No fotem! No és tan difícil!

Destacades

ma collAquest és el títol d’un vídeo que us recomanaré més endavant, però ara us vull presentar a una persona: Nascuda al 1969, llicenciada en dret i el seu estat civil és casat. També us podria dir que va cursar dret i que ha treballat gran part de la seva vida a favor dels drets de les persones… però semblaria que us estic comentant un CV, i no és la meva intenció.

També us podria dir que és culé, d’esquerres, que és motero i col•lecciona robots; que és vesteix força bé i que les canes coronen el seu cap i barba, tot i que com ja he dit és jove (la meva mare diria que té bona planta i un aire interessant)… però tampoc és la meva intenció un relat d’aquests dels programes del cor.

El que vull es parlar del que pensa, i és una persona que creu que cal lluitar contra les desigualtats creixents a la ciutat que adora, Barcelona. I que està convençut que per frenar les desigualtats el primer que s’ha de fer és crear llocs de treball.

Sap que malgrat l’ocupació depèn de molts agents, l’Ajuntament és un dels motors més potents per ajudar a generar feina –de fet ell afirma- que en els propers 4 anys es podrien arribar a crear gràcies a l’impuls municipal fins a 30.000 nous llocs de treball a Barcelona.

També sap que els habitatges de la ciutat són en molts casos en finques antigues ( el 70% d’abans de 1970) i que des del govern de la ciutat es pot incentivar un Pla de Rehabilitació Urbana i Millora dels Barris –li diuen Pla Rumb- invertint 1.000 M€ público-privats per millorar les condicions de 80.000 habitatges (millorant l’estalvi energètic perquè les factures de llum de les famílies siguin més baixes; millorant el confort i l’accessibilitat als habitatges perquè la gent gran millori la seva vida; i millorant la seguretat de les instal•lacions de serveis…). També creu que aquest Pla Rumb ajudaria a millorar la capacitació laboral de les persones que treballaven en la construcció i que pateixen l’atur en aquests moments.

Li agrada actuar avui per canviar el demà, i sap que Barcelona infraestructures bàsiques com la L-9 del metro, l’obertura de l’estació de l’AVE a la Sagrera o la connexió del port de la ciutat al Corredor Mediterrani, són basiques si vol mantenir-se i consolidar-se com una gran capital del món. Per això es proposa invertir 2.220M€ en un Pla d’Infraestructures Estratègiques de Barcelona.

Té clar, però, que el que dóna sentit a la política és fer de Barcelona una ciutat a l’abast de la seva gent.

Per ell és fonamental reduir els preus dels serveis que repercuteixen en el cost de la vida especialment aquells que són públics i bàsics. De què serveix una xarxa de transport de qualitat si la ciutadania que pitjor ho passa no pot accedir pel preu dels bitllets? O bé una Xarxa d’Escoles Bressol de les millors d’Europa si els pares i mares no poden pagar-ne la quota mensual?

Sap que el barri és el nucli més proper. On l’espai públic és un espai de convivència, de relació i de creació de riquesa. Per tant vol potenciar-los al màxim i dotar-los d’infraestructures des de la visió de l’urbanisme social, ajudant al comerç de proximitat i a la petita economia així com vetllant per que la població de Barcelona –per exemple els joves- no hagin de marxar dels seus barris i/o ciutat per poder trobar habitatges de lloguer de preu accessible.

Aposta per un turisme sostenible, canalitzant els beneficis dels grans esdeveniments perquè arribin a la població de Barcelona, que serveixin per potenciar la cultura, que Barcelona recuperi el suport social per sobre de la beneficència, i molts altres temes també constitueixen una part fonamental de la seva manera de pensar la ciutat. Unes idees que a elaborat amb el seu equip i que han anomenat Pla Collboni per Barcelona.

Ja sabeu de qui parlo?, parlo de Jaume Collboni….

No fotem!  No és tan difícil! COLL-BO-NI

Anuncis

Quo Vadis Barcino II: O la Barcelona que ens portarà de nou el progrés

Destacades

collboni.cat

Jaume Collboni alcaldable a Barcelona pel PSC

 

A l’anterior entrada d’aquest blog “Quo Vadis Barcino I -La Barcelona que deixa Trias-“ vaig fer un petit resum de la situació en què ha quedat la nostra ciutat després de quasi quatre anys apàtics i de retallades de la mà d’un alcalde incapaç, amb dificultats per a la negociació, i una filosofia neoliberal que ha estat el motor de les seves decisions des del seu primer instant com a batlle.

