Quant a pepobcn

He estat Conseller pel PSC a Sarrià-Sant Gervasi, soc funcionari de l'Ajuntament de Bcn . Orgullós de la meva ciutat i la meva nació soc optimista i vitalment progressista

Los números de 2015

Los duendes de las estadísticas de WordPress.com prepararon un informe sobre el año 2015 de este blog.

Aquí hay un extracto:

Un teleférico de San Francisco puede contener 60 personas. Este blog fue visto por 680 veces en 2015. Si el blog fue un teleférico, se necesitarían alrededor de 11 viajes para llevar tantas personas.

Haz click para ver el reporte completo.

Anuncis

En una frase

un poensament del company Jesús Jimenez que compateixo fil per randa

Una hora de son menys al dia...

Necessito escriure al voltant d’una frase.

D’aquesta frase:

“Aquesta proposta s’acosta més a la política econòmica de Barcelona en Comú”

La va pronunciar el Regidor Pisarello (BeC) i la recullen en les seves cròniques Clara Blanchar per a El País i Cristina Buesa per a El Periódico. La diu dimarts passat i fa referència al pacte amb el PSC sobre les ordenances fiscals i que tenia a l’IBI com a element principal. Jaume Collboni (PSC) per la seva banda comentava que “Nosaltres sempre hem defensat una fiscalitat valenta i progressiva, mai donarem suport a congelar l’IBI als més rics de la ciutat”. 

Fa unes setmanes, el govern d’Ada Colauhavia de retirar de l’ordre del dia la votació de la seva proposta d’ordenances fiscals per la manca de suports. La proposta de BeC era molt semblant a les darreres presentades per Trias i tant Socialistes com ERC demanaven…

View original post 381 more words

Paraules d’amor senzilles i tendres?

Destacades

Emotional Tuner - Raquel CaballeroEls atacs a Serrat m’han fet pensar molt, tant en el passat, com en el present i el futur.  Ja deia en anteriors entrades al blog que d’aquí a 20-D veuríem moltes desqualificacions per ambdós costats del mal anomenat “Procés”

Quan jo era petit els meus pares em van fer agafar por d’un col•lectiu, els de Cristo Rey, uns fatxes que, amb cadenes i pals, atacaven indiscriminadament els qui creien que no eren adeptes al Règim, el seu Règim. Eren paraules i accions d’odi d’aquella Espanya de naftalina i NO-DO que em va fer emmirallar-me en un altre col•lectiu que defensava la meva terra, la meva nació, es deia MDT.

El Moviment de Defensa de la Terra estava format per gent que, ferida pel menyspreu històric d’Espanya vers Catalunya, volia anar-se’n d’Espanya. Allà vaig començar a sentir, llegir i viure la política, una política de fa 32 anys. Vam crear amb el meu amic “Mitja” un hipotètic Comitè Independentista Francesc Aragó, que, segons ens van dir, era el nom de la nostra escola Zafra abans de la guerra; vam parlar molt d’independència arribant a parlar-ne alguna vegada a la ràdio en programes de nit de Radio Santa Coloma, i fins i tot vam aconseguir un militant mes, l’amic Xavi.

Amb el temps va aparèixer un grup armat i amb voluntat terrorista que es va dir Terra Lliure i el MDT va actuar de braç polític. Jo sempre he estat en contra de la violència i el terror, i per tant vaig tallar tota relació amb el l’MDT, els meus companys de viatge també. Ells van quedar-se a la riba de la independència, això sí, des de la vessant pacifica i política.

Vaig decidir conèixer d’altres terres, començar a viatjar per tota Espanya, per Europa i vaig caure que el que calia era -des de l’orgull de ser de la teva terra- intentar que no existissin fronteres, no separar sinó compartir. En tots els llocs hi ha bona gent i bona cultura, i des del respecte, el mestissatge cultural està força be, un mestissatge que es pot fer sense perdre un bri de la teva cultura, llengua i nació.

Soc Europeista convençut, i per tant crec que hem d’anar a un model federal, ja no d’Espanya sinó d’Europa, una Europa de les nacions i de les ciutats i no dels estats i de les multinacionals -com deia Pascual Maragall-. D’aquí la meva militància al Federalisme; un federalisme que es converteix feixuc atès has de convèncer als de casa i als de fora, canviar Catalunya, però també canviar Espanya i Europa.

L’Espanya rància del NO-DO, la que atacava a Catalunya s’està Europeïtzant, un camí que va iniciar-se de la mà de la democràcia i dels governs de progrés, encara que fruit dels darrers governs de dretes a l’Espanya Una i Grande, encara li queda camí.

