“La veritat triomfa per si mateixa, la mentida necessita complicitat”

url(II part, les solucions)

La frase anterior pertany a Epicteto de Frigia i es apropiada per continuar amb el tema de la corrupció política iniciat la setmana passada. Si en aquella entrada parlava de les fonts, crec que cal ara li toca el torn a les solucions.

 Com ja deia aquestes s’agrupen en tres grans eixos:

 1/ Transparència, obligatòria a partir d’una llei de transparència de les institucions, administracions i entitats finançades amb diners públics (Corona, administracions, partits polítics, sindicats, empreses públiques, entitats i fundacions), que entre d’altres aspectes obligaria a:

  • Mantenir un comptabilitat única de totes les organitzacions que rebin qualsevol quantitat de les administracions en concepte de subvencions i/o convenis. Auditoria externa i feta pública dels comptes anuals per aquelles organitzacions que reben més de 20.000 €, així com publicació i declaració pública de tots els comptes anuals per aquelles que reben una quantitat menor de cabdals públics.
  • Prohibició de donacions o pagament en espècies anònims a partits i sindicats.
  • Declaració pública de béns abans de la pressa de possessió i  cessament de qualsevol càrrec públic no funcionarial, indistintament que percebin per aquesta tasca sou o no.
  • Registre públic de lobbies, explicitant els seus membres i persones jurídiques i físiques que formen part d’ells.

 2/ Eficàcia i eficiència de la justícia i de les eines de control públic

  • Incloure com a delicte el finançament il·legal dels partits polítics i sindicats així com l’enriquiment injustificat dels càrrecs públics, amb màximes penes exemplars i sense possibilitat d’aplicar indults o rebaixes extraordinàries de condemnes.
  • Inhabilitació de condemnats per corrupció i corruptors per a càrrecs públics .
  • Inhabilitació de empreses amb persones condemnades per corrupció o tràfic d’influències per presentar-se a concursos públics
  • Revisió de la figura d’imputat per tal que una persona pugui defensar-se sense que comporti assenyalament i penalització social, creació d’una figura prèvia a la que el jutge detecti indicis raonables de delicte.
  • Garantir una ràpida investigació i tramitació judicial en casos de corrupció política, justificada per l’alarma social que crea, temps màxim 1 any de procediments previs, ampliables de forma raonada i pública de 6 mesos en 6 mesos, amb un màxim de dos anys.
  • Augment i enfortiment dels instruments de control públic i la informació pública dels seus informes, atorgar capacitat sancionadora al tribunal de comptes, ampliable les seves funcions també als sindicats. Aquest tribunal ha de ser personalitzat i independent, únicament comptarien amb interventors sense vot dels partits amb representació parlamentària.
  • Limitació de sobre-costos en adjudicacions de contractes públics i publicació raonada sobre l’adjudicació d’aquests contractes.

 3/ Educació i formació en valors

  • Garantia de l’existència en tots els nivells educatius d’assignatures i continguts sobre ètica i valors, amb una especial incidència als aspectes públics.
  • Formació permanent al funcionariat públic en valors cívics, detecció i denuncia de conductes presumiblement corruptes.

 Aquestes accions caldria també que fossin complementades per accions de democràcia participativa i de democratització dels processos interns de les organitzacions polítiques i sindicals, entre les que caldria destacar a tall de resum:

 a)    E-democràcia Garantir que partits i sindicats mantinguin contacte amb la ciutadania, obrir canals de comunicació interactius, immediats i reto-alimentats.

b)    Democràcia interna al màxim nivell de les organitzacions polítiques i sindicals (primàries, participació de la militància en la elecció directa de tots/es els candidats de llista i aprovació de programes, limitació de mandats i de càrrecs institucionals d’elecció política (assessors).

c)    Gestió dels seus pressupostos de forma ètica i transparent, autoexclusió de peticions de condonació de deutes i interessos amb les entitats bancàries, limitació de les despeses electorals.

d)    Privació de responsabilitats executives i institucionals dels càrrecs imputats, manteniment de les seves actes tot i que totes les seves decisions haurien de ser observades per un interventor de la seva formació, les dades recollides per aquest interventor serien informades a la executiva del partit (coresponsabilitzant per tant a les executives en cas d’un comportament poc ètic o il·legal)

e)    Òrgans constitucionals i consells d’ens públics sense quotes de partit, aquestes organitzacions podrien tenir interventors i observadors polítics. En el cas que aquests observadors/interventors ho fossin per ser càrrec electe no podrien percebre d’altres sous o dietes que la remuneració com a càrrec electe.

