La necessitat de plans integrals per a l’ocupació de persones amb discapacitat en la crisi POSTCOVID19

Article publicat el dia 20.5.2020 al Club Cortum https://www.clubcortum.org/la-necessitat-de-plans-integrals-per-a-locupacio-de-persones-amb-discapacitat-en-aquesta-crisi-postcovid19/

Tothom sap que els efectes d’aquesta crisi sanitària de la COVID19 són durs, però si no sabem actuar amb rapidesa els efectes econòmics seran molt greus, amb una recessió  econòmica mundial, que s’accentuarà en els països que encara s’estaven recuperant de la passada crisi.

Sabem que hi ha col·lectius que  són més sensibles a aquestes crisis, ja que són els que menys eines i recursos tenen per superar-les, així com a qui l’atur generat per aquestes els impacta més. El col·lectiu de persones amb discapacitat és un dels sectors més vulnerables als temes econòmics i laborals.

A nivell econòmic ja que pateixen un greuge econòmic associat a patir una discapacitat, que es situa de mitjana entre els 17.700 i els 41.200 euros anuals per persona[i]. Aquestes quantitats poden incrementar-se notablement en funció de la necessitat de suport de la persona i pels costos indirectes o costos d’oportunitat de la seva situació personal.

Pel que fa a la seva situació laboral que abans de la COVID19 ja era prou complicada, ara en el POSTCOVID ho serà més. Ja partíem d’una taxa d’activitat de persones amb discapacitat de només un 35,0% (la de la població sense discapacitat és d’un 81,6%). I dins d’això teníem una taxa d’atur de un 26% (el de la població general era d’un 17,1%[ii])

Així dons el perfil tipus de persona amb discapacitat que treballava, abans de la crisi sanitària, era la d’un home (el nivell d’ocupabilitat de les dones era només d’un 25’64%ⁱⁱ), de més de 45 anys, afiliat al règim general de la seguretat social, amb una activitat en el àmbit del serveis socials sense allotjament o serveis en edificis i jardineria. La seva tipologia d’ocupació elemental no especialitzada; amb contractació temporal i que prestava els seus serveis en el àmbit de l’ocupació protegida (CET).

Aquesta situació no gens positiva s’ha vist agreujada enormement per la irrupció del Coronavirus. La situació d’alarma ha comportat el tancament de serveis de les empreses per les que treballaven o dels centres especials de treball (CET), unes empreses que ja d’abans patien una forta tensió pressupostària i financera.

En aquests moments només a Barcelona s’estima que hi ha unes 3.000 persones amb discapacitat afectades per un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO), i segons ens temem, molts d’ells es transformaran en expedient de regulació d’ocupació (ERO), és a dir moltes persones amb discapacitat passaran possiblement a l’atur, un cop les mesures de protecció extraordinària de l’ocupació per la situació d’alarma finalitzin. Només en els casos en seguiment de la Xarxa per la Inclusió Laboral de Barcelona (XIB)[iii] el 33,5% s’han quedat sense feina (ERTO, acomiadaments o finalització de contracte sense renovació), el 38% segueix en actiu treballant en serveis essencials o teletreballat, mentre que el 28% restant es troba en situació de baixa mèdica, permisos retribuïts o vacances.

Totes aquestes dades han mobilitzat a la Regidoria d’Infància, Joventut, Persones Grans i Diversitat Funcional i a l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat a cercar solucions, com va manifestar el Regidor David Escude el passat 1 de març “Una de les nostres prioritats conjuntament amb les entitats de la XIB és enfrontar-nos, amb energies renovades, a l’ocupació del col•lectiu de forma transversal, integral i incrementada”.

Les administracions han d’unir esforços per lluitat contra l’atur de les persones amb discapacitat, com a un dels sectors més vulnerables en l’ocupació i on el postcovid19 afectarà més. La necessitat de plans integrals d’actuació es mostra com a l’únic camí per sortir-se’n el més aviat possible d’aquest atzucac .

En el cas concret de Barcelona l’Ajuntament té una molt bona eina que el fa diferenciar-se d’altres administracions locals, l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat[iv] i dues actuacions molt consolidades en el camp laboral, la primera a nivell intern amb l’Equip d’Assessorament Laboral[v] i la segona la Xarxa XIB amb un treball conjunt amb 10 entitats de Barcelona especialitzades  en la inserció laboral de les persones amb discapacitat en l’empresa ordinària.

Esperem veure aviat  una acció de xoc i integral dins dels plans de resposta econòmica de l’Ajuntament de Barcelona. Una acció  que permeti lluitar contra l’atur de les persones amb discapacitat i ens permeti oferir més i millors oportunitats laborals per a les persones amb discapacitat en la previsible crisi postcovid.

