Barcelona, una ciutat que ha vençut nombroses epidèmies (II part de II)

L’avia de «Flors Carolina» entregant un pom de flors al Nobel Dr. Fleming en la seva visita a Les Rambles (1948)

A la primera part de l’article vàrem veure que al llarg dels anys de la pesta i els seus “retorns” les crisis es van anar superant, tot i que amb moltes pèrdues humanes i materials. Però això només fou possible amb una fórmula: la unitat de la ciutadania i el suport de la municipalitat del moment (Consell de Cent, consellers …) .

En un altre període, després de la fam provocada per la plaga de llagostes de 1684 a 1688, també hi va haver conseqüències: una fou la revolta de les barretines el 1688; i d’altra banda, el dia 25 de setembre de 1687 el Consell de Cent va decidir designar Patrona de la ciutat a la Verge de la Mercè, en detriment de les santes Eulàlia i Madrona.

Dos segles més tard, el 17 de juliol de 1821, el vaixell ‘El Gran Turco’, procedent de les Antilles i amb escala a Màlaga,  va arribar al port de Barcelona amb seva la tripulació malalta, i va introduir la pesta de la Febre Groga a la ciutat comtal, que va comportar la mort de 18.000 a 20.000 persones d’una població de només 100.000 habitants (o sigui el 20% de la població total). L’Alcalde i els Consellers de la ciutat varen decidir quedar-se a Barcelona i no marxar a les muntanyes per fugir de la pesta. Molts d’ells, i també molts metges de la ciutat van morir, com ens recorda el templet i la creu central, construïts l’any 1832 EN EL cementiri de Poble Nou, necròpoli on van anar a parar altres 6.000 víctimes de la malaltia.

L’any 1914 va arribar el  Tifus, que va començaral barri deSant Andreu i es va estendre per tota la ciutat i va tenir diferents brots en anys successius. Però el d’aquella tardor es va convertir en una gran epidèmia amb la infecció de 25.000 persones i la mort de  2.500. Gràcies a una campanya de denúncies iniciada a la revista ‘El Socialista’, les autoritats van analitzar les aigües que abastien la ciutat i descobriren que estaven infectades pel bacil del Tifus. Tot plegat va provocar una revolta ciutadana que es va reprimir fins i tot a trets. Davant aquests fets, l’Ajuntament va retirar la concessió a una de les dues empreses que servien aigua a la ciutat, en aquest cas va ser Aguas de Montcada, quedant-se el monopoli l’empresa de capital Belga anomenada Societat General d’Aigües de Barcelona.  

Aquell 1914, l’Ajuntament de Barcelona va crear l’Hospital d’Infecciosos per donar resposta a l’epidèmia de tifus, i per evitar-ne de noves. L’any 1939, l’hospital va ser reconstruït ja havia estat bombardejat durant la guerra civil, i amb aquesta reconstrucció i ampliació es va rebatejar amb el nom amb què el coneixem avui: Hospital de Nostra Senyora del Mar.

L’estiu de 1941 Barcelona va tornar a sofrir un nou capítol de l’anomenat, Tifus exantemàtic, que va afectar a 2.425 persones, amb una mortalitat del 15% de la població barcelonina. La primera víctima mortal va ser a l’Hospital del Mar i l’Ajuntament va decidir ampliar-lo de nou, tot creant un pavelló d’investigacions mèdiques l’any 1948, que fou inaugurat pel Nobel de medicina Sir Alexandre Fleming, descobridor de la penicil·lina.

Encara al segle XX, la darrera epidèmia que va arribar a la nostra ciutat fou al juliol de 1971 aquesta vegada el Còlera. Però només va durar tres mesos i va comportar 300 infeccions i 3 morts. Aquest cop, l’Ajuntament va crear una unitat específica de tractament i diagnòstic a l’Hospital del Mar, amb tres pavellons nous.