Les organitzacions polítiques que no facin accions similars a les proposades, que són les que demanden el poble.. estan condemnades al fracàs. I el sistema democràtic està en risc si les seves organitzacions polítiques i sindicals no estan disposades a fer-ho.

“Qui no castiga el mal ordena que es faci” o la política de la corrupció

(I part, les fonts de la corrupció)

AquestaImagen frase atribuïda a Leonardo da Vinci pren força en aquests moments que apareixen trames de corrupció en molts sectors de la nostra societat, per tothom és conegut que en períodes de crisi s’aguditza el fenomen de la corrupció, ja que per una banda hi ha un petit grup de la societat que davant la incertesa generada vol rebre el màxim de beneficis i el més aviat possible, i per un altre la resta de la gent que es veu afectada per la  situació i no tolera que hi hagi gent que, fent trampes, pugui garantir d’un futur assegurat mentre la gran majoria no sap que passarà el proper dia.
No hi ha major enèmic per a la democràcia que l’ombra de la corrupció i en aquests moments malgrat existeix una gran incidència en la política i les administracions públiques, la situació plana també en el sector empresarial (àmbit on es situa majoritàriament el fet de la corrupció), els esports fins i tot arribant a l’àmbit associatiu i institucional.
Tot i això he volgut parlar, per allò que em pertoca, de la corrupció política, on malgrat una part important de la societat creu que tota persona que es dedica a la política ho fa per objectius foscos i corruptes, el cert és que la gran majoria dels i de les polítiques es dediquen a la seva tasca de forma transparent, ètica i amb l’objectiu de millorar la societat. Aquesta opinió imperant que es podria resumir en el erroni principi de “tots els polítics són iguals” està generant una desafecció d’una gran majoria vers la política, el partits i la governança. Una desafecció que ja li va molt bé a certs poders polítics, financers i empresarials que pel davant de les persones posen els beneficis i les plusvàlues.
En aquests moments existeix, sumada a la presència de persones amb poc escrúpols que podem trobar en tots els àmbits de la societat, una mancança manifesta pel que fa a la regulació, transparència i viabilitat del finançament dels partits polítics, a la que no ha donat resposta la llei de finançament (Llei 3/87 de finançament dels partits polítics).La seva manifesta incapacitat ha permès un seguit d’abusos i figures delictives en les trames polítiques, de molt difícil visualització i que cap dels partits governants des de l’any 1987 ha volgut millorar, ni a l’Estat ni a Catalunya. Serveixi com exemple de la mala praxi que genera aquesta llei el fet que obliga als partits polítics a sotmetre’s a l’auditoria del Tribunal de Comptes, però la realitat ens indica que la tramesa de la informació per part dels partits no ha estat igual en tots els casos, especialment per part dels de la dreta, en els que no ha existit una cooperació oberta i total, arribant a donar-se un incompliment generalitzat de la norma, sense que això hagi significat repercussions polítiques, legals o administratives.
Cal urgentment una nova llei de finançament més transparent i d’obligat compliment, amb unes conseqüències pel seu incompliment més severes i amb mecanismes d’informació pública que permeti el control de les actuacions del partits per part de les altres organitzacions polítiques i la pròpia societat.
Cal garantir que aquelles persones escollides de forma democràtica passin comptes de la seva tasca diària, de la feina feta de forma habitual i no pas un cop cada 4 anys quan venen les eleccions.
Pel que fa a les persones imputades, caldria aclarir el concepte d’Imputat/ada:.
Imputat/da És la situació en la que un/a jutge/ssa te una sospita raonable que una persona a comés un delicte, i per això el jutge ofereix la possibilitat mitjançant la figura de la imputació a que aquesta persona pugui defensar-se amb la participació d’un/a advocat/da.
La persona imputada un cop finalitzada la investigació judicial només pot optar a tres figures judicials:
•    Innocent, quan el o la jutgessa no veuen un comportament delictiu en la persona imputada i s’arxiva la causa,
•    Acusat, si es perceben conductes delictives, que en cas que es demostrin, causaran penes inferiors a nous anys,
•    Processat, si es perceben conductes delictives, que en cas que es demostrin, causaran penes superiors a nous anys,
És important aquesta diferenciació ja que basant-se en el principi d’innocència qualsevol persona imputada pot ser culpable o innocent, i per tant al no ser la figura de la imputació una garantia de delicte, si s’exigeix la seva dimissió podríem estar obligant a deixar el càrrec -pel que va ser escollit pel poble- a una persona innocent. També si la dimissió fos automàtica i reglada per llei podrien existir usos fraudulents de la denúncia i la imputació per aconseguir fer callar i/o anul•lar, per part d’interessos obscurs, a polítics/ques que estiguin fent una bona tasca.
En la propera entrega (amb ànim de no fer molt feixuga aquesta entrada) intentaré desenvolupar mesures per minimitzar els casos de corrupció política (a qualsevol societat crec que és difícil d’eradicar) i que, al meu entendre, bàsicament s’agrupen en tres grans eixos:
•    Educació i formació en valors a la ciutadania per afavorir el comportament ètic com a conducta correcta i natural, així com per exigir de forma enèrgica  la lluita i càstig de qualsevol episodi de corrupció, abús o il•legalitat.
•    Transparència, marcada per llei, en totes les organitzacions que es financin de fons públics,
•    Compliment de penes exemplars i sense possibilitat de rebaixes o indults de qualsevol mena, per aquelles persones que han estat declarades culpables de delictes de corrupció, malversació de cabals públics o abús de poder.
Serveixi aquesta frase com a punt i seguit i presentació de la propera part d’aquesta entrada:

