Acerca de @pepo_bcn

Fill, pare, company, germà i amic Treballador i educador social, funcionari i ara assessor del grup municipal socialista a l'Ajuntament de Barcelona. Orgullós de la meva ciutat i la meva nació soc optimista i vitalment progressista

La Soledat, la primera pandèmia dels països desenvolupats

Destacado

Semblaria que usar el mot “pandèmia” per referir-nos a la soledat fóra exagerat, però la cruesa de les dades reforça aquesta idea. S’ha demostrat que aquesta solitud no desitjada  en els països desenvolupats augmenta el risc de morbiditat i mortalitat, especialment en la cohort de persones grans. De fet, els seus efectes  ja han superat els problemes causats per l’obesitat . La soledat augmenta en un 50% les possibilitats de mort prematura i comporta un augment significatiu del risc de patir deterioraments cognitius, així com atacs cardíacs, artritis, diabetis i fins i tot, els intents de suïcidi.

Els efectes negatius en l’economia pública també són notables. Segons un estudi recent a Gran Bretanya el cost de la despesa pública provocada per la soledat arriba a gairebé a 700€ anuals, en canvi en cada euro que s’inverteix en revertir els efectes negatius de la soledat no desitjada comporta en un retorn econòmic a la societat de tres euros.

A Barcelona hi ha 300.000 persones de més de 65 anys i d’aquestes una quarta part viuen soles, i a Catalunya hi ha 294.000 persones grans soles, d’elles 170.000 persones no ho desitgen. De les dones majors de 75 anys un 60% pateix una soledat moderada o severa.

L’única solució possible és cercar respostes de forma conjunta, transversal i sumant tots els agent implicats (administracions, universitats, entitats…), així com les pròpies persones afectades, per tal d’aconseguir que la lluita contra la soledat no desitjada impliqui a tota la comunitat, especialment en un moment d’inflexió en el que model de societat variarà notablement fonamentalment pels efectes de la longevitat, només a la nostra ciutat en l’horitzó 2030 tres de cada deu persones serà major de 60 anys.

Aquesta publicació així com d’altres d’actualitat i debat la podeu trobar publicada a Club de debats Còrtum

Anuncios

La gran oportunitat dels “Vellenials” per a Barcelona

Destacado

Vellenials  és una paraula de nova encunyació que comença a sentir-se amb força. Es refereix a les persones grans i, majoritàriament, a les persones grans-joves (66 a 74 anys) i grans-grans (75 a 84 anys), un grup que encara mantenen un nivell d’autonomia molt alt i amb una economia bastant saludable, doncs poden comptar amb els diners de la pensió i ja no tenen despeses hipotecàries .

L’any 2030 Barcelona serà una de les ciutats del món més longeves i Espanya el 3r país del mon més envellit. Aquesta situació es donarà als països del món més desenvolupats, on un terç de la població serà major de 65 anys.

Això significarà que unes de les cohorts de grans consumidors seran precisament aquests vellenials. Hi haurà dos pautes de consum diferenciades, pels grans-joves i grans-grans: l’oci, benestar, gestió d’actius, assegurances… i pels sobreenvelits i més depenents: els sectors anomenats de la gestió de residencial, i especialment la innovació tecnològica aplicada en eHealth (TIC aplicades en la cura i l’acompanyament, així com per suport de vida diaris), ja sigui via innovació incremental (anar millorant un producte o servei que ja existeix) o per la innovació disruptiva (crear un producte o servei de ben nou que no existia abans).

La I+D+I aplicada a l’envelliment influirà en la societat arribant a ser un dels grans sectors econòmics i industrials del futur proper, es calcula que només en el mercat del eHealth l’any 2020 es mouran 48.500 Milions d’Euros (en l’actualitat 19.539 M€). Espanya en l’actualitat es situa en el 6è lloc del món en negocis eHealth.

Barcelona està ben situada en el rànquing de ciutats innovadores: és la 13à del món i la 5à d’Europa, tot i que des de l’any 2013 ha caigut 11 llocs en competitivitat (economia, R+D, interacció cultural, habitabilitat i accessibilitat). La inactivitat i manca de lideratge dels dos darrers governs municipals, així com el procés d’independència, tenen molt a veure en aquesta caiguda (tant per la manca d’inversions de les administracions central i autonòmica, com, malgrat en menor importància per la baixada d’inversions de capital estrangers).