Com hem pogut veure en aquest resum, davant de qualsevol epidèmia, la ciutat sempre ha donat resposta entre tota la ciutadania,  i amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona al capdavant.

I amb aquesta pandèmia de COVID19 del segle XXI ho tornarem a fer, perquè és dins l’ADN de la ciutat, i de les barcelonines i barcelonins.

Aquest article ha estat publicat a @Cortum https://www.clubcortum.org/barcelona-una-ciutat-que-ha-vencut-nombroses-epidemies-ii-part-de-ii/

LA VANGUARDIA dies després d’aquesta entrada amplia la informació que en ella es contempla 👉 https://www.lavanguardia.com/vida/20200409/48394049595/los-heroes-del-mosquito.html

Orgull per Barcelona

L’imaginari normalment no respon a la realitat i no entraré en temes on la minoria diu que són majoria, o que existeixin regnes que no han passat mai de comptats, per exemple. L’estudi  Barcelona als ulls del món (2018) de l’Ajuntament de Barcelona presenta l’evolució de percepció i atractiu de la Marca Barcelona i la nostra ciutat a nivell internacional, i ens mostra l’evolució al llarg de set anys sobre el canvi d’idees associades al nom de Barcelona.

Malgrat es manté l’associació a Turisme, Sagrada Família o Gaudí,  hi ha trets que sobresurten en les conclusions com, per exemple, que la ciutat té una imatge pròpia i diferenciada d’Espanya i Catalunya. Els de fora pensen que els i les barcelonines som persones obertes de ment i acollidores, que la ciutat ofereix bones oportunitats per la innovació i els negocis, i que l’àmbit de la investigació creix especialment per l’augment notable d’star-ups i centres d’investigació i recerca, a més de l’associació que es fa de la ciutat amb el disseny.

Cal destacar la valoració creixent que situa la nostra ciutat com a referent (i oportunitat de negoci) en l’àmbit de la recerca biomèdica i els nous models de salut, biociència i mobilitat. Val a dir que tenim, tot i que no apareix en aquest estudi, amb les inversions i impulsos institucionals necessaris, una gran oportunitat de ser una de les ciutats líders en e-Health (veure a Club Còrtum el meu article “La gran oportunitat dels vellenials per a Barcelona.”

Com podreu veure en aquests gràfic de l’estudi, en 7 anys s’han canviat moltes percepcions a millor.

Tant mateix considero que per molt que hi hagi coses que van malament a la nostra ciutat, i malgrat hi hagi temes en els que la valoració de la ciutat a nivell internacional ha baixat, hi ha d’altres que es mantenen i, fins i tot, milloren la posició de Barcelona en el rànking mundial (14ª posició en reputació mundial; 9ª ciutat europea d’emprenedoria digital o 43^a ciutat del món en qualitat de vida). Hem de ser els millors ambaixadors de la nostra ciutat i renovar un tret que en la dècada dels 90 identificava a totes les persones que vivien a Barcelona: l’orgull per la seva ciutat.

Podeu veure l’estudi “Barcelona als ulls del món 2018” tot entrant en aquest enllaç

Orgull per Barcelona

Associació d’idees sobre la ciutat de Barcelona

L’imaginari normalment no respon a la realitat i no entraré en temes on la minoria diu que són majoria, o que existeixin regnes que no han passat mai de comptats, per exemple. L’estudi  Barcelona als ulls del món (2018) de l’Ajuntament de Barcelona presenta l’evolució de percepció i atractiu de la Marca Barcelona i la nostra ciutat a nivell internacional, i ens mostra l’evolució al llarg de set anys sobre el canvi d’idees associades al nom de Barcelona.

Malgrat es manté l’associació a Turisme, Sagrada Família o Gaudí,  hi ha trets que sobresurten en les conclusions com, per exemple, que la ciutat té una imatge pròpia i diferenciada d’Espanya i Catalunya. Els de fora pensen que els i les barcelonines som persones obertes de ment i acollidores, que la ciutat ofereix bones oportunitats per la innovació i els negocis, i que l’àmbit de la investigació creix especialment per l’augment notable d’star-ups i centres d’investigació i recerca, a més de l’associació que es fa de la ciutat amb el disseny.

