Paraules d’amor senzilles i tendres?

Destacades

Emotional Tuner - Raquel CaballeroEls atacs a Serrat m’han fet pensar molt, tant en el passat, com en el present i el futur.  Ja deia en anteriors entrades al blog que d’aquí a 20-D veuríem moltes desqualificacions per ambdós costats del mal anomenat “Procés”

Quan jo era petit els meus pares em van fer agafar por d’un col•lectiu, els de Cristo Rey, uns fatxes que, amb cadenes i pals, atacaven indiscriminadament els qui creien que no eren adeptes al Règim, el seu Règim. Eren paraules i accions d’odi d’aquella Espanya de naftalina i NO-DO que em va fer emmirallar-me en un altre col•lectiu que defensava la meva terra, la meva nació, es deia MDT.

El Moviment de Defensa de la Terra estava format per gent que, ferida pel menyspreu històric d’Espanya vers Catalunya, volia anar-se’n d’Espanya. Allà vaig començar a sentir, llegir i viure la política, una política de fa 32 anys. Vam crear amb el meu amic “Mitja” un hipotètic Comitè Independentista Francesc Aragó, que, segons ens van dir, era el nom de la nostra escola Zafra abans de la guerra; vam parlar molt d’independència arribant a parlar-ne alguna vegada a la ràdio en programes de nit de Radio Santa Coloma, i fins i tot vam aconseguir un militant mes, l’amic Xavi.

Amb el temps va aparèixer un grup armat i amb voluntat terrorista que es va dir Terra Lliure i el MDT va actuar de braç polític. Jo sempre he estat en contra de la violència i el terror, i per tant vaig tallar tota relació amb el l’MDT, els meus companys de viatge també. Ells van quedar-se a la riba de la independència, això sí, des de la vessant pacifica i política.

Vaig decidir conèixer d’altres terres, començar a viatjar per tota Espanya, per Europa i vaig caure que el que calia era -des de l’orgull de ser de la teva terra- intentar que no existissin fronteres, no separar sinó compartir. En tots els llocs hi ha bona gent i bona cultura, i des del respecte, el mestissatge cultural està força be, un mestissatge que es pot fer sense perdre un bri de la teva cultura, llengua i nació.

Soc Europeista convençut, i per tant crec que hem d’anar a un model federal, ja no d’Espanya sinó d’Europa, una Europa de les nacions i de les ciutats i no dels estats i de les multinacionals -com deia Pascual Maragall-. D’aquí la meva militància al Federalisme; un federalisme que es converteix feixuc atès has de convèncer als de casa i als de fora, canviar Catalunya, però també canviar Espanya i Europa.

L’Espanya rància del NO-DO, la que atacava a Catalunya s’està Europeïtzant, un camí que va iniciar-se de la mà de la democràcia i dels governs de progrés, encara que fruit dels darrers governs de dretes a l’Espanya Una i Grande, encara li queda camí.

Però i Catalunya? Doncs tampoc està bé, està dividida en dos grans meitats més o menys simètriques; una formada per persones que volen trencar amb Espanya, fins i tot algunes amb Europa i crear una Ítaca gairebé autàrquica; i una altra meitat amb gent que volem unir i no trencar, fins i tot algunes volem treballar pel reconeixement de Catalunya en una constitució i una Espanya i una Europa diferents, més respectuoses i integradores.

I en aquesta Catalunya que se’ns trenca, cada cop s’escolten menys paraules d’amor i més insults; aquesta Catalunya s’oblida que hi han artistes que s’han autoproclamat la veu de la Catalunya Lliure excloent, aquells que diuen “o Catalunya vota majoritàriament independència o me’n vaig a Senegal” amb una teatralitat molt Espertiana i poc ajustada a la realitat pel que s’ha vist, un gest aplaudit i plorat per molta gent en sentits moments independentistes; aquesta Catalunya que ataca al “Noi del Poble Sec” per que no és un “bon català”, per què no vol trencar sinó unir, per què -o magna traïció- canta en castellà, i que oblida que ell es va haver d’exiliar forçat per cantar català i ser d’esquerres (és clar que ell no va formar part de Cristo Rey ni de bona família de Falange ni del Franquisme per defensar-lo).

I si un poble oblida el seu passat i no vol superar aquell pretèrit dolent; que des de l’immobilisme no vol canviar sinó trencar; si no vol albirar un nou futur que uneix, que respecta diferents formes de pensar i que no separa ni classifica en bons i dolents patriotes… Aquest “Nou País” es convertirà en un poble de NO-DO -això si, en colors i per TV3- i farà pudor a naftalina.

Pero sus estridentes ladridos / sólo son señal de que cabalgamos”                   poema Labrador (1808) de Goethe

Anuncis

La política del tsunami (II) L’efecte zombi i l’efecte circ

Destacades

taza-rf661c97f3c2547ce921c610e4ce8b5f9_x7jgr_8byvr_324Com ja dèiem en l’anterior entrada, la vida política no ha de venir marcada per la política de tsunami perquè si aquesta dinàmica, política – a cop de reacció de l’opinió del dia o de l’humor general d’aquella setmana –, controla la realitat, l’acció política esdevé únicament reactiva i a molt curt termini i, finalment erràtica.

Aquesta acció política comporta també dos efectes que van en contra de la salut democràtica de la societat, permeteu-me una llicència cinematogràfica en anomenar-les, per una banda de l’efecte zombi i per un altra l’efecte circ.

L’efecte zombi: bàsicament es genera a partir d’un lideratge gairebé messiànic, amb una munió de conversos que apliquen les directrius del seu líder i que, com a bons conversos que són, van moltes vegades més enllà d’aquestes directrius, esdevenint ultraortodoxes d’aquestes idees, defensant com a veritables creuats que la seva veritat és la única possible i que, o bé l’acceptes, i t’integres a ells, o bé ets un enemic a vèncer i eliminar. No existeix cap mena de programació, càlcul d’efectes o estratègies a curt o llarg termini, l’immediat és el temps, el seguidisme al líder esdevé el camí i l’objectiu final és l’únic final possible. El fi justifica els mitjans i per tant, un cop activat aquest efecte zombi, els resultats són imprevisibles fins i tot per als seus líders, que esdevenen en el seu moment més àlgid uns esclaus d’aquest “Tótum revolútum” ja que o segueixen la direcció que prenen en un moment donat els seus seguidors, o poden ser devorats pel procés de zombificació, portant a aquests líder a límits insospitats inicialment per ells i fins i tot gens desitjats.

L’efecte circ: ve marcat per l’aparició de líders superestrelles que son propietaris de les veritats absolutes, que han descobert la sopa d’all i com són uns personatges “sense màcula”, s’atreveixen a assetiar, atacar i destruir els seus adversaris polítics amb totes les eines que tenen a les seves mans; camuflant aquestes accions amb discursos acadèmics força entenedors per a tothom basats únicament en el populisme i en donar la raó a l’opinió majoritària en tots els aspectes de la vida; arribant al punt que les seves propostes esdevenen incompatibles entre sí fruit de la immediatesa i de donar la resposta al que en aquell moment la societat majoritàriament opina. Les xarxes són el seu far, i el lastminute és el seu tempo.

Aquesta política de circ, i d’espectable té un seguit de grans problemes: el major de tots és que la política que genera il•lusió en els primers estadis, un cop es dissipa la llum i el fum de la mise en scène, i queda en evidència la contradicció entre el que deien i el que han fet i fan, i es transforma en desencís i frustració per a tothom. La política de circ té molt poca volada però els seus efectes són molt dolents per a la societat i per a la pròpia democràcia, donat que el desencís i la frustració esdevenen passotisme.

Ambdós efectes ens poden fer perdre tota una generació de ciutadans en el camp de la política, augmentant encara més el gruix de persones que es desentenen del govern de la societat. No oblidem que alguns dels moments més negres de la història moderna de la humanitat han estat desencadenats per polítiques de tsunami, polítiques basades en efectes zombi i circ.

La política del Tsunami (I)

Destacades

tsunamiDarrerament es podria resumir la política en general i la de Catalunya en particular com la “Política del tsunami”, una manera de fer a partir de la immediatesa, a cop de xarxes socials i de frases per als mitjans, una priorització excessiva del titular, de la imatge per sobre el contingut, la ideologia i les accions a mig i llarg termini.

Centrar l’acció política en l’agenda immediata, l’opinió general i les tendències del dia ens porta al disseny de polítiques reactives, sempre darrere de la societat, deixant el lideratge d’aquesta a persones prescriptores, líders d’opinió i influenciadores. Però des de sempre la política i les persones que es dediquen a la política han estat influenciadores, líders que han intentat que les seves idees modifiquin la societat, des d’un posicionament proactiu a partir de les situacions que detecten en la societat i les tendències que s’albiren.
Fer política ha de basar-se en un contacte permanent amb els i les ciutadanes, les persones prescriptores i el teixit veïnal i social a partir d’una interacció constant, fer propostes innovadores de millora, mostrar un model de societat pràctic i assolible que permeti solucionar o millorar els problemes que es detecten en la societat de la que formem part.

Les darreres eines de comunicació, les que anomenem xarxes socials han reforçat i portat a la societat a aquest viure i valorar gairebé tot en la immediatesa. Aquestes eines tenen notables efectes positius per a la societat i les persones, efectes prou coneguts per tothom, però també han comportat efectes força negatius, algunes vegades fins i tot afectant a la pròpia democràcia.

Molts partits polítics s’han abocat a aquesta política de la immediatesa i de xarxes obviant moltes de les seves funcions tradicionals, fent cada cop més petita la imatge del partit i centrant-se cada cop més en la imatge del lideratge de persones, uns i unes líders sotmesos a la volubilitat de les xarxes ja que moltes d’aquestes persones són potenciades, elevades o denotades per la pròpia xarxa en poc temps. A aquest aspecte se li ha de sumar el desencís actual entre la societat, les i els polítics i els partits.
S’exigeix a les persones que es dediquen (professionalment o no) a la política que:

Siguin i actuïn con a persones comuns, aquest aspecte que és en un principi interessant pot comportar una política del “posado” de la imatge per sobre el contingut, així com una banalització de la imatge del i de la política que faci perdre el rol d’influenciador/a.
Accessibilitat total, un personatge públic, una persona que es dediqui a la política, ha d’estar en contacte permanent amb la societat i la ciutadania, ha de facilitar canals interactius de contacte i comunicació, però no ha de centrar el seu temps en aquesta accessibilitat permanent. Podríem aportar aquí com exemple allò que diem en els equips de treball “ens reunim o treballem?”, ni un professional pot estar tot el dia reunit, ni un polític pot estar tot el dia en contacte real o virtual amb la ciutadania. S’ha d’estar en el carrer molt més que el que moltes persones en política fan, però també s’ha d’estar reunit, pensant i gestionant les obligacions que el seu càrrec comporta.
Que facin el que vol el poble, primer ens tindríem que preguntar: hi ha alguna cosa que uneix de forma unànime al poble?, una causa que sigui representativa de tota la ciutadania?, òbviament algú que es dediqui a la política ha d’escoltar i saber que li demanda la ciutadania i les seves organitzacions, i actuar valorant aquestes demandes, però no centrar únicament les seves actuacions en elles.

Fins i tot darrerament les demandes de molts van encaminades a que el polític no sembli polític, i en aquest parany algunes agrupacions polítiques fan llistes polítiques amb gent que no és política i justament l’únic que mostren és aquesta presència extra política sense cap més contingut. Tampoc es pot demanar a un càrrec electe que no acompleixi allò que va proposar en la seva campanya política, el seu programa, la seva ideologia, ja que és precisament per aquestes coses que va elegit i és un càrrec electe.

L’ “opinió ciutadana” en el nostre sistema polític ve representada en les votacions i en el control de les persones administrades sobre els seus càrrecs electes i la transparència de les accions d’aquests darrers. Només fer política a partir del fet immediat i de l’opinió del moment porta les organitzacions i persones que es dediquen a la política a actuar en funció només del que es demana, oblidant-se de fer propostes de desenvolupament, de futur o accions que tot i no ser gaire populars són bàsiques i necessàries.

Les xarxes ens donen un reflex clar i nítid del que opina la societat en aquest mateix moment, i aquesta és una eina fonamental. I és cert que, fruit d’aquesta immediatesa el vot lastminute ha vingut per quedar-se, un vot del darrer moment que no para de créixer i que converteix el partit dels indecisos en el partit que es presenta a les eleccions amb més simpatitzats.

Els partits i les persones que es dediquen a la política s’han de saber moure per les xarxes, han de saber escoltar i interactuar amb la ciutadania, han de prendre el pols a la societat i a les persones que la formen, però també han de saber explicar el que volen, el que fan i per què ho fan; no han d’oblidar perquè se’ls votarà o se’ls ha votat i no trair ni els seus principis, ni les seves idees, ni el seu programa.

Fer política cercant la “viralitat” en xarxes, el seu efecte amplificador i la bona opinió i només quedar-se en aquest objectiu ens comportarà una política d’espectacle, i aquestes polítiques esdevenen polítiques a mig termini, simples i de curt vol.

La política generadora i realista ha de comptar amb una estructura proactiva prou permeable per recollir els casos sobrevinguts, preparada per resistir els embats dels possibles tsunamis que apareixeran però amb uns objectius i fites clars, coneguts per a tothom i el que és més important: explicades de forma pedagògica a tothom que forma part de la societat.

Mas: Primer Moisés, després la temptació i al final Brian.

Destacades

la-vida-de-brianEl President Mas va postular-se com a Moisés – aquell que va conduir el poble Jueu a la terra promesa, però la història ens ha mostrat que no ens ha portat a cap més lloc més enllà de certa crispació, enfrontament i diversos trencaments.

Més tard tot veient que ni els seus socis del procés, ni la gent independentista no afiliada als partits, el volia com a líder únic: Va agafar aleshores la opció també bíblica de pujar a la Pica d’Estats (la muntanya més alta de Catalunya) i prometre el famós TIBI DABO de Satanàs a Jesús en el desert, versió 2.0: “Si em seguiu únicament a mi arribarem junts a Ítaca”. Aquesta promesa tampoc va seduir als catalans/es. Tot i que hi ha un nombre important independentista, no tots van voler seguir-lo com a líder únic.

I ara arribem al penúltim capítol de la història. Capítol que em recorda la part final de la pel·lícula “La Vida de Brian”, quan en Brian ja és a la creu i apareixen una munió de comandos jueus per alliberar als presoners crucificats; tot i que aquests comandos tenien un mateix objectiu comença una guerra fratricida de sigles entre els PFJ (Popular Front Jueu), els FJP (Front Jueu Popular i els JPF (Jueus del Popular Front) en la que acaben tots ferits de mort per les apunyalades que entre ells s’han fet.

Ara tot són llistes unitàries que ens mostren la desunió: la Llista del President (que no veu gens clar ni Òmnium, ni l’ANC ni eRC), la de Junqueres que diu que serà la Llista unitària d’esquerres (però que ni la CUP, Ni ICV-Eu/BEC, ni òbviament el PSC volen saber-ne res), o el darrer intent de Mas amb la Llista unitària de CDC (on ja no hi és Unió). També ens hem assabentat darrerament que “de tapadillo” s’havia pactat entre Mas, Junqueres, ANC i Òmnium diverses persones en llistes que –fruit del personalisme i no del patriotisme tampoc han regit.

Aquest procés d’unitat i construcció comú que ens han venut i que ens portava a la Independència, en aquests moment es mostra tot el contrari, convertint-se en un procés de desunió i desconstrucció d’estructures i organitzacions. El PSC va ser la primera víctima amb la deserció dels que serien integrants del MES, i que després van optar per aliances ben estranyes amb eRC; Més tard va passar a ICV-Eu en un procés de conflictes interns i algunes desercions, del que encara no hem vist el seu punt i final ja que s’ha emmascarat amb unes noves aliances per guanyar alcaldies amb la gent de Podemos, BEC, etc, etc; I ara toca el torn de CiU, que ens ha mostrat amb la seva desaparició que d’unió ben poca. Encara no sabem com afectarà a la ja tocada CDC i encara menys a la partida UDC.