Centrant els nostres esforços podem aconseguir que la nostra ciutat esdevingui la capital de la innovació tecnològica d’Europa del Sud, fent-la més atraient per les empreses d’intensitat tecnològica (Catalunya és la quarta regió de la UE amb un nombre més alt de persones ocupades en indústries d’intensitat tecnològica mitjana-alta i la cinquena en població que treballa en ciència i tecnologia).

Per assolir-ho cal lideratge des de Barcelona i sumar esforços entre totes les administracions així com potenciar la gran Àrea Metropolitana de Barcelona, amb accions per augmentar la formació i capacitació dels perfils STEM (Science, Technology, Engineering & Mathematics) en els nostres estudiants i donar suport amb participació pública en els sectors d’innovació estratègics, punters i generadors d’ocupació, tot això sense oblidar el que ha estat la marca de creixement de la nostra ciutat en els darrers anys: sumar al creixement econòmic la cura i potenciació del valor del capital humà, per tant,  millorar la qualitat de l’ocupació i del benestar dels habitats de la metròpoli.

Aquest article s’ha publicat a Còrtum, Club de debats La gran oportunitat dels “Vellenials” per a Barcelona

Barcelona, metròpoli mundial o capital de província

Destacado

Us adjunto un nou en el Club Còrtum. És un club de debat que es reuneix periòdicament per conversar amb un personatge rellevant sobre temes que van des del feminisme i el medi ambient, fins a l’ètica política i la corrupció.

Tracta sobre que podria aportar a les ciutats metropolitanes un govern metropolità fort i desenvolupat al màxim. Ens dotaria d’unes les respostes que ara no poden donar les seves ciutats, inclosa Barcelona, a les necessitats d’habitatge, mobilitat, a situacions de gentrificació…

Barcelona, metròpoli mundial o capital de província

Com sempre podeu fer arribar els vostres comentaris a josepdebarberaijohera@gmail.com

10 conurbacions més grans d'europa

Arribarem a 120 anys

Minientrada

Us adjunto el primer article en el Club Còrtum. És un club de debat que es reuneix periòdicament per conversar amb un personatge rellevant sobre temes que van des del feminisme i el medi ambient, fins a l’ètica política i la corrupció.

El meu article es titula “Arribarem a 120 anys” i parlo sobre que l’any 2050 Espanya serà el 3r país més longeu del món i a Barcelona l’any 2030 tindrà de cada 10 ciutadans 3 que seran majors de 60 anys, d’aquests 8 tindran més de 80 anys. L’any 2030 a Barcelona tindrem l’actual població de més de 60 anys que hi ha avui en dia en tota Catalunya. La ciutat i la ciutadania s’ha de preparar, voleu llegir més?

https://clubcortum.org/arribarem-a-120-anys/

sin-lucha...

En una frase

un poensament del company Jesús Jimenez que compateixo fil per randa

Una hora de son menys al dia...

Necessito escriure al voltant d’una frase.

D’aquesta frase:

“Aquesta proposta s’acosta més a la política econòmica de Barcelona en Comú”

La va pronunciar el Regidor Pisarello (BeC) i la recullen en les seves cròniques Clara Blanchar per a El País i Cristina Buesa per a El Periódico. La diu dimarts passat i fa referència al pacte amb el PSC sobre les ordenances fiscals i que tenia a l’IBI com a element principal. Jaume Collboni (PSC) per la seva banda comentava que “Nosaltres sempre hem defensat una fiscalitat valenta i progressiva, mai donarem suport a congelar l’IBI als més rics de la ciutat”. 

Fa unes setmanes, el govern d’Ada Colauhavia de retirar de l’ordre del dia la votació de la seva proposta d’ordenances fiscals per la manca de suports. La proposta de BeC era molt semblant a les darreres presentades per Trias i tant Socialistes com ERC demanaven…

Ver la entrada original 381 palabras más

Paraules d’amor senzilles i tendres?