---

[i] Estudi impulsat l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD) i el Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (COCARMI), i l’ha elaborat l’Escola Superior de Comerç Internacional de la Universitat Pompeu Fabra (ESCI-UPF). També han estat consultades persones expertes d’entitats com la Federació ECOM, la Federació Catalana de Discapacitat Intel·lectual (DINCAT), la Federació de Salut Mental Catalunya i l’ONCE, entre d’altres. https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/wp-content/uploads/2019/12/Estudi-greuge-econòmic-discpacitat-IMPD.pdf

[ii] Població amb discapacitat  i mercat laboral

[iii] Xarxa d’Inserció Laboral de Barcelona XIB

[iv] IMPD https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/ca/impd/institut-municipal-persones-amb-discapacitat

[v] EAL https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/es/impd/insercion-laboral-equipo-asesoramiento-laboral-eal

Necesidad de planes integrales para el empleo de personas con discapacidad en el POSTCOVID19.

Guia Inserción laboral persona con discapacidad OIT

Los efectos de la crisis sanitaria de la COVID19 son duros. Pero si no sabemos actuar con rapidez los efectos económicos serán muy graves, con una recesión económica mundial que se acentuará en aquellos países que todavía se estaban recuperando de la crisis anterior.

Sabemos también que los principales colectivos que sufren estas situaciones de dificultad económica son aquellos más vulnerables, ya que son los que menos herramientas y recursos tienen para superarla, así como a quien el paro generado les impacta más. El colectivo de personas con discapacidad es uno de los sectores más sensible a las crisis económicas y laborales.

A esa situación se le suma que a nivel económico sufren un agravio asociado por sufrir una discapacidad, de media este agravio representa entre 17.700 y 41.200 euros anuales por persona[i]. Estas cantidades pueden incrementarse notablemente en función de la necesidad de apoyo que tenga la persona y considerando  los costes indirectos o costes de oportunidad de su situación.

Si la inserción laboral de este colectivo antes de la COVID19 ya era bastante complicada, ahora empeorará.  Una situación compleja donde el porcentaje de personas con discapacidad que se incorpora al mundo laboral crece un 0.4 puntos porcentuales de media^[ii]. Un elevado número de personas con discapacidad en edad laboral inactivas, que no optan al mundo laboral, del 65% de personas con discapacidad en Cataluña. Con una tasa de actividad de personas con discapacidad de sólo un 35,0% (la de la población sin discapacidad es de un 81’6%), aunque es superior a la del Estado que se sitúa en un 25,9%.

El perfil tipo de persona con discapacidad que trabajaba antes de la crisis sanitaria era el de un hombre (el nivel de empleabilidad de las mujeres era sólo de un 25’64%^[ii]) con una discapacidad física y más de 45 años. Afiliado al régimen general de la seguridad social, con una actividad en el ámbito de los servicios sociales sin alojamiento o servicios en edificios y jardinería, y una tipología de ocupación elemental no especializada.  Con contratación temporal y que prestaba sus servicios en el ámbito del empleo protegido (CET).

Esta situación nada positiva se ha visto agravada enormemente por la irrupción del Coronavirus. La situación de alarma ha comportado el cierre de servicios de las empresas ordinarias que tenían contratadas a personas con discapacidad y centros especiales de trabajo (CET), empresas que ya sufrían antes tensión presupuestaria y financiera.

En estos momentos, sólo en Barcelona se estima que hay unas 3.000 personas con discapacidad afectadas por un expediente de regulación temporal de empleo (ERTE). Y según nos tememos, muchos de ellos se transformarán en expediente de regulación de empleo (ERE). Es decir, muchas personas con discapacidad pasarán posiblemente al paro una vez las medidas de protección extraordinaria de empleo por la situación de alarma finalicen. Solamente en los casos en seguimiento de la Red para la Inclusión Laboral de Barcelona (XIB)^[III] el 33,5% se han quedado sin trabajo (ERTE, despidos o finalización de contrato sin renovación), el 38% sigue en activo trabajando en servicios esenciales o teletrabajo, el 28% restante se encuentra en situación de baja médica, permisos retribuidos o vacaciones.

Todos estos datos han movilizado a la Concejalía de Infancia, Juventud, Personas Mayores y Diversidad Funcional así como al Instituto Municipal de Personas con Discapacidad a buscar soluciones, como manifestó el Concejal David Escudé el pasado 1 de marzo: “una de nuestras prioridades conjuntamente con las entidades de la XIB es enfrentarnos con energía renovada al empleo del colectivo de forma transversal, integral e incrementada”.

La administración estatal, autonómica y municipal deben unir esfuerzos para luchar contra el paro de las personas con discapacidad, como uno de los sectores más vulnerables en el empleo y donde el postcovid19 afectará más. La necesidad de planes integrales de actuación se muestra como el único camino para salir lo antes posible de este callejón.