En el meu anterior article també feia esment de la idea de l’alcaldable Jaume Collboni, sobre que l’objectiu del govern de la ciutat és fer-la assequible i posar-la a l’abast de tothom que hi viu.

Avui, en un moment en què la dreta revisionista (PP, i CiU amb el suport d’eRC) ens està obligant a tornar a lluitar pels nostres drets bàsics, com ara les llibertats o la igualtat, és del meu convenciment que la ciutat necessita més que mai un model de creixement sostenible, social i igualitari. Un model que prioritzi a les persones per sobre dels balanços econòmics; crec que només hi ha una opció i és la que a Barcelona hi torni a haver un govern de progrés i d’esquerres. I per a mi aquest model és el que proposa Collboni, amb un objectiu-fita força clar: el que davant de la desigualtat creixent a Barcelona en els darrers quatre anys, cal que els beneficis de viure en una ciutat com Barcelona arribin a tothom. Creant les condicions perquè la ciutat generi oportunitats per a tothom, regulant per evitar els excessos dels sectors econòmics i desplegant polítiques socials que permetin l’autonomia personal de tothom i ajudin als qui més han patit els efectes de la crisi.

Avui, la prioritat per qualsevol opció d’esquerres, conscient del que passa al carrer i amb voluntat d’aportar solucions, és prioritzar la lluita contra l’atur –especialment en les persones que pateixen l’atur de llarga durada, o els i les joves que encara no han accedit al món laboral-.

 I per assolir aquests objectius proposem les següents línies estratègiques:

Creixement inclusiu i sostenible: generant treball en els eixos d’ocupació viables i de qualitat, com ara els que ens aporten l’economia creativa centrada en el coneixement i en la cultura. Recuperar la idea del 22@ Barcelona com a motor de captació d’empreses, així com reforçar els sectors que funcionen i que poden augmentar encara més, com ara el sector editorial, especialment en el mercat del llibre electrònic o les indústries culturals.

Pla de re-industralització BCN: recuperant l’esperit industrial de la ciutat amb industries netes, especialment en sectors com la Zona Franca o el barri del Besòs, regenerant l’espai urbà i també potenciant l’ocupació de proximitat.

Pla de rehabilitació afavorint la transformació del sector de l’ocupació en la rehabilitació de les finques de la nostra ciutat. Hem de recordar que més de 84.000 habitatges són d’abans del s. XX i més de 822.000 són anteriors al 1900. Insistir també en la necessitat de garantir la seguretat de les finques, millorar l’accessibilitat d’aquestes –especialment pensant en una població cada cop més envellida-, o la millora de la qualitat energètica d’aquests edificis. El nivell d’ocupació generat per la rehabilitació seria molt alt en un sector que és un dels que ha generat, i encara genera, més atur. Aquesta mesura també fomentaria un augment de la capacitació especialitzada en un sector professional que moltes vegades en va curt.

Accessibilitat als serveis públics i facilitació en els cost de la vida: La crisi està expulsant la classe mitjana de molts serveis públics com ara les escoles bressol, l’ús del transport o dels estudis no obligatoris –serveixi una xifra com exemple: a la zona de Pedralbes el 49,9% de la població té titulació superior; mentre que a Nou Barris només hi ha un 6% que la tingui-.

La intervenció de l’Ajuntament en el mercat d’habitatges també pot fer més fàcil la vida dels seus ciutadans i ciutadanes, augmentant la competència en aquest mercat a partir d’habitatges de lloguer des de la iniciativa pública, i deixant enrere polítiques de venda d’habitatges protegits, que s’han mostrat poc viables i amb poca capacitat per moderar els preus del mercat.

La petita economia, el gran motor econòmic de la ciutat: qui mou la nostra ciutat són especialment les petites i mitjanes empreses, les persones que treballen com autònomes, el comerç de proximitat i les incipients però febles experiències d’economia col·laborativa. Són a ells a qui majoritàriament, doncs, l’Ajuntament  ha de donar suport, amb projectes com els APEUS pel comerç de proximitat; Tax Free per autònoms i/o noves empreses de nova creació; o potenciant l’economia col·laborativa a partir d’un model de ciutat i la creació d’una taula del sector.

Els grans poders econòmics de la regió metropolitana i de la ciutat han d’estar al servei dels i de les ciutadanes que viuen en aquesta àrea. Des d’una autoritat única liderant les propostes coordinades i conjuntes de tot el territori, fent que els beneficis d’aquestes iniciatives esdevinguin un suport per a les necessitats socials de la nostra ciutat i la seva metròpoli.