Estic ben segur que al llarg d’aquest estiu la desunió i desconstrucció del procés anirà a més i ens portarà un setembre ben calent, deixant clar que avui per avui el procés cap Ítaca s’ha convertit en una mena de Saturn devorant als seus fills. Esperem que aparegui algun Júpiter per resoldre la situació, ja que avui per avui les coses pinten magres.

I si pinten magres no és únicament pel famós procés. Pinten magres pels ciutadans i ciutadanes sobiranistes, unionistes o federalistes que patim les conseqüències d’aquestes convulsions; dels efectes negatius vers el pressupost de l’administració que va a parar en temes que estan molt lluny de donar suport social a les persones que pitjor ho estan passant; o bé que no permet a la Generalitat i molts ajuntaments cercar sortides viables a la crisi i cercar suport en d’altres agents tant estatals com europeus.

Mas avui en dia no se si es Moisés o Brian sincerament no ho se, però víctima de Saturn de ben segur si que ho és.

No fotem! No és tan difícil!

Destacades

ma collAquest és el títol d’un vídeo que us recomanaré més endavant, però ara us vull presentar a una persona: Nascuda al 1969, llicenciada en dret i el seu estat civil és casat. També us podria dir que va cursar dret i que ha treballat gran part de la seva vida a favor dels drets de les persones… però semblaria que us estic comentant un CV, i no és la meva intenció.

També us podria dir que és culé, d’esquerres, que és motero i col•lecciona robots; que és vesteix força bé i que les canes coronen el seu cap i barba, tot i que com ja he dit és jove (la meva mare diria que té bona planta i un aire interessant)… però tampoc és la meva intenció un relat d’aquests dels programes del cor.

El que vull es parlar del que pensa, i és una persona que creu que cal lluitar contra les desigualtats creixents a la ciutat que adora, Barcelona. I que està convençut que per frenar les desigualtats el primer que s’ha de fer és crear llocs de treball.

Sap que malgrat l’ocupació depèn de molts agents, l’Ajuntament és un dels motors més potents per ajudar a generar feina –de fet ell afirma- que en els propers 4 anys es podrien arribar a crear gràcies a l’impuls municipal fins a 30.000 nous llocs de treball a Barcelona.

També sap que els habitatges de la ciutat són en molts casos en finques antigues ( el 70% d’abans de 1970) i que des del govern de la ciutat es pot incentivar un Pla de Rehabilitació Urbana i Millora dels Barris –li diuen Pla Rumb- invertint 1.000 M€ público-privats per millorar les condicions de 80.000 habitatges (millorant l’estalvi energètic perquè les factures de llum de les famílies siguin més baixes; millorant el confort i l’accessibilitat als habitatges perquè la gent gran millori la seva vida; i millorant la seguretat de les instal•lacions de serveis…). També creu que aquest Pla Rumb ajudaria a millorar la capacitació laboral de les persones que treballaven en la construcció i que pateixen l’atur en aquests moments.

Li agrada actuar avui per canviar el demà, i sap que Barcelona infraestructures bàsiques com la L-9 del metro, l’obertura de l’estació de l’AVE a la Sagrera o la connexió del port de la ciutat al Corredor Mediterrani, són basiques si vol mantenir-se i consolidar-se com una gran capital del món. Per això es proposa invertir 2.220M€ en un Pla d’Infraestructures Estratègiques de Barcelona.

Té clar, però, que el que dóna sentit a la política és fer de Barcelona una ciutat a l’abast de la seva gent.

Per ell és fonamental reduir els preus dels serveis que repercuteixen en el cost de la vida especialment aquells que són públics i bàsics. De què serveix una xarxa de transport de qualitat si la ciutadania que pitjor ho passa no pot accedir pel preu dels bitllets? O bé una Xarxa d’Escoles Bressol de les millors d’Europa si els pares i mares no poden pagar-ne la quota mensual?

Sap que el barri és el nucli més proper. On l’espai públic és un espai de convivència, de relació i de creació de riquesa. Per tant vol potenciar-los al màxim i dotar-los d’infraestructures des de la visió de l’urbanisme social, ajudant al comerç de proximitat i a la petita economia així com vetllant per que la població de Barcelona –per exemple els joves- no hagin de marxar dels seus barris i/o ciutat per poder trobar habitatges de lloguer de preu accessible.

Aposta per un turisme sostenible, canalitzant els beneficis dels grans esdeveniments perquè arribin a la població de Barcelona, que serveixin per potenciar la cultura, que Barcelona recuperi el suport social per sobre de la beneficència, i molts altres temes també constitueixen una part fonamental de la seva manera de pensar la ciutat. Unes idees que a elaborat amb el seu equip i que han anomenat Pla Collboni per Barcelona.

Ja sabeu de qui parlo?, parlo de Jaume Collboni….

No fotem!  No és tan difícil! COLL-BO-NI

“Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge” podria ser el resum d’un pèssim mandat de l’alcalde Trias

Destacades

tres ciuEl resum del govern Trias –Seguint al seu Capità/Timoner Mas- podria fer-se tot seguint les primeres estrofes del poema de W. Whitman “Oh Capità, el meu capità! Va acabar el nostre espantós viatge”. I és que el seu mandat ha estat simplement el pitjor mandat en democràcia de la ciutat de Barcelona.
Aquest alcalde ha estat l’alcalde del “No em mullo per tal de fugir del conflicte”, oblidant-se que el govern ha de saber escoltar, negociar, conciliar, però també decidir, impulsar i liderar. Malgrat aquesta filosofia “Il dolce far niente”, de no fer i deixar passar el temps, nombrosos problemes han esclatat sota el seu govern com ara Can Vies, la Plaça Boticelli, el PGM de Vallcarca, l’ampliació del Heron City, el projecte del parc temàtic de la Sagrera, el turisme de la Barceloneta o bé el més dolorós per a la gent que ens estimem Sarrià-Sant Gervasi: l’intent de transformar el Parc de l’Oreneta en pisos de luxe sota el xantatge al veïnat de recuperar Torre Garcini i la Clínica Ripoll per a la ciutat.
Aquesta indolència l’ha portat a no construir ni un pis de promoció pública, a no exigir la finalització de la L-9, a fer unes obres que ningú ha demanat -excepte el seu company ocult de govern, el PP- com ara les del Passeig de Gràcia o les de Diagonal (us recordeu que la consulta ciutadana va decidir que aquesta avinguda no es tocava i quedava com estava?), que només han servit per posar més terrasses de bar i en el cas de la Diagonal gastar-se quatre milions més del que estava previst, una dubtosa seguretat en els carrils bici i en les parades dels autobusos, unes parades tant mal fetes que una persona amb cadira de rodes té grans dificultats per pujar als vehicles. Els seus amics inconfessables del PP i dels “Business Friend” també l’han convençut en privar una bona secció de port a la ciutadania, enterrant el concepte de Maragall de la Barcelona de cara al mar, amb la marina de luxe del Port Vell; o l’ampliació de la Maquinista, deixant el petit i mitjà comerç de Sant Andreu tocat de gravetat.
Pel que no ha tingut cap dubte, esmerçant els esforços de tothom que treballa a la “Casa Gran” i els recursos que paguem entre tots, ha estat per la voràgine d’inauguracions d’obres provisionals i a mitges (com no han fet gairebé res, res no tenen acabat) de les Glòries, de Balmes, d’obres que són merament de manteniment, o fer-se la foto d’atrezzo de l’enderroc de la Model que de fet només afecta a una cantonada petita d’aquesta presó . Els grans projectes que sí ha finalitzant són aquells dels que no pot adduir cap paternitat ja que venien de projectes executius o fins i tot d’obres iniciades del govern Hereu com ara General Mitre/Muntaner, la Biblioteca Joan Maragall i el Passeig Sant Joan. Pels pèls ha arribat fruit de la pressió socialista a un acord per la remodelació del carrer Pere IV.
Tot parlant de recursos, la gestió financera ha estat també nefasta: la privatització dels pàrquings municipals i de l’espai públic o la funció de “Banc Bo” de la Generalitat malfiant al president Mas 215.000€ i pagant obres que no ens correspon a l’Ajuntament i sí a la Generalitat. També ha decidit en comptes d’invertir en la ciutat i la seva ciutadania, destinar els 140.000€ de superàvit per reduir deute tot i essent de les grans capitals espanyoles la que té menys deute de totes.
Malgrat defensar que l’acció social ha estat el motor del seu govern, aquesta afirmació també manca a la veritat. D’altres consideracions a banda, el que és cert és que si s’ha augmentat en un 43% la despesa social ha estat per l’augment exponencial de les demandes de la ciutadania i el gran nombre de persones que estan per sota del llindar de pobresa; i que la gran majoria d’accions socials les ha encomanat a associacions solidàries “passant-los la pilota calenta” de solucionar aquestes desigualtats, donant-los uns convenis i subvencions que no arriben a cobrir les necessitats detectades i oblidant-se que aquesta és una competència directa de l’ajuntament.
Des del seu mandat la ciutat ha perdut molt i ha guanyat en “rècords” que a ningú li són grats, com ara ser la 15a pitjor ciutat d’Europa en la lluita contra la contaminació, on ha entrat enguany per primer cop en aquest llistat (rànking Sootfree de l’Oficina Europea de Medi Ambient) o bé el número 23è de les ciutats del món amb més embussos, i la primera d’Espanya des de fa dos anys (rànking TomTom d’anàlisi de trajectes en temps real).
Deia a l’abril del 2013 que “Barcelona és un potent transatlàntic, però sense lideratge i torça el rumb” i que s’estava arribant a una Barcelona de grisos. Jo crec que en aquests anys de govern Trias, per desgràcia, s’ha superat aquesta previsió i hem tornat a la Barcelona de blancs i negres. I a Barcelona, per situar-se en les millors posicions com a una de les capitals del món, li cal ser una ciutat de colors.

Quo Vadis Barcino II: O la Barcelona que ens portarà de nou el progrés

Destacades

collboni.cat

Jaume Collboni alcaldable a Barcelona pel PSC

 

A l’anterior entrada d’aquest blog “Quo Vadis Barcino I -La Barcelona que deixa Trias-“ vaig fer un petit resum de la situació en què ha quedat la nostra ciutat després de quasi quatre anys apàtics i de retallades de la mà d’un alcalde incapaç, amb dificultats per a la negociació, i una filosofia neoliberal que ha estat el motor de les seves decisions des del seu primer instant com a batlle.

En el meu anterior article també feia esment de la idea de l’alcaldable Jaume Collboni, sobre que l’objectiu del govern de la ciutat és fer-la assequible i posar-la a l’abast de tothom que hi viu.

Avui, en un moment en què la dreta revisionista (PP, i CiU amb el suport d’eRC) ens està obligant a tornar a lluitar pels nostres drets bàsics, com ara les llibertats o la igualtat, és del meu convenciment que la ciutat necessita més que mai un model de creixement sostenible, social i igualitari. Un model que prioritzi a les persones per sobre dels balanços econòmics; crec que només hi ha una opció i és la que a Barcelona hi torni a haver un govern de progrés i d’esquerres. I per a mi aquest model és el que proposa Collboni, amb un objectiu-fita força clar: el que davant de la desigualtat creixent a Barcelona en els darrers quatre anys, cal que els beneficis de viure en una ciutat com Barcelona arribin a tothom. Creant les condicions perquè la ciutat generi oportunitats per a tothom, regulant per evitar els excessos dels sectors econòmics i desplegant polítiques socials que permetin l’autonomia personal de tothom i ajudin als qui més han patit els efectes de la crisi.

Avui, la prioritat per qualsevol opció d’esquerres, conscient del que passa al carrer i amb voluntat d’aportar solucions, és prioritzar la lluita contra l’atur –especialment en les persones que pateixen l’atur de llarga durada, o els i les joves que encara no han accedit al món laboral-.

 I per assolir aquests objectius proposem les següents línies estratègiques:

Creixement inclusiu i sostenible: generant treball en els eixos d’ocupació viables i de qualitat, com ara els que ens aporten l’economia creativa centrada en el coneixement i en la cultura. Recuperar la idea del 22@ Barcelona com a motor de captació d’empreses, així com reforçar els sectors que funcionen i que poden augmentar encara més, com ara el sector editorial, especialment en el mercat del llibre electrònic o les indústries culturals.

Pla de re-industralització BCN: recuperant l’esperit industrial de la ciutat amb industries netes, especialment en sectors com la Zona Franca o el barri del Besòs, regenerant l’espai urbà i també potenciant l’ocupació de proximitat.

Pla de rehabilitació afavorint la transformació del sector de l’ocupació en la rehabilitació de les finques de la nostra ciutat. Hem de recordar que més de 84.000 habitatges són d’abans del s. XX i més de 822.000 són anteriors al 1900. Insistir també en la necessitat de garantir la seguretat de les finques, millorar l’accessibilitat d’aquestes –especialment pensant en una població cada cop més envellida-, o la millora de la qualitat energètica d’aquests edificis. El nivell d’ocupació generat per la rehabilitació seria molt alt en un sector que és un dels que ha generat, i encara genera, més atur. Aquesta mesura també fomentaria un augment de la capacitació especialitzada en un sector professional que moltes vegades en va curt.

Accessibilitat als serveis públics i facilitació en els cost de la vida: La crisi està expulsant la classe mitjana de molts serveis públics com ara les escoles bressol, l’ús del transport o dels estudis no obligatoris –serveixi una xifra com exemple: a la zona de Pedralbes el 49,9% de la població té titulació superior; mentre que a Nou Barris només hi ha un 6% que la tingui-.

La intervenció de l’Ajuntament en el mercat d’habitatges també pot fer més fàcil la vida dels seus ciutadans i ciutadanes, augmentant la competència en aquest mercat a partir d’habitatges de lloguer des de la iniciativa pública, i deixant enrere polítiques de venda d’habitatges protegits, que s’han mostrat poc viables i amb poca capacitat per moderar els preus del mercat.

La petita economia, el gran motor econòmic de la ciutat: qui mou la nostra ciutat són especialment les petites i mitjanes empreses, les persones que treballen com autònomes, el comerç de proximitat i les incipients però febles experiències d’economia col·laborativa. Són a ells a qui majoritàriament, doncs, l’Ajuntament  ha de donar suport, amb projectes com els APEUS pel comerç de proximitat; Tax Free per autònoms i/o noves empreses de nova creació; o potenciant l’economia col·laborativa a partir d’un model de ciutat i la creació d’una taula del sector.

Els grans poders econòmics de la regió metropolitana i de la ciutat han d’estar al servei dels i de les ciutadanes que viuen en aquesta àrea. Des d’una autoritat única liderant les propostes coordinades i conjuntes de tot el territori, fent que els beneficis d’aquestes iniciatives esdevinguin un suport per a les necessitats socials de la nostra ciutat i la seva metròpoli.

Barcelona capital Metropolitana, Catalana, Europea i Mediterrània: Davant el procés de globalització que vivim la única manera de sobreviure, mantenint els nostres trets característics i culturals, és ser present en el lideratge d’aquells processos que siguin viables en aquests escenaris. Aquest objectiu únicament podrà ser assolit des del convenciment que Barcelona és fonamental per a Catalunya, però també per a Europa i per a la zona mediterrània. Al contrari del que pensen els actuals governs convergents, que únicament estan convençuts que ho ha de ser per Catalunya.

Aquest és un petit avanç dels grans eixos que proposa Jaume Collboni: un model que vol una Barcelona a l’abast de tothom, al contrari de la ciutat privatitzada de l’alcalde Trias; un teixit comercial divers, equilibrat i de proximitat, enlloc del model colonitzador i globalitzador que comporta la “carta blanca” que Trias dóna a les grans superfícies; una ciutat que es rebel·la contra la pobresa, en lloc de l’acceptació còmplice de l’actual govern municipal. En resum, un govern que s’enfronti a les causes de la desigualtat per acabar amb els seus efectes. En definitiva, una ciutat igualitària, una Barcelona pels ciutadans i les ciutadanes, que aculli als que ens visiten, però que sobretot estigui al servei del seu veïnatge.