En el caso concreto de Barcelona el ayuntamiento tiene una muy buena herramienta que lo diferencia de otras administraciones locales: el Instituto Municipal de Personas con Discapacidad^[IV] y dos actuaciones muy consolidadas en el campo laboral. La primera actuación es a nivel interno con el Equipo de Asesoramiento laboral^[v] y la segunda es la Red XIB, que consiste en un trabajo en red conjunto con diez entidades de la ciudad especializadas en la inserción laboral de las personas con discapacidad en la empresa ordinaria.

Esperamos ver pronto una acción de choque e integral dentro de los planes de respuesta económica del Ayuntamiento de Barcelona y de las otras administraciones. Una acción que permita luchar contra el paro de las personas con discapacidad y nos permita ofrecer más y mejores oportunidades laborales para las personas con discapacidad en la previsible crisis postcovid.

---

• [i] .’Agravio económico de las personas con discapacidad de la ciudad de Barcelona‘ Estudio Impulsado el Instituto Municipal de Personas con Discapacidad (IMPD) y el Comité Catalán de Representantes de Personas con Discapacidad (COCARMI), y elaborado por la Escuela Superior de Comercio Internacional de la Universidad Pompeu Fabra (ESCI-UPF). También han sido consultadas pares de entidades como la Federación ECOM, la Federación Catalana de Discapacidad Intel • lectual (DINCAT), la Federación de Salud Mental Cataluña y la ONCE. https://ajuntament.barcelona.cat/premsa/wp-content/uploads/2019/12/Estudi-greuge-econòmic-discpacitat-IMPD.pdf

• [ii] Informe del Mercado de Trabajo de las personas con discapacidad datos 2018 SEPE

• [iii] Xarxa d’Inserció Laboral de Barcelona XIB

• [iv] IMPD https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/ca/impd/institut-municipal-persones-amb-discapacitat

• [v] .EAL https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/es/impd/insercion-laboral-equipo-asesoramiento-laboral-eal

Ara és el moment de lluitar contra la Soledat.

soledat by myoha7

Abans d’aquesta maleïda pandèmia hi havia una altra que colpejava a les societats modernes: la soledat, una pandèmia que es va començar a estudiar als anys 50. En aquells anys ja van començar a parèixer actuacions en diversos països i ciutats en la lluita contra aquesta malaltia social. Per exemple, el Regne Unit va ser el primer país a crear un Ministeri de la Soledat i convertint-ho en una qüestió d’Estat. Amb aquell nou ministeri, i durant la crisi de la COVID19, s’ha creat un fons de 750M £ per pal·liar la vulnerabilitat; 5M £ per a projectes d’entitats de lluita contra la soledat; i la creació d’una xarxa Talckiling Loneliness Network per a empreses i entitats de lluita contra la soledat, així com una campanya contra els estereotips i l’estigmatització de la soledat.

D’altra, en l’àmbit local algunes ciutats també treballen des de fa temps amb estratègies contra l’aïllament social o la solitud no desitjada (Madrid, Santa Cruz de Tenerife, Terrassa, o Devon i Leicestershire, al Regne Unit). Encara que que és ben cert que totes aquestes actuacions estan centrades només en el col·lectiu de les persones grans.

És important remarcar que, normalment, quan es parla de soledat es pensa en persones grans, i principalment dones que viuen una situació de solitud (el fet efectiu de viure sol). Les dades a les què tenim accés ens diuen que, tot i que la solitud és una raó objectiva per sentir-se sol, no és la única ni la més important. Anem per parts: per soledat s’entén el desajust entre la quantitat i la qualitat de les relacions socials que tenim i les que voldríem, i està lligada a moments de transició vital. Es considera que se senten soles les persones que se senten abandonades, o troben a faltar la companyia dels altres, o no tenen prou persones a qui poden recórrer en cas de necessitat, o en qui poden confiar plenament.  

Seguint aquesta definició, observem que la soledat afecta a tot el cicle de vida, que els sectors on els seus efectes són més perjudicials són les etapes de l’adolescència i la joventut, i que els homes la pateixen molt més que la dones elles compten amb un factor que trenca aquest sentiment que és la sororitat)[i]. També hi ha l’estereotip de creure que hi ha ètnies, cultures i religions que acompanyen a tots els seus membres de la comunitat, però el cert és que el sentiment de soledat afecta qualsevol col·lectiu i sigui quin sigui el seu origen.

L’arribada de la COVID19 portarà un augment exponencial del creixement del sentiment de soledat en tots els sectors de la població (infants, adolescents, joves, persones grans …) i també en col·lectius específics com ara persones que han perdut familiars i amics en la crisi sanitària, persones amb discapacitat, o el nou col·lectiu de persones abocades a la vulnerabilitat econòmica fruit de la situació ocupacional POSTCOVID19.