Però i Catalunya? Doncs tampoc està bé, està dividida en dos grans meitats més o menys simètriques; una formada per persones que volen trencar amb Espanya, fins i tot algunes amb Europa i crear una Ítaca gairebé autàrquica; i una altra meitat amb gent que volem unir i no trencar, fins i tot algunes volem treballar pel reconeixement de Catalunya en una constitució i una Espanya i una Europa diferents, més respectuoses i integradores.

I en aquesta Catalunya que se’ns trenca, cada cop s’escolten menys paraules d’amor i més insults; aquesta Catalunya s’oblida que hi han artistes que s’han autoproclamat la veu de la Catalunya Lliure excloent, aquells que diuen “o Catalunya vota majoritàriament independència o me’n vaig a Senegal” amb una teatralitat molt Espertiana i poc ajustada a la realitat pel que s’ha vist, un gest aplaudit i plorat per molta gent en sentits moments independentistes; aquesta Catalunya que ataca al “Noi del Poble Sec” per que no és un “bon català”, per què no vol trencar sinó unir, per què -o magna traïció- canta en castellà, i que oblida que ell es va haver d’exiliar forçat per cantar català i ser d’esquerres (és clar que ell no va formar part de Cristo Rey ni de bona família de Falange ni del Franquisme per defensar-lo).

I si un poble oblida el seu passat i no vol superar aquell pretèrit dolent; que des de l’immobilisme no vol canviar sinó trencar; si no vol albirar un nou futur que uneix, que respecta diferents formes de pensar i que no separa ni classifica en bons i dolents patriotes… Aquest “Nou País” es convertirà en un poble de NO-DO -això si, en colors i per TV3- i farà pudor a naftalina.

Pero sus estridentes ladridos / sólo son señal de que cabalgamos”                   poema Labrador (1808) de Goethe

La política del tsunami (II) L’efecte zombi i l’efecte circ

Destacades

taza-rf661c97f3c2547ce921c610e4ce8b5f9_x7jgr_8byvr_324Com ja dèiem en l’anterior entrada, la vida política no ha de venir marcada per la política de tsunami perquè si aquesta dinàmica, política – a cop de reacció de l’opinió del dia o de l’humor general d’aquella setmana –, controla la realitat, l’acció política esdevé únicament reactiva i a molt curt termini i, finalment erràtica.

Aquesta acció política comporta també dos efectes que van en contra de la salut democràtica de la societat, permeteu-me una llicència cinematogràfica en anomenar-les, per una banda de l’efecte zombi i per un altra l’efecte circ.

L’efecte zombi: bàsicament es genera a partir d’un lideratge gairebé messiànic, amb una munió de conversos que apliquen les directrius del seu líder i que, com a bons conversos que són, van moltes vegades més enllà d’aquestes directrius, esdevenint ultraortodoxes d’aquestes idees, defensant com a veritables creuats que la seva veritat és la única possible i que, o bé l’acceptes, i t’integres a ells, o bé ets un enemic a vèncer i eliminar. No existeix cap mena de programació, càlcul d’efectes o estratègies a curt o llarg termini, l’immediat és el temps, el seguidisme al líder esdevé el camí i l’objectiu final és l’únic final possible. El fi justifica els mitjans i per tant, un cop activat aquest efecte zombi, els resultats són imprevisibles fins i tot per als seus líders, que esdevenen en el seu moment més àlgid uns esclaus d’aquest “Tótum revolútum” ja que o segueixen la direcció que prenen en un moment donat els seus seguidors, o poden ser devorats pel procés de zombificació, portant a aquests líder a límits insospitats inicialment per ells i fins i tot gens desitjats.

L’efecte circ: ve marcat per l’aparició de líders superestrelles que son propietaris de les veritats absolutes, que han descobert la sopa d’all i com són uns personatges “sense màcula”, s’atreveixen a assetiar, atacar i destruir els seus adversaris polítics amb totes les eines que tenen a les seves mans; camuflant aquestes accions amb discursos acadèmics força entenedors per a tothom basats únicament en el populisme i en donar la raó a l’opinió majoritària en tots els aspectes de la vida; arribant al punt que les seves propostes esdevenen incompatibles entre sí fruit de la immediatesa i de donar la resposta al que en aquell moment la societat majoritàriament opina. Les xarxes són el seu far, i el lastminute és el seu tempo.