Destacado

Emotional Tuner - Raquel CaballeroEls atacs a Serrat m’han fet pensar molt, tant en el passat, com en el present i el futur.  Ja deia en anteriors entrades al blog que d’aquí a 20-D veuríem moltes desqualificacions per ambdós costats del mal anomenat “Procés”

Quan jo era petit els meus pares em van fer agafar por d’un col•lectiu, els de Cristo Rey, uns fatxes que, amb cadenes i pals, atacaven indiscriminadament els qui creien que no eren adeptes al Règim, el seu Règim. Eren paraules i accions d’odi d’aquella Espanya de naftalina i NO-DO que em va fer emmirallar-me en un altre col•lectiu que defensava la meva terra, la meva nació, es deia MDT.

El Moviment de Defensa de la Terra estava format per gent que, ferida pel menyspreu històric d’Espanya vers Catalunya, volia anar-se’n d’Espanya. Allà vaig començar a sentir, llegir i viure la política, una política de fa 32 anys. Vam crear amb el meu amic “Mitja” un hipotètic Comitè Independentista Francesc Aragó, que, segons ens van dir, era el nom de la nostra escola Zafra abans de la guerra; vam parlar molt d’independència arribant a parlar-ne alguna vegada a la ràdio en programes de nit de Radio Santa Coloma, i fins i tot vam aconseguir un militant mes, l’amic Xavi.

Amb el temps va aparèixer un grup armat i amb voluntat terrorista que es va dir Terra Lliure i el MDT va actuar de braç polític. Jo sempre he estat en contra de la violència i el terror, i per tant vaig tallar tota relació amb el l’MDT, els meus companys de viatge també. Ells van quedar-se a la riba de la independència, això sí, des de la vessant pacifica i política.

Vaig decidir conèixer d’altres terres, començar a viatjar per tota Espanya, per Europa i vaig caure que el que calia era -des de l’orgull de ser de la teva terra- intentar que no existissin fronteres, no separar sinó compartir. En tots els llocs hi ha bona gent i bona cultura, i des del respecte, el mestissatge cultural està força be, un mestissatge que es pot fer sense perdre un bri de la teva cultura, llengua i nació.

Soc Europeista convençut, i per tant crec que hem d’anar a un model federal, ja no d’Espanya sinó d’Europa, una Europa de les nacions i de les ciutats i no dels estats i de les multinacionals -com deia Pascual Maragall-. D’aquí la meva militància al Federalisme; un federalisme que es converteix feixuc atès has de convèncer als de casa i als de fora, canviar Catalunya, però també canviar Espanya i Europa.

L’Espanya rància del NO-DO, la que atacava a Catalunya s’està Europeïtzant, un camí que va iniciar-se de la mà de la democràcia i dels governs de progrés, encara que fruit dels darrers governs de dretes a l’Espanya Una i Grande, encara li queda camí.

Però i Catalunya? Doncs tampoc està bé, està dividida en dos grans meitats més o menys simètriques; una formada per persones que volen trencar amb Espanya, fins i tot algunes amb Europa i crear una Ítaca gairebé autàrquica; i una altra meitat amb gent que volem unir i no trencar, fins i tot algunes volem treballar pel reconeixement de Catalunya en una constitució i una Espanya i una Europa diferents, més respectuoses i integradores.

I en aquesta Catalunya que se’ns trenca, cada cop s’escolten menys paraules d’amor i més insults; aquesta Catalunya s’oblida que hi han artistes que s’han autoproclamat la veu de la Catalunya Lliure excloent, aquells que diuen “o Catalunya vota majoritàriament independència o me’n vaig a Senegal” amb una teatralitat molt Espertiana i poc ajustada a la realitat pel que s’ha vist, un gest aplaudit i plorat per molta gent en sentits moments independentistes; aquesta Catalunya que ataca al “Noi del Poble Sec” per que no és un “bon català”, per què no vol trencar sinó unir, per què -o magna traïció- canta en castellà, i que oblida que ell es va haver d’exiliar forçat per cantar català i ser d’esquerres (és clar que ell no va formar part de Cristo Rey ni de bona família de Falange ni del Franquisme per defensar-lo).

I si un poble oblida el seu passat i no vol superar aquell pretèrit dolent; que des de l’immobilisme no vol canviar sinó trencar; si no vol albirar un nou futur que uneix, que respecta diferents formes de pensar i que no separa ni classifica en bons i dolents patriotes… Aquest “Nou País” es convertirà en un poble de NO-DO -això si, en colors i per TV3- i farà pudor a naftalina.

Pero sus estridentes ladridos / sólo son señal de que cabalgamos”                   poema Labrador (1808) de Goethe