Si no sabem donar una resposta en el seu estadi inicial, aquest augment del sentiment de soledat podria comportar unes conseqüències en la demanda dels serveis socials i de salut de conseqüències insospitades. La intervenció proactiva, o sigui en clau de promoció i prevenció, és molt més efectiva i de més sostenibilitat econòmica que les respostes reactives des dels sistemes de tractament social i sanitaris (farmacològics, salut mental, atenció primària i hospitalària).

D’altra banda, l’escala administrativa on s’ha demostrat més eficiència i eficàcia en les intervencions de promoció i prevenció ha estat l’administració local. Les ciutats i pobles hauran de comptar amb el suport pressupostari de les administracions centrals i autonòmiques i a la vegada ser capaces d’activar propostes transversals de tots els agents i àrees municipals, sobretot a les ciutats grans, així com saber sumar tot el teixit social del territori per donar respostes en la lluita contra la soledat.

L’Ajuntament de Barcelona ha estat pioner moltes vegades en propostes proactives i innovadores, i en aquest moment, governat per unes forces de progrés, no s’entendrà que no sigui  capaç de donar resposta a aquestes noves situacions de soledat. Abans de la crisi de la COVID19, el consistori ja havia començat a treballar en una Estratègia Municipal de Lluita Contra La Soledat, fruit d’aquell treball s’han pogut dur a terme nombroses actuacions en el període d’emergència sanitària actual, com incrementar el programa VinclesBCN[ii], tot creant un canal de suport sanitari, un altre de suport psicològic i un de seguretat per als 2400 usuaris del programa.

D’altra banda, i entre moltes més actuacions de lluita contra la soledat, cal afegir el reforç dels equips d’acompanyament i suport per als adolescents i les seves famílies, a partir del programa del Centre de famílies amb adolescents[iii] i els Equips Aquí T’escoltem[iv], amb més de 102 seguiments individuals telemàtics i 108 accions de dinamització; o i els Assistents personals per a persones amb discapacitat[v], que ajuden a mantenir el seguiment quotidià a de 51 persones.

Crec que aquesta estratègia de ciutat ara és prioritària i necessitarà adaptar-se a la nova situació. No fer-ho o fer-ho de forma timorata i no com una prioritat central de resposta a la situació POSTCOVID19 seria un gran error.

---

Article públicat a @ClubCortum el 10.5.2020 https://www.clubcortum.org/ara-es-el-moment-de-lluitar-contra-la-soledat/

[i] Lligam estret entre dones basat en el compartiment d’experiències, interessos, preocupacions, etc. Definició actualitzada al 2018 als diccionaris terminològics del TERMCAT [@optimotcat]

[ii] https://ajuntament.barcelona.cat/vinclesbcn/es/vincles-bcn

[iii]  https://ajuntament.barcelona.cat/familia/ca/centre-families-adolescents

[iv] https://ajuntament.barcelona.cat/joves/ca/canal/aqui-tescoltem

[v] https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/ca/guia-recursos/servei-municipal-dassistencia-personal

Ahora es el momento de luchar contra la soledad

Ahora es el momento de luchar contra la Soledad

https://www.edwardhopper.net/hotel-room.jsp Hotel Room d’Edwar Hopper

Antes de esta maldita pandemia de la COVID19 había otra que golpeaba a las sociedades modernas: la soledad,  otra pandemia que se empezó a estudiar en  los años 50. Recientemente empezaron a parecer actuaciones en varios países y ciudades para la lucha contra la soledad, como el Reino Unido fue el primer país en crear un Ministerio de la soledad, convirtiéndolo en una cuestión de Estado. Por ejemplo ha creado un fondo de 750M£ para vulnerabilitat; 5M£ para proyectos de entidades para la lucha contra la soledad, la creación de una red Talckiling Loneliness Network para empresas y entidades de lucha contra la soledad, así como una campaña contra los estereotipos y la estigmatización de la soledad. Por otro lado a nivel local algunas ciudades ya estaban trabajando en estrategias contra el aislamiento social o soledad no deseada (Madrid, Santa Cruz de Tenerife, Terrassa, o Devon y Leicestershire en Reino Unido, Aunque sí que es cierto que mayoritariamente las actuaciones están centradas solo en personas mayores.

Es importante remarcar que, normalmente, cuando se habla de soledad se piensa en personas mayores y habitualmente mujeres, que viven una situación de soledad (el hecho efectivo de vivir solo). Los datos a los que tenemos acceso nos dicen que aunque vivir solo es una razón objetiva para sentirse solo, no es ni es la única ni es la más importante. Vayamos por partes: por soledad se entiende el desajuste entre la cantidad y la calidad de las relaciones sociales que tenemos y las que quisiéramos, y está ligada a momentos de transición vital. Se considera que se sienten solas las personas que se sienten abandonadas; o echan de menos la compañía de los demás; o no tienen suficientes personas a las que pueden recurrir en caso de necesidad o en quien pueden confiar plenamente.