Cal destacar la valoració creixent que situa la nostra ciutat com a referent (i oportunitat de negoci) en l’àmbit de la recerca biomèdica i els nous models de salut, biociència i mobilitat. Val a dir que tenim, tot i que no apareix en aquest estudi, amb les inversions i impulsos institucionals necessaris, una gran oportunitat de ser una de les ciutats líders en e-Health (veure a Club Còrtum el meu article “La gran oportunitat dels vellenials per a Barcelona.”

Com podreu veure en l’estudi, referenciat en 7 anys s’han canviat moltes percepcions a millor.

Tant mateix considero que per molt que hi hagi coses que van malament a la nostra ciutat, i malgrat hi hagi temes en els que la valoració de la ciutat a nivell internacional ha baixat, hi ha d’altres que es mantenen i, fins i tot, milloren la posició de Barcelona en el rànking mundial (14ª posició en reputació mundial; 9ª ciutat europea d’emprenedoria digital o 43^a ciutat del món en qualitat de vida). Hem de ser els millors ambaixadors de la nostra ciutat i renovar un tret que en la dècada dels 90 identificava a totes les persones que vivien a Barcelona: l’orgull per la seva ciutat.

Podeu veure l’estudi “Barcelona als ulls del món 2018” tot entrant en aquest enllaç

Barcelona, metròpoli mundial o capital de província

Us adjunto un nou en el Club Còrtum. És un club de debat que es reuneix periòdicament per conversar amb un personatge rellevant sobre temes que van des del feminisme i el medi ambient, fins a l’ètica política i la corrupció.

Tracta sobre que podria aportar a les ciutats metropolitanes un govern metropolità fort i desenvolupat al màxim. Ens dotaria d’unes les respostes que ara no poden donar les seves ciutats, inclosa Barcelona, a les necessitats d’habitatge, mobilitat, a situacions de gentrificació…

Barcelona, metròpoli mundial o capital de província

Com sempre podeu fer arribar els vostres comentaris a josepdebarberaijohera@gmail.com

Arribarem a 120 anys

Us adjunto el primer article en el Club Còrtum. És un club de debat que es reuneix periòdicament per conversar amb un personatge rellevant sobre temes que van des del feminisme i el medi ambient, fins a l’ètica política i la corrupció.

El meu article es titula «Arribarem a 120 anys» i parlo sobre que l’any 2050 Espanya serà el 3r país més longeu del món i a Barcelona l’any 2030 tindrà de cada 10 ciutadans 3 que seran majors de 60 anys, d’aquests 8 tindran més de 80 anys. L’any 2030 a Barcelona tindrem l’actual població de més de 60 anys que hi ha avui en dia en tota Catalunya. La ciutat i la ciutadania s’ha de preparar, voleu llegir més?

https://clubcortum.org/arribarem-a-120-anys/

Los números de 2015

Los duendes de las estadísticas de WordPress.com prepararon un informe sobre el año 2015 de este blog.

Aquí hay un extracto:

Un teleférico de San Francisco puede contener 60 personas. Este blog fue visto por 680 veces en 2015. Si el blog fue un teleférico, se necesitarían alrededor de 11 viajes para llevar tantas personas.

Haz click para ver el reporte completo.

En una frase

un poensament del company Jesús Jimenez que compateixo fil per randa

Una hora de son menys al dia...

Necessito escriure al voltant d’una frase.