Barcelona capital Metropolitana, Catalana, Europea i Mediterrània: Davant el procés de globalització que vivim la única manera de sobreviure, mantenint els nostres trets característics i culturals, és ser present en el lideratge d’aquells processos que siguin viables en aquests escenaris. Aquest objectiu únicament podrà ser assolit des del convenciment que Barcelona és fonamental per a Catalunya, però també per a Europa i per a la zona mediterrània. Al contrari del que pensen els actuals governs convergents, que únicament estan convençuts que ho ha de ser per Catalunya.

Aquest és un petit avanç dels grans eixos que proposa Jaume Collboni: un model que vol una Barcelona a l’abast de tothom, al contrari de la ciutat privatitzada de l’alcalde Trias; un teixit comercial divers, equilibrat i de proximitat, enlloc del model colonitzador i globalitzador que comporta la “carta blanca” que Trias dóna a les grans superfícies; una ciutat que es rebel·la contra la pobresa, en lloc de l’acceptació còmplice de l’actual govern municipal. En resum, un govern que s’enfronti a les causes de la desigualtat per acabar amb els seus efectes. En definitiva, una ciutat igualitària, una Barcelona pels ciutadans i les ciutadanes, que aculli als que ens visiten, però que sobretot estigui al servei del seu veïnatge.

Jo crec en aquest model de progrés que es basa en la solidaritat i els valors de l’esquerra. Un model que ha funcionat en el passat i que ara Jaume Collboni reprèn i ens retorna renovat i actualitzat per donar nous reptes a la ciutat. Vols saber-ne més? Et mantindré informat …

Correcció text:

MERITXELL CENTENO

Periodista ambiental i Guia Interpretadora del PNAESM. mericenteno@gmail.com

Felicitats veïns i veïnes! L’Oreneta no es toca i estem més aprop de tenir Torre Garcini i Clínica Ripoll

Destacades

Felicitats a la Plataforma @DefensemOreneta, a les més de 2500 persones que s’han activat, les 37 entitats que s’han mobilitzat i els partits de progrés que hem lluitat per frenar la construcció de 5 blocs de pisos de súper luxe en el Parc de l’Oreneta. Un projecte de Núñez i Navarro i del govern convergent de Trias que pretenia arrabassar el 18% de la zona que ara els veïns/es fan ús con a zona verda.

L’entestament de l’alcalde Trias, del regidor Puigdollers regidor del Districte de Sarrià-Sant Gervasi i, no ho oblidem, de medi ambient de L’Ajuntament de Barcelona amb el suport fins fa ben poc del Partit Popular -que per sort al final s’ha adonat del seu error- han estat a punt de tallar 250 arbres d’un espai tant sensible com el de l’Oreneta.

En contra del govern dretà de Trias (malgrat que en el seu programa electoral proclamava “Collserola ha d’entrar a la ciutat, no a l’inrevés. Cal obrir la ciutat a la muntanya. Cal alliberar Collserola de la pressió urbanística a què està sotmesa.”, la ciutadania ha parlat i ha forçat la seva protecció. En Jaume Collboni l’altre dia demanava #AireFresc per Barcelona, ara gràcies a tothom (menys alguns que ja sabem) l’aire fresc de Collserola arribarà a Sarrià i a la ciutat, i ho farà via l’Oreneta.

L’alcalde Trias i el seu govern s’han quedat sols, qui governa d’esquenes a la ciutadania es queda sol i sense suport.

IMG_1810.JPG

IMG_1809.JPG

Escollir candidat/a és fàcil, apliquem la formula V=(C+H) x A (II Diari de campanya)

Destacades

Avui és el darrer dia de campanya per escollir l’alcaldable del Partit Socialista de Catalunya, demà serà una data històrica ja que per primera vegada tota la ciutadania que accepti la proposta de les primàries i sigui major de 16 anys i resident a Barcelona, podrà escollir.