Siguiendo esta definición observamos que la soledad afecta a todo el ciclo de la vida, que los sectores donde sus efectos son más perjudiciales son las etapas de la adolescencia y la juventud; y que los hombres la sufren mucho más que la mujeres (en ellas un factor que rompe este sentimiento que es el de la sororidad[i]). También existe el estereotipo de que hay etnias, culturas y religiones que acompañan a todos sus miembros de la comunidad, pero lo cierto es que el sentimiento de soledad se da en cualquier colectivo y sea cual sea su origen.

La llegada de la COVID19 traerá un aumento exponencial del crecimiento del sentimiento de soledad, a nivel de todos los sectores de la población (niños, adolescentes, jóvenes, personas mayores) así como colectivos específicos como personas que han perdido familiares y amigos en la crisis sanitaria; personas con discapacidad; personas que han pasado a un estatus de vulnerabilidad económica debido a la situación laboral postcovid19.

Este aumento del sentimiento de soledad comportará, si no sabemos dar respuesta en su estadio inicial, consecuencias en los servicios sociales y de salud que pueden aumentar a niveles insospechados. Muchos estudios demuestran que la intervención proactiva, en clave de promoción y prevención, es mucho más efectiva y enormemente más económica que las respuestas reactivas, en todos los sistemas de tratamiento social y sanitarios (farmacológicos, salud mental, atención primaria y hospitalaria). Por otro lado, la escala administrativa donde se han mostrado más eficientes y eficaces las intervenciones de promoción y prevención ha sido en la administración local.

Las ciudades y pueblos deberán contar con el apoyo presupuestario de las administraciones centrales y autonómicas y a la vez deberán de ser capaces también de activar propuestas transversales con todos los agentes y áreas municipales, sobre todo en las ciudades grandes, así como saber sumar todo el tejido social del territorio para dar respuestas en la lucha contra la soledad.

El Ayuntamiento de Barcelona ha sido pionero muchas ocasiones en propuestas proactivas e innovadoras y en esta ocasión, gobernado por unas fuerzas de progreso, no se entendería que no fuera capaz de dar respuesta a estas nuevas situaciones de  soledad. Antes de la crisis de la COVID19 el Consistorio ya había comenzado a trabajar en una Estrategia Municipal de Lucha Contra La Soledad, fruto de este trabajo se han podido llevar a término numerosas actuaciones en este periodo de emergencia sanitaria, entre ellos incrementar el programa VinclesBCN[ii] creando un canal de soporte sanitario, uno de soporte psicológico y otro de seguridad para 2400 usuarios del programa; el refuerzo de los equipos de acompañamiento y soporte para adolescentes y sus familias a partir del programa del Centro de familias con adolescentes[iii] y los Equipos aquí te escuchamos[iv] con más 102 seguimientos individuales telemáticos y 108 acciones de dinamización; o los Asistentes personales para personas con discapacidad[v] manteniendo el seguimiento cotidiano a 51 personas y muchas más actuaciones de lucha contra la soledad.

Ahora esta estrategia de ciudad es prioritaria y necesitará adaptarse a la nueva situación. No hacerlo o hacerlo de forma timorata y no como una prioridad central de respuesta a la situación POSTCOVID19 sería un gran error.

---

[i] Sororidad: Vínculo estrecho entre mujeres basado en compartir experiencias, intereses, preocupaciones, etc. Definido por la RAE como una “Agrupación que se forma por la amistad y reciprocidad entre mujeres que comparten el mismo ideal y trabajan por alcanzar un mismo objetivo”.

[ii] https://ajuntament.barcelona.cat/vinclesbcn/es/vincles-bcn

[iii] https://ajuntament.barcelona.cat/familia/es/que-es-centro-para-familias-con-adolescentes

[iv] https://ajuntament.barcelona.cat/joves/es/canal/aqui-tescoltem

[v] https://ajuntament.barcelona.cat/accessible/es/guia-recursos/servicio-municipal-asistencia-personal

Barcelona, una ciutat que ha vençut nombroses epidèmies (II part de II)

L’avia de «Flors Carolina» entregant un pom de flors al Nobel Dr. Fleming en la seva visita a Les Rambles (1948)

A la primera part de l’article vàrem veure que al llarg dels anys de la pesta i els seus “retorns” les crisis es van anar superant, tot i que amb moltes pèrdues humanes i materials. Però això només fou possible amb una fórmula: la unitat de la ciutadania i el suport de la municipalitat del moment (Consell de Cent, consellers …) .