“Eduqueu als nens i no serà necessari castigar als homes

Pitàgores

És la pobresa, Idiota! Una radiografia crua de la societat catalana (I part)

Avui estava decidit a parlar de la corrupció al nostre país especialment de la corrupció política, un autèntic drama, que en aquests darrers dies s’ha vist encara més actualitzada. Però l’aparició de diversos informes sobre la pobresa ha fet que em decanti sobre aquest tema pel meu bloc setmanal –amb la promesa que properament parlaré sobre la corrupció i les possibles solucions que entenc es poden donar-.

És vergonyós estar llegint informacions on alts càrrecs de l’estat cobraven sobres amb sous en negre que superaven els salaris declarats, autonòmics que pagaven seus dels partits i sous a càrrec del que es robava a les polítiques actives d’ocupació, o de les obligatòries ITV a les que tots/es les propietàries de cotxes hem de pagar, així com aspectes urbanístics que també no queden clars i esquitxen a càrrecs municipals.

Aquest temes som sempre vergonyosos, però arriben a immorals quan en els mateixos dies l’augment de l’atur va creixent de forma exponencial i la pobresa arriba a situacions que els professionals socials no detectàvem des de fa 20 anys o més.

Les Entitats Catalanes d’Acció Social ECAS han presentat el seu informe ISOCAT 2011, sobre els indicadors socials a Catalunya, comparats amb l’Estat Espanyol i la Comunitat Europea (http://goo.gl/9rth2) amb uns resultats esfereïdors.

L’índex AROPE(1) ens informa que ha existit un augment molt preocupant de la pobresa ja que situa en el 2012 al 29,5% de la població catalana per sota de l’indicador de pobresa, aquest índex ha augmentat força a Catalunya des de l’any 2009 (16,5%), just un any després de l’esclat de la crisi mundial, i un increment notable l’any de l’arribada del govern Mas a la Generalitat 2010 (19,80%), arribant al 2011 a un 23,30%. A l’Estat Espanyol les dades han estat superiors 2009:23,4%; 2010:25,5%; 2011:27,0%, fins arribar a l’any 2012:26,7% on Catalunya supera a l’estat en 2,8% per primera vegada en la Història, i molt lluny de l’índex de pobresa d’Europa que es situa l’any passat en un 21,6%.