Com va dir ahir Jaume Collboni en aquestes primàries opten 5 persones com a candidates, 5 persones que tenen cada una d’elles molts punts forts, destaco alguns:

  • Rocío Martínez-Sampere amb la seva empenta i conviccions
  • Carmen Andrés i la seva fermesa en la defensa del Districte de Nou Barris i de la igualtat
  • Laia Bonet amb la seva il·lusió i joventut
  • Jordi Martí amb el seus projectes

Totes elles, juntament amb les conviccions d’en Jaume Collboni, sobre la lluita contra la desigualtat i la garantia dels drets de la ciutadania,  fa que la seva suma, la del seus equips i col·laboradors/res ofereixin un PSC preparat per liderar l’alternativa d’esquerres, una propostaque acabarà amb la coalició de dretes que governa la ciutat, on CiU fa que mana i el PP decideix que ha de fer l’alcalde Trias.

Però per qui decidir-se?, aquesta és una decisió difícil i complexa, una decisió que s’ha de basar en els valors dels candidats i candidates i especialment, més enllà d’aquests valors personals, la seva capacitat per liderar la resposta de progrés a l’Ajuntament de Barcelona.

Fa mesos vaig sentir a Ordino una xerrada d’un professor de la UB i la UIC, en Víctor Kuppers, que resumia la seva dissertació en una formula, la de com valorem a les persones. En ella ens deia que la valoració venia donada per la suma dels coneixements i experiència d’aquest individu amb les seves habilitats i capacitats i, que a aquest sumatori, calia multiplicar la part més important d’una persona, que era la seva actitud o manera de ser.

Un cop pensades totes les propostes de les candidatures, les que feia en Collbonim’atreien per sobre d’altres i entre aquestes, destacaven les prioritats marcades per en Jaume:

  • Reunir-se amb ICV-EUiA, els nostres aliats naturals, per arribar a un acord per fer oposició al govern de la dreta.
  • Buscar un ampli acord econòmic i social per revertir les polítiques més agressives de l’actual govern: la pujada de tarifes, l’increment de metres comercials de les grans superfícies, i la privatització dels aparcaments.
  • Retrobar-se amb tothom qui ha parlat durant les primàries, i amb moltes altres persones de la ciutat, per demanar-los que s’impliquin en l’elaboració del programa per les eleccions de 2015.
  • Instal·lar-se a tots els districtes de la ciutat per tenir línia directa amb els i les ciutadanes que vulguin parlar de qualsevol tema que els preocupi.
  • Impulsar que en el primer plenari el GMS la faci una proposta de despesa social amb els 140M€ de superàvit de l’Ajuntament.

Aquestes prioritats sumades a les propostes fetes al llarg de la campanya com ara la Universalització de les escoles bressol 0-3 anys; WIFI gratuït per a tots els ciutadans i ciutadanes; Garantia per a que els i les joves puguin estudiar o treballar; Finalització i obertura dels equipaments de ciutat endegats i que el govern Trias no ha volgut posar en marxa; Impuls del comerç de proximitat i aturada de la construcció de grans superfícies comercials; Elecció directa de la sindicatura de greuges com advocacia de la ciutadania; Promoció de l’ocupació…. Feien que m’agradés molt el full de ruta proposat pel candidat.

L’Experiència d’en Collboni en la política directa, la del cara a cara amb la ciutadania, el seu tarannà en la política municipal com a conseller i portaveu del grup socialista a Horta Guinardo, els coneixements adquirits en la seva tasca com sindicalista o com diputat, també em feien valorar la seva candidatura.

Però sincerament, les seves propostes, habilitats i capacitats el feien un bon candidat a l’alcaldia?, malgrat la diferència positiva a d’altres candidatures, alguna també podria estar més o menys igualada amb ell.  El gran factor que em va fer decidir va ser justament la seva manera de ser, la seva actitud vers les persones, la seva preocupació pels demés.

El Charm d’en Jaume multiplica les seves habilitats, capacitats, coneixements i experiència situant-lo segons el meu parer, en els paràmetres del que ha de ser l’alcaldable de la ciutat, i de qui pot liderar el recomençament de la ciutat, el nou disseny progressista de Barcelona… Un veritable alcalde per a la ciutat.

És per aquest motiu que demano públicament dues coses per demà:

 

1/ Aneu a votar  les primàries obertes i ciutadanes

(+info : http://www.primariesobertes2015.cat/)

2/ Voteu a Jaume Collboni

(+info: http://www.jaumecollboni.cat/)

Recomencem Barcelona, portem el canBi!

Barcelona es trenca, però encara es pot cosir!

Destacades

esquedaLa nostra ciutat s’està convertint en una ciutat dual, una ciutat polaritzada a nivell social i que trenca el model de ciutat cohesionada que van dissenyar i construir els governs socialistes dels Serra, Maragall, Clos i Hereu. Una ciutat cosida a partir d’un model socialdemòcrata, de progrés i que ha intentat garantir una urbs de forma igualitària i de benestar .