En un altre període, després de la fam provocada per la plaga de llagostes de 1684 a 1688, també hi va haver conseqüències: una fou la revolta de les barretines el 1688; i d’altra banda, el dia 25 de setembre de 1687 el Consell de Cent va decidir designar Patrona de la ciutat a la Verge de la Mercè, en detriment de les santes Eulàlia i Madrona.

Dos segles més tard, el 17 de juliol de 1821, el vaixell ‘El Gran Turco’, procedent de les Antilles i amb escala a Màlaga,  va arribar al port de Barcelona amb seva la tripulació malalta, i va introduir la pesta de la Febre Groga a la ciutat comtal, que va comportar la mort de 18.000 a 20.000 persones d’una població de només 100.000 habitants (o sigui el 20% de la població total). L’Alcalde i els Consellers de la ciutat varen decidir quedar-se a Barcelona i no marxar a les muntanyes per fugir de la pesta. Molts d’ells, i també molts metges de la ciutat van morir, com ens recorda el templet i la creu central, construïts l’any 1832 EN EL cementiri de Poble Nou, necròpoli on van anar a parar altres 6.000 víctimes de la malaltia.

L’any 1914 va arribar el  Tifus, que va començaral barri deSant Andreu i es va estendre per tota la ciutat i va tenir diferents brots en anys successius. Però el d’aquella tardor es va convertir en una gran epidèmia amb la infecció de 25.000 persones i la mort de  2.500. Gràcies a una campanya de denúncies iniciada a la revista ‘El Socialista’, les autoritats van analitzar les aigües que abastien la ciutat i descobriren que estaven infectades pel bacil del Tifus. Tot plegat va provocar una revolta ciutadana que es va reprimir fins i tot a trets. Davant aquests fets, l’Ajuntament va retirar la concessió a una de les dues empreses que servien aigua a la ciutat, en aquest cas va ser Aguas de Montcada, quedant-se el monopoli l’empresa de capital Belga anomenada Societat General d’Aigües de Barcelona.  

Aquell 1914, l’Ajuntament de Barcelona va crear l’Hospital d’Infecciosos per donar resposta a l’epidèmia de tifus, i per evitar-ne de noves. L’any 1939, l’hospital va ser reconstruït ja havia estat bombardejat durant la guerra civil, i amb aquesta reconstrucció i ampliació es va rebatejar amb el nom amb què el coneixem avui: Hospital de Nostra Senyora del Mar.

L’estiu de 1941 Barcelona va tornar a sofrir un nou capítol de l’anomenat, Tifus exantemàtic, que va afectar a 2.425 persones, amb una mortalitat del 15% de la població barcelonina. La primera víctima mortal va ser a l’Hospital del Mar i l’Ajuntament va decidir ampliar-lo de nou, tot creant un pavelló d’investigacions mèdiques l’any 1948, que fou inaugurat pel Nobel de medicina Sir Alexandre Fleming, descobridor de la penicil·lina.

Encara al segle XX, la darrera epidèmia que va arribar a la nostra ciutat fou al juliol de 1971 aquesta vegada el Còlera. Però només va durar tres mesos i va comportar 300 infeccions i 3 morts. Aquest cop, l’Ajuntament va crear una unitat específica de tractament i diagnòstic a l’Hospital del Mar, amb tres pavellons nous.

Com hem pogut veure en aquest resum, davant de qualsevol epidèmia, la ciutat sempre ha donat resposta entre tota la ciutadania,  i amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona al capdavant.

I amb aquesta pandèmia de COVID19 del segle XXI ho tornarem a fer, perquè és dins l’ADN de la ciutat, i de les barcelonines i barcelonins.

Aquest article ha estat publicat a @Cortum https://www.clubcortum.org/barcelona-una-ciutat-que-ha-vencut-nombroses-epidemies-ii-part-de-ii/

LA VANGUARDIA dies després d’aquesta entrada amplia la informació que en ella es contempla 👉 https://www.lavanguardia.com/vida/20200409/48394049595/los-heroes-del-mosquito.html

Barcelona, una ciutat que ha guanyat nombroses epidèmies (I part de II)

Barcelona i les persones que han viscut en ella han patit nombroses pandèmies plagues  i pestes, de les que us faré un petit repàs en clau d’anècdotes i algunes dades importants.

De totes elles podem extraure  una idea central: totes aquestes situacions, amb més o menys pèrdues,  es van superar per una decidida acció unitària de la ciutadania, i en molts casos la intervenció de la corporació municipal.

Fruit del col·lapse econòmic d’Europa cap el 1300, i durant el període entre 1333 i 1334 després de males decisions, males collites i un mal temps continuat es va produir una crisi de fam i una carestia constant de preus. Aquesta situació va portar a tots els regnes d’Europa el que aquí es va anomenar per “los mals anys” i amb ells la Pesta Negra.