Catalunya te percentualment més pobres l’any 2012 que a Espanya i Europa, i segurament ajuda la taxa d’atur d’un 22% i l’absoluta manca de polítiques actives d’ocupació que és una de les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya. També per primera vegada en molt de temps és dona un augment de la pobresa en les persones en edat laboral, vinculada a la destrucció de llocs de treball i a la caiguda de les condicions salarials, unes condicions que encara es veuran encara més afectades per l’aplicació de la reforma laboral imposada pel govern del PP i que és una mesura afavoridora de l’abaratiment de l’atur. Un nou factor també és el fet que augmenta exponencialment la taxa de treballadors/es pobres (persones que estan per sota de l’índex de pobresa malgrat estar treballant, fruit del descens de sous i l’aparició d’hores extres no pagades, aquest índex a l’estat és d’un 12,7% a Catalunya un 13,7% i a la UE només d’un 8,5%.

La situació de les persones que treballen és negatiu respecte d’altres anys, situació a la que és sumen les llars amb treballadors/es públiques amb pèrdues considerables de poder adquisitiu i la pèrdua de la paga extra de Nadal gràcies al govern estatal i la anunciada pèrdua de la paga d’estiu per part del govern català.

On encara es nota més la crisi es en aquelles llars sense cap tipus d’ingrés ni per ocupació, ni per ajuda pública, una taxa que no ha parat d’augmentar des de l’any 2007 amb 57.000 llars i que ha arribat a doblar-se en l’any 2011 a 118.000 llars.

Històricament el sector de població que sempre ha patit la pobresa ha estat la gent gran, però en aquests moments aquesta taxa és redueix, la raó és ben senzilla la garantia de pensió per a tota la població major de 65 anys i la implantació de la llei de la dependència, tot i que aquesta situació torna a estar en perill gràcies a les mesures dels governs de dretes a l’Estat i a la Generalitat. Per una banda la revisió a la baixa i força limitadora dels drets a prestacions de la llei de dependència, i per un altra el fet de no garantir l’increment de l’IPC en les pensions de jubilació i de viudetat comporta un toc d’alerta en la situació d’aquest sector poblacional. Tot i això en aquests moments és molta la gent gran que a partir de les seves pensions torna a mantenir als seus fills i nets comprant menjar i pagant despeses bàsiques de la llar.

La crisi ha repercutit de forma contundent també als i a les joves, una desocupació de més d’un 51% esta causant estralls en ells i elles, arribant a ser l’estat amb més desocupació de la Unió Europea. L’atur no és l’únic problema, ja que els i les joves que treballen ho fan amb una gran temporalitat (60% amb contractes temporals), amb uns sous dels més baixos del mercat (el sou juvenil de mitja no arriba ni als 15.000€ anuals) i un increment de l’endeutament en els joves de 25 a 29 anys de un 61%. Aquests factors estan impedint que els nostres joves comencin el seu cicle de vida autònoma , donant-se la situació que any rere any el percentatge de joves emancipats cau, i fins i tot està en retrocés (joves que estan retornant a les cases dels pares i mares) i que només un 29% dels i de les joves fins als 29 anys siguin independents.

He destinat el final d’aquest bloc a la situació que ha variat més en el temps, la pobresa infantil, aquest augment ha afectat a moltes llars portant-les a una situació de pobresa severa. El factor de la pobresa infantil creix a Catalunya des l’any 2008, arribant l’any passat a un 20% de la població infantil!. Un país hauria d’avergonyir-se que un menor de cada quatre sigui pobre, i encara més si gran part de les retallades del govern català de dretes afecta a la població infantil, tant en temes d’educació trencant el model d’educació assolit en els darrers anys, tant pel que fa a la petita infància de 0-3 anys i les escoles bressol, com pel que fa a la resta de la població infantil d’educació obligatòria i que es suma a les retallades en beques de menjador, augment de quotes a les famílies, descens de professionals de l’educació i massificació de les classes fruit de l’augment de ràtios. Curt i ras, hi ha un sector d’infants a Catalunya i a Barcelona que passa gana, i moltes famílies que per que no passi això son els adults que en passen, fins i tot en casos de mares lactants.

Cal solucions ja!, cal un urgent pacte d’estat, un acord de totes les forces polítiques sobiranistes o no, per garantir una vida correcta a la seva ciutadania.

20130206-145315.jpg

Les retallades que es fan en tots els àmbits de la vida, ataquen també a la lluita contra la SIDA!

llaç vermellAvui és el dia internacional de la lluïa contra la SIDA,  enguany és un moment dur per la prevenció de la infecció del VIH i el tractament de la SIDA, donat que les retallades en salut i en temes socials comporta un greu perill de la desaparició de les accions preventives i una reducció dràstica en les despeses del tractament.