D’aquesta frase:

«Aquesta proposta s’acosta més a la política econòmica de Barcelona en Comú»

La va pronunciar el Regidor Pisarello (BeC) i la recullen en les seves cròniques Clara Blanchar per a El País i Cristina Buesa per a El Periódico. La diu dimarts passat i fa referència al pacte amb el PSC sobre les ordenances fiscals i que tenia a l’IBI com a element principal. Jaume Collboni (PSC) per la seva banda comentava que «Nosaltres sempre hem defensat una fiscalitat valenta i progressiva, mai donarem suport a congelar l’IBI als més rics de la ciutat». 

Fa unes setmanes, el govern d’Ada Colauhavia de retirar de l’ordre del dia la votació de la seva proposta d’ordenances fiscals per la manca de suports. La proposta de BeC era molt semblant a les darreres presentades per Trias i tant Socialistes com ERC demanaven…

Ver la entrada original 381 palabras más

Paraules d’amor senzilles i tendres?

Els atacs a Serrat m’han fet pensar molt, tant en el passat, com en el present i el futur.  Ja deia en anteriors entrades al blog que d’aquí a 20-D veuríem moltes desqualificacions per ambdós costats del mal anomenat “Procés”

Quan jo era petit els meus pares em van fer agafar por d’un col•lectiu, els de Cristo Rey, uns fatxes que, amb cadenes i pals, atacaven indiscriminadament els qui creien que no eren adeptes al Règim, el seu Règim. Eren paraules i accions d’odi d’aquella Espanya de naftalina i NO-DO que em va fer emmirallar-me en un altre col•lectiu que defensava la meva terra, la meva nació, es deia MDT.

El Moviment de Defensa de la Terra estava format per gent que, ferida pel menyspreu històric d’Espanya vers Catalunya, volia anar-se’n d’Espanya. Allà vaig començar a sentir, llegir i viure la política, una política de fa 32 anys. Vam crear amb el meu amic «Mitja» un hipotètic Comitè Independentista Francesc Aragó, que, segons ens van dir, era el nom de la nostra escola Zafra abans de la guerra; vam parlar molt d’independència arribant a parlar-ne alguna vegada a la ràdio en programes de nit de Radio Santa Coloma, i fins i tot vam aconseguir un militant mes, l’amic Xavi.

Amb el temps va aparèixer un grup armat i amb voluntat terrorista que es va dir Terra Lliure i el MDT va actuar de braç polític. Jo sempre he estat en contra de la violència i el terror, i per tant vaig tallar tota relació amb el l’MDT, els meus companys de viatge també. Ells van quedar-se a la riba de la independència, això sí, des de la vessant pacifica i política.

Vaig decidir conèixer d’altres terres, començar a viatjar per tota Espanya, per Europa i vaig caure que el que calia era -des de l’orgull de ser de la teva terra- intentar que no existissin fronteres, no separar sinó compartir. En tots els llocs hi ha bona gent i bona cultura, i des del respecte, el mestissatge cultural està força be, un mestissatge que es pot fer sense perdre un bri de la teva cultura, llengua i nació.

Soc Europeista convençut, i per tant crec que hem d’anar a un model federal, ja no d’Espanya sinó d’Europa, una Europa de les nacions i de les ciutats i no dels estats i de les multinacionals -com deia Pascual Maragall-. D’aquí la meva militància al Federalisme; un federalisme que es converteix feixuc atès has de convèncer als de casa i als de fora, canviar Catalunya, però també canviar Espanya i Europa.

L’Espanya rància del NO-DO, la que atacava a Catalunya s’està Europeïtzant, un camí que va iniciar-se de la mà de la democràcia i dels governs de progrés, encara que fruit dels darrers governs de dretes a l’Espanya Una i Grande, encara li queda camí.

Però i Catalunya? Doncs tampoc està bé, està dividida en dos grans meitats més o menys simètriques; una formada per persones que volen trencar amb Espanya, fins i tot algunes amb Europa i crear una Ítaca gairebé autàrquica; i una altra meitat amb gent que volem unir i no trencar, fins i tot algunes volem treballar pel reconeixement de Catalunya en una constitució i una Espanya i una Europa diferents, més respectuoses i integradores.