Jo crec en aquest model de progrés que es basa en la solidaritat i els valors de l’esquerra. Un model que ha funcionat en el passat i que ara Jaume Collboni reprèn i ens retorna renovat i actualitzat per donar nous reptes a la ciutat. Vols saber-ne més? Et mantindré informat …

Correcció text:

MERITXELL CENTENO

Periodista ambiental i Guia Interpretadora del PNAESM. mericenteno@gmail.com

QUO VADIS BARCINO? Ipart

Destacades

“La Barcelona que deimas triasxa Trias”

A hores d’ara, la continuïtat del Sr. Trias com alcalde de Barcelona i del seu govern Convergent es veu cada cop més difícil. Aquesta futura decisió de la ciutadania no és fruït de que AQUESTA sigui voluble, sino de que no està d’acord amb la ciutat que està deixant el primer alcalde no socialista producte de la seva manca de lideratge; incapacitat de negociació; submissió als poders financers i al govern també Convergent de la Generalitat encapçalat pel President Mas.

Un President de la Generalitat que únicament veu la ciutat com una font de finançament per sobreviure al dèficit, que ell ha multiplicat des de que és President de forma escandalosa. Un dèficit produït per la seva mala gestió i les despeses sense lògica com ara els 35’9 M€ per una futura Agència Tributària o com els més de 6 M€ per els actes del Tri centenari del 1714. Una mala gestió que no ha pagat la seva família (nombrosos contractes de la Generalitat amb el cunyat del Sr Mas), ni els càrrecs més destacats de CiU com ara els Pujol, sino la ciutadania de Catalunya, que ha esdevingut la CCAA amb més retallades de Espanya. En són proba l’impagament del deute farmacèutic, la part que li correspon a les escoles bressol municipals o reduir a mínims insospitats la llei de dependència, que afecta els sectors més dèbils de la societat com ara les famílies amb menys ingressos (o cap d’ells), la gent gran o els grans discapacitats. Aquesta incapacitat del govern Convergent l’han pagat doblemenent els i les ciutadanes de Barcelona, assumint aquelles despeses que la Generalitat no ha volgut pagar i que no els corresponia, arribant a 154,63 M€.

Trias i els governs convergents ens han deixat doncs una ciutat:

Desigual: al oblidar les polítiques municipals redistributives entre els barris de Barcelona, aquesta desigualtat entre la ciutadania no ha parat d’augmentar en aquest mandat, arribant a un diferencial de -205’4 punts entre la renda familiar de les famílies de Ciutat Meridiana (índex 38,5), o la dels ciutadans/es de Pedralbes (243.9). Aquesta desigualtat també es veu en el preu de l’habitatge de segona mà de la Trinitat Nova a 1.732 € m2 i 4.946 € m2 . El greuge de les desigualtats es dona en gairebé tots els aspectes de la vida, com per exemple l’educació amb un 49% de la població de Pedralbes amb estudis superiors i un 6% la de Trinitat Nova; o en la salut, donat que entre el 2011 i el 2012 l’esperança de vida ha caigut en mig any a la ciutat, tot i que les persones que viuen en els barris més rics viuen 8 anys més que les que viuen en els barris més pobres.

Més pobre: les persones per sota del llindar de pobresa han augmentat de forma notable en aquest darrer mandat municipal; en l’actualitat hi hà 300.000 persones vulnerables sense sostre que viuen en infrahabitatges o més de 900 al carrer.

La pobresa energètica (persones que no poden accedir a l’ús habitual de llum, gas o calefacció) ha augmentat en un 60%, així com l’aparició d’una figura gairebé inexistent abans de la crisi, que és la dels i de les treballadores pobres (persones ocupades al menys set mesos l’any que pertanyen a llars per sota del llindar de pobresa, i que a Catalunya està xifrada en un 12% de la població ocupada).

Òbviament, l’alcalde Trias i el seu govern no te cap responsabilitat sobre la gènesi de la crisi, però si de no utilitzar les eines que te la ciutat com a tal per combatre-la: especialment ajudar a la gent que pitjor ho està passant. Aquest és un dels grans problemes d’aquest mandat, ja que s’ha sumat a la lògica del mercat amb polítiques neoliberals que donen suport des de la beneficència als que més malament ho estàn passant, en lloc de intentar reduir la situació, sometent al mercat a la democràcia del bé comú, controlant els grans poders financers i generant polítiques socials de suport per a les persones més afectades i de garanties per aquelles que sortosament no han arribat a situacions de necessitat social.

Una capital provinciana: amb el darrer mandat convergent el lideratge de la ciutat tant en l’Àrea Metropolitana, en la mega regió del sud d’Europa com en la zona del Mediterrani s’ha vist anul•lat . El Sr. Trias ha sabut unicament mantenir a la baixa allò que l’alcalde Hereu havia assolit com ara el Mobile Congress o la ciutat dels congressos i creuers. Una bona mostra d’aquest provincianisme és l’obsessió de l’alcalde Trias en fer la ciutat la capital d’una Catalunya independent, i oblidar-se de Barcelona com una de les grans capitals del món. Serveixi com exemple la decisió de canviar el Museu Etnològic de les cultures del món, per un museu de la tradició catalana, o la transformació de la nostra ciutat en una mena de parc temàtic per el turisme barat i massificat.

Aquesta és la Barcelona que ens deixa l’alcalde Trias: un veritable exemple d’una ciutat que és una copia molt dolenta d’un model que funcionava bé. Arrel d’una direcció suportada per les més ràncies polítiques neoliberals, ensucrades per accions de beneficència, que fins i tot no ha estat capaç de gestionar des del govern i ha cedit de forma subsidiària i subvencionada a les entitats del tercer sector.

Cal sortit d’aquest model de govern municipal (i nacional) provincià que es mira el mèlic mentre es fan reverències als grans poders financers i econòmics del món. I l’única manera és desplegar “Una estratègia urbana, econòmica i metropolitana que garanteixi el creixement inclusiu, capaç d’estimular el creixement econòmic i reduir les desigualtats” (Jaume Collboni 2014). Això serà possible centrant tots els mitjans de Barcelona per augmentar el benestar de la seva ciutadania, fent una Barcelona a l’abast de tothom.

La propera entrada del meu bloc presentaré un altre model de progrés que proposa per assolir aquest canvi de model, passar dels grans poders a les persones.

Correcció de text: Gemma Centeno gemmacenteno@hotmail.com

Felicitats veïns i veïnes! L’Oreneta no es toca i estem més aprop de tenir Torre Garcini i Clínica Ripoll

Destacades

Felicitats a la Plataforma @DefensemOreneta, a les més de 2500 persones que s’han activat, les 37 entitats que s’han mobilitzat i els partits de progrés que hem lluitat per frenar la construcció de 5 blocs de pisos de súper luxe en el Parc de l’Oreneta. Un projecte de Núñez i Navarro i del govern convergent de Trias que pretenia arrabassar el 18% de la zona que ara els veïns/es fan ús con a zona verda.

L’entestament de l’alcalde Trias, del regidor Puigdollers regidor del Districte de Sarrià-Sant Gervasi i, no ho oblidem, de medi ambient de L’Ajuntament de Barcelona amb el suport fins fa ben poc del Partit Popular -que per sort al final s’ha adonat del seu error- han estat a punt de tallar 250 arbres d’un espai tant sensible com el de l’Oreneta.

En contra del govern dretà de Trias (malgrat que en el seu programa electoral proclamava “Collserola ha d’entrar a la ciutat, no a l’inrevés. Cal obrir la ciutat a la muntanya. Cal alliberar Collserola de la pressió urbanística a què està sotmesa.”, la ciutadania ha parlat i ha forçat la seva protecció. En Jaume Collboni l’altre dia demanava #AireFresc per Barcelona, ara gràcies a tothom (menys alguns que ja sabem) l’aire fresc de Collserola arribarà a Sarrià i a la ciutat, i ho farà via l’Oreneta.

L’alcalde Trias i el seu govern s’han quedat sols, qui governa d’esquenes a la ciutadania es queda sol i sense suport.

IMG_1810.JPG

IMG_1809.JPG

Et regalo la meva estrella

Destacades

mujer alma y cuerpo estrellaEls simbolismes de les estrelles són molts i molt complexes, molts d’ells positius i d’altres negatius. Fins i tot la seva orientació fa variar el seu significat, com per exemple el Pentagrama amb la punxa central cap al cel, que és un símbol de protecció i equilibri, però que si s’inverteix representa a Satan i a les forces satàniques.

També la quantitat de puntes, que van des de la de quatre punxes (que simbolitza els 4 punts cardinals) fins el Nonagrama que simbolitza els Kanji del Tao (similars als Chakras hindús).
El seu dibuix s’utilitza en molts temes, com per exemple a les samarretes de futbol, on se’ns diu que aquella selecció ha estat guanyadora de tants mundials com estrelles porta a la samarreta (amb excepció d’Uruguai, que porta quatre i només ha guanyat 2 mundials, tot i que ells diuen que van guanyar dues olimpíades abans de l’existència dels mundials i per tant és com si n’haguessin guanyat quatre).
També s’utilitza en frases o refranys com ara el de “Lluna amb estrella, no et fiïs d’ella” o quan et diuen que tens “bona estrella”, per dir que tens bona sort.
Fins i tot els i les més velles recordareu que ens limitaven la visualització d’un programa de televisió en funció de les estrelles que apareixien en la pantalla.
Les estrelles també s’utilitzen en banderes amb diferent significat, des d’informar del nombre d’estats que formen part d’una federació com ara la dels EUA, la unitat dels diferents pobles com en la d’Europa o la localització d’un estat o regió com ara la de la Comunitat Madrilenya (que representen els estels de l’Ossa Major) o la d’Austràlia que una de les 6 que té representa a la Commonwealth i les 5 restants a la constel•lació Creu del Sud com en el cas de Nova Zelanda.
Punt i a part és la utilització d’una estrella dins d’un triangle de diferents colors, que significa en molts del casos que és una nació o país que ha obtingut o vol la independència, la gran majoria basant-se en la de Cuba, on una estrella blanca destaca en un triangle vermell que significa l’alba o també una variant dels símbols revolucionaris francesos.
Inspirada en la bandera de Cuba i Puerto Rico, en Vicenç Albert Ballester i Camps (Barcelona 1872-El Masnou 1938) va dissenyar l’actual Estelada. Tampoc n’hi ha una única, d’Estelada, sinó 6. Una amb el triangle blau va ser la primera i representa a l’independentisme no marxista; la vermella de triangle vermell/o groc, que ho fa per l’independentisme marxista; la de fons blanc i estrella vermella utilitzada pel PSAN; la de triangle negre i estrella de vuit puntes que representa l’independentisme anarquista (es pot ser independentista i anarquista?); l’estelada de tres estrelles en triangle blanc, proposada inicialment pel PSAN però que no va regir mai, i l’estelada dins d’un quadre blau utilitzada pel partit independentista aragonès Estado Aragonés. Fins i tot hi ha estelades romboïdals portades pels voluntaris catalans a la I Guerra Mundial.
Jo aquestes darreres estrelles us les dono, ja que la meva bandera és la senyera, malgrat que haig de reconèixer que en els meus moments joves va ser l’Estelada marxista, d’això fa molts anys i si voleu, us explico com va anar en un altre entrada.
Per què us dono l’estrella? Senzillament perquè entenc que el que representa avui en dia no em representa a mi. Mai m’he cregut espanyolista, i la Rojigualda no m’ha fet sentir-me massa unit a ella, les dues banderes que triaria si hagués de fer-ho des del sentiment serien la senyera i la tricolor republicana.
Potser a la meva nació avui en dia no està de moda reivindicar la unitat per entre tots construir un nou paràmetre que doni cabuda a tothom en la seva justa mesura, però el sentit comú i el seny em porta a pensar que en la societat actual, on el món tendeix a unir-se, no caben més divisions, sinó que el que cal és arreglar allò que no funciona des de dins. I per mi aquests objectius es diuen catalanisme, federalisme i republicanisme.
Estic absolutament convençut que cal facilitar que el poble pugui opinar del seu futur, però entenc que aquesta consulta ha de ser amb totes les garanties reals i legalment aplicables, com també se que aquest procés per que sigui així no es pot fer en un any. Aquest convenciment també passa per que un cop en l’Estat no hi hagi un govern de dretes, la modificació de la Constitució deixarà de ser un tabú –governi qui governi- i que aquesta consulta podrà arribar a fer-se.
Però per què us dic que us dono, us regalo l’estrella? Perquè entenc que hi ha molta gent que amb la situació actual creu que la solució és el trencament, el distanciament definitiu via divorci. Per aquesta gent que ho creu els hi regalo la meva estrella, jo amb la senyera ja tinc prou i suficient.
Tot i que espero que pel fet de no portar estrella no signifiqui que estigui marcat, com també espero que qui la porti tampoc estigui marcat en cap llista feta pels que no creuen en estrelles.
No es tracta de fer llistes i exclusions, es tracta de seure i parlar, de negociar, de pactar i dissenyar nous models integradors que respectin la realitat de totes les persones per sobre de a quin territori pertanyen; que donin resposta a les seves necessitats de primer i segon nivell.
Mai he pensat que les banderes són més importants que les persones que les porten, ni que les sigles tenen prioritat per sobre de la gent que s’agrupa al voltant d’elles. Les persones són, som el més important i no podem permetre que baralles d’estrelles, colors i distribucions ens ho amaguin ni ens releguin a un nivell inferior al que ocupen els símbols.
Des d’aquest convenciment respecto profundament qui aquest diumenge vol anar a fer l’enquesta amb urnes, a expressar la seva opinió, tampoc entenc que en aquest nou-9N el govern estatal hagi impugnat via TC la seva realització. Qui vagi a dedicar el seu temps voluntari i qui vagi a ser enquestat te tot el meu respecte, com el tenen totes aquestes persones que han participat en les macromanifestacions des 11 de setembre. Però jo no aniré a dipositar la meva opinió en aquesta urna de cartró que hem pagat entre tots/es (tampoc ningú m’ha demanat/enquestat/fet votar si volia o no que els meus diners es dediquessin a aquest tema, com tampoc ho han fet pels actes del 1714 o la bandera a la Pl. Colon.).

Les persones som el que més importa. Per això, si la vols, et regalo la meva estrella.

Barcelona JA està en venda

Destacades

“No! Barcelona NO estgegantot2-5-oct-amb-cartell-sense-cara-nens-e1412935624800à a la venda, malgrat que l’alcalde Trias pretengui implantar allò de que ‘pagant Sant Pere canta’”. Amb aquesta frase tancava la meva entrada del blog de setembre de l’any passat Barcelona en venda? NO!; ara un any després, és públic i notori que el nostre alcalde sí que creu que la ciutat està en venda.
La llista de privatitzacions a la que hem arribat era fa un temps inimaginable, només cal un parell d’exemples:

  • El regal de 700.000.000€ que ha fet Trias a empreses privades en forma de guanys, que és allò que la ciutat perd amb els 15 aparcaments públics que ha cedit durant 25 anys per una quantitat molt per sota del preu del mercat.
  • La cessió i autorització per a l’ampliació del centre comercial de la Maquinista és un altre exemple de com donar suport a certs poders financers, amb la justificació que així es faran equipaments públics, i de pas condemnar al petit comerç de Sant Andreu a una situació de subsistència en perill.