Aquesta política de circ, i d’espectable té un seguit de grans problemes: el major de tots és que la política que genera il•lusió en els primers estadis, un cop es dissipa la llum i el fum de la mise en scène, i queda en evidència la contradicció entre el que deien i el que han fet i fan, i es transforma en desencís i frustració per a tothom. La política de circ té molt poca volada però els seus efectes són molt dolents per a la societat i per a la pròpia democràcia, donat que el desencís i la frustració esdevenen passotisme.

Ambdós efectes ens poden fer perdre tota una generació de ciutadans en el camp de la política, augmentant encara més el gruix de persones que es desentenen del govern de la societat. No oblidem que alguns dels moments més negres de la història moderna de la humanitat han estat desencadenats per polítiques de tsunami, polítiques basades en efectes zombi i circ.

En l’efecte manter, la violència és la línia vermella

Aside

GU atacadaLa violencia és la línia vermella i amb l’atac d’ahir al metro dels manters a la Guàrdia Urbana i a tothom que passés per allà hem arribat a aquesta línia vermella. Aquest incident va generar 4 ferits, un d’ells una ciutadana que accidentalment va topar amb una de les pedres tirades per aquests “venedors”. Feia 2 minuts escassos que una amiga meva embarcada de 8 mesos acabava de passar per allà mateix qui em trucava ahir tot explicant-me els fets.

No accepto qui em diu que el efecte manters ve de la crisi, ja que en els anys de la pitjor crisi no hi havia ni de bon tros el nivell de manters a Barcelona que hi ha ara. El que ha passat és que la posició del govern Colau ha fet d’efecte crida, i més a més ha fet créixer el descreure a les ordenances i el que és més greu –sumat als fets de Salou- l’increment de la resposta violenta cap els i les agents de la seguretat.

En aquests moments la nostra guàrdia urbana no te directrius clares sobre l’efecte manter, fruït de la no concreció del govern municipal. Cal que en aquest aspecte la Sra. Colau i el seu grup es situï de forma clara i sense indefinicions sobre el problema de la venda ambulant, una venda que és il•legal i que afecta cada cop més tant a les empreses productores com al comerç de la ciutat. I que incompleix de forma escandalosa les ordenances municipals.

Calen tres intervencions: la primera anar en contra les màfies i la xarxa comercial, que vestida de legal, fa distribució de productes il•legals, aquí l’actuació municipal ha de ser inflexible. La segona passa per informar de la seva actitud a les persones clients, tot ecplicant-los que estan realitzant un acte contrari a la llei i dels efectes negatius que comporta per a la ciutat, arribant si és necessari a la multa coercitiva. I per últim des de criteris socials veure com donar sol·lucions i canalitzar els efectes negatius sobre les altres víctimes d’aquesta situació que són els propis manters; aquesta visió social te el seu límit en la reincidència i la línia vermella és l’actitud violenta.

El control polític dels serveis policials esdevé una garantia democràtica, ja que les forces de la seguretat són els únics agents autoritzats a utilitzar la força i la violència en la seva justa mesura davant la situació que es trobin i un cop totes les altres eines al seu abast no han funcionat. I donar resposta a una acció violenta vers a ells o qualsevol ciutadà o bé és una situació en la que si cal s’ha d’utilitzar aquesta força. Però el control policial sempre ha de venir acompanyat de les correctes indicacions dels governants i el suport a la correct actuació policial.

Els i les agents de la Guàrdia Urbana són servidors públics, treballadors/es municipals i la Sra. Colau com a cap seva que és, i tot el consistori, els han de donar suport i vetllar per la seva seguretat. La indefinició fruït de la incompetència del govern no ha de ser un llastre en l’acció policial i menys una excusa per atiar les accions violentes sobre les persones que es dediquen en la protecció de la ciutadania.

La Sra. Colau ha de donar suport a la seva guàrdia urbana i indicacions precises a aquesta, als serveis socials i d’altres estaments municipals de com actuar per evitar aquest “top manta”.

La política del Tsunami (I)

Destacades

tsunamiDarrerament es podria resumir la política en general i la de Catalunya en particular com la “Política del tsunami”, una manera de fer a partir de la immediatesa, a cop de xarxes socials i de frases per als mitjans, una priorització excessiva del titular, de la imatge per sobre el contingut, la ideologia i les accions a mig i llarg termini.