I això passa en un moment que la infecció compta amb un tractament que facilita la transformació d’una malaltia que havia estat mortal  a una malaltia crònica, on les persones amb anticossos del VIH arriben a tenir la mateixa esperança i qualitat de vida –si mantenen el tractament- que les persones no infectades.

Però les retallades afecten a les persones que els prenen, al allargament del temps entre visita i visita amb el/ la metgessa, el poc temps que tenen per visita, a la reducció de proves analítiques o exploratòries, amb el copagament, l’euro per recepta, les persones que s’han quedat sense targeta sanitària… i no pas al cost del tractament que és molt car ja que les farmacèutiques l’han fet car, imposant uns enormes beneficis acceptats pels governs.

També aquestes retallades afecten a la investigació, per exemple en el camp de les vacunes terapèutiques i les preventives, pel que fa a les terapèutiques (aquelles que prendrien les persones portadores d’anticossos per deixar de prendre cada dia antivirals) la gran majoria d’investigadors/es ens diuen que amb les inversions corresponents les podríem tenir en uns 5 anys, potser, però clar a les farmacèutiques tampoc els interessa massa perdre aquesta font d’ingressos. Pel que fa a les preventives l’horitzó de temps està més llunya tot i que s’estan fent òptims avançaments arreu del mon i en el nostre país, especialment des del consorci IVACAT format entre d’altres per l’Hospital de Can Ruti i l’Hospital Clínic (aquest darrer  la #DretaUnida CiU i PP del nostre país vol vendre’l a uns privats).

La clau per vèncer la SIDA sempre ha estat la mateixa:

  • Prevenció de les noves infeccions pel VIH, hem de pensar que en aquests moments hi ha una infecció nova a  Catalunya de 600 persones cada any, 4000 a Espanya i 2.500.000 al món.  A Catalunya una de cada tres persones portadora d’anticossos del VIH no sap que està infectada, propagant la infecció sense saber-ho.

La sensació de que ja no hi ha perill pel que fa a la malaltia, a relaxat molt les pràctiques preventives, especialment pel que fa a les relacions sexuals, moltes de les persones infectades són joves, que no han viscut el drama d’un SIDA mortal, i que creuen que com a molt aquesta és una malaltia crònica. El condó avui per avui és la única solució.

  • Evitar que les persones en tractament deixin aquest, són molts els motius que fan que sigui així, però si que hi ha un resultat comú en els pacients que deixen la medicació:  passen a ser d’unes persones amb els virus negativitzats a unes persones que tornen a portar virus a la sang, que poden infectar a més persones i que ho poden fer amb uns virus immunitzats als medicaments retrovirals, que el seu portador havia pres amb anterioritat.
  •  Avançar en la investigació per millorar els pocs efectes que encara queden en els medicaments retrovirals, cercant la facilitat de les seves tomes per evitar l’abandó de la pauta, cercant vacunes tant per les persones ja infectades, com per a la prevenció de noves infeccions.
  • Garantir un sistema de tractament correcte a les persones portadores del VIH i a les persones malaltes de la SIDA, tant en els països desenvolupats com els que estan envia de desenvolupament, facilitant l’accés a la medicació pertinent i al control sanitari necessari, així com a mesures d’abast social per les persones que per la seva malaltia estiguin en una situació desprotecció, tant a casa nostra com en el mon.

Però aquestes accions claus corren un seriós perill, les retallades cercenen les esperances de que la SIDA pugés desaparèixer en pocs anys. Els governs de la #DretaUnida es permeten tant a Catalunya com a Espanya reduir al mínim les intervencions preventives i la cobertura sanitària; serveixi  com exemple la reducció d’un 75% del pressupost del Plan Nacional (Estatal) contra la SIDA, el retardament de la convocatòria de subvencions per les entitats que treballen contra aquesta malaltia o bé la supressió d’ajudes econòmiques i partides a les CCAA per el seu treball en aquesta lluita.

“La voluntat d’un poble” passa per a la prevenció de les malalties i la cura de les persones malaltes, no pas per la reducció de les intervencions públiques en matèries de salut i la venda dels serveis sanitaris públics als millors postors!.

 

És l’atur que no ho veieu?????

Cal ser molt manipulador per canalitzar l’opinió publica cap a diatribes identitàries,  per amagar la situació econòmica del nostre país, i, l’estrepitós fracàs  en matèria econòmica i ocupacional del govern Mas.