Per desgràcia el nostre Districte de Sarrià-Sant Gervasi no ha quedat immune a aquesta dèria privatitzadora i de moral dubtosa d’equipament vs privatitzacions. Ara el govern Trias vol vendre a Núñez i Navarro una finca dins del Parc de l’Oreneta a canvi de dos equipaments: la Clínica Ripoll a Galvany i la Torre Garcini a Horta. Trias vol construir un espai que porta anys i panys essent utilitzat com a parc per la ciutadania –Parcs i Jardins inclou aquesta finca en els seus planells del Parc-.
A cap govern de progrés se li acudiria fer cases allà, malgrat que legalment és possible construir petites cases unifamiliars segons el PGM. Ara els Convergents i els del PP volen tallar més de 150 arbres i construir 5 blocs de 4 plantes sobre un mur de 5 m d’alçada.
Entre allò que és legal i allò que és moral, ètic i sostenible l’esquerra te clar que ens quedem amb el parc; mentre que el Regidor de Medi Ambient, el Sr. Puigdollers i la dreta de CiU i del PP es queden amb una justificació legal per fer-hi el joc a la gran constructora.
És una mala praxi política enfrontar veïns de dos barris: Sarrià i Galvany tot dient que per guanyar la Clínica Ripoll cal vendre L’Oreneta, ja que és factible aconseguir aquesta finca tot respectant l’espai verd del C. Montevideo. Només cal voluntat política per oferir d’altres finques municipals edificables de la ciutat a canvi, utilitzar una petita part dels 200.000.000€ de superàvit que ha destinat l’alcalde Trias a reduir deute o exigint el retorn real del deute de la Generalitat i no pas el que vol fer el submís alcalde Trias, perdonant el 62% al President Mas. Amb aquests diners hi ha de sobra per pagar el just preu d’aquests dos equipaments i moltes més inversions que calen a la nostra ciutat.
No dubto que les accions dels veïns i veïnes, de la Plataforma salvem l’Oreneta! i dels partits de progrés aconseguirem aturar l’aberració de perdre arbres per fer cases de superluxe, i així aconseguir el que deia l’alcaldable Jaume Collboni a la festa major de Sarrià: “Collserola és el pulmó verd de Barcelona i l’hem de protegir”.

Diguem Sí al Parc de l’Oreneta. L’Oreneta no es ven!

Can Vies o el Canvi és necessari?

Destacades

trias canviesDavant els fets del procés que s’ha anomenat de “Can Vies” i abans d’entrar a analitzar amb deteniment els fets que han concorregut en aquesta mal gestionada situació, vull deixar ben clar el meu posicionament. Per moltes raons que existeixin en un procés, per molts enfocaments que es puguin donar, quan es permeten, toleren o no es desvinculen, s’aïllen i condemnen els fets violents, qualsevol procés perd credibilitat.

Mai he entès la violència i sempre he estat en contra d’ella vingui d’on vingui, i per aquest motiu condemno sense cap pal·liatiu els fets violents que durant tots aquests dies han estat afectant la nostra ciutat, el mobiliari urbà, les propietats privades dels i de les ciutadanes així com els enfrontaments que s’han produït.

Dit això, la gestió que ha portat el govern convergent de Trias ha estat la pitjor portada en els 3 anys que la dreta porta gestionant l’Ajuntament.

Si ens va sorprendre, per no ser habitual, l’actuació decidida del consultori, conjuntament amb el Departament d’Interior de la Generalitat, amb l’evacuació de l’edifici de Can Vies i l’enderrocament, una posició de força que també va aplicar al barri de Sant Andreu al canviar el pany de la porta d’accés del Casal de barri situat als terrenys de Fabra i Coats i enviar els antiavalots de la Guàrdia Urbana per impedir l’accés dels membres de la plataforma Harmonia que proposaven l’autogestió de l’equipament de barri.

Can Vies -fem un xic d’història- és una finca propietat de Transports Municipals de Barcelona, finca que és ocupada ara fa 17 anys. Davant  la manca per part de TMB en aquell moment d’un projecte de futur per aquell edifici, es va decidir no fer res per propiciar el llançament de l’ocupació. I així va anar fins ara fa 7 anys, quan els veïns i veïnes van començar a queixar-se del soroll i de les festes fins les tantes al llarg de tota la setmana. Seguint la legalitat establerta, TMB va demanar la desocupació de la finca, ja que les persones ocupants no van acceptar ni van valorar els horaris proposats i les mesures correctores necessàries per un acord definitiu.

Si bé es cert que hi havia moltes activitats a Can Vies i moltes entitats i grups culturals i socials havien trobat un espai allà, també ho és que hi havia col·lectius d’ultraesquerra tant nacionals com forans convivint a l’edifici, i d’aquests grups, alguns formats per persones violentes, de les que es dediquen a trencar qualsevol manifestació o gran mobilització ciutadana, enfrontant-se amb la policia i fent vandalisme.

Fa una setmana va arribar la sentència judicial que indicava l’obligació de la desocupació i l’Alcalde Trias va fer el que la llei, com a màxima autoritat en el territori municipal, l’obligava a fer: tramitar i fer possible el llançament i l’enderroc de l’edifici per evitar noves ocupacions. Fins aquí tot el meu suport al govern municipal, ja que feia el que li pertocava, un cop la negociació amb el col·lectiu de Can Vies s’havia mostrat com a impossible.

La nit del llançament –mal dia per fer-ho, ja que era dia d’eleccions, el màxim tècnic responsable de seguretat de la ciutat era a Panamà i el màxim responsable tècnic del cos de Mossos d’Esquadra presentava la dimissió- a l’alcalde Trias i al consistori li va començar a fallar aquesta no habitual voluntat i lideratge un cop va aparèixer el primer episodi de violència.

Després l’alcalde va perdre el rampell proactiu, tornant a la política habitual d’aquest mandat: el no fer res i si es fa quelcom és fer el baliga-balaga entrant en una dinàmica embogida i delirant en la que hem vist el següent cicle: ordenar l’enderrocament, paralitzar l’enderrocament, permetre de facto la reconstrucció a precari de la part enderrocada, negociar amb d’altres entitats com ara el Centre Social de Sants, i demanar a la CUP que també fes de mediador.

Per una altra banda l’alcalde Trias i per no obrir un nou front, ha desautoritzat al Regidor del Districte de Sant Andreu, el senyor Blasi amb les decisions preses en el Casal del Barri i la gestió cívica de l’Harmonia, entregant-los les claus del Casal de Barri i donant-los carta blanca (m’alegro pel barri de Sant Andreu i estic segur que es farà una molt bona gestió cívica de l’espai).

I per l’altre el senyor Trias ara va –com ànima en pena- cercant i demanant a algun col·lectiu o persona que l’ajudi a mitjançar amb les persones i grups de Can Vies, que ja han dit que no negocien res amb l’Ajuntament ni amb el senyor Alcalde.

Aquesta indecisió a la que ens té acostumats el senyor Trias ha tingut efectes negatius com mai havia vist la nostra ciutat en democràcia: nombroses nits d’aldarulls als que no estem avesats i amb un devenir encara incert de com acabarà. (Llegiu en aquest bloc la entrada “És possible una revolta social? La Rosa de Foc tornarà a Barcelona?”  )

A un alcalde d’una gran ciutat no li poden tremolar les mans quan hi ha contestació violenta! S’ha d’escoltar tothom, mitjançar i negociar, però un cop presa la decisió l’ha d’aplicar el consistori, sense cap mena de dubtes, i si cal replantejar coses, s’ha de fer amb el màxim consens possible i quan l’altre part accepta la negociació. O ara el nostre alcalde incomplirà el manament judicial, permetrà que es mantingui Can Vies, amb pressupost municipal reconstruirà el edifici enderrocat, pagarà la factura del fets vandàlics i comprarà taps per a les orelles dels veïns/veïnes afectats?

Senyor Trias: Barcelona necessita un alcalde amb empenta que pugui escoltar i evitar el conflicte de forma proactiva; i si apareix el conflicte, que no li tremolin les cames en cercar solucions que siguin bones per a la gran majoria de la ciutat. Un alcalde que no doni la raó als que més criden o als que més cremen contenidors i cotxes particulars, ja que si fa això sols aconseguirà justificar la violència.

 Necessitem un alcalde decidit i no un govern baliga-balaga i de lideratge absent.

Comunicat del PSC-Barcelona davant l’abdicació del Rei Joan Carles I‏

Destacades

ImagenEls i les socialistes proposem a la ciutadania una reforma de la Constitució en un sentit federal. Creiem que és necessari que aquesta reforma sigui fruit d’un procés del qual el conjunt dels ciutadans i de les ciutadanes se’n sentin partícips, i que resulti en una transformació profunda de l’Estat per a l’aprofundiment de la nostra democràcia, per a situar al centre de la preocupació i de l’acció dels poders públics l’aspiració permanent a la justícia social i a la igualtat, i per reconèixer i articular el seu caràcter plurinacional.

En aquest procés de transformació d’Espanya en un Estat federal, democràtic i social, el debat sobre la forma política de l’Estat i sobre la figura del Cap d’Estat hi seran, de forma natural, presents, i cal recordar que és legítima l’aspiració de reformar qualsevol disposició de la Constitució incloses les relatives a aquest aspecte.

Hem estat convidats al debat, que volem serè, informat i plural, i afirmem que la ciutadania ha de tenir la darrera paraula sobre el conjunt de les qüestions que afecten a l’ordre Constitucional, inclosa la decisió sobre si la forma política de l’Estat ha de ser la d’una Monarquia parlamentària o la d’una República federal, entre d’altres possibilitats.

Els socialistes participarem d’aquest debat aportant-hi les nostres conviccions republicanes, democràtiques i federalistes a fi de superar l’actual bloqueig institucional i contribuir a la construcció d’un projecte compartit al servei de la transformació social en sentit igualitari, però també que ha de servir per articular la constitució materialment diversa de l’actual Estat en una Constitució formal que assumeixi plenament el seu caràcter plurinacional. No pas tractant-ho com a problema que calgui solucionar, sinó com una mostra més d’una pluralitat interna que es preserva i fomenta com a factor enriquidor del comú.

Barcelona, 3 de juny de 2014

Escollir candidat/a és fàcil, apliquem la formula V=(C+H) x A (II Diari de campanya)

Destacades

Avui és el darrer dia de campanya per escollir l’alcaldable del Partit Socialista de Catalunya, demà serà una data històrica ja que per primera vegada tota la ciutadania que accepti la proposta de les primàries i sigui major de 16 anys i resident a Barcelona, podrà escollir.

Com va dir ahir Jaume Collboni en aquestes primàries opten 5 persones com a candidates, 5 persones que tenen cada una d’elles molts punts forts, destaco alguns:

  • Rocío Martínez-Sampere amb la seva empenta i conviccions
  • Carmen Andrés i la seva fermesa en la defensa del Districte de Nou Barris i de la igualtat
  • Laia Bonet amb la seva il·lusió i joventut
  • Jordi Martí amb el seus projectes

Totes elles, juntament amb les conviccions d’en Jaume Collboni, sobre la lluita contra la desigualtat i la garantia dels drets de la ciutadania,  fa que la seva suma, la del seus equips i col·laboradors/res ofereixin un PSC preparat per liderar l’alternativa d’esquerres, una propostaque acabarà amb la coalició de dretes que governa la ciutat, on CiU fa que mana i el PP decideix que ha de fer l’alcalde Trias.

Però per qui decidir-se?, aquesta és una decisió difícil i complexa, una decisió que s’ha de basar en els valors dels candidats i candidates i especialment, més enllà d’aquests valors personals, la seva capacitat per liderar la resposta de progrés a l’Ajuntament de Barcelona.

Fa mesos vaig sentir a Ordino una xerrada d’un professor de la UB i la UIC, en Víctor Kuppers, que resumia la seva dissertació en una formula, la de com valorem a les persones. En ella ens deia que la valoració venia donada per la suma dels coneixements i experiència d’aquest individu amb les seves habilitats i capacitats i, que a aquest sumatori, calia multiplicar la part més important d’una persona, que era la seva actitud o manera de ser.

Un cop pensades totes les propostes de les candidatures, les que feia en Collbonim’atreien per sobre d’altres i entre aquestes, destacaven les prioritats marcades per en Jaume:

  • Reunir-se amb ICV-EUiA, els nostres aliats naturals, per arribar a un acord per fer oposició al govern de la dreta.
  • Buscar un ampli acord econòmic i social per revertir les polítiques més agressives de l’actual govern: la pujada de tarifes, l’increment de metres comercials de les grans superfícies, i la privatització dels aparcaments.
  • Retrobar-se amb tothom qui ha parlat durant les primàries, i amb moltes altres persones de la ciutat, per demanar-los que s’impliquin en l’elaboració del programa per les eleccions de 2015.
  • Instal·lar-se a tots els districtes de la ciutat per tenir línia directa amb els i les ciutadanes que vulguin parlar de qualsevol tema que els preocupi.
  • Impulsar que en el primer plenari el GMS la faci una proposta de despesa social amb els 140M€ de superàvit de l’Ajuntament.

Aquestes prioritats sumades a les propostes fetes al llarg de la campanya com ara la Universalització de les escoles bressol 0-3 anys; WIFI gratuït per a tots els ciutadans i ciutadanes; Garantia per a que els i les joves puguin estudiar o treballar; Finalització i obertura dels equipaments de ciutat endegats i que el govern Trias no ha volgut posar en marxa; Impuls del comerç de proximitat i aturada de la construcció de grans superfícies comercials; Elecció directa de la sindicatura de greuges com advocacia de la ciutadania; Promoció de l’ocupació…. Feien que m’agradés molt el full de ruta proposat pel candidat.

L’Experiència d’en Collboni en la política directa, la del cara a cara amb la ciutadania, el seu tarannà en la política municipal com a conseller i portaveu del grup socialista a Horta Guinardo, els coneixements adquirits en la seva tasca com sindicalista o com diputat, també em feien valorar la seva candidatura.

Però sincerament, les seves propostes, habilitats i capacitats el feien un bon candidat a l’alcaldia?, malgrat la diferència positiva a d’altres candidatures, alguna també podria estar més o menys igualada amb ell.  El gran factor que em va fer decidir va ser justament la seva manera de ser, la seva actitud vers les persones, la seva preocupació pels demés.

El Charm d’en Jaume multiplica les seves habilitats, capacitats, coneixements i experiència situant-lo segons el meu parer, en els paràmetres del que ha de ser l’alcaldable de la ciutat, i de qui pot liderar el recomençament de la ciutat, el nou disseny progressista de Barcelona… Un veritable alcalde per a la ciutat.

És per aquest motiu que demano públicament dues coses per demà:

 

1/ Aneu a votar  les primàries obertes i ciutadanes

(+info : http://www.primariesobertes2015.cat/)

2/ Voteu a Jaume Collboni

(+info: http://www.jaumecollboni.cat/)

Recomencem Barcelona, portem el canBi!

Diari de Campanya Primàries Obertes i Ciutadanes Barcelona, el primer dia

Destacades

La decisió d’en Jaume Collboni de renunciar a l’acta de diputat al Parlament crec que l’honora com persona i com càrrec polític i em fa sentir orgullós de formar part del PSC de Barcelona.

Aquesta decisió – ja ho ha dit ell-  és únicament personal, fruit de la reflexió que com a diputat la ciutadania li ha donat d’unes possibilitats i un sou per dedicar el 100% del seu temps a la feina al Parlament. Dedicar-se a unes primàries requereix un temps intensiu que fa que -per en Jaume- no sigui compatible amb la tasca de diputat .

Una decisió privada no ha de forçar, en principi, a cap canvi per a  Rocio Martinez-Sanpere també diputada ni a Laia Bonet que serà qui li pertoca cobrir la vacant causada per en Jaume al Parlament. Tampoc ha de significar cap decisió previsible al president del grup municipal i regidor Jordi Martí ni a l’actual Regidora Carmen Andrés. Tots i totes saben quin temps li requereix la seva tasca com a càrrec electe i el que han de dedicar a les primàries, i per tant si és compatible o no aquesta dualització.

Més enllà dels criteris polítics de partit o de les tendències, avui en dia podem dir que la forma de fer política esta canviat a millor, tot i que no totes les organitzacions polítiques o persones que es dediquen a la política estan encara entenent el canvi que els demana el poble.

Cal canviar moltes coses, ampliar la transparència de les organitzacions, pensar la forma de fer llistes dels partits per a les eleccions, dissenyar com es poden finançar les organitzacions polítiques… Però, avui per avui, el Partit dels Socialistes de Catalunya ha estat l’únic en impulsar unes primàries obertes a la ciutadania en una gran ciutat com ara a Barcelona, un procés ple de transparència i que es pot seguir a www.primariesobertes2015.cat.

En Jaume Collboni és amb Laia Bonet, Rocio Martinez-Sanpere, Carmen Andrés i Jordi Martí les primeres persones candidates a unes eleccions obertes a la ciutadania.