Centrar l’acció política en l’agenda immediata, l’opinió general i les tendències del dia ens porta al disseny de polítiques reactives, sempre darrere de la societat, deixant el lideratge d’aquesta a persones prescriptores, líders d’opinió i influenciadores. Però des de sempre la política i les persones que es dediquen a la política han estat influenciadores, líders que han intentat que les seves idees modifiquin la societat, des d’un posicionament proactiu a partir de les situacions que detecten en la societat i les tendències que s’albiren.
Fer política ha de basar-se en un contacte permanent amb els i les ciutadanes, les persones prescriptores i el teixit veïnal i social a partir d’una interacció constant, fer propostes innovadores de millora, mostrar un model de societat pràctic i assolible que permeti solucionar o millorar els problemes que es detecten en la societat de la que formem part.

Les darreres eines de comunicació, les que anomenem xarxes socials han reforçat i portat a la societat a aquest viure i valorar gairebé tot en la immediatesa. Aquestes eines tenen notables efectes positius per a la societat i les persones, efectes prou coneguts per tothom, però també han comportat efectes força negatius, algunes vegades fins i tot afectant a la pròpia democràcia.

Molts partits polítics s’han abocat a aquesta política de la immediatesa i de xarxes obviant moltes de les seves funcions tradicionals, fent cada cop més petita la imatge del partit i centrant-se cada cop més en la imatge del lideratge de persones, uns i unes líders sotmesos a la volubilitat de les xarxes ja que moltes d’aquestes persones són potenciades, elevades o denotades per la pròpia xarxa en poc temps. A aquest aspecte se li ha de sumar el desencís actual entre la societat, les i els polítics i els partits.
S’exigeix a les persones que es dediquen (professionalment o no) a la política que:

Siguin i actuïn con a persones comuns, aquest aspecte que és en un principi interessant pot comportar una política del “posado” de la imatge per sobre el contingut, així com una banalització de la imatge del i de la política que faci perdre el rol d’influenciador/a.
Accessibilitat total, un personatge públic, una persona que es dediqui a la política, ha d’estar en contacte permanent amb la societat i la ciutadania, ha de facilitar canals interactius de contacte i comunicació, però no ha de centrar el seu temps en aquesta accessibilitat permanent. Podríem aportar aquí com exemple allò que diem en els equips de treball “ens reunim o treballem?”, ni un professional pot estar tot el dia reunit, ni un polític pot estar tot el dia en contacte real o virtual amb la ciutadania. S’ha d’estar en el carrer molt més que el que moltes persones en política fan, però també s’ha d’estar reunit, pensant i gestionant les obligacions que el seu càrrec comporta.
Que facin el que vol el poble, primer ens tindríem que preguntar: hi ha alguna cosa que uneix de forma unànime al poble?, una causa que sigui representativa de tota la ciutadania?, òbviament algú que es dediqui a la política ha d’escoltar i saber que li demanda la ciutadania i les seves organitzacions, i actuar valorant aquestes demandes, però no centrar únicament les seves actuacions en elles.

Fins i tot darrerament les demandes de molts van encaminades a que el polític no sembli polític, i en aquest parany algunes agrupacions polítiques fan llistes polítiques amb gent que no és política i justament l’únic que mostren és aquesta presència extra política sense cap més contingut. Tampoc es pot demanar a un càrrec electe que no acompleixi allò que va proposar en la seva campanya política, el seu programa, la seva ideologia, ja que és precisament per aquestes coses que va elegit i és un càrrec electe.

L’ “opinió ciutadana” en el nostre sistema polític ve representada en les votacions i en el control de les persones administrades sobre els seus càrrecs electes i la transparència de les accions d’aquests darrers. Només fer política a partir del fet immediat i de l’opinió del moment porta les organitzacions i persones que es dediquen a la política a actuar en funció només del que es demana, oblidant-se de fer propostes de desenvolupament, de futur o accions que tot i no ser gaire populars són bàsiques i necessàries.

Les xarxes ens donen un reflex clar i nítid del que opina la societat en aquest mateix moment, i aquesta és una eina fonamental. I és cert que, fruit d’aquesta immediatesa el vot lastminute ha vingut per quedar-se, un vot del darrer moment que no para de créixer i que converteix el partit dels indecisos en el partit que es presenta a les eleccions amb més simpatitzats.

Els partits i les persones que es dediquen a la política s’han de saber moure per les xarxes, han de saber escoltar i interactuar amb la ciutadania, han de prendre el pols a la societat i a les persones que la formen, però també han de saber explicar el que volen, el que fan i per què ho fan; no han d’oblidar perquè se’ls votarà o se’ls ha votat i no trair ni els seus principis, ni les seves idees, ni el seu programa.