“Reduiré l’atur a la meitat” va dir el candidatMas 2010, “l’atur és el drama social de Catalunya” acaba de dir el President Mas 2012. Aquest canvi de missatge es produeix davant el fracàs del govern CiU en només dos anys. En aquests moments la reforma laboral del PP amb el suport de CiU ha significat una pèrdua de 66.000 llocs de treball a Catalunya. De nou el president MAS amaga el seu fracàs i les retallades amb les estelades.

La taxa estatal d’atur és de més del 25% de la població activa, fruit de la constricció del creixement econòmic, hi ha 5.77 milions d’aturats a l’estat i 632,5 milers de persones a Catalunya. Els analistes preveuen arribar en l’any 2013 a un 26,1% de la població activa en atur.

En canvi la taxa de cobertura de prestacions d’atur (persones a l’atur amb cobertura de prestacions)  és la més baixa des de l’any 2000, arribant a únicament al 66,8% de la població aturada, és a dir de cada 10 aturats 3 ja no tenen suport de l’administració. 104.000 famílies no tenen cap ingrés ni prestació de suport, i fins tot el Síndic de Greuges va denunciar al govern de la Generalitat de CiU pels greus retards en el pagament de centenars d’expedients de Renda Mínima d’Inserció (RMI) –la Renda que es va posar en marxa en anteriors mandats per cobrir a aquelles famílies sense cap ingrés ni prestació-.

Aquest risc de fractura socials (veure el meu post del 22 d’octubre) ens porta a una enorme dualització social on els pobres son més pobres i els rics més rics, i encara més rics gràcies al President Mas i CiU ja que els ha perdonat l’impost de successions a les herències més riques -un 5% de la població de Catalunya-.

Cal aplicar polítiques directes a la promoció de l’ocupació, suport al creixement i protecció a les persones més desfavorides i que es poden resumir en:

  • Estimular el creixement i la demanda interna.
  • Distribuir els ajustos pressupostaris en el temps i en el global de les intervencions, no castigar únicament al sector públic i al cos de funcionarial del país.
  • Garantir una renda bàsica mínima generalitzada.
  • Revisió de subsidis, no amb criteris reductius, si redistributius, eficients i eficaços.
  • Revisió del sistema fiscal amb criteris redistributius, igual per als iguals, desigual per als desiguals.
  • Lluita contra el frau fiscal especialment pel que fa a les grans fortunes.

Amb una de cada quatre persones a l’atur i sense visualització d’un descens de l’atur fins el 15% en una dècada, la cohesió social està en perill, onegi la bandera que onegi en els edificis del govern.

Austeritat si, fractura social no gràcies!

Els governs de dretes que estem patint a nivell estatal, nacional i a Barcelona només saben dir una paraula i els seus derivats: austeritat, control pressupostari, retallades, ajustos…

D’entrada l’austeritat i el control pressupostari no és cap problema, ans al contrari, donat que en un moment de crisi econòmica global, accentuada pel model econòmic i financer de l’Estat, es del tot correcte i necessari.

Però aquests ajustos s’han de fer amb sentit comú i sensibilitat vers les persones que es veuen afectades per aquestes retallades, i es aquí on resideix el gran problema en el que està sotmesa la societat Espanyola, Catalana i Barcelonina.

Mantenir una política neoconservadora de suport a les grans empreses, a les grans riqueses i als bancs (pagant tothom les conseqüències del que han fet només uns  pocs), i per un altre banda fer retallades en les polítiques publiques i el seus serveis ens comporten una situació  estructural molt greu, una situació que comença generar problemes actuals, però que només són una petita mostra dels que ens comportaran en el futur.

El President Mas i el govern de CiU  només fa que repetir que ens cal més diners per la Generalitat, però diners, per a que?, és obvi que cal reformular la balança fiscal entre Catalunya i Espanya, però també cal saber realitzar i gestionar el pressupost que es tingui amb una prioritat pel benestar de les persones.

El que no pot ser per exemple és que en els actuals pressupostos de la Generalitat, el govern de CiU hi hagi destinat 26,9 Milions d’euros (M€) per les relacions exteriors entre les que destaquen les despeses per les mal anomenades ambaixades de la Generalitat, o 117,4 M€ per l’alta direcció de la Generalitat i el seu govern. En canvi el destinat a promoció social és només de 78,1 M€.