Va arribar a Barcelona per allà maig de 1348, en un vaixell Genovès que va atracar amb la seva tripulació ja malalta, els següents en caure van ser els estibadors  i després la població en general.  Tot i que van haver rebrots continuats de la malaltia, anomenats “los retorns”  fins l’any 1654, cal destacar pel seu volum i conseqüències a part del primer embat del 1348 els retorns del 1629 al 1631 i del 1648 al 1654.

Les conseqüències van ser moltes : l’excusa de la pesta va servir per l’antisemitisme: van acusar a la població jueva d’enverinar pous d’aigua. Aquesta situació repetida en diverses ciutats europees, es va donar a Barcelona especialment per les proclames que es feien des dels púlpits de les esglésies (sobre tot per part dels dominics).

El pogrom  (alçament popular de caràcter violent) a Barcelona es va donar el 5 d’Agost de 1391 al call. Es calcula que varen ser massacrats fins el 10% dels seus habitants abans no es varen poder refugiar en el Castell Nou i allà 3000 jueus van ser obligats al baptisme cristià. Malgrat que al desembre d’aquell any la ciutat va ajusticiar a 33 instigadors del pogrom, en el 1392 es van dictar mesures que obriren el call als cristians i finalment el 1401 es va acabar prohibint el restabliment de la comunitat jueva a Barcelona, i a qualsevol viatjant jueu se li imposà un límit de quinze dies per residir a la ciutat.

Els efectes en la ciutat de la pesta a nivell poblacional és notable,  l’any 1340 hi havia uns 40.000 habitants i a mitjans del segle XV només comptava amb 20.000 animes, és a dir, Barcelona havia perdut el 50% dels seus habitants en només un segle, població que va trigar tres segles en recuperar.

Com va actuar la administració de la ciutat? El Consell de Cent va crear la Junta del Morbo i el 1 de febrer de 1401, conjuntament amb el capítol catedralici decideixen unificar en un hospital general els sis hospitals existents a Barcelona que depenien del Bisbat, del capítol catedralici i de la pròpia ciutat.  La ubicació d’aquest hospital general de Barcelona, que s’anomenà hospital de la Santa Creu de Barcelona va ser al Raval. S’inaugurà el dia 17 d’abril de 1401 per donar resposta a les infeccions i malalties de “pobres, boixos, contrafets, ferits i d’altres miserables” . Aquell hospital s’ha anat transformant al llarg del temps fins arribar a l’actual hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Resum de les grans pandèmies, pestes i plagues que ha patit la ciutat

#Estevirusloparamosunidos

#Yomequedoencasa

Orgull per Barcelona

L’imaginari normalment no respon a la realitat i no entraré en temes on la minoria diu que són majoria, o que existeixin regnes que no han passat mai de comptats, per exemple. L’estudi  Barcelona als ulls del món (2018) de l’Ajuntament de Barcelona presenta l’evolució de percepció i atractiu de la Marca Barcelona i la nostra ciutat a nivell internacional, i ens mostra l’evolució al llarg de set anys sobre el canvi d’idees associades al nom de Barcelona.

Malgrat es manté l’associació a Turisme, Sagrada Família o Gaudí,  hi ha trets que sobresurten en les conclusions com, per exemple, que la ciutat té una imatge pròpia i diferenciada d’Espanya i Catalunya. Els de fora pensen que els i les barcelonines som persones obertes de ment i acollidores, que la ciutat ofereix bones oportunitats per la innovació i els negocis, i que l’àmbit de la investigació creix especialment per l’augment notable d’star-ups i centres d’investigació i recerca, a més de l’associació que es fa de la ciutat amb el disseny.

Cal destacar la valoració creixent que situa la nostra ciutat com a referent (i oportunitat de negoci) en l’àmbit de la recerca biomèdica i els nous models de salut, biociència i mobilitat. Val a dir que tenim, tot i que no apareix en aquest estudi, amb les inversions i impulsos institucionals necessaris, una gran oportunitat de ser una de les ciutats líders en e-Health (veure a Club Còrtum el meu article “La gran oportunitat dels vellenials per a Barcelona.”

Com podreu veure en aquests gràfic de l’estudi, en 7 anys s’han canviat moltes percepcions a millor.

Tant mateix considero que per molt que hi hagi coses que van malament a la nostra ciutat, i malgrat hi hagi temes en els que la valoració de la ciutat a nivell internacional ha baixat, hi ha d’altres que es mantenen i, fins i tot, milloren la posició de Barcelona en el rànking mundial (14ª posició en reputació mundial; 9ª ciutat europea d’emprenedoria digital o 43^a ciutat del món en qualitat de vida). Hem de ser els millors ambaixadors de la nostra ciutat i renovar un tret que en la dècada dels 90 identificava a totes les persones que vivien a Barcelona: l’orgull per la seva ciutat.