També crec que en Jaume Collboni serà el primer alcaldable escollir per la ciutadania a la ciutat de Barcelona, un alcaldable amb el que comença el canBi per tornar a donar color a Barcelona; per tornar a una Barcelona entre les grans capitals del món; en definitiva una Barcelona que tornarà a ser social, solidària, igualitària i de progrés.

Imagen

Amics i amigues,

Us vull anunciar que deixo de ser diputat al Parlament de Catalunya per dedicar-me 100% a Barcelona.

Les més de 8.000 persones que heu avalat en el procés de primàries demostreu que s’inicia un temps nou en la política, i que Barcelona vol ser la primera en liderar el canvi. Ara cal que els candidats i candidates que hem aconseguit els avals necessaris, expliquem què significa per a nosaltres aquest nou inici.

Per a mi la política és un mitjà per canviar la societat i no un fi en si mateixa. Ara tinc un compromís amb tots els barcelonins i barcelonines que també creieu que cal acabar amb la vella manera de fer política, aquella que es preocupa més per mantenir-se al càrrec que per pensar en la ciutat, aquella que parla de renovació sense baixar del cotxe oficial, aquella que converteix la política en una professió enlloc d’una passió per millorar la societat.

La coherència és fonamental en la trajectòria d’una persona, i sé que els canvis han de començar per un mateix per tal que siguin creïbles i reals. Per això he decidit deixar de ser diputat per dedicar-me a la ciutat que estimo i per complir el compromís amb els que confieu en què jo puc ser el proper alcalde de Barcelona. 

Des d’aquesta setmana em dedicaré 100% a Barcelona. I ho faré apostant per una política amb noves formes, pròxima, autèntica, rigorosa, sense por al risc i on la prioritat sigui Barcelona i la seva gent.

Vull contribuir a reconstruir una alternativa d’esquerres per Barcelona, compto amb tu.

 

Jaume Collboni

tu TRIAS: Barcelona gris i aturada, o una Barcelona de progrés

Aside

ImagenL’alcalde Jordi Hereu, que amb el temps serà reconegut com un dels millors alcaldes de la ciutat, va haver d’escoltar del aleshores Cap de l’oposició Xavier Trias , “No és admissible de cap de les maneres que l’alcalde incompleixi un acord del Ple”.

Això li deia quan Hereu va proposar un increment d’un 12% de la T-10. Ara aquest alcalde Trias, aturat i incapaç de liderar el govern, ha pujat de forma exagerada el preu dels transports. De fet a incrementat 28 cops més el l’IPC la T50/30 d’un sol cop. La diferència entre un increment i l’altre és que amb aquella pujada de preus i contenció econòmica Hereu va aconseguir baixar el deute de TMB en un 111% ampliant la L5. Amb Trias aquest deute s’ha incrementat, anul·lant les obres de la L9.

Però aquest incompliment, denunciat pel Sr. Trias quan estava a l’oposició i que, ara, quan està en el govern potencia, no és l’únic: de les 98 proposicions de l’oposició acceptades pel govern de dretes de CiU a Barcelona, encara s’han de desenvolupar i acomplir el compromís pres en 73 d’elles, incomplint, i fins tot el govern ha anat en contra de les decisions del  Ple, en el 80% dels casos…

Ja sé que torno a parlar del pitjor alcalde que hem tingut en l’època democràtica, la meva intenció és anar parlant d’altres temes en aquest Blog, però, sincerament, veient la seva incapacitat (cessió del lideratge municipal als poders fàctics o l’afany privatitzador d’aquest alcalde), seria una irresponsabilitat no denunciar-lo.

Serveixi d’exemple els  fets que s’han produït en els darrers 10 dies: la dreta unida (CiU+PP) dóna suport a l’alcalde Trias per la venda dels 26 aparcaments més rendibles de l’Ajuntament (per 126 M€) deixant el Consistori sense una de les més fortes fons d’ingressos i permetent a l’empresa compradora que incrementi en un 20% el preu del servei. És a dir, que la ciutadania perd la propietat d’aquests aparcaments i a sobre paga els interessos de la compra al privat, amb l’augment de les tarifes!

Avui mateix ens anuncien que el Castell de Montjuic cobrarà entrada als ciutadans per poder accedir a aquest equipament municipal. Com puc quedar callat davant aquest abús del govern Trias, continuat i planificat des de fa tres anys o més?

 Tinc clar que cal un canvi, que cal acomiadar, tot agraint els “serveis?” prestats a l’ancià alcalde Trias, i donar pas al dinamisme dins la ciutat. Una bona eina està explicada en aquest vídeo “Hi ha coses que no es poden escollir…íi la meva opció està clara “Dreta o Drets?

, tu TRIAS.

Barcelona es trenca, però encara es pot cosir!

Destacades

esquedaLa nostra ciutat s’està convertint en una ciutat dual, una ciutat polaritzada a nivell social i que trenca el model de ciutat cohesionada que van dissenyar i construir els governs socialistes dels Serra, Maragall, Clos i Hereu. Una ciutat cosida a partir d’un model socialdemòcrata, de progrés i que ha intentat garantir una urbs de forma igualitària i de benestar .

Des de sempre a la nostra ciutat han existit barris tradicionalment rics i pobres, però entre ells han existit una gran majoria de barris farcits de classes mitjanes. La crisi ha forçat la caiguda de rendes de les famílies d’aquests barris. Dels 73 barris de la ciutat, 55 estan per sota de la mitjana de la renda, segons l’informe de l’estat de la ciutat. Si parlem de la població de Barcelona el 44,1% està en la franja mitjana (que ha caigut des del govern Trias en un 14,5%) de renda familiar disponible, i dins d’aquesta franja la gran majoria en el sector més baix; el 16,6% en la franja alta i el 39,3% en la franja baixa. Aquestes dades que ja són notòries, es veuen agreujades pel fet que la distància ha augmentat de tal manera que entre el barri amb més renda i el de menys hi ha una diferència de 202,5 punts!

La crisi està vinculada amb la caiguda dels recursos de les llars i a la taxa d’atur de la ciutat amb 107.677 persones aturades, així com l’absoluta incapacitat del darrer govern per donar resposta i el suport a la seva ciutadania, mentre es plega als designis dels grans poders econòmics de la ciutat; fent una intervenció per a les persones més desfavorides des de la visió de la caritat i no pas de la promoció personal.

Com el govern municipal pot donar resposta a aquesta greu desigualtat i dualització de la ciutat?

Cal superar la manca de lideratge i de propostes de la dreta, representada per un sr. Trias que sembla més un disciplinat conseller de la Generalitat a les ordres de Mas, que un alcalde d’una gran ciutat del món. Cal un govern que no menteixi en les xifres de creixement de la ciutat i que sàpiga escoltar i decidir. Cal un canvi de paradigma, de model de progrés de la ciutat que doni resposta a les noves necessitats de la ciutat i de la seva ciutadania, una aposta decidida i atrevida, que lideri la ciutat i els recursos municipals per fer possibles aquestes respostes.

Des del PSC s’ha apostat per les primeres primàries obertes amb la ciutadania, per escollir el seu alcaldable i amb la decidida voluntat de regenerar-se el propi partit  i recomençar una nova etapa a la ciutat.

Les sis persones que presenten les seves candidatures ofereixen una alternativa clara al govern municipal de dretes, i et recomano les seves planes web on podràs veure, triar i remenar, així com si vols, donar suport i avalar:

El sentit comú i el manipular

Destacades

ImagenDarrerament les forces autoanomenades sobiranistes, conegudes per d’altres com separatistes, i les nacionalistes per uns, unionistes per d’altres estan incrementant, en vistes al 9 de novembre d’enguany, les seves intervencions. Fins aquí tot fóra lògic, sempre que el sentit comú reeixís per sobre de tot i tots. El problema és quan es supera aquest, el menys comú de tots els sentits, i es comença a manipular de forma recargolada la realitat.

Exemples de les burrades que diuen d’una banda i de l’altra hi ha un tou, especialment per part de les persones que es recolzen en l’anonimat de les xarxes socials, on es mostren molt valentes per dir nombrosos disbarats atiant la persecució i l’atac a d’altres que sí donem la cara amb noms i cognoms.

Els unionistes des de les cavernes mediàtiques espanyolistes no paren de parlar sobre la exclusió i persecució dels castellanoparlants o dels vinguts de fóra tant a nivell de crispació al carrer com en el món acadèmic i laboral, idees que han arribat fins al mateix parlament i govern espanyol amb, serveixi com exemple, les declaracions variades del Ministre Wert i la seva tossuderia en espanyolitzar els catalans, especialment la seva mainada, són també un bon exemple de manipulació.

A casa nostra els sobiranistes no van coixos, trobant-nos entre d’altres temes la recorrent manera de no ser fidels a la realitat en negar que una hipotètica Catalunya independent estaria per temps fora de la Unió Europea, o la exclusiva culpabilitat d’Espanya en tots els mals de la societat catalana, només reconeixent que si a Catalunya algú ha tingut part de la culpa de qualsevol cosa dolenta,  ha estat  el tripartit format per PSC i IC-V, oblidant-se de l’actual aliada ERC.

Aquests venedors de fum o de confrontació inexistents no em fan por, ja que amb el seu estil barroer ja s’identifiquen com el que són… uns embrolladors.

Més preocupació em generen les manipulacions subtils, i d’aquestes a casa nostra anem plens (i segurament fora de Catalunya també). Us posaré tres exemples de manipulació del govern català, sí, sí, el de casa, no pas el de Madrid…

El primer és la manipulació constant que els governs convergents amb el vist i plau d’ERC estan fent de la història de la nostra terra, amb perles com posar en exposicions serioses que la corona castellana va atacar el regne de Catalunya (quan és de tots sabut que això no va passar i que entre d’altres aspectes mai va existir legalment el “Regne de Catalunya”). En tot cas va existir la Corona d’Aragó, que efectivament era per pes i poder més catalana que no pas aragonesa.  Entra en aquest mateix sac un altre exemple ben gràfic, com és la divisió per part dels governants convergents entre els bons –els Àustries- i els dolents –els Borbons-: El President Mas utilitza en lloança els fets del 1714 amb un gravat de la ciutat de Barcelona, que és en realitat el disseny del setge de Barcelona del 1705 per part dels que serien els aliats Àustries contra la ciutat.

El tercer exemple ve de la mà de la televisió pública catalana TV3, una televisió que any rere any està perdent seguidors i que es dedica a la constant manipulació de tota la seva programació. Serveixi com a mostra la foto que apareix als informatius, on podem veure el mapa d’Europa, amb les fronteres dibuixades dels països, i on apareix la frontera entre Catalunya i Espanya.

Ja ho deia el meu avi. Amb sentit comú tot és possible i qui mira massa lluny, lo de prop se li esmuny

Transparència pro-activa, escoltar dialogar i acordar: les primàries ciutadanes

Aside

Soc uImagenn ferm defensor de la transparència en la pràctica pública, especialment en els partits polítics i en les organitzacions sindicals. Aquesta demanda, llargament exigida per la ciutadania, ha obtingut encara poques respostes per part dels partits. Però el PSC ha escoltat aquesta petició i ha volgut donar resposta al màxim nivell i diverses han estat les propostes, com ara el partit obert o les primàries. Aquest darrer projecte és per a mi la millor proposta de transparència política a nivell d’Estat. Unes primàries que ens conduiran a escollir les persones que seran les candidates a les eleccions (municipals, autonòmiques, estatals i europees).

Les primàries ciutadanes a Barcelona han comptat amb aquest procés de transparència des del primer moment, informant dels candidats, fins i tot abans de que aquests ho siguin oficialment, rebent el nom de protocandidats. Hi ha hagut persones que ja han mostrat la seva intenció ferma de presentar-se candidats, com ara Jordi Martí, president del grup municipal; Carmen Andrés, regidora i presidenta del districte de Nou Barris; Albert Soler, diputat al Congrés; Manel Fernández, doctor prevencionista; i en Jaume Collboni, diputat al Parlament. D’altres candidats encara no han comunicat formalment la seva intenció, tot i que es creu que així serà, entre els quals trobem la Rocío Martínez Sampere, diputada al Parlament; i la Laia Bonet, ex-diputada al Parlament i professora universitària.

Certament, en aquestes primàries, el PSC està mobilitzant part de les persones més preparades que tenim a la nostra ciutat, i estic segur que, guanyi qui guanyi, la ciutat també en sortirà guanyant, i la seva candidatura comptarà amb el suport de totes les persones del partit, de la resta dels i de les candidates, i dels seus equips de candidatura.

Convençut, com deia, de la necessitat de transparència, crec que he de comentar que m’he decidit per un candidat, i m’he integrat en el seu equip de campanya. Els motius que m’han portat a donar aquest pas són molts, però intentaré resumir els principals. A nivell d’anecdotari he de dir que vam compartir districte en la nostra petita infància, el d’Horta-Guinardo, doncs ell va viure a la Teixonera i jo a la Clota. Però, a més, ens portem cinc anys de diferència i compartim un gran respecte per als i a les servidores públiques, especialment per als de l’Ajuntament de Barcelona, potser per que la seva mare i el meu pare varen ser-ho  i perquè els dos som funcionaris de l’administració local.

És un candidat que sap que ha de comptar amb la gent de fora del partit, ja que te la vocació de treballar amb tothom qui vulgui millorar la societat. Però també respecta i valora la tasca i l’esforç de la gent del PSC, així com dels acords que es prenen per majoria i en els òrgans de participació de la nostra organització política. Ferm convençut que la política es fa en el barri i en el carrer, comparteix la idea de la política de proximitat, la política de la paraula donada i del compromís compartit, la de fer pedagogia per explicar el perquè del que es fa, i de fer les coses per cal fer-les i no perquè queda bé, o perquè les enquestes diuen que calen. Catalanista i federalista, és un defensor de la pluralitat, de la inclusió i del pensar que tothom, parlí amb la llengua que parli i tingui la procedència que tingui, si ha decidit viure a Barcelona, és un ciutadà/na de primer ordre: d’una Barcelona capital de Catalunya, però que també és capital d’Europa i del món, d’una ciutat cosmopolita, com també ho és el perfil d’aquest candidat.

Compartim, amb molta més gent, el somni de Barcelona, som dels que quan anem arreu i ens demanen d’on som  diem “soc de Barcelona”. Una Barcelona que ha de tornar a pintar-se de colors, superant la Barcelona en blanc i negre, de grisos, del govern Trias; una ciutat d’oportunitats i no pas dels poders oportunistes: igualitària, per sobre de la ciutat dual i de dues velocitats que els actuals governs de dretes de Catalunya i de Barcelona volen imposar.

El meu candidat serà en Jaume Collboni ja us parlaré d’ell més endavant, i és a ell qui donaré tot el meu suport un cop les candidatures estiguin oficialment convocades. Ens voleu acompanyar en aquesta nova aventura?

Una història esbiaixada i parcial, com vol difondre el govern Trias, no és la història de Barcelona!

Destacades

Imagen Darrerament les tendencioses exposicions i explicacions de la història per part dels governs de dretes convergents al voltant de l’any 1714 ha aixecat les critiques dels historiadors/es de la nostra nació, especialment a la nostra ciutat, on s’estan centrant gran part dels equipaments i actes, així com ingents quantitats d’euros dedicats al Tricentenari.

Però aquesta manipulació no únicament és dona en la parcial visió del 1714, el govern Trias també sembla que volia amagar la història dels 30 anys socialistes a la ciutat de Barcelona, aquí teniu un exemple.

La decisió absolutament equivocada del govern de la Generalitat de paralitzar les obres de la L9 –i el beneplàcit del govern Trias- van eternitzar el forat d’aquestes obres a la Pl. Joaquim Folguera, fins que degut a les pressions veïnals, comercials i del PSC entre d’altres forces de progrés es va aconseguir que es restituís la Plaça. Els impediments urbanístics a la Pl. Joaquim Folguera van fer que, sumat a la crisi, existís una pèrdua important de clien tela. Les activitats del centenari del mercat han estat una bona idea per fer una bona campanya de difusió de l’excel·lent qualitat dels productes i la professionalitat de la gent que en ell treballa.