Des de sempre a la nostra ciutat han existit barris tradicionalment rics i pobres, però entre ells han existit una gran majoria de barris farcits de classes mitjanes. La crisi ha forçat la caiguda de rendes de les famílies d’aquests barris. Dels 73 barris de la ciutat, 55 estan per sota de la mitjana de la renda, segons l’informe de l’estat de la ciutat. Si parlem de la població de Barcelona el 44,1% està en la franja mitjana (que ha caigut des del govern Trias en un 14,5%) de renda familiar disponible, i dins d’aquesta franja la gran majoria en el sector més baix; el 16,6% en la franja alta i el 39,3% en la franja baixa. Aquestes dades que ja són notòries, es veuen agreujades pel fet que la distància ha augmentat de tal manera que entre el barri amb més renda i el de menys hi ha una diferència de 202,5 punts!

La crisi està vinculada amb la caiguda dels recursos de les llars i a la taxa d’atur de la ciutat amb 107.677 persones aturades, així com l’absoluta incapacitat del darrer govern per donar resposta i el suport a la seva ciutadania, mentre es plega als designis dels grans poders econòmics de la ciutat; fent una intervenció per a les persones més desfavorides des de la visió de la caritat i no pas de la promoció personal.

Com el govern municipal pot donar resposta a aquesta greu desigualtat i dualització de la ciutat?

Cal superar la manca de lideratge i de propostes de la dreta, representada per un sr. Trias que sembla més un disciplinat conseller de la Generalitat a les ordres de Mas, que un alcalde d’una gran ciutat del món. Cal un govern que no menteixi en les xifres de creixement de la ciutat i que sàpiga escoltar i decidir. Cal un canvi de paradigma, de model de progrés de la ciutat que doni resposta a les noves necessitats de la ciutat i de la seva ciutadania, una aposta decidida i atrevida, que lideri la ciutat i els recursos municipals per fer possibles aquestes respostes.

Des del PSC s’ha apostat per les primeres primàries obertes amb la ciutadania, per escollir el seu alcaldable i amb la decidida voluntat de regenerar-se el propi partit  i recomençar una nova etapa a la ciutat.

Les sis persones que presenten les seves candidatures ofereixen una alternativa clara al govern municipal de dretes, i et recomano les seves planes web on podràs veure, triar i remenar, així com si vols, donar suport i avalar:

Tanta roba i tan poc sabó (o el que Mas prioritza per sobre la gent)

ImagenAquesta frase feta la utilitzem quan d’algú, en volem expressar que té contradiccions entre el que, per exemple, diu i fa. I realment, ens ve molt bé per reflexionar com el govern Mas retalla a unes persones (la gran majoria) i ajuda alegrement a certes empreses (una gran minoria).

L’any 2012 ens va portar dos onades de retallades a dojo, entre les que podríem recordar alguns efectes en la butxaca dels catalans i catalanes com ara: la imposició del repagament sanitari, el desmantellament progressiu de l’ensenyament, la sanitat pública i els serveis socials, reduccions de sous als i a les funcionàries, entre d’altres sumats a la venda de part del patrimoni de la Generalitat. En canvi les grans empreses van veure’s beneficiades per la Generalitat en diverses contractacions i subvencions.

El cas dels mitjans de comunicació clama al cel, ja que el govern Català va omplir-se la boca tot dient que havia reduït en més de un 39,9% les partides per a publicitat en l’any 2011 i 2012, però el que no han dit és que les subvencions van pujar en 9,4 Milions d’Euros (M€) sense comptar amb les despeses de publicitat i compra d’exemplars a La Vanguardia per equipaments públics i transports públics com ara Rodalies de Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat, tots ells dependents de la Generalitat.

D’aquests 9,4 M€, el Grup Godó (La Vanguardia, Mundo Deportivo, RAC1 i RAC 105, així com la 8TV) ha rebut 1,45 M€, que es sumen als 5,5 M€ extres del 2011 per la compra de la nova planta impressora. A aquesta vergonya se li sumen les no gens desdenyables xifres de 1,9 M€ al Grup Zeta i només per la publicació del El Periódico 2a publicació més llegida i 967.000 € del Grup Hermes (El Punt-Avui i el Nou Esportiu) 4rt grup més llegit a Catalunya. Al País no se li va donar cap subvenció.