Podeu veure l’estudi “Barcelona als ulls del món 2018” tot entrant en aquest enllaç

Orgull per Barcelona

Associació d’idees sobre la ciutat de Barcelona

L’imaginari normalment no respon a la realitat i no entraré en temes on la minoria diu que són majoria, o que existeixin regnes que no han passat mai de comptats, per exemple. L’estudi  Barcelona als ulls del món (2018) de l’Ajuntament de Barcelona presenta l’evolució de percepció i atractiu de la Marca Barcelona i la nostra ciutat a nivell internacional, i ens mostra l’evolució al llarg de set anys sobre el canvi d’idees associades al nom de Barcelona.

Malgrat es manté l’associació a Turisme, Sagrada Família o Gaudí,  hi ha trets que sobresurten en les conclusions com, per exemple, que la ciutat té una imatge pròpia i diferenciada d’Espanya i Catalunya. Els de fora pensen que els i les barcelonines som persones obertes de ment i acollidores, que la ciutat ofereix bones oportunitats per la innovació i els negocis, i que l’àmbit de la investigació creix especialment per l’augment notable d’star-ups i centres d’investigació i recerca, a més de l’associació que es fa de la ciutat amb el disseny.

Cal destacar la valoració creixent que situa la nostra ciutat com a referent (i oportunitat de negoci) en l’àmbit de la recerca biomèdica i els nous models de salut, biociència i mobilitat. Val a dir que tenim, tot i que no apareix en aquest estudi, amb les inversions i impulsos institucionals necessaris, una gran oportunitat de ser una de les ciutats líders en e-Health (veure a Club Còrtum el meu article “La gran oportunitat dels vellenials per a Barcelona.”

Com podreu veure en l’estudi, referenciat en 7 anys s’han canviat moltes percepcions a millor.

Tant mateix considero que per molt que hi hagi coses que van malament a la nostra ciutat, i malgrat hi hagi temes en els que la valoració de la ciutat a nivell internacional ha baixat, hi ha d’altres que es mantenen i, fins i tot, milloren la posició de Barcelona en el rànking mundial (14ª posició en reputació mundial; 9ª ciutat europea d’emprenedoria digital o 43^a ciutat del món en qualitat de vida). Hem de ser els millors ambaixadors de la nostra ciutat i renovar un tret que en la dècada dels 90 identificava a totes les persones que vivien a Barcelona: l’orgull per la seva ciutat.

Podeu veure l’estudi “Barcelona als ulls del món 2018” tot entrant en aquest enllaç

Que significa per als i les pensionistes la aprovació a Las Cortes del Real Decret Llei de pujada de les pensions?

El RDL 28/2018, de 28 de desembre, aporta la revaloració de pensions i altres prestacions públiques per a l’any 2019 així com un increment del límit màxim i de les bases màximes i mínimes de cotització dels diferents règims del sistema, també comporta la fixació dels nous tipus de cotització.

Amb aquesta infografia s’explica el beneficis que aporten a les persones pensionistes:

La Soledat, la primera pandèmia dels països desenvolupats

Semblaria que usar el mot “pandèmia” per referir-nos a la soledat fóra exagerat, però la cruesa de les dades reforça aquesta idea. S’ha demostrat que aquesta solitud no desitjada  en els països desenvolupats augmenta el risc de morbiditat i mortalitat, especialment en la cohort de persones grans. De fet, els seus efectes  ja han superat els problemes causats per l’obesitat . La soledat augmenta en un 50% les possibilitats de mort prematura i comporta un augment significatiu del risc de patir deterioraments cognitius, així com atacs cardíacs, artritis, diabetis i fins i tot, els intents de suïcidi.

Els efectes negatius en l’economia pública també són notables. Segons un estudi recent a Gran Bretanya el cost de la despesa pública provocada per la soledat arriba a gairebé a 700€ anuals, en canvi en cada euro que s’inverteix en revertir els efectes negatius de la soledat no desitjada comporta en un retorn econòmic a la societat de tres euros.

A Barcelona hi ha 300.000 persones de més de 65 anys i d’aquestes una quarta part viuen soles, i a Catalunya hi ha 294.000 persones grans soles, d’elles 170.000 persones no ho desitgen. De les dones majors de 75 anys un 60% pateix una soledat moderada o severa.

L’única solució possible és cercar respostes de forma conjunta, transversal i sumant tots els agent implicats (administracions, universitats, entitats…), així com les pròpies persones afectades, per tal d’aconseguir que la lluita contra la soledat no desitjada impliqui a tota la comunitat, especialment en un moment d’inflexió en el que model de societat variarà notablement fonamentalment pels efectes de la longevitat, només a la nostra ciutat en l’horitzó 2030 tres de cada deu persones serà major de 60 anys.

Aquesta publicació així com d’altres d’actualitat i debat la podeu trobar publicada a Club de debats Còrtum