Dins d’aquestes activitats va haver l’acte de descoberta d’una placa recordant el centenari, a càrrec de l’Alcalde Trias amb la Presència de Regidors i Consellers del PSC per part dels partits progressistes, i per part dels de dretes alguns dels membres del govern municipal   de CiU i també Regidors i Consellers del PP. En aquest acte hi havia uns plafons sobre la història del mercat. Una visió de la història, com darrerament ens te acostumats l’Alcalde Trias i el seu govern, sectària, manipulada i, en aquest cas, poc respectuosa amb els governs democràtics de la nostra ciutat.

Dels 10 plafons de l’exposició amb més de 200 fotos majoritàriament històriques, i d’aquestes moltes sobre la inauguració a càrrec de l’alcalde franquista Porcioles amb nombroses instantànies d’aquest alcalde en primer pla acompanyat per l’arquebisbe de Barcelona i de diverses personalitats del règim. De totes elles únicament tres fotografies generals de la inauguració de la reforma integral en època democràtica.

El Regidor Socialista Joan Trullen va demanar explicacions al Regidor d’Unió Raimón Blasi, responsable dels Mercats Municipals, aquest va contestar, que si, que l’alcalde Clos sortia a una de les tres f otografies, però que estava tapat per una veïna… que se li veia el clatell canós de l’alcalde i el agent de seguretat al costat…

No va entendre rés el Regidor del govern Trias (o massa bé que ho va entendre)!, el tema no era que sortís o no a les fotografies un alcalde socialista, el tema era que de més de dues-centes fotografies només hi havia tres plans generals de la inauguració democràtica del mercat, indistintament de qui fos l’alcalde del moment, o si el partit socialista estava al govern.

Aquesta manera d’entendre la història, de donar-ne difusió és un exemple de la manipulació històrica que el govern de la ciutat està fent en totes les seves exposicions, les unes explicant de forma molt parcial i esbiaixada els fets de 1714, les altres volen amagar que el model de ciutat actual, el que tant malament l’alcalde Trias i els seu govern estan copiant sense cap millora i amb moltes pèrdues i retallades, és un model dels go verns de progrés, dels alcaldes socialistes que han dissenyat amb els seus equips,  la gent que treballa a l’Ajuntament  i comptant amb la voluntat dels i de les Barcelonines, un model de ciutat que és únic en el món. Poden tapar l’acció dels governs de progrés, la feina dels alcaldes socialistes Narcís Serra, Pascual Maragall, Joan Clos o Jordi Hereu. Però tapant la feina feta, no aconseguiran que els ciutadans i ciutadanes de Barcelona es preguntin, després de més de dos anys de govern convergent, i l’alcalde Trias i el govern convergent de dretes de la ciutat,  a part de retallar serveis, que han fet per a la ciutat?

La Historia sempre la escriuen els vencedors

                                                 Winston Churchil…. O no?

Barcelona, ha de trempar!

Destacades

Efectivament BarcNuria Martielona ha de trempar[i], i portem dos anys en stand by, una situació propiciada pel govern convergent a la Generalitat i a pròpia ciutat, que ens està portant a perdre la carrera de les ciutats referents, en un món cada cop més competitiu i cada cop menys permissiu en posicions covardes  i subordinades.

Anem a pams: la visió barretinaira de Catalunya segons la òptica dels  prohoms de les ITV, casos Pallerols i Palaus és la d’una nació de províncies, amb una capital provinciana, on el seu únic  indici de modernitat és repetir com una mena de mantra la idea de l’smart city, una idea molt correcta pel que fa a situar  la ciutat en les noves tecnologies i les plataformes de gestió de xarxes i de dades sensorials, però que es veu truncada quan el lideratge que s’està fent com a capital de mòbil és més que feble, i quan es recula en la decidida opció d’una ciutat amb xarxa wifi lliure, traient fins i tot aquest servei dels equipaments municipals que ja el tenien, o quan no es potencia el projecte, també socialista, del 22@.

Barcelona,  mercès a l’aposta decidida de la seva ciutadania i dels seus governs d’esquerres, va situar-se en el món i va esdevenir una ciutat referent, una ciutat de progrés, inclusiva i social. Però la Barcelona que va arribar a ser capital de la Mediterrània, ara esta perden ranking en el món.

Passem d’una Barcelona cara al mar a una Barcelona que bloqueja la visió i l’accés dels i de les ciutadanes al seu port, privatitzant i bunkeritzant el port vell per a iots de luxe, en el projecte de la Marina del Port Vell.

Una ciutat que s’esdevenia exemple de lideratge polític s’ha convertit en una Barcelona que està en venda, on el govern Trias a prioritzat la idea de les polítiques bussines friendly, en especial per a certes empreses. Serveixi d’exemple el pressupost presentat per l’alcalde Trias i per al qual no ha estat capaç d’aconseguir el suport de cap altre grup municipal. Un pressupost on CiU ha decidit vendre’s els actius municipals per finançar el deute de la Generalitat, sotmès als designis d’un cada cop més perdut president  Mas. Però a més, l’alcalde Trias ha volgut donar a bon preu a les empreses les places dels aparcaments municipals més rendibles (valorades en 15.000€) per 4,916€, quedant-se l’Ajuntament les places d’aparcament deficitàries. I va intentar que la ciutat perdés el 15% en la participació en els serveis funeraris de Barcelona (un dels serveis municipals més rendibles) per la venda a empreses del sector.

A aquesta particular política bussines friendly se li suma una política de “collar al ciutadà”, augmentant el preus públics (en contra d’allò que Trias va prometre a la seva campanya electoral), com per exemple les tarifes del Zoo (+5%),  les de les escoles bressol (+2,9%), les dels cementiris (+2%), molt per sobre de l’IPC.

Una Barcelona a la qual li manca lideratge per fer que la nostra ciutat sigui el motor per sortir de la crisi, que ha vist disminuïda en més de 300M€ la inversió que havia promès l’alcalde Trias, malgrat que la potència financera de l’Ajuntament podria superar aquesta quantitat. Amb una inversió en projectes que poden esperar, com ara crear un nou museu de les cultures del món (4M€), el museu Verdaguer (3,5M€), el Castell de Montjuïc (6,5M€), el Passeig de Gràcia (8M€) o la Diagonal  -una reforma que va criticar en temps l’alcalde Hereu perquè deia que no tocava en aquests moments de crisi- (17,5M€).

En canvi no compleix amb les promeses i pactes establerts en el Pla d’Actuació Municipal, com ara politiques de foment de l’ocupació (-3,2M€), potenciar la recerca (al no contemplar els 20M€ pactats), reducció en l’aportació a l’educació (IMEB -8M€), deixant a zero el Pla d’ensenyaments artístics, o reduint les transferències a famílies per habitatge (-10,8%)

Aquesta incapacitat manifestada per part de l’alcalde Trias i el govern de CiU l’ha conduït, per primera vegada en la història, a demanar una qüestió de confiança: és a dir reconèixer que no és capaç de governar ni fer aprovar els pressupostos i demanar a la resta dels grups polítics que presentin un/a candidat/a alternatiu, (com això no podrà ser ja que els vots de CiU garanteixen que no es pugui elegir un candidat/a). Com no es podrà escollir a cap candidat/a podrà imposar les prioritats i el pressupost a tots els altres grups de l’oposició, en contra de la voluntat d’aquests.

Però Barcelona ha de trempar!, i en contraposició a aquest alcalde Trias i el seu govern, que ens ha demostrat que no tenen lideratge polític i són incapaços de governar i engrescar a la població, els i les barcelonines, junt amb les seves entitats i institucions,i el seus barris estan dient prou!, que ja està bé! que volem tornar a viure amb anhel, desig i confiança en la nostra ciutat, i sentir-nos orgullosos de Barcelona!

Avui hi ha tres obres de teatre a la nostra ciutat que ens parlen de Barcelona, una Barcelona amb llums i emoció, de colors per sobre del gris que ens està dibuixant el govern neoliberal  de CiU. La dreta ha guanyat les eleccions a Barcelona, però Barcelona no es mereix aquesta visió ensopida, covarda i sotmesa que dibuixa el govern municipal! La Barcelona del NO al Pla General Metropolità, la Barcelona del NO a les barraques, la Barcelona del 92 tornarà a dir de nou i de forma orgullosa, en veu dels i de les seves ciutadanes:

Jo soc de Barcelona!

La fotografia és del bloc http://tdn-tierradenadie.blogspot.com.es/2010/02/pasado-fabril-1817-1959-la-barcelona.html i la seva autora és Núria Marí.

 [i] Posar quelcom en l’estat adequat perquè pugui funcionar o ser utilitzada.

Banderes i banderins, la batalla està servida

Destacades

Vicens i RosersFa un any vaig començar aquest bloc amb el tema de la Festa Major de Sarrià, avui vull parlar-vos d’un altre tema que m’ha vingut al cap tot gaudint de la nostra Festa Major.

Només arribar a la seu del Districte vaig observar que al terrat de l’edifici onejaven les banderes oficials, col·locades segons les normes al ús –sembla mentida que la simple col·locació d’unes banderes generi tants dubtes, ja que el principi està molt clar: la central sempre és la més notòria i al seu costat la resta segueixen l’ordre esquerra-dreta per importància (vist des de la part del públic), en el cas de pals parells la de més notorietat al centre-esquerra i la següent al centre dreta, i així alternativament esquerra-dreta. La notorietat ve marcada per llei: estatal, autonòmica, local, europea i si n’hi ha més, les següents. Si feu un repàs a hotels i edificis oficials veureu que l’ordre de col·locació segons les normes no es respecta en un munt de llocs.

Com deia, a part de les banderes oficials, hi havia una de tipus domàs al balcó, vermella amb una petxina de Sarrià blanca (la bandera del barri de Sarrià) i flanquejada aquesta per dos banderins, un amb l’escut dels/de les Vicens i l’altre amb la de les/dels  Rosers. Aquests dos banderins són la innovació d’aquest any, ja que la comissió de festes ha decidit que la gent s’apunti a un dels dos equips i que faci al llarg de tota la Festa Major una espècie de gimcana, per veure quin dels dos equips guanya a final de la Festa.

La batalla entre Vicens i Rosers està àlgida i en tots els actes de la Festa, els tradicionals crits de Sarrià s’han transformat en vives vers el nom d’un o altre equip, procedents dels seus membres.  Aquest fet em va fer pensar que gràcies a dos banderins què fàcil ha estat deixar de sentir el crit de Sarrià, el de tota la vida, i canviar-lo pel de Rosers o Vicens.

Tot avançant la Festa va arribar el dia que es va inaugurar la placeta d’Els Blaus, allà l‘única bandera que lluïa era una estelada al costat de la placa, estelada que els consellers del PP van intentar treure i que no van ser capaços per l’obduració de part dels presents, i la absoluta passivitat dels responsables municipals i membres del govern –incomplint la normativa municipal que estableix que no es poden polititzar els actes municipals de cap forma-.

El diumenge vaig anar al tradicional concurs de paelles de Festa Major, un més que recomanable acte, on vaig trobar una munió d’estelades i una bandera Espanyola adhesiva enganxada a l’arbre del costat d’on estava el grup del PP menjant (també incomplint l’ordenança municipal que no permet enganxar res als arbres).

I  fent repàs de la gran quantitat de banderes i banderins… vaig caure que, exceptuant la de la seu oficial, mancava per tot arreu la meva, la de la meva família de sempre… la senyera! I després d’aquesta pensada vaig seguir trobant-la a mancar en tots els actes, fins i tot

 als balcons del carrer on era una minoria.

Vaig sentir llàstima, llàstima per allò que significava la meva senyera per al meu país, per a la meva gent, una bandera que ens representava gairebé a tots i totes, i que ara fruit d’aquesta guerra de banderes, d’una en oposició de l’altra, d’una cremada en ciutats llunyanes i l’altra en llocs més propers, d’una enfrontada a l’altra i l’altra a aquesta, havia quedat relegada, oblidada.

Jo personalment al proper concurs de paelles portaré la meva senyera, la de tota la vida, la que ha onejat i ha estat enganxada a casa des de sempre, fins i tot quan no es podia fer onejar. I per donar color a la festa, ja posats, també portaré una altra molt meva, la tricolor de la República, ja que en el fons el meu desig és veure als llocs oficials del nostre país aquestes dues banderes que fa tants anys onegen en festes senyalades al meu balcó de casa.

Barcelona en venda? NO!

Destacades

ImageEl govern convergent de l’alcalde Trias està demostrant una voluntat inequívoca de descapitalitzar la ciutat, vendre el patrimoni municipal i privatitzar l’espai públic. Aquesta tendència no ens ha de sorprendre ja que tots els governs conservadors des de la Sra. Tatcher als senyors Aznar i Rajoy, així com el senyor  Mas ho han fet sense cap dubte moral, beneficiant amb la venda del patrimoni comú a empreses privades, moltes vegades amigues.

L’alcalde Trias es va mostrar, mentre era a l’oposició i en els primers moments del seu mandat, com a un molt veterà ciutadà de Barcelona, defensor de la seva gent i garant de la marca Barcelona i del seu Ajuntament. Però aquesta imatge de tendre avi que vol ser l’alcalde tots i totes s’ha vist truncada en menys de 100 dies de govern: d’una banda pel seu ‘sucursalisme’ vers el president Mas, cobrint les vergonyes de la seva mala gestió i les retallades socials, fent, ja no de banc -ja que al banc se li retornen els diners prestats més interesos-, sinó fent de institució filantròpica que dóna diners sense esperar el seu retorn (en aquests moments, l’Ajuntament ha regalat aproximadament a la Generalitat uns 400.000.000€ (font deutometre); d’altra banda, pel fet de la seva dependència vers el Partit Popular per poder mantenir la capacitat de govern, i que ha estat aprofitada pel regidor Alberto Fernández Díaz per convertir-se en el veritable alcalde de la ciutat a l’ombra (bona mostra del govern d’amagatotis CiU-PP ha estat l’error històric de trencar la Barcelona de cara al mar, per privatitzar la façana marítima del Port Vell, cedint espai públic a iots de milionaris privats i tancant aquest espai a la ciutadania).

Però la seva voluntat privatitzadora no s’ha conformat amb això sol i ha arribat a llogar l’estàtua de Colom a una empresa (no al FCB) per fer lluir la publicitat que il·lustrava l’enorme samarreta del Barça amb què la van disfressar! La posada en venda del cor de la nostra ciutat es posa també de manifest en accions com el nou Pla d’Usos de Ciutat Vella;  la privatització de l’espai públic acceptant la instal·lació a qualsevol carrer o plaça de terrasses i vetlladors per part de restaurants, bars, pastisseries i fleques; la venda a preus molt per sota del seu autèntic valor dels pàrquings municipals i un llarg etcètera.

I encara més!, la voràgine privatitzadora ha fet que ara al govern convergent se li acudeixi copiar de Dubai o Madrid (aquella ciutat que va menystenir l’alcalde Trias dient que l’única ciutat que podia guanyar uns JJOO a Espanya era Barcelona) la idea de vendre el nom de les estacions de metro de la ciutat a empreses que vulguin pagar, igualant la ciutat als clubs esportius privats que han anat més enllà de la publicitat venent el seu nom per unes monedes.

Si seguim així no seria d’estranyar veure dins de poc temps noms de carrers, equipaments, edificis i monuments com ara: Plaça Estrella-Damm Catalunya (tot aprofitant l’estel de la plaça), l’obelisc Lápices Alpino del 5 d’oros; el Moritz Centre Cultural del Born (on ja té la cafeteria), la Plaça Catalana del Gas (en aquest cas, el mot d’Espanya potser desapareixeria) o el Zoològic Anís del Mono-Barcelona…

No!, Barcelona NO està a la venda, malgrat que l’alcalde Trias pretengui implantar allò de que ‘pagant Sant Pere canta’.

Orgullós de la gent i de l’altruisme , Forza Galizia!

Destacades

En aquest primer bloImagenc del curs, que just acabem de començar, podria parlar de molts temes: La Barcelona que s’apaga a mans de un govern Trias que no funciona i que és banquer/titella del President Mas dilapidant vora de 400 M€ per tapar la mala gestió del govern de la Generalitat; de Turquia, d’Egipte o de Síria (espero que no haguem de treure les xapes de NO A LA GUERRA!); de l’atur i de les noves retallades socials fetes pel govern Mas amb estiueig i traïdoria… Però m’he decidit dedicar el meu primer pensament blocaire a la gent de Galizia que van actuar en el trist accident de Santiago, i en especial a totes les persones que, a partir dels seus actes altruistes en situacions de catàstrofes, ens fan sentir orgullosos de ser humans.

El meu coneixement de la resposta humanitària i altruista davant les catàstrofes em va venir directament del meu pare, el Pere De Barberà, voluntari de la Creu Roja que va marxar durant 15 dies a donar suport a la gent afectada per les riuades del Vallès l’any 1962, una de les pitjors riuades que ha patit Catalunya, amb 1.000 morts, centenars de víctimes i una regió destrossada.

Després, en el decurs de la meva infància, vaig veure moltes actuacions des de la seva vessant professional com a guàrdia urbà de la ciutat de Barcelona, o pel seu pas per diverses ONG. Van haver d’altres actuacions seves  en situacions d’emergència i catàstrofe com, per exemple, en ser de les primeres persones en arribar a l’Hipercor després del despietat atemptat terrorista, ja que en aquells moments estava de servei just davant d’aquell edifici. En ambdues situacions el meu pare va tornar molt i molt afectat, afectat pel dolor de la gent a la que va intentar donar suport. D’aquestes experiències ell sempre va voler fer-ne educació als seus fills, una educació sobre el sentiment de comunitat i d’altruisme que avui per avui entenc com a fonamental a la vida de qualsevol persona, especialment si els que te la ensenyen –com el meu pare- et donen exemples personals d’aquesta manera d’actuar. Sempre he pensat que la meva dedicació a ONGs, als serveis socials i a la meva ciutat ha estat fruit d’aquest aprenentatge patern.

Els fets ocorreguts a Galizia aquest estiu m’han tornat a fer pensar en l’altruisme, que és definit com a “preocupació i dedicació en el bé aliè, fins i tot per sobre dels propis interessos i per motius únicament humanitaris”, paraula que s’aplicava ja l’any 1851 i que neix com antònim de l’egoisme.  Els estudis especialitzats ens indiquen que les persones actuem en situacions d’emergència i catastròfiques a partir d’allò que anomenen motivacions transcendents (Pérez López, 2002), i que es defineix com a una força que porta a les persones a actuar davant les necessitats bàsiques o vitals d’altres persones, sense valorar per part de qui actua les conseqüències personals que li pot aportar la seva acció. Aquestes motivacions transcendents normalment generen una conducta anomenada d’altruisme (Chóliz, 2004. i els psicòlegs Yubano-Larrañaga, 2002) que ofereix benefici a d’altres, feta de forma desinteressada i moltes vegades de forma puntual i anònima. Aquest autors diferencien aquesta conducta de la conducta d’ajuda o prosocial, feta des del voluntariat, i que ja ens porta a aspectes organitzatius i continuats que, sense cercar lucre, sí que pot aportar benefici,s com ara el reconeixement personal i/o el prestigi.

Al contrari del que es pensa, en una catàstrofe, la gent tendeix a ajudar-se, fins i tot abans de pensar en la seva seguretat, que queda desplaçada pel sentiment de comunitat. En aquestes situacions, les conductes personals i col·lectives interactuen immediatament, generant una resposta que sempre supera a l’esperada. Els processos neuronals del comportament altruïsta treuen les característiques més solidàries de les persones, i l’excel·lència dels i de les professionals de les emergències (personal sanitari i mèdic, bombers, policia…), deixant de banda altres valors com la competitivitat, l’individualisme o les reivindicacions professionals en un moment fins i tot de crisi, retallades o desencís.

La biologia ens diu que en aquelles espècies o grups on la component altruista és més alta, aquella espècie o col·lectiu és un avantatge evolutiu cabdal, la neurociència cognogtivista social ens afegeix que l’altruisme proporciona felicitat i qualitat de vida a la persona que actua, i la neuroendocrinologia també ha estudiat que els comportaments amistosos i cooperatius augmenten l’esperança de vida d’aquelles persones que les practiquen. Si és així  podríem fer nostra la frase de J. Benavente

l’únic egoisme acceptable és el de procurar que tothom estigui bé per estar un millor

, per tant, lo dit…

Gràcies i ForzaGaliza!

Orgullós de la gent i de l’altruisme , Forza Galizia!

Destacades

En aquest primer bloImagenc del curs, que just acabem de començar, podria parlar de molts temes: La Barcelona que s’apaga a mans de un govern Trias que no funciona i que és banquer/titella del President Mas dilapidant vora de 400 M€ per tapar la mala gestió del govern de la Generalitat; de Turquia, d’Egipte o de Síria (espero que no haguem de treure les xapes de NO A LA GUERRA!); de l’atur i de les noves retallades socials fetes pel govern Mas amb estiueig i traïdoria… Però m’he decidit dedicar el meu primer pensament blocaire a la gent de Galizia que van actuar en el trist accident de Santiago, i en especial a totes les persones que, a partir dels seus actes altruistes en situacions de catàstrofes, ens fan sentir orgullosos de ser humans.

El meu coneixement de la resposta humanitària i altruista davant les catàstrofes em va venir directament del meu pare, el Pere De Barberà, voluntari de la Creu Roja que va marxar durant 15 dies a donar suport a la gent afectada per les riuades del Vallès l’any 1962, una de les pitjors riuades que ha patit Catalunya, amb 1.000 morts, centenars de víctimes i una regió destrossada.

Després, en el decurs de la meva infància, vaig veure moltes actuacions des de la seva vessant professional com a guàrdia urbà de la ciutat de Barcelona, o pel seu pas per diverses ONG. Van haver d’altres actuacions seves  en situacions d’emergència i catàstrofe com, per exemple, en ser de les primeres persones en arribar a l’Hipercor després del despietat atemptat terrorista, ja que en aquells moments estava de servei just davant d’aquell edifici. En ambdues situacions el meu pare va tornar molt i molt afectat, afectat pel dolor de la gent a la que va intentar donar suport. D’aquestes experiències ell sempre va voler fer-ne educació als seus fills, una educació sobre el sentiment de comunitat i d’altruisme que avui per avui entenc com a fonamental a la vida de qualsevol persona, especialment si els que te la ensenyen –com el meu pare- et donen exemples personals d’aquesta manera d’actuar. Sempre he pensat que la meva dedicació a ONGs, als serveis socials i a la meva ciutat ha estat fruit d’aquest aprenentatge patern.

Els fets ocorreguts a Galizia aquest estiu m’han tornat a fer pensar en l’altruisme, que és definit com a “preocupació i dedicació en el bé aliè, fins i tot per sobre dels propis interessos i per motius únicament humanitaris”, paraula que s’aplicava ja l’any 1851 i que neix com antònim de l’egoisme.  Els estudis especialitzats ens indiquen que les persones actuem en situacions d’emergència i catastròfiques a partir d’allò que anomenen motivacions transcendents (Pérez López, 2002), i que es defineix com a una força que porta a les persones a actuar davant les necessitats bàsiques o vitals d’altres persones, sense valorar per part de qui actua les conseqüències personals que li pot aportar la seva acció. Aquestes motivacions transcendents normalment generen una conducta anomenada d’altruisme (Chóliz, 2004. i els psicòlegs Yubano-Larrañaga, 2002) que ofereix benefici a d’altres, feta de forma desinteressada i moltes vegades de forma puntual i anònima. Aquest autors diferencien aquesta conducta de la conducta d’ajuda o prosocial, feta des del voluntariat, i que ja ens porta a aspectes organitzatius i continuats que, sense cercar lucre, sí que pot aportar benefici,s com ara el reconeixement personal i/o el prestigi.

Al contrari del que es pensa, en una catàstrofe, la gent tendeix a ajudar-se, fins i tot abans de pensar en la seva seguretat, que queda desplaçada pel sentiment de comunitat. En aquestes situacions, les conductes personals i col·lectives interactuen immediatament, generant una resposta que sempre supera a l’esperada. Els processos neuronals del comportament altruïsta treuen les característiques més solidàries de les persones, i l’excel·lència dels i de les professionals de les emergències (personal sanitari i mèdic, bombers, policia…), deixant de banda altres valors com la competitivitat, l’individualisme o les reivindicacions professionals en un moment fins i tot de crisi, retallades o desencís.

La biologia ens diu que en aquelles espècies o grups on la component altruista és més alta, aquella espècie o col·lectiu és un avantatge evolutiu cabdal, la neurociència cognogtivista social ens afegeix que l’altruisme proporciona felicitat i qualitat de vida a la persona que actua, i la neuroendocrinologia també ha estudiat que els comportaments amistosos i cooperatius augmenten l’esperança de vida d’aquelles persones que les practiquen. Si és així  podríem fer nostra la frase de J. Benavente

l’únic egoisme acceptable és el de procurar que tothom estigui bé per estar un millor

, per tant, lo dit…

Gràcies i ForzaGaliza!

A l’estiu tota cuca viu

Destacades

estiuPodríem parlar de moltes coses avui, ja que aquesta darrera quinzena ha estat font de situacions en temes que ocupen aquest bloc, temes d’interès en els àmbits de Catalunya, Barcelona, Sarrià-Sant Gervasi i que afecten al Benestar de la ciutadania.

Però crec que és just per a tothom parlar-ne d’un tema que ens afecta a tots i totes: L’estiu. No vull caure en el tòpic de desitjar-vos bones vacances atès hi ha molta gent que dissortadament no poden fer vacances ja que estan a l’atur, però si que gaudiu d’un molt bon estiu.

Esteu en família o sols; a la platja, a la muntanya o la ciutat; a Barcelona, Catalunya, Espanya Europa o al món….

Fins setembre i molt BON ESTIU!!!!!

A darrera del taulell val més el jove que el vell

Destacades

Algunes reflexions sobre l’atur juvenil

L’Atur juvenil és en l’actcampanya-catalunya-no-es-pais-per-a-joves-octaveta-aualitat una de les situacions més preocupants de la nostra societat. Ha estat declarada a Europa com a una situació d’emergència davant la seva taxa d’atur jove situada en un 22,8%; mentre que a Espanya és d’un 53,2% i a Catalunya més de la meitat dels joves està a l’atur (52%).

La mala gestió de la crisi per part dels governs de dretes, sumada a una reforma laboral nefasta per part del PP i un abandó de les polítiques actives d’ocupació pels governs de Mas i Trias,  ha fet que la crisi hagi destruït el 66,8% dels llocs de treball ocupats per menors de 30 anys.

La societat cerca els seus mecanismes per rebaixar qualsevol disfunció greu, i en aquest cas la via ha estat l’èxode dels nostres joves fora del nostre país. La generació més formada de la nostra història ha hagut de marxar fora, arribant a ser 15.093 joves des del 2009. D’aquests joves més de la meitat són veïns de Barcelona.

Cal una gran ofensiva des de tots els fronts per lluitar contra l’atur juvenil. Les forces d’esquerra i progressistes estan avançant propostes com ara les fetes pel president socialista francès Hollande, o sense més lluny, les que estan fent les seccions joves dels sindicats i dels partits d’esquerra. Serveixi com exemple la campanya Catalunya no és país per a joves o l’acció a Barcelona del Grup Socialista Municipal, com a partit de l’oposició, forçant la creació d’un pla de xoc per l’ocupació juvenil, que va comptar amb el vot de totes les forces menys les de sempre: PP i CiU.

Totes les propostes progressistes coincideixen en com afavorir l’ocupació juvenil, i què és podria resumir en les següents accions:

  • Fons econòmic garantit per dotar de polítiques d’ocupació jove en tots els pressupostos públics, al nivell de les competències de cada administració.
  • “Garantia juvenil” oferint als menors de 25 anys un pla de transició per si deixen la formació, en forma d’un pla ocupacional, més formació o practiques laborals abans de 4 mesos.
  • Crèdits financers per a cooperatives i PIMES per l’ocupació de joves menors de 35 anys.
  • Impostos específics per finançar aquestes accions com ara com la taxa a les transaccions financeres internacionals o els impostos per a rics.

Ara cal que els governs siguin agosarats per aplicar aquestes accions, superant les seves limitacions ideològiques de businessfriendly per deixar de rescatar empreses per rescatar a les persones.

Protegir el treball és protegir la virtut, donar consol als dolors, arrencar víctimes al crim i a la mort”

Concepción Arenal.

Tot ho venç la força o el temps. La modernització de l’administració

Destacades

La funció pública II

És evident que l’admiImagennistració ha d’evolucionar per donar resposta als nous reptes, però aquesta evolució no significa, ni molt menys, que passi per la externalització extrema de les seves funcions, buidant-la de persones que treballen per l’administració i la seva substitució per empreses externes que només es regeixen per criteris economicismes, facilitant la possibilitat de la seva dependència a sectors polítics i pagant malament als seus professionals.

La solució passa per evitar les duplicitats competencials entre els diferents nivells d`administracions (estatal, nacional o local –diputacions/consells comarcals i municipis) prioritzant aquelles administracions més properes als ciutadans; Reduir la complexitat dels processos administratius, en l’actualitat poc transparents i lents; Aplicar la e-administració; Garantir la resposta a qualsevol tràmit en un temps adient, disminuït la figura del silenci administratiu al màxim i garantint que tota resolució sigui raonada i vinculant. Moltes d’aquestes actuacions incorrectes per part de les administracions venen marcades per la manca de recursos tècnics, econòmics i professionals, posem per exemple algunes situacions:

· Sistema de salut, augment de llistes d’espera per la manca de material, especialistes i personal de suport, tancament de serveis que la població necessita únicament des del punt de vista del economicisme.

· Sistema judicial, amb pocs jutges i jutgesses per tantes causes fet que comporta un retard tant gran dels procediments, que significa el tancament d’aquest per haver superat els terminis legals… possibilitant que la justícia pugui arribar a ser lenta, de forma volguda per algunes persones notables jutjades…

· Sistema educatiu, la reducció de personal docent i auxiliar ha significat una reducció de les hores de preparació de les classes, i reducció de la capacitat per atendre a l’alumnat amb especials necessitats educatives.

Podríem continuar en tots els sectors de l’administració, unes administracions governades per la dreta en la gran majoria del territori estatal i nacional, com per exemple Barcelona on totes les seves administracions estan dirigides per polítiques neoliberals que han prioritzat el tancament de balanços a la capacitat d’inversió i de generació de negoci i ocupació; l’acomiadament per sobre la cobertura dels serveis demandats per la ciutadania; en definitiva fer pagar als administrats la mala gestió financera, rescatant bancs i negocis per sobre del rescat de les persones.

Per finalitzar aquestes dues entrades dedicades a la funció pública vull mostrar la meva indignació a les conclusions del comitè d’experts de la Generalitat de Catalunya sobre el futur de l’administració. El govern de CiU va deixar a l’hora del encàrrec ben clar els paràmetres neoliberals als que volia arribar fins i tot a l’hora d’escollir a aquests experts, entre d’altres assessors del ministeri de sanitat del PP, membres del Banc Central, creadors d’informes sobre el dèficit fiscal per a CiU, o assessors del Banc Mundial, empreses de telefonia, o bancs.

Les conclusions, que eren sabudes fins i tot abans de reunir-se, marquen el camí de ruta desitjat pel govern conservador de la Generalitat, i dels que podem extreure les següents “pometes”:

· Únicament presència de funcionaris en llocs d’exercici d’autoritat (policia, inspectors, llicències), oblidant-se per exemple aquells rols dels que la pròpia Generalitat a dotat d’autoritat com doctors/es, infermers/es, professors/es…

· Externalització de tots els llocs de treball funcionarial que no siguin d’exercici d’autoritat(oblidant-se per exemple de la funció com fedataris públics), derivant aquestes feines al mercat i a les empreses privades, moltes d’elles on treballen els expertes del comitè.

· En l’apartat de l’accés s’obliden tots els aspectes de mèrits, promoció interna i formació.

En definitiva una vergonyosa justificació de la voluntat de privatitzar tot allò públic, gestionat per les empreses que sempre hem vist del govern CiU.

L’administració pública ha de ser transparent, àgil i universal, i les persones que treballen en ella estatutàries, imparcials en les seves intervencions i escollides per un procés públic, clar i publicitat. L’entrada de les empreses privades en la gestió de la tasca de les administracions comporta criteris de mercat, financers i està sotmesa a pressions de partits polítics i lobbies, la garantia més forta per que la gestió de l’administració s’ajusti a llei és la presència de personal laboral independent, amb una retribució justa i correcta, així com que les seves funcions, organització, selecció i promoció sigui reglada per un estatut protegit.

Hem de fugir de les administracions suprabusiness friendly que prioritzen les empreses amigues per sobre dels seus administrats.

El govern d’un poble bo ha de ser amb discreció i bon consell

Destacades

La funció pública I

ImagenLa funció de l’administració pública és, com indica el seu nom, administrar allò públic amb criteris d’igualtat i legalitat. Per garantir aquests criteris l’administració es regeix pel dret administratiu i les persones que són treballadores publiques son les garants d’aquesta funció i garantia d’aplicació d’aquests criteris. La protecció de la ciutadania, la garantia i aplicació del procés i dels seus procediments en els serveis, als que tenen dret la societat, es la tasca que porten a terme els servidors públics.

Per funcionaris de carrera entenem a aquelles persones que són escollides per una administració per portar a terme la seva tasca laboral única i exclusivament en aquesta administració (llevat d’algunes activitats reglades per la llei). La seva vinculació està marcada pel dret públic, amb diferències notables respecte la contractació del sector privat i que són:

  • Seguretat laboral, que garanteix la independència vers el poder polític.
  • Conflicte d’incompatibilitat amb d’altres activitats laborals més enllà de les pròpies oficials, amb aquestes restriccions s’eviten dependències així com l’ús fraudulent del coneixement adquirit com a treballador/a públic/a per la pràctica privada.
  • Sistema de selecció, transparent, supervisat pel sindicats i públic per evitar l’entrada de persones “a dit”.
  • Regulació estatutària, diferenciada a la del estatut dels treballadors, garantint l’adequació a les necessitats específiques de l’administració per la que treballa.

A l’Estat Espanyol, la funció pública està regulada per la llei 7/2007 en la que s’aprovà l’estatut bàsic dels treballadors i treballadores públics/ques, on s’estableix la seva situació laboral amb les seves administracions contractants, existint moltes tipologies de personal contractat:

  • Funcionaris/es de carrera: són aquelles persones que mantenen una relació laboral de forma permanent (garantint que no es pugui aplicar cap pressió vers ell amb l’amenaça de perdre el seu lloc de treball i/o silenciar-lo davant abusos en l’administració on presten el seus serveis) i que poden accedir a aquesta categoria via:
    • Oposició: per acompliment d’un seguit de proves, prèviament marcades per una convocatòria pública.
    • Concurs-oposició: un cop superada la fase d’oposició, arriba la fase de concurs de mèrits a partir d’uns criteris públics i precisats amb anterioritat.
    • Personal funcionari interí: un lloc de treball de caràcter transitori assimilat al funcionari de carrera, on l’accés ve marcat pel dret administratiu i ocupen places destinades a funcionaris que per motius laborals o de salut no son coberts o per convocatòria per assignació temporal o urgent.
    • Personal laboral: regeixen la seva relació laboral mitjançant un contracte laboral, i per tant oberta a qualsevol tipologia de contracte marcada per l’estatut dels treballadors (fixe, temps indefinit o temporal).
    • Personal eventual: treballadors/es públics/ques anomenats de forma lliure en règim no permanent i que cobreixen llocs de treball de confiança i assessorament no reservat a funcionaris.

Hi ha molts mites absolutament erronis, o que en tot cas dibuixaven un model d’administració absolutament superat i refutat per les dades actuals, com ara:

  • Existeixen molts més funcionaris a Espanya que a qualsevol país europeu, una informació absolutament falsa ja que el nostre país es situa en el 5è país per la cua a nivell de funcionaris i personal públic. A Espanya hi ha un 12,00% de treballadors respecte la població activa mentre la mitjana a Europa és d’un 15% (MAP-2010).
  • A Catalunya és on hi ha més treballadors públics de l’Estat, quan és la CCAA amb menys treballadors amb 41,7 funcionaris per 1.000 habitants, la comparació amb Extremadura, on hi ha més treballadors es força exemplar ja que en aquesta comunitat hi ha 90,78 per cada 1000 habitants (MAP-2013).
  • Les i els treballadors públics treballen poc: s’ha demostrat en diversos estudis nacionals, estatals i europeus que el personal a tot l’Estat i encara més a Catalunya es troben per sobre dels nivells d’eficàcia i eficiència europea. Situació de productivitat que en aquests moment es troba en perill per les retallades de recursos i de personal.
  • Tenen el sou garantit, les retallades indecents dels governs de dretes Espanyol i Català que han permès robar dues pagues extres als servidors i servidores públiques i no mantenir el seu nivell adquisitiu, i la nefasta gestió del govern Mas que posa en dubte la capacitat de pagar el sou de les persones que treballen a la Generalitat mes rere mes, ho demostren.
  • No existeix sistemes de control d’entrada i sortida: Una llegenda urbana totalment incerta, ja que si que existeixen i son dels mes avançats en aquest moment (lectura digital, targetes magnètiques…). Tot i que potser el millor control no és el de garantir que les hores de treball s’acompleixin, si no que les tasques i el volum de treball es faci de forma eficaç i eficient.

Mites, incorreccions i certes realitats han marcat una imatge errònia en molts casos de l’administració pública i de les persones que treballen per a elles. És cert que cal modernitzar a tots dos, però la única solució passa per mantenir un sistema de funció pública fort i protegit, com veurem en la propera entrada, sinó el risc d’una administració al servei del poder econòmic és el nostre futur.

Les funcions de l’Estat no haurien de tenir famílies ni propietaris, de forma que serien lliures a les pressions al servei de la Societat

Plató

És possible una revolta social? La Rosa de Foc, tornarà a Barcelona?

Destacades

rosa de focPer Rosa de foc es coneixia la nostra ciutat en un període convuls de lluites obreres i populars, que va fer trontollar la ciutat entre els finals del S XIX i la setmana tràgica (1909). Un altre període de lluites al carrer es tornà a donar en el període del 1919 al 1921 on l’anarquisme i les lluites populars van marcar la dinàmica de la Barcelona –moltes vegades de forma tràgica- afavorida per la intervenció dels assassins a sou dels patrons, anomenats pistolers.

Molta gent avui en dia, davant la situació excepcional que viu la nostra nació i l’estat, te por que la crispació i desesperació de la societat generi una situació de grans conflictes socials, i la veritat és que la situació és molt difícil com ens demostren algunes xifres i situacions com ara:

  • Destrucció de la capacitat de protecció tradicional de les famílies, la crisi i l’atur està fent que cada vegada els ingressos siguin més petits, arribant al punt que en aquests moments hi ha 2 milions de llars -d’elles 300.000 famílies amb fills- sense cap ingrés econòmic, aquesta quantitat s’ha quintuplicat des de l’any 2007. Moltes vegades els pares i els avis són l’única font solidària d’ingressos a partir de les seves pensions, ara en perill de mantenir la seva capacitat adquisitiva per les retallades de govern del PP.
  • Caiguda d’una possible font d’ingressos dins de l’economia negra, l’actual situació a fet caure l’ocupació ja sigui declarada o no, de totes maneres encara –segons la FUNCAS Federació de caixes d’estalvi- es calcula que el treball en negre en l’actualitat mou el 17% del PIB i ocupa a 4 milions de persones. A Catalunya hi ha  un 24,5%  i Espanya + del 27% de la població activa a l’atur amb més de 6 milions de persones aturades , la destrucció d’ocupació a Catalunya en 3 mesos ha estat 35.700 lloc de treball, convertint-la en una CCAA amb més destrucció de feina. L’atur juvenil a Barcelona arriba al 57%.
  • Desaparició de les classes mitjanes, que són les que realment donen suport fiscal a la inversió i als serveis de les administracions públiques i que han permès fer créixer a la societat i la seva xarxa pública.
  • La xarxa de suport social amenaçada (educativa, sanitària i social, així com el sistema de pensions i els subsidis) malgrat ser la més alta de la història, es veu en retrocés per les polítiques neoliberals de la dreta (PP i CiU) i les seves retallades, posant en perill la funció protectora d’aquesta xarxa –copagament mèdic, disminució de beques d’estudi i de menjador escolar, destrucció de l’ocupació publica (8,3%) i per tant servidors públics, limitació d’accés a les prestacions i subsidis, accions letals contra la protecció de la dependència…-

Davant aquesta situació també molta gent és pregunta com és que no ha arribat  l’esclat social com està passant a d’altres països com Grècia i Portugal entre d’altres, l’anàlisi detallat ens indica que hi ha algunes raons que fins avui, de moment, han pogut controlar aquest espetec:

  • La dreta ha aconseguit introduir en la població idees com ara  que em viscut més enllà de les nostres possibilitats, o que les retallades són necessàries per que no hi ha diners a Catalunya o, Madrid ens roba i no tenim diners després de l’espoli fiscal. Si analitzem les dades reals i no motivades per interessos partidistes, podrem veure que cap d’elles és real. Però realment han calat en la població, justificant així qualsevol retallada que la dreta ens marca.
  • L’actual individualisme social, la caiguda de militància i simpatitzants en partits (-88%), sindicats (-18%), així com en entitats i organitzacions de lluita o defensa dels drets socials entre d’altres afavoreix la indignació no organitzada, que només participa en certes convocatòries puntuals però que impedeix l’organització programada d’aquesta indignació, les mobilitzacions i accions  a mitjà i llarg termini.
  • Emigració dels joves a treballar en precari fora de Catalunya un 30% ja en l’actualitat i el retorn dels immigrants als seus països d’origen aproximadament + d’un 45%.
  • Minimització de la situació i “sordina” dels mitjans de comunicació sobre accions dels governs de dretes amb l’objectiu de mantenir l’estatus quo. Potser influeixen els 14,5 M€ de subvencions del govern Mas en dos any a La Vanguardia, Ara-Avui i El Periódico.

El que si s’està donant és un augment de la desconfiança vers les institucions públiques (40%), fins i tot contra la democràcia i el sistema públic actual (70%). Aquí rau el gran perill, ja que la desconfiança al sistema polític, pot portar a creure que la democràcia no és un bon sistema de govern tan com concepte o com principi. I és perillós per que es poden donar dos possibles escenaris gens desitjables:

  • Aparició de forces politiques populistes i demagògiques amb objectius ocults que poden portar situacions totalitàries i accions antidemocràtiques un cop en el poder.
  • Solució tecnocràtica, moltes vegades al servei de poders obscurs i amb gènesi en els grups financers.

La única solució és trencar amb la desconfiança de la gent vers allò públic i el sistema polític i per això cal que les organitzacions i el sistema polític garanteixi:

  • Més transparència i informació real i forçada per llei, més enllà de la pròpia decisió de cada administració o organització política.
  • Més participació i control de la ciutadania en les decisions de les administracions , partits polítics i sindicats, potenciar la governança tant en les administracions com en les organitzacions (un bon exemple en organitzacions polítiques és el projecte del PSC –Partit en xarxa http://goo.gl/yA2ck )

·         Actuació decidida contra la corrupció i exemplaritat en les sancions contra les persones corruptes en l’àmbit públic  i polític, així com les persones, empreses i organitzacions que possibiliten aquesta corrupció ( veure l’entrada al meu bloc “La veritat triomfa per si mateixa, la mentida necessita complicitat”).

“Tallar aviat el mal procura; si arrela, tard es cura”

Refrany tradicional català

En una frase

un poensament del company Jesús Jimenez que compateixo fil per randa

Una hora de son menys al dia...

Necessito escriure al voltant d’una frase.

D’aquesta frase:

“Aquesta proposta s’acosta més a la política econòmica de Barcelona en Comú”

La va pronunciar el Regidor Pisarello (BeC) i la recullen en les seves cròniques Clara Blanchar per a El País i Cristina Buesa per a El Periódico. La diu dimarts passat i fa referència al pacte amb el PSC sobre les ordenances fiscals i que tenia a l’IBI com a element principal. Jaume Collboni (PSC) per la seva banda comentava que “Nosaltres sempre hem defensat una fiscalitat valenta i progressiva, mai donarem suport a congelar l’IBI als més rics de la ciutat”. 

Fa unes setmanes, el govern d’Ada Colauhavia de retirar de l’ordre del dia la votació de la seva proposta d’ordenances fiscals per la manca de suports. La proposta de BeC era molt semblant a les darreres presentades per Trias i tant Socialistes com ERC demanaven…

View original post 381 more words

En l’efecte manter, la violència és la línia vermella

Aside

GU atacadaLa violencia és la línia vermella i amb l’atac d’ahir al metro dels manters a la Guàrdia Urbana i a tothom que passés per allà hem arribat a aquesta línia vermella. Aquest incident va generar 4 ferits, un d’ells una ciutadana que accidentalment va topar amb una de les pedres tirades per aquests “venedors”. Feia 2 minuts escassos que una amiga meva embarcada de 8 mesos acabava de passar per allà mateix qui em trucava ahir tot explicant-me els fets.

No accepto qui em diu que el efecte manters ve de la crisi, ja que en els anys de la pitjor crisi no hi havia ni de bon tros el nivell de manters a Barcelona que hi ha ara. El que ha passat és que la posició del govern Colau ha fet d’efecte crida, i més a més ha fet créixer el descreure a les ordenances i el que és més greu –sumat als fets de Salou- l’increment de la resposta violenta cap els i les agents de la seguretat.

En aquests moments la nostra guàrdia urbana no te directrius clares sobre l’efecte manter, fruït de la no concreció del govern municipal. Cal que en aquest aspecte la Sra. Colau i el seu grup es situï de forma clara i sense indefinicions sobre el problema de la venda ambulant, una venda que és il•legal i que afecta cada cop més tant a les empreses productores com al comerç de la ciutat. I que incompleix de forma escandalosa les ordenances municipals.

Calen tres intervencions: la primera anar en contra les màfies i la xarxa comercial, que vestida de legal, fa distribució de productes il•legals, aquí l’actuació municipal ha de ser inflexible. La segona passa per informar de la seva actitud a les persones clients, tot ecplicant-los que estan realitzant un acte contrari a la llei i dels efectes negatius que comporta per a la ciutat, arribant si és necessari a la multa coercitiva. I per últim des de criteris socials veure com donar sol·lucions i canalitzar els efectes negatius sobre les altres víctimes d’aquesta situació que són els propis manters; aquesta visió social te el seu límit en la reincidència i la línia vermella és l’actitud violenta.

El control polític dels serveis policials esdevé una garantia democràtica, ja que les forces de la seguretat són els únics agents autoritzats a utilitzar la força i la violència en la seva justa mesura davant la situació que es trobin i un cop totes les altres eines al seu abast no han funcionat. I donar resposta a una acció violenta vers a ells o qualsevol ciutadà o bé és una situació en la que si cal s’ha d’utilitzar aquesta força. Però el control policial sempre ha de venir acompanyat de les correctes indicacions dels governants i el suport a la correct actuació policial.

Els i les agents de la Guàrdia Urbana són servidors públics, treballadors/es municipals i la Sra. Colau com a cap seva que és, i tot el consistori, els han de donar suport i vetllar per la seva seguretat. La indefinició fruït de la incompetència del govern no ha de ser un llastre en l’acció policial i menys una excusa per atiar les accions violentes sobre les persones que es dediquen en la protecció de la ciutadania.

La Sra. Colau ha de donar suport a la seva guàrdia urbana i indicacions precises a aquesta, als serveis socials i d’altres estaments municipals de com actuar per evitar aquest “top manta”.