I en aquesta Catalunya que se’ns trenca, cada cop s’escolten menys paraules d’amor i més insults; aquesta Catalunya s’oblida que hi han artistes que s’han autoproclamat la veu de la Catalunya Lliure excloent, aquells que diuen «o Catalunya vota majoritàriament independència o me’n vaig a Senegal» amb una teatralitat molt Espertiana i poc ajustada a la realitat pel que s’ha vist, un gest aplaudit i plorat per molta gent en sentits moments independentistes; aquesta Catalunya que ataca al «Noi del Poble Sec» per que no és un «bon català», per què no vol trencar sinó unir, per què -o magna traïció- canta en castellà, i que oblida que ell es va haver d’exiliar forçat per cantar català i ser d’esquerres (és clar que ell no va formar part de Cristo Rey ni de bona família de Falange ni del Franquisme per defensar-lo).

I si un poble oblida el seu passat i no vol superar aquell pretèrit dolent; que des de l’immobilisme no vol canviar sinó trencar; si no vol albirar un nou futur que uneix, que respecta diferents formes de pensar i que no separa ni classifica en bons i dolents patriotes… Aquest «Nou País» es convertirà en un poble de NO-DO -això si, en colors i per TV3- i farà pudor a naftalina.

«Pero sus estridentes ladridos / sólo son señal de que cabalgamos»                   poema Labrador (1808) de Goethe

La política del tsunami (II) L’efecte zombi i l’efecte circ

Com ja dèiem en l’anterior entrada, la vida política no ha de venir marcada per la política de tsunami perquè si aquesta dinàmica, política – a cop de reacció de l’opinió del dia o de l’humor general d’aquella setmana –, controla la realitat, l’acció política esdevé únicament reactiva i a molt curt termini i, finalment erràtica.

Aquesta acció política comporta també dos efectes que van en contra de la salut democràtica de la societat, permeteu-me una llicència cinematogràfica en anomenar-les, per una banda de l’efecte zombi i per un altra l’efecte circ.

L’efecte zombi: bàsicament es genera a partir d’un lideratge gairebé messiànic, amb una munió de conversos que apliquen les directrius del seu líder i que, com a bons conversos que són, van moltes vegades més enllà d’aquestes directrius, esdevenint ultraortodoxes d’aquestes idees, defensant com a veritables creuats que la seva veritat és la única possible i que, o bé l’acceptes, i t’integres a ells, o bé ets un enemic a vèncer i eliminar. No existeix cap mena de programació, càlcul d’efectes o estratègies a curt o llarg termini, l’immediat és el temps, el seguidisme al líder esdevé el camí i l’objectiu final és l’únic final possible. El fi justifica els mitjans i per tant, un cop activat aquest efecte zombi, els resultats són imprevisibles fins i tot per als seus líders, que esdevenen en el seu moment més àlgid uns esclaus d’aquest “Tótum revolútum” ja que o segueixen la direcció que prenen en un moment donat els seus seguidors, o poden ser devorats pel procés de zombificació, portant a aquests líder a límits insospitats inicialment per ells i fins i tot gens desitjats.

L’efecte circ: ve marcat per l’aparició de líders superestrelles que son propietaris de les veritats absolutes, que han descobert la sopa d’all i com són uns personatges “sense màcula”, s’atreveixen a assetiar, atacar i destruir els seus adversaris polítics amb totes les eines que tenen a les seves mans; camuflant aquestes accions amb discursos acadèmics força entenedors per a tothom basats únicament en el populisme i en donar la raó a l’opinió majoritària en tots els aspectes de la vida; arribant al punt que les seves propostes esdevenen incompatibles entre sí fruit de la immediatesa i de donar la resposta al que en aquell moment la societat majoritàriament opina. Les xarxes són el seu far, i el lastminute és el seu tempo.

