el Sr. Mas no es fidel a la veritat, ja que s’oblida que l’entrada en la Comunitat Europea significa que cap estat membre veti al país candidat. Difícilment Espanya o França per la part que els toca deixarien de vetar el nostre ingrés en la CE,  però no únicament aquests, per exemple Bèlgica amb el seu procés intern entre les comunitats Francesa i Flamenca segurament també optaria pel veto. I evidentment no seria al dia següent.

Avui el President Mas amb la seva baixada de soufflé, ha mostrat les seves cartes amagades. CiU vol el 25-N i amb la seva excusa sobiranista –en el fons federalista- tapar moltes coses, entre d’altres amb les estelades amagar les retallades; amb la discussió sobre el seu peculiar viatge a Itaca, tancar les comissions d’investigació parlamentaria que podien afectar a CiU, i a part d’importants càrrecs electes seus amb financiacions  indegudes pels casos Palau/Millet etc.

En definitiva el que cerca CiU es arribar a una majoria absoluta que els reforci i els permeti arribar a no dependre d’altres forces polítiques.

Una majoria que els permeti seguir amb les seves polítiques NEO-CONS de retallades socials, amb  el crit de “Madrid ens roba”  però que en els fons ve dels pressupostos de l’Estat Espanyol que CiU va facilitat aprovar amb el seu suport.  Una política neoconservadora de dretes que malgrat en la teoria porta al PP i a CiU a estar enfrontats, a l’hora de la veritat els fa estar més units que mai com per exemple governant els dos en convivència a la Diputació de Barcelona, a l’Ajuntament de Badalona i a l’Ajuntament de Castelldefels.

Avui el President Mas a cuinat un soufflé, però aquest se li ha desinflat,

tot veient-se el llautó.