Val a dir que tant el Grup Godó com el Grup Zeta i el Grup Hermes, per desgracia aquestes subvencions, compra d’espais publicitaris i d’exemplars, no han servit per aturar els ERO a tots aquest grups, i l’acomiadament de treballadors i treballadores. Es veu que les subvencions no eren per generar ocupació…

A perill prompte, remei cuitat

pbresa(II part Solucions a la pobresa)

En aquests moments l’actual règim de provisió de benestar està en els nivells de mes fragilitat de la seva recent història, i amb els índex de pobresa i desigualtats socials mes grans dels temps moderns a Catalunya i a Espanya. Com ja vam veure en la entrada “És la pobresa, Idiota! Una radiografia crua de la societat catalana” un dels grans motius ha estat l’atur que s’ha triplicat en els darrers 4 anys. El suport familiar també ha caigut, al caure els ingressos d’aquestes famílies, perdent-se un tradicional puntal de suport en moments difícils. A aquests fet s’ha ajuntat la caiguda d’ajudes i de polítiques socials a partir de les retallades dels governs neoliberals i de dretes a Europa, Espanya i Catalunya. Quines solucions s’han de posar en marxa, i exigir a totes les organitzacions polítiques, especialment les d’esquerres?:
Pacte entre totes les forces polítiques de lluita contra a pobresa i les desigualtats socials (i aquelles que no el signin o acompleixin siguin denunciades públicament), on es garanteixi:

  • Compromís per no disminuir en cap cas els pressupostos per la lluita contra la pobresa així com per ajudes i accions contra la desigualtat social.
  • Beques públiques per l’accés de població en situació de risc o exclusió social a serveis públics (escoles bressol, educació obligatòria i post obligatòria, menjadors socials, serveis sanitaris bàsics de pagament, serveis extraescolars…)
  • Priorització de solucions normalitzades i universals per sobre de les extraordinàries, especifiques i/o assistencials-benefiques.
  • Lleis de promoció de l’ocupació, que dificultin –com l’actual- la precarització laboral.
  • Garantir sous dignes, amb uns mínims que permetin pagar les despeses bàsiques, trencant l’actual factor, en augment, de pobres que estan treballant.
  • Aplicar factors de promoció ocupacional per sectors en risc d’exclusió i/o desigualtat social (joves, dones, persones majors de 45 anys…).
  • Deixar de rescatar bancs i empreses privades per a rescatar a les persones, en cas que calgui garantir els pagaments de hipoteques, establir un sistema per donar suport a les persones per que les paguin (o els seus lloguers) i no pas als bancs per que augmentin els seus beneficis.
  • Augment dels habitatges socials per persones en situació de risc d’exclusió social, inclusió d’habitatges privats en aquesta xarxa. Garantir l’accés a ells per mitjà d’un registre únic i públic d’adjudicacions.
  • La educació com eina de capacitació, promoció social i visualització de problemes amb:
    • Programes per combatre el fracàs escolar.
    • Processos de transició escola-treball.
    • Xarxa d’escoles bressol públiques (afavoreiex la incorporació laboral dels pares/mares, la visualització de menors en risc social i la garantia d’alimentació bàsica dels menors).
  • Promoció d’una xarxa pública de suport psicològic i emocional.
  • Publicació i transparència en tots els processos amb suport públic a partits, sindicats, entitats i empreses (subvencions, convenis i contractes), auditories de les organitzacions per aportacions de més de 20.000€.
  • Accions de transparència i control públic de les organitzacions polítiques i sindicals (veure l’entrada al bloc “La veritat triomfa per si mateixa, la mentida necessita complicitat
  • Màximes penes en casos de corrupció, estafa i malversació de cabals públics o en serveis privats amb aportació pública (per prestació de serveis, subvencions o convenis).
  • Creació d’una agència de qualificació europea, i actuació d’ofici de la CE contra les agències privades de qualificació que falsifiquin i modifiquin les dades dels estats europeus en benefici dels inversors privats.
  • Desobeir si cal les indicacions del BCE que demanin accions que vagin en contra dels anteriors punts (seguint l’exemple d’Islàndia).

En moments de crisi, al contrari del que diuen les polítiques neoliberals i conservadores, cal invertir més en temes socials i serveis públics, lluitant contra l’exclusió social i garantint la protecció social. És la única manera de fer per que la desigualtat social no creixi i evitar l’aparició de partits d’extrema dreta o esquerra amb propostes “miraculoses” o organitzacions populistes que es beneficiïn del sentiment de desesperació del poble.