Aquesta política de circ, i d’espectable té un seguit de grans problemes: el major de tots és que la política que genera il•lusió en els primers estadis, un cop es dissipa la llum i el fum de la mise en scène, i queda en evidència la contradicció entre el que deien i el que han fet i fan, i es transforma en desencís i frustració per a tothom. La política de circ té molt poca volada però els seus efectes són molt dolents per a la societat i per a la pròpia democràcia, donat que el desencís i la frustració esdevenen passotisme.

Ambdós efectes ens poden fer perdre tota una generació de ciutadans en el camp de la política, augmentant encara més el gruix de persones que es desentenen del govern de la societat. No oblidem que alguns dels moments més negres de la història moderna de la humanitat han estat desencadenats per polítiques de tsunami, polítiques basades en efectes zombi i circ.

En l’efecte manter, la violència és la línia vermella

La violencia és la línia vermella i amb l’atac d’ahir al metro dels manters a la Guàrdia Urbana i a tothom que passés per allà hem arribat a aquesta línia vermella. Aquest incident va generar 4 ferits, un d’ells una ciutadana que accidentalment va topar amb una de les pedres tirades per aquests “venedors”. Feia 2 minuts escassos que una amiga meva embarcada de 8 mesos acabava de passar per allà mateix qui em trucava ahir tot explicant-me els fets.

No accepto qui em diu que el efecte manters ve de la crisi, ja que en els anys de la pitjor crisi no hi havia ni de bon tros el nivell de manters a Barcelona que hi ha ara. El que ha passat és que la posició del govern Colau ha fet d’efecte crida, i més a més ha fet créixer el descreure a les ordenances i el que és més greu –sumat als fets de Salou- l’increment de la resposta violenta cap els i les agents de la seguretat.

En aquests moments la nostra guàrdia urbana no te directrius clares sobre l’efecte manter, fruït de la no concreció del govern municipal. Cal que en aquest aspecte la Sra. Colau i el seu grup es situï de forma clara i sense indefinicions sobre el problema de la venda ambulant, una venda que és il•legal i que afecta cada cop més tant a les empreses productores com al comerç de la ciutat. I que incompleix de forma escandalosa les ordenances municipals.

Calen tres intervencions: la primera anar en contra les màfies i la xarxa comercial, que vestida de legal, fa distribució de productes il•legals, aquí l’actuació municipal ha de ser inflexible. La segona passa per informar de la seva actitud a les persones clients, tot ecplicant-los que estan realitzant un acte contrari a la llei i dels efectes negatius que comporta per a la ciutat, arribant si és necessari a la multa coercitiva. I per últim des de criteris socials veure com donar sol·lucions i canalitzar els efectes negatius sobre les altres víctimes d’aquesta situació que són els propis manters; aquesta visió social te el seu límit en la reincidència i la línia vermella és l’actitud violenta.

El control polític dels serveis policials esdevé una garantia democràtica, ja que les forces de la seguretat són els únics agents autoritzats a utilitzar la força i la violència en la seva justa mesura davant la situació que es trobin i un cop totes les altres eines al seu abast no han funcionat. I donar resposta a una acció violenta vers a ells o qualsevol ciutadà o bé és una situació en la que si cal s’ha d’utilitzar aquesta força. Però el control policial sempre ha de venir acompanyat de les correctes indicacions dels governants i el suport a la correct actuació policial.

Els i les agents de la Guàrdia Urbana són servidors públics, treballadors/es municipals i la Sra. Colau com a cap seva que és, i tot el consistori, els han de donar suport i vetllar per la seva seguretat. La indefinició fruït de la incompetència del govern no ha de ser un llastre en l’acció policial i menys una excusa per atiar les accions violentes sobre les persones que es dediquen en la protecció de la ciutadania.

La Sra. Colau ha de donar suport a la seva guàrdia urbana i indicacions precises a aquesta, als serveis socials i d’altres estaments municipals de com actuar per evitar aquest “top manta”.