Fer política cercant la “viralitat” en xarxes, el seu efecte amplificador i la bona opinió i només quedar-se en aquest objectiu ens comportarà una política d’espectacle, i aquestes polítiques esdevenen polítiques a mig termini, simples i de curt vol.

La política generadora i realista ha de comptar amb una estructura proactiva prou permeable per recollir els casos sobrevinguts, preparada per resistir els embats dels possibles tsunamis que apareixeran però amb uns objectius i fites clars, coneguts per a tothom i el que és més important: explicades de forma pedagògica a tothom que forma part de la societat.

Mas: Primer Moisés, després la temptació i al final Brian.

Destacades

la-vida-de-brianEl President Mas va postular-se com a Moisés – aquell que va conduir el poble Jueu a la terra promesa, però la història ens ha mostrat que no ens ha portat a cap més lloc més enllà de certa crispació, enfrontament i diversos trencaments.

Més tard tot veient que ni els seus socis del procés, ni la gent independentista no afiliada als partits, el volia com a líder únic: Va agafar aleshores la opció també bíblica de pujar a la Pica d’Estats (la muntanya més alta de Catalunya) i prometre el famós TIBI DABO de Satanàs a Jesús en el desert, versió 2.0: “Si em seguiu únicament a mi arribarem junts a Ítaca”. Aquesta promesa tampoc va seduir als catalans/es. Tot i que hi ha un nombre important independentista, no tots van voler seguir-lo com a líder únic.

I ara arribem al penúltim capítol de la història. Capítol que em recorda la part final de la pel·lícula “La Vida de Brian”, quan en Brian ja és a la creu i apareixen una munió de comandos jueus per alliberar als presoners crucificats; tot i que aquests comandos tenien un mateix objectiu comença una guerra fratricida de sigles entre els PFJ (Popular Front Jueu), els FJP (Front Jueu Popular i els JPF (Jueus del Popular Front) en la que acaben tots ferits de mort per les apunyalades que entre ells s’han fet.

Ara tot són llistes unitàries que ens mostren la desunió: la Llista del President (que no veu gens clar ni Òmnium, ni l’ANC ni eRC), la de Junqueres que diu que serà la Llista unitària d’esquerres (però que ni la CUP, Ni ICV-Eu/BEC, ni òbviament el PSC volen saber-ne res), o el darrer intent de Mas amb la Llista unitària de CDC (on ja no hi és Unió). També ens hem assabentat darrerament que “de tapadillo” s’havia pactat entre Mas, Junqueres, ANC i Òmnium diverses persones en llistes que –fruit del personalisme i no del patriotisme tampoc han regit.

Aquest procés d’unitat i construcció comú que ens han venut i que ens portava a la Independència, en aquests moment es mostra tot el contrari, convertint-se en un procés de desunió i desconstrucció d’estructures i organitzacions. El PSC va ser la primera víctima amb la deserció dels que serien integrants del MES, i que després van optar per aliances ben estranyes amb eRC; Més tard va passar a ICV-Eu en un procés de conflictes interns i algunes desercions, del que encara no hem vist el seu punt i final ja que s’ha emmascarat amb unes noves aliances per guanyar alcaldies amb la gent de Podemos, BEC, etc, etc; I ara toca el torn de CiU, que ens ha mostrat amb la seva desaparició que d’unió ben poca. Encara no sabem com afectarà a la ja tocada CDC i encara menys a la partida UDC.

Estic ben segur que al llarg d’aquest estiu la desunió i desconstrucció del procés anirà a més i ens portarà un setembre ben calent, deixant clar que avui per avui el procés cap Ítaca s’ha convertit en una mena de Saturn devorant als seus fills. Esperem que aparegui algun Júpiter per resoldre la situació, ja que avui per avui les coses pinten magres.

I si pinten magres no és únicament pel famós procés. Pinten magres pels ciutadans i ciutadanes sobiranistes, unionistes o federalistes que patim les conseqüències d’aquestes convulsions; dels efectes negatius vers el pressupost de l’administració que va a parar en temes que estan molt lluny de donar suport social a les persones que pitjor ho estan passant; o bé que no permet a la Generalitat i molts ajuntaments cercar sortides viables a la crisi i cercar suport en d’altres agents tant estatals com europeus.

Mas avui en dia no se si es Moisés o Brian sincerament no ho se, però víctima de Saturn de ben segur si que ho és.