No es de estranyar que el govern convergent anunciés aquest mes d’octubre que no podria pagar la Renda Mínima d’Inserció a mitjans de novembre,  ja que havien gastat el 98,5% del pressupost destinat, fet de complicarà enormement la vida a 24.000 persones prestatàries d’aquesta RMI, i que depenen d’ella per sobreviure. En canvi el president MAS no vol aplicar l’impost de successions a les herències més riques (només un 5% de la població de Catalunya), que podrien significar uns 500 M€ anuals.

Que potser encara Convergència i Unió no s’ha assabentat que en aquests moments el 29,5% de les persones que viuen a Catalunya són pobres, aplicant l’indicador AROPE de l’EUROSTAT?, que el 57% de les famílies a la nostra nació te dificultats per arribar a final de mes -o el que és més greu- que la pobresa infantil a la nostra terra arriba ja a un 28%?

Totes aquestes dades ens porten a una situació de fractura social és dir a aquells factors que per acumulació i desavantatges ambientals afecten negativament a la vida de les persones a nivell bàsic en aspectes personals, culturals, relacionals i socials.

La única manera de lluitar contra la fractura social és tractar amb igualtat als iguals i amb desigualtat positiva als no iguals, i la forma d’actuar contra la desigualtat és reforçar des de la posició pública accions en 4 eixos:

  • Promoció i protecció social per lluitar contra la pobresa i les desigualtat socials, garantint uns mínims de benestar iguals per a tothom. Una promoció que entengui que tothom ha de poder estar dins de les dinàmiques socials, donant suport a aquells que per les seves situacions personals i familiars no poden arribar.
  • Promoció de l’ocupació ja quenomés arribarem a disminuir l’atur amb Polítiques actives d’ocupació. Amb accions d’orientació; capacitació de les persones, així com intervencions per evitar la fuga de talent per la marxa dels i de les joves fóra de la nostra nació per cercar feina; i per últim la generació d’ocupació a partir de la intermediació amb les empreses i suport a aquestes.
  • Promoció de la salut, amb un correcte sistema que garanteixi la salut a tota la població, un sistema eficaç i eficient,  no excloent.
  • Promoció de l’educaciómantenint un sistema educatiu públic i de qualitat, que garanteixi la formació obligatòria a tota la població i suport per aquelles persones que puguin i vulguin optar a la formació superior amb un sistema de beques.

Però els nostres governants no estan per la tasca, per exemple ens trobem amb les retallades en el sistema sanitari que han comportat tancament d’equipaments especialitzats i bàsics, urgències, copagament dels medicaments… Les retallades en les polítiques actives d’ocupació com ara l’intent de desmuntar Barcelona activa o anul·lar els plans d’ocupació per part de l’alcalde Trias…. Les retallades en educació que han comportat la jornada intensiva a instituts, augment d’hores lectives treien temps de preparació als i a les educadores, no cobertura de les baixes docents si no superen els 10 dies, augment de ratios en les escoles, augment dels preus en les matricules….

Molts son els exemples del que està fent el PP i CiU des del govern en contra dels eixos bàsics, que ens permetrien combatre la fractura social, impulsats pel seu afany fagocitador dels serveis públics i amb la seva màxima de “qui vulgui coses que les pagui, i el que no ho pugui fer que no les tingui” destinant els recursos públics per portar a extrems il·lògics els seu principi del business friendly  destinan a les empreses i negocis privats els diners públics.

Acabo amb un petit apunt que il·lustra aquesta darrera afirmació, la retallada des de 2010 del Departament d’Educació de la Consellera  Rigau a les escoles públiques ha estat d’un 51%, en canvi, a les privades concertades només ha estat d’un 10%; les retallades a les escoles bressol públiques del mateix departament ha estat d’un 20% des del 2011, en canvi a les privades l’any 2011 és va congelar el pressupost i enguany només se’ls ha tret un 9%. Les places privades de les escoles bressol en aquest període han perdut uns 3000 alumnes, alumnes que han augmentat en les públiques.

 El descens de les partides per a serveis com educació, salut, ocupació o acció social ens porten problemes individuals i col·lectius  ara, però en el futur ens generarà problemes estructurals